Positivisme, sisplau

Si existís com a beguda o tapa, no dutaria a demanar-ne una ració amb el vermut dels festius:

–Cambrer, una de positivisme, sisplau!

Estic segur que tindria un gust intens en entrar a la boca i una permanència plaent, com aquells bons vins que es resisteixen a desaparèixer fins i tot davant dels àpats més forts.

El full en blanc

No hi ha res que m'incomodi més, que em generi més incertesa i respecte que el full en blanc (o pantalla en blanc) que ha de ser escrit –perquè un full en blanc per si sol no té res d'especial, però quan saps que has d'abocar-hi creativitat i enginy, la cosa canvia. Temo el full en blanc i m'inquieta cada cop que he d'escriure un relat o, fins i tot, un reportatge, perquè en tots dos casos miro de no repetir-me i de no caure en simplismes. No sempre ho aconsegueixo, però almenys ho intento.

Olor de cuina

No sabria com definir l'olor de la cuina de la casa que els avis tenien a Llinars. A vegades, l'he notada a casa meva i em porta records, molt bons records, de primaveres, estius, tardors i algun hivern. Suposo que és una olor complexa, la suma de diversos moments del dia i diferents productes alimentaris, però per damunt de tot era una olor fresca com l'aigua del Montseny que rajava de l'aixeta amb què omplies el got mentre guaitaves per la finestra.

Silenci digital

La revolució tecnològica ha comportat tota mena de canvis en la forma com gestionem la informació, en com ens comuniquem, en les relacions humanes... i convida a definir nous conceptes, com el "silenci digital", que no té res a veure amb una pausa dramàtica radiofònica o un moment sense dir-se res dues persones que es troben cara a cara.

#29S, informar-ne i viure'l

La reforma laboral aprovada pel Govern de Zapatero ha portat l’Estat espanyol a la setena vaga general. Una vaga anunciada de llarg, amb la previsió suficient dels tres mesos d’estiu, envoltada d’incertesa i polèmica perquè, siguem clars, a les enquestes prèvies i, aquest dimecres, al carrer, l’opinió està dividida. Una divergència no només sobre la decisió política sinó també sobre el paper dels sindicats. Com a periodista, una jornada així l’haig de viure en primera persona; com a ciutadà, no admeto que els mitjans públics de comunicació no me n’informin abastament. Amb el portàtil a la motxilla i la càmera de fer fotos, surto al carrer per plasmar l’ambient que es viu a Barcelona aquest #29S.

Vides cícliques

Via Twitter he vist un enllaç. Sense entendre de què es tractava l'he clicat. Si cliques, tu també sabràs en què consisteixen les vides cícliques. M'ha agradat el muntatge, o sigui que aquí ho deixo.

310g day

Cada 31 d'agost, des de fa cinc anys, l'anomenada "blogosfera" o xarxa 2.0 celebra el Dia del blog. Participar-hi és tan fàcil com recomanar cinc blogs d'índole i procedència diversa que ens hagin cridat l'atenció. Per primer cop, participo. Aquí van les cinc recomanacions, els cinc enllaços, les cinc ressenyes...

'L'elegància de l'eriçó'

Una portera que llueix amb orgull l'estereotip de la seva professió i les etiquetes de vulgar, curta i poca cosa, per amagar una riquesa intel·lectual i espirtiual que molts voldrien, i una adolescent superdotada que reflexiona sobre la societat i els seus actors, sobretot la classe altra francesa, són les dues protagonistes de "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery. Amb la combinació d'aquests personatges i un bon nombre de secundaris, alguns entranyables, no és estrany que l'escriptora francesa encisés més d'un milió de lectors al seu país i la novel·la depassés les trenta edicions i arribés a la gran pantalla de la mà de Mona Achache.

U2 la fa i la paga

Fa poc més d'un any –el mateix any en què el propietari d'un bar era encarcerat per excedir els decibels permesos reiterades vegades– el grup U2 va motivar queixes per soroll per part dels veïnat de Les Corts. L'Administració va verificar-ne els fets i ara la justícia els ha donat la raó: els productors del concert han pagat una multa de 18.000 euros, una xifra que per la banda liderada per Bono no hauria de suposar cap problema de butxaca. Però qui la fa no sempre la paga.

La Valenciana / Fent amics

La Valenciana, fundada el 1910, és un local que frega el mite en ple centre de Barcelona per haver-se especialitzat en l'orxata, refresc estiuenc genuïnament valencià derivat de la xufla, energètic i saludable. L'establiment és al carrer d'Aribau, 16 bis, a tocar de la Universitat de Barcelona i dels cinemes Aribau, i és per tant un punt de trobada de cinèfils i estudiants. Taules i cadires de cafeteria de segle passat omplen dos pisos, la planta baixa i el soterrani (una mica claustrofòbic, sí). Per acompanyar l'orxata, et recomano que demanis un croissant o una ensaïmada; hi notaràs l'aroma del sagí, la matèria prima amb què s'han fet sempre, abans que la pastisseria industrial i dels succedanis inundés la majoria de fleques.

L'Ajuntament de Barcelona fa l'agost

La setmana del 16 d'agost, l'Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana t'informen mitjançant un fulletó triangular enganxat al parabrises del vehicle, que si no retires el cotxe de la via pública abans d'una setmana se te l'endurà la grua i, a tu, et tocarà pagar la multa per cometre una infracció. Falta de sentit comú? Pot ser. Analitzem-ho!

Milongues a mitjanit

Qui trepitja Buenos Aires per primer cop, no hauria d'abandonar-la sense haver viscut l'aire nocturn de les milongues i el tango més popular. No es troba a simple vista ni anunciat en prospectes turístics, sinó en locals mig amagats, rere portes velles i cartells més o menys artesanals, com el Buenos Aires Club, del carrer del Perú, 571.

Iguazú, el punt final

Iguazú i les seves cascades havien de ser al final del trajecte, la cirereta del pastís, la traca final. Com passa amb altres paratges vistos a l'Argentina, no hi ha paraules suficients per descriure tal bellesa, que cronifica definitivament la meva stendhalitis.

Beixamel o mel de baixada

Avui he obert la carta i m'he trobat amb una salsa nova: la baixamel. Em pregunto si serà una variant de la cremosa beixamel que acompanya els canelons de la iaia o bé una salsa amb la mel com a base que s'obté de les regions baixes d'aquesta terra...

[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]

Tast tropical

Enmig de tant fred, neu, glaç i vent afilat, el pas de dos dies pel tròpic serà només un tast, la cirereta del pastís, un canvi brusc i alhora una forma d'aclimatar-nos a la temperatura barcelonina. A punt de canviar l'hivern per l'estiu, sense el lapse intermig de la primavera, deixem un cop més Buenos Aires. Queda enrere un seguit de paisatges inoblidables, persones estimables i d'altres més o menys sobreres, però el món és divers, és el que hi ha, acostumem-nos-hi!

El salt de la striper

Servir cerveses i combinats diversos fins a l´edat de jubilar-se no és la vocació de ningú. Tampoc l'era per a la Giselle, tot i haver entrat al Cosmonauta per la porta petita, com totes, primer rentant gots, més endevant fent taules. La noia prometia, tenia un talent nat, i les companyes d´escena no es guardaven les crítiques ferotges i els comentaris més acarnissats entre bambolines. Fins i tot la Marlenne, la reina de la nit, l´estrella del Cosmonauta va predir el potencial de la jove: "un dia, aquesta noia ens treurà la feina". I així va passar.

L'altra Casa Batlló

La gran majoria coneix de cara un dels màxims exponents gaudinians, però no tothom ha vist l'esquena de la Casa Batlló. Pots fer-ho i de franc, si entres a Servei Estació (carrer d'Aragó, 270), surts a la terrassa del primer pis i baixes les escales fins a la zona ajardinada. Val la pena!

Qui vesteix amb el tapissat de l'àvia?

És inevitable no contenir les rialles en la nostra ruta de rebaixes quan entrem en una de les botigues Zara que hi ha a Barcelona i ens topema amb aquests models, que més que vestits recorden com solien anar vestides les nostres àvies i besàvies o, encara diria més, les robes que àvies i besàvies compraven per fer cortines i tapissar sofàs.

[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]

Telegràfic

Diumenge al matí un argentí amb el nom de Serrat ens porta Patagònia avall fins a la frontera amb Xile. Parla del corralito, de com el seu pare en va fer negoci i dels diners que amaga a casa. Paisatge de llençol blanc, com a ´Fargo´. Al migdia la gendarmeria xilena ens revisa l´equipatge i l´home amb nom de Serrat es conxorxa amb el del bar fronterer per estafar-nos amb el canvi de moneda. Ell trenca el silenci amb una xerrameca incesant i profusa, producte de la culpabilitat? Albirem l´orgue gegantí de roca magmàtica o la torre d´ivori de Fantasia, com m´agrada dir a mi. A l´hosteria Las torres, l´home amb nom de Serrat espera propina. No en tindrà, ja se l´ha cobrada. Caminada de dues hores fins el llac Nordenskjold. Sopar limitat i caríssim. Nit ventosa. Excursió Tot Paine. Llacs Norden i Sarmiento, Banyes del Paine, salt gran i vent que tomba, llacs Pehoé i Toro, riu Grey, llac Grey amb petits icebergs o grans blocs de glaç, i vistes per a inspirar Dalí.

Rebaixes de ciència-ficció

Aquest joc concèntric de tubs de metall no és una nau espacial ni una botiga de ciència-ficció, tot i que en té l'aparença. És l'antiga seu de Gas Natural al Portal de l'Àngel, de Barcelona, ara convertida en botiga d'una marca de roba de preus ajustats i qualitat dubtosa que es propaga com el pitjor dels herpes. Hi acompanyo tres cosines, dues d'adolescents i una d'edat universitària, que han vingut d'un poble del sud per anar de rebaixes.

Petitet, et, et...

Hi ha persones que tenen la dèria d'empetitir-ho tot. No sé si tu ets una d'elles, però l'ús innecessari de diminutius en una conversa sempre m'arrenca una ganyota, especialment quan es tracta de mostres d'afecte, com ara els petons.

La terra parla, el glaç es trenca

L'escriptor francès Stendhal va quedar commocionat en visitar la basílica de la Santa Croce el 1817: "el cor em bategava, la vida s'havia esgotat dins meu, tenia por de caure". Aquest fet va portar la disciplina mèdica a batejar una síndrome amb el seu nom, també coneguda com la síndrome de Florència, que es produeix davant d'una gran bellesa. No he arribat a les alucinacions, però sí que la bellesa de la Terra del foc i de les glaceres de Calafate m'han tancat la gola en un nus i m'han posat la pell de gallina. Stendhal, ara t'entenc!

La fi del món

No hi he trobat l'abisme perquè la terra és rodona. Tampoc hi he trobat criatures fantàstiques. El que he trobat a la Terra del foc és un paisatge capriciós, corprenedor, a penes tocat per la mà de l'home, una gent afable i una carn de xai i unes cassoletes de marisc per a llepar-te els dits una, dues i tres vegades.

Si en Gino aixequés el cap...

"Això, ja no és el que era", comentem mentre sopem al Gino's (del grup Vips), ara, ja, una cadena com els restaurants Mussol i tants altres. En entrar en atén la que sembla la gerent o cap de cambrers o com es digui el càrrec que ocupa. "No fumadors, siplau". "¿Fumadores", pregunta més seca que La Baells al 2007. "No, a l'interior, no fumadors", repetim. Llavors, amb desgana evident ens acompanya a taula.

La boa que va engolir l'elefant

"Abríguense, que la sensación térmica es de menos diez grados bajo zero", alertava en Carlos, el conductor i guia, abans que sortís el sol. Amb ell i dos viatgers més, en Ricardo i la Patricia, hem enfilat la carretera número 3 cap a la Península Valdés i, com no podia ser d'una altra manera, ha estat el conductor argentí qui ha anat esmicolant el gel amb explicacions de la terra que els galesos van poblar i engrandir fa anys.

Puerto Madryn, la platja de les balenes

Un bars de poma, un bars de ricota (una mena de formatge fresc, més dens que el mató), dos vigilantes (croissants o medialunas de crema) i un cafè han servit per aixecar un dia que començava ben d'hora, a les 5.45 h. La Carina d'inesgotable simpatia i bon humor ens ha portat a l'aeroparque. Què faríem sense ella? Jo m'hi hauria perdut, i no per gran, sinó per caòtic. Era l'hora que era, però avui acaben les vacances d'hivern a l'Argentina i estava ben atapeït.

Fer la "colada" al metro

Colar-se al metro de Barcelona hauria de considerar-se ja un esport nacional, si més no barceloní, perquè cada cop té més adeptes. La modalitat accepta variants, des de la cursa d'obstacles (els "coladors" àgils fan gala de la seva agilitat saltant la tanca amb més o menys gràcia, i els qui ja tenen una edat, o la indumentària no els ho permet, o no volen temptar la llei murphiana, passen per sota, aquests sempre amb poca gràcia), fins a la modalitat dels penques, que veuen prou solidaritat en la resta de passatgers per enganxar-s'hi creient que no els fa res compartir el bitllet amb ells.

Passeig de postal antiga

Com que la pluja no va donar cap moment de treva fins al vespre, vam dedicar-nos a fer la ruta dels cafès i el Richmond ens va encantar. És com un gran saló de ball però ocupat per tauletes i butaques (no cadires). Flanquejats per desenes de miralls, la sensació d'amplitud encara és més gran. També al sostre hi ha espills quadrats que fan una mena de joc irregular i capriciós. La il·luminació tènue del magestuós local convida a la conversa pausada, sense cridòria; un tret argentí que aplaudeixo i que, per a res, s'assembla al comportament amb que hom es troba als bars espanyols. Sempre ho he dit, una cosa són els bars, sorollosos, atapeïts, fumejants i feridors a la vista, que tant abunden a Espanya, i una altra són les cafeteries, ambientades amb gràcia i sensibilitat, menys sorolloses, ben il·luminades i ventilades, com les que trobem a París, a Londres, a Buenos Aires...

Sóc viatjable

Tremendisme informatiu de bon matí a la televisió argentina: "Baleada una mujer; Asesino perfecto atrapado; Mató a sus ocho hijos; Violada niña de ocho años; Choque frontal de un taxi contra otro vehículo...".

Discriminació per bosses

Fa uns dies vaig visitar la botiga de roba esportiva Wala, al passeig de la Zona Franca, per comprar-hi roba de muntanya que ara mateix dec dur posada (dic "dec" perquè això es publicarà de forma automàtica) i no vegis el que costa trobar aquesta mena d'equipament a ple estiu, quan tu te'n vas a pla hivern! Però això és una altra història i la d'avui va de bosses i la presumpta discriminació sexista. A l'entrada de Wala, com en tants altres establiments comercials, als homes ens toca deixar la motxilla o la cartera per al portàtil i els documents; vista grossa, en canvi, amb totes les dones que entren amb llurs bosses de mà, a vegades més grosses i més plenes. Res, que "algú ho havia de dir".

[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]

Toco la plata!

Són molts els que van esperonar la llegenda que aquest delta argentí era un jaciment de plata, d'aquí el nom del país, però el cert és que de plata poca. Ara bé, aquesta terra gaudeix d'una riquesa inquantificable, la gent, els paisatges i la carn -valga'm Déu, quina carn!

Reg a ple sol

En contra del que sempre he sentit dir als experts en horticultura i jardineria, l'Ajuntament de Barcelona rega la gespa i les flors de la plaça de Catalunya a ple sol estival, al migdia. Clar que, ben mirat, també es recull la brossa quan la ciutadania és més sensible al soroll, a mitjanit, tot i que l'horari admet variacions segons els barris, i es pot practicar el nudisme a la ciutat però no anar sense samarreta.

Als meus germans de l'ànima

Boniquíssims! Marxo cap a la terra dels tangos i les milongues, a tastar la millor carn del món (diuen), a delectar-me amb el cruiximent del glaç allà on s'acaba el món, on el mar vessa cap a l'abisme i s'amaguen dracs i bèsties fantàstiques (això pels qui encara penseu que la Terra és plana). Cuideu-vos molt, aneu als boscos virginians a caçar cèrvols per menjar biològicament molt temps i a bon preu, sushileu per Barcelona i per Catalunya en busca d'una bona caleta o de Montserrat (que empremtarà en breu), cambridgeu per hospitals i grans extensions de camps daurats i verds, ariadneu a quatre gates, enteroleu-vos bé de jotes i atipeu-vos de gust!

El gofre i la crep

Quan va néixer Farggi, la marca popular de la pastisseria La Farga, sabies que quan hi anaves pagaves la qualitat però t'hi posaves les botes de gust. Ara, Farggi és una cadena més, popular, igual de cara, amb productes prefabricats, com les gofres que reescalfen. A Bèlgica, te'ls preparen al moment! Per això, l'altre dia vaig optar per una crep i jo que li pregunto a la dona més gran, són bones, com si no sapigués la resposta.

Runes / La trucada

(Ring, ring...)
–Digui'm?
–Bon dia Sr. Marcdecava! Sóc Martín Gana, el veí del passatge Comptes de Malastruc, 13, 1r, 3a.
–Ah, sí. Què hi ha?
–El truco per dir-li que ahir vaig pujar al terrat de la finca i vaig trobar-hi tot de runa. A veure si pot enviar algú perquè s'ho miri.
–Runa, diu? Però d'on? De què?
–Crec que era d'un pilar o d'una sortida d'aire o de fums. No ho sé. Vaig netejar-ho una mica perquè ningú no prengui mal.
–Valga'm Déu! Sí que hi envio algú i gràcies per avisar i deixar-ho tot ben endreçat. Passi-ho bé!
–A reveure!
(Clec!)

Montserrat, negoci celestial

No podiem escollir un millor dia per pujar a Montserrat. Bufa un aire plàcid que refresca l'ambient assolellat. Els Ferrocarils de la Generalitat ens porten fins a l'estació del cremallera amb el qual pugem la serralada envoltats de majestuoses roques arrodonides, capricis de la natura, i barrancs prou imponents d'una verdor agraïda.

Bandes gairebé simfòniques

Per novè any consecutiu, l'Auditori ha reunit una representació catalana de bandes de música. La primera a fer-ho és la banda centenària de Miravet que, sota la direcció de Toni Vives, interpreten temes dels Beatles i del mateix director. La música que surt de l'escenari i s'enfila fins a l'amfiteatre és ben bé de banda, metàl·lica, ventosa i excessivament percutida. És la banda de carrer, de comparsa carnavalera, de xaranga de festa major, res a veure amb les dues bandes que la segueixen, la de Jesús i la del Prat de Llobregat que sonen gairebé com una simfònica.

La Botiga / D'aniversari

B. va triar La Botiga per celebrar el seu 33è aniversari amb un grup incomplert i heterogeni d'amics. Incomplert perquè una de les amigues tenia l'estòmac regirat i, com que ja havien quedat per veure's un altre dia, va absentar-se. Heterogeni perquè els vincles que unien aquelles persones amb B. eren ben diversos: amics de tota la vida, familiars i amics d'amics.

Unitat o miratge?

Conèixer la sentència el dia abans no va fer altra cosa que abocar més gent al carrer, perquè amb les modificacions i retallades vàries de l'Estatut de 2006, en lloc de guanyar i millorar l'anterior Carta Magna, la del 78, hi hem sortit perdent. No hi ha gaires camins a triar, acatar la sentència i callar, amb la consegüent pèrdua de drets com a catalans; fer marxa enrere, rebocar l'Estatut vigent i recuperar el de 1978, o tirar pel nostre compte, cap a la integració de Catalunya a Europa.

Somniar en la distància

A vegades fer-se massa il·lusions, pot ser contraproduent. Jo les hi havia posades, les il·lusions, en el 10-J. Tenia la càmera i l'acreditació a punt per immortalitzar el sentiment, la cridòria i la força en fotografies vàries. Tot d'una, sense pregunta prèvia, em diuen, a la feina, que compten amb mi fins que tot plegat s'acabi, però que hauré de quedar-me a la redacció a rebre les imatges i les declaracions, mentre tres companys sortiran a enregistrar-ho i un altre a fotografiar l'acte i "twittejar" el que veu.

És hora de somniar

Plaça d'Espanya, plaça vermella

Els seguidors de "La Roja" surten al carrer per celebrar la victòria contra Alemanya. Cotxes, autobusos i motos fan sonar el clàxon i onegen banderes espanyoles des de les finestres. Entre les 22.30 h i les 23.00 es congreguen a la plaça d'Espanya prop de 1.500 persones. Entonen càntics com ara "Ese Puyol también es español", "Viva España, viva España, oé, oé", "Barcelona es española", "En Catalunya también hay españoles", "Viva Franco" o "España grande y unida".

Senyera o lema

Davant la necessitat imperiosa de mostrar una imatge d'unitat del poble català davant la sentència que retalla l'Estatut, polítics i insitucions no han deixat de vehicular el debat i l'opinió cap a un dilema banal: senyera o lema? PP i Ciutadans ja han deixat clar que no combreguen amb la manifestació d'aquest dissabte i la resta de partits, tret dels socialistes, s'han avingut des del primer dia a l'eslògan proposat pels organitzadors, Òmnium Cultural: "Som una nació. Nosaltres decidim". El PSC considera que és més unitària la senyera i que el lema amaga un clar sentiment independentista, com recordava el portaveu del partit, Miquel Iceta, aquest matí.

L'onada de calor

El foc, petards i bengales de Sant Joan han portat la calor estival definitivament. La revetlla ha estat el punt d'inflexió i els termòmetres no fan més que pujar. Anit, gairebé a les dues de la matinada, la temperatura no baixava dels 23ºC i dormir al passadís en un matalàs no gaire còmode s'ha convertit en la via més factible per a sortir del pas, per arrencar, si és possible, un bri d'aire fresc a la xafogor barcelonina. El pitjor, diu El Periódico, està per arribar. Ja ho crec, a jutjar per les temperatures previstes: 400 graus centígrads!

La Barcelona contrariada

Dijous i divendres, desenes de persones van congregar-se a La Rambla, davant de la font de Canaletes, en roba interior. Els mitjans de comunicació no van faltar a la cita; ja se sap, la carn ven... Tot plegat era una campanya de màrqueting de la firma de roba Desigual –entra mig nu i surt vestit, deia l'eslògan– i, vista la multitud d'interessats i de càmeres, els va funcionar.

Brindis per la independència

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut ja ha causat les primeres reaccions. En plana política, un reguitzell de reunions i promeses d'unitat –no ens enganyeu, sisplau– i en l'àmbit social, l'anunci d'una gran manifestació pel 10 de juliol que vol reanimar l'esperit de la de 1977 i una primera concentració a la plaça de Sant Jaume, aquest dimarts, a les 20 h. La plaça a penes es va omplir fins a la meitat, però el sentiment i les senyeres feien goig.

És hora de fer-nos grans

Costa plasmar paraules serenes quan et vull la sang. Hi ha sentència i hi haurà guerra. L'Estatut va ser aprovat, refrendat i acceptat en un llarg procés de desgast durant el qual altres autonomies redactaven i aprovaven llurs cartes, i el desgast ha seguit els quatre anys següents que al Tribunal Constitucional li ha costat acordar un esborrany de sentència. Una sentència que fereix l'Estatut, però que esperona la nostra catalanitat més que mai.

Restes del naufragi, material de desguàs

Encara vaig sentir murmuris a l'escala una bona estona fins que es van esvair. Quin descans. Per fi, una mica de silenci. Durant la nit, ja n'havia gaudit amb compta-gotes, d'aquest silenci, cada cop que algú volia fer un riu i jo baixava a obrir-li la porta. Aprofitava per asseure'm còmodament al sofà i, en una de les ocasions, m'hi hauria quedat endormiscat.

La nit de Sant Joan

Tot i que encara ressonen alguns petards i ho faran alguns dies més, el gruix de la nit de Sant Joan ja ha passat. Ha estat una bona revetlla. Han hagut de passar poc més de trenta anys per organitzar-ne una (cal treure partit als terrats!). Han vingut persones que feia temps que no veia i persones que veig sovint, però totes elles persones amb qui és un plaer retrobar-se i compartir música, gresca, paraules i un brindis sincer "per nosaltres", "per repetir vetllades com aquesta".

Rampell de neteja

No et passa de tant en tant que t'agafa per fer endreça? Però endreça de la bona, d'aquella de regirar calaixos i prestatges i desfer-te d'inservibles. És el que fa molt temps que volia fer i hauria d'haver fet, que finalment faig. Fora factures innecessàries, rebuts acumulats, retalls de diari, apunts varis... Signes prematurs d'una síndrome de Diogenes?

Convencionalismes

"Som aquí de pas i no sabem quan trigarem a marxar, així que no hauríem de fer res que no ens vingués de gust fer", explicava fa uns dies a una amiga i, avui, m'haig de sentir aquestes mateixes paraules dins del meu cap mentre acompleixo amb un d'aquells convencionalismes socials que, personalment, no vénen de gust: una vetllada que, per a més inri, he hagut d'organitzar jo, de manera que fóra estrany que l'organitzador –per encàrrec, val a dir– no s'hi presentés.

Subcity

Els dos minuts que trigo a comprar dues T-10 a l'estació de metro Clot, el vigilant de TMB es toca al nas dins de la seva garita; un noi de trenta anys i escaig, compromès amb la normativa suburbana*, apura una cigarreta a l'escala; el vigilant de TMB continua amb l'excavació nasal; una noia amb samarreta de tirants ratada, una faldilla ostensiblement curta, rastes al cap i una anella al nariu esquerre s'arramba a la llatina baixeta que té al davant, aguanta les portes d'accés i es cola; i el vigilant de TMB està més pels mocs que pel que passa al lloc de feina.

Blavor

Avui m'han donat dues males notícies. La primera, que un cosí ha tingut un accident de cotxe i haurà de fer rehabilitació un temps. La segona, que una dona que va donar-me formació i feina fa anys pateix de càncer. Totes dues, persones agradables, empàtiques, alegres i de tarannà optimista. No deixo de donar-hi voltes en tornar cap a casa, Meridiana amunt. L'aire bressola l'olor de les glicines, mentre del cor dels Estats Units arriben llàgrimes convertides en pluja.

'Non Solum'

Havent pagat una entrada de més de 25 euros i amb Sergi López com a únic actor en cartell, esperava molt més d'aquest monòleg que retorna al Poliorama després d'omplir la sala Tallers del TNC. L'actor vilanoví recorre a l'exageració, el sense sentit i la grolleria per arrencar riallades. Un humor –si se li'n pot dir així– més pròxim a l'espanyolada –Pajares, Ozores, Landa...– que no pas a l'enginy, l'acidesa i els jocs de paraules dels quals sempre ha fet gala l'humor català.

Llarga vida als validadors!

Encara que sovint no els comprenen, els envegen o miren d'aplacar-los.

I finalment va arribar el dia

"I finalment va arribar el dia", recordarem d'aquí a un temps entre somriures distesos i un ambient més relaxat que el d'un comiat que, vulguis o no, es fa llarg i tens, sobretot per a tu. Llavors, en aquest hipotètic futur, parlarem de reptes i decisions, de fer-nos grans, de fer camí, d'avançar. La satisfacció d'haver superat cadascun d'aquests reptes ens farà oblidar –o convertirà en nimietats– aquelles pors inicials que no vam gosar mencionar per no fer-les més grans. Has fet el que havies der fer, ja ho veuràs. Amb el temps, em (ens) donaràs la raó.

Te'n vas

Som a tocar l'un de l'altre, però que car es fa veure't, a vegades. I, com més s'acosta la data, més difícil sembla trobar-nos per fer un cafè de comiat. El calendari no enganya. Els dies s'han exhaurit sense adonar-nos-en. Te'n vas. Tu no les tens totes encara; receles de la gent que habita el país on et tocarà viure. Qui no ho faria? En canvi, no qualsevol s'embranca com ho fas tu, ara, amb valentia i decisió. Una inversió de vida, un aprenentatge vital, una mostra de coratge que et farà més forta i sàvia, encara. No volies comiats. Mai no n'has volgut. Allò del sopar era un miratge que mai no palparem i així t'has estalviat una ronda d'abraçades i petons que se t'hauria fet inacabable. Com t'entenc. I que n'estic de satisfet d'haver improvisat aquell sopar, haver preparat el pastís i haver brindat amb aquell Rioja criança del 2006 per tu i el teu periple. Txin-txin sonor, aquell cop per tu i els teus èxits. Ara sé que va ser el sopar de comiat, per més que insistissis a fer-nos creure el contrari. Bon viatge!

D'una batussa al deure formador dels mitjans

Fa uns dies, rebíem un teletip a la redacció –una baralla mortal– que ràpidament es va convertir en una notícia digital i al cap d'unes hores en una notícia televisiva. A l'hora de triar sinònims al mot "baralla" per no repetir-lo, hi va haver negatives en fer servir la paraula "batussa". Perquè "no sona", van justificar-se alguns. Per aquesta mateixa norma, tampoc podíem fer servir "brega", "esbatussada" o "renyina".

Desconnexió

Vivim tan envoltats de tecnologia –anem on anem, a totes hores– que arriva un moment en què es fa necessari desconnectar. Però quan t'hi poses, t'adones que és més difícil del que sembla i es converteix en tota una proesa, perquè ni un mateix s'ajuda ni els altres semblen disposats a contribuir a la causa. Ho vaig intentar fa dues setmanes i gairebé ho vaig aconseguir.

'De perduts, al cel'

La dita castellana ho deixava ben clar i d'una forma prou explícita, però ningú no ho va saber veure, fins aquest dilluns. Lost ja és història i sens dubte ho fa en un lloc destacat de les sèries televisives per haver remesclat tan bé diversos gèneres com l'aventura i la ciència-ficció, per haver creat una nova narrativa televisiva i haver-la sabut reinventar (i sorprendre els espectadors) en el decurs de les temporades, per haver dibuixat personatges tan humans amb les seves complexitats, pors, misèries i virtuds.

El nou Periódico, sense canvis rellevants

Aquest és un primer tast de la renovada versió digital d'El Periódico de Catalunya. La capçalera no ofereix grans canvis respecte la ja coneguda. Apareix centrada al navegador --cosa que s'agraeix-- i ofereix un color de lletra més amable (gris per a titulars i cos, vermell per als avanttítols i blau clar per a l'hipertext).

Protocol, només en somnis, gràcies!

Aquesta nit he reviscut el món del protocol i les catifes vermelles. Només que jo no sóc qui les trepitja, sinó qui les disposa i s'assegura que tot està en ordre. La cap de protocol em crida, tota esverada, no per demanar-me si el càtering de la sala de premsa és tot el càtering que s'ha demanat. Aquest cop em retreu que hagi posat plats de plàstic i m'envia al Carrefour a comprar "esos cuencos chinos o japoneses que siempre darán algo de imagen, por Dios" (sí, en somnis hi ha personatges que parlen en castellà!).

Per què dius nosaltres quan vols dir tu?

Les ties Menudes, que mai no van ser família meva però que sempre vaig anomenar així, tenien el costum singular de no demanar les coses clarament, sense embuts, sinó que feien enrevessats circumloquis perquè acabessis sent tu qui els preguntes si els calia això o allò altre. Diguem que dominaven l'oratòria més bàsica sense haver estat mai polítiques, perquè gairebé sempre aconseguien el que es proposaven havent generat la  inquietud en l'altre.

Perseguint el vot

Després de dies, per no dir mesos, escalfant motors mitjançant cartells, anuncis, articles als diaris, debats televisats, tertúlies radiofòniques... el compte enrere ha acabat. Ho ha fet a les 10 h d’aquest matí, moment en què estava previst que 1,42 milions de barcelonins (majors de 16 anys i empadronats a la ciutat abans que finalitzés el desembre de 2009) comencéssim a votar.

On és la C?

A, B o C. Aquesta és la qüestió que plana sobre l'avinguda Diagonal de Barcelona, aquesta setmana. Sobre els barcelonins i barcelonines, en planen moltes més. Només cal sortir al carrer i treure aquest tema de conversa. Alguns desconeixen que es faci cap consulta, d'altres ho saben però no el perquè, els qui coneixen el motiu no tenen clares les opcions... I això fa que ens hàgim de plantejar si la democràcia participativa ha d'anar per aquí o cal acotar el terreny.

Room in Rome

Després de la patacada que va endur-se amb Caótica Ana (2008), Julio Medem torna a intentar-ho amb una història de màxima intimitat i senzillesa –tres actors i un decorat–, però ja ha anunciat que està preparat i disposat a lliurar-se a una producció més gran. Room in Rome (Una habitación en Roma) està inspirada en la pel·lícula En la cama, del xilè Matías Bize. Un projecte que d'entrada no va captivar Medem, ha explicat després de la projecció, però després d'anar fent-hi retocs –canviar la parella protagonista per dues dones amants, localitzar-la en una habitació d'hotel a Roma, a mig camí d'Espanya i Rússia, on resideixen les protagonistes–, aleshores, va fer el projecte seu. "La pel·lícula més petita que he fet mai", afirma el director.

Si perds les maletes, no les busquis a l'Abacus

De cara a la diada de Sant Jordi, el web BTVnoticies demanava als lectors i televidents que recomanessin llibres per vies diverses. A mi se'm va acudir recomanar també tres llibreries:

"Catalònia, per familiaritat; Bertrand, perquè ho tenen tot; Abacus, per cooperativa."

Doncs bé, crec que hauré de replantejar la recomanació havent visitat l'Abacus d'Hostafrancs, on el canvi de color de l'armilla, de verd a negre, sembla haver contagiat l'ànim dels treballadors. [segueix]

Magdalenes de canyella

La Tomassa prepara magdalenes de canyella cada vegada que espera visita i aquest matí n'ha fornejat dues dotzenes. Veniu cap allà a les cinc, ha suggerit a la Clarissa, en Rogeli, la Marina i en Carles. Així han quedat, però aquest migdia, la Marina avisa la Tomassa que està encadenada al vàter, pel mal de ventre, i ha enviat en Carles a la farmàcia. No podran ser a berenar i més val que no els esperi, la Tomassa.

Sant Jordi, diada festiva i feinera

Després de la prèvia d'ahir, avui celebrem Sant Jordi, festa del llibre, la rosa i l'amor. Els catalans som així, naveguem per corrents pròpies i Sant Valentí ho deixem pels qui volen caure als paranys del màrqueting.

Fades d'hospital

Aquest any he començat a celebrar la Diada de Sant Jordi un dia abans i d'una manera força positiva, almenys així vull pensar-ho: repartint contes de fades a nens i nenes hospitalitzats, dedicant-los-els i xerrant amb els que es veien amb ànim de fer-ho. Alguns enllitats, d'altres en cadira de rodes o dempeus han rebut aquests senzills obsequis amb un generós somriure, malgrat estar combatent la malaltia –en ocasions, severa– amb un estoïcisme que més d'un adult voldria tenir.

Del lector romàntic a l'avi electrònic

A mesura que s'apropa Sant Jordi resorgeixen vells debats i n'apareixen de nous. D'una banda, l'eterna dicotomia entre els escriptors mediàtics i no mediàtics i el suposat oportunisme dels primers. Que són oportunistes, probablement. Que volen fer "quartos", també. Elles i ells han sabut donar la volta a la dita, perquè amb la cara, cobren! Però... qui no faria el mateix si pogués i més en els temps que vivim? A més, cal afegir que gràcies a aquests llibres anomenats mediàtics, d'una complexitat i riquesa literàries discutible, hi ha lectors ocasionals que almenys un cop l'any obren, comencen i acaben aquest plec de fulls escrits i relligats. Si tots els camins duen a Roma, potser el viarany del mediatisme acabi conduïnt un lector incipient a les inacabables carreteres secundàries de la literatura.

Alícia, queda't on ets!

Començo a pensar que el cinema en tres dimensions és una de les enganyifes del segle o jo no estic fet per a la nova tecnologia. Ens l'han venut com el cinema del futur, amb el rebombori de l'estrena d'Avatar (James Cameron, 2009) i el secretisme previ. La indústria televisiva puja al carro i anuncia el llençament al mercat dels primers televisors en 3D, mentre un clàssic de la literatura universal, l'Alícia de Lewis Carroll agafa volum rere unes ulleres de pasta grisa i lents fosques que m'han donat en entrar al cinema.

La física quàntica me la juga

Arribem a la terminal 1 de l'aeroport del Prat i aparquem el cotxe al pàrquing, a la planta quarta (mira, com la pel·lícula!, em dic). Fora maletes i embalums en excés de la que se'n va.

–A, 001, groc! –exclamo altisonant i dos caps assenteixen, mentre busco una nova norma nemotècnica, A d'Aleix, no fos que perdéssim el cotxe...

Aigües

Tornem a ser en una fotografia antiga, polsosa i desgastada. Lleugers desenfocs d'aigua no em deixen veure que hi ha rere el vidre. És el dia perfecte per una xocolata desfeta i una mica de lectura a ritme de... ja ho trobarem. Fem-ho!

La bomba de BTV

El paisatge comença a esvair-se. Tot passa molt de pressa. Canvia. Menys un cartell. Al fons, una bomba i, a sota, la frase "televisivament incorrecte" amb del logo de BTV.

La imatge desapareix però el dubte queda dins del vagó de tren: què vol dir això? Potser és que els treballadors de la cadena pensen fer-la grossa? És publicitat d'aquella que et trasbalsa i que per tant recordes i comentes amb la gent, tot i no entendre-la? Per contra, se sol dir que la publicitat que no entenem és que no va adreçada a nosaltres. Llavors, jo no sóc un espectador potencial de BTV?

Uns mesos més tard el mateix mitjà comença a aclarir el dubte...

A BTV fem programes que no tindrien cabuda en cap altra televisió. Per això som “televisament incorrectes”.

...i em deixa entre confús i perplex.

Els programes de BTV, com el cinema en blanc i negre, un espai de filosofia, un de debat o un altre de meteorologia, no es fan en altres cadenes? Gairebé tot està inventat i rarament despunta algun espai per creatiu a qualsevol graella televisiva. Potser en lloc de ser "televisivament incorrectes" caldria perseguir l'eslògan "televisivament creatius, innovadors o transgressors".

Sanitat (no) Respon

No em trobo bé. Diverses nits amb febre i mocs m'insten a posar-hi remei, ja que no ho fan les pròpies defenses (una veritable llàstima!). Com se'ns diu amb campanyes publicitàries continues, que Sanitat Respon, decideixo trucar al 902 111 444. M'atén una noia que no fa pas pinta de metge ni d'infermera ni de farmacèutica, que més aviat sembla que resi "treguin-me d'aquí, que jo, de símptomes i malalties, no n'entenc ni un borrall". Però ella escolta i em facilita dos números de telèfon, segons diu, corresponents als Centres d'Assistència Primària més propers.

Truco al primer número. La dona que agafa el telèfon em diu que he trucat a una clínica privada del carrer de Mallorca. Batua l'olla! Jo que pensava que la Sanitat Pública, la que diuen que respon, era gratuïta! Li dóno les gràcies i decideixo provar fortuna amb la segona i darrera opció.

El telèfon del CAP Maragall sona que sonarà i ningú no l'agafa. Durant vint minuts només he sentit la veu femenina del contestador automàtic que en castellà em prega que esperi. Han oblidat que quan un no està bé, la paciència minva.

Truco de nou al 902 111 444 amb l'esperança que, aquesta vegada sí, Sanitat respongui de forma eficient. Vaig al gra i demano hora de visita amb un metge de capçalera al CAP Maragall. "Fins divendres no podrà ser", em diu la noia. Valga'm Déu, que som a dimarts, que això no és la perruqueria o el taller de motos! D'aquí quatre dies un pacient podria estar mort o haver sobreviscut a la malaltia per mèrits propis! Res, que agafo el Metro-que-ens-mou i em planto al meu antic CAP, el de Magòria, per sentir-me dir que la meva metgessa de capçalera no treballa a la tarda i que torni a l'endemà. Perdoni, exclamo, és que vinc directament de la feina, no he pogut venir abans i vull que m'atenguin d'urgència. I la recepcionista, oh, és que no tenim metges d'urgència. Aleshores que hem de fer? Em planto a l'hospital i contribueixo a la seva prou coneguda saturació? Quatre hores més tard, un metge fa un buit per a mi a la seva agenda de visites programades. Em fa passar i tancar la porta, però no em demana que em tregui la jaqueta, per què hauria de demanar-m'ho si ni m'ausculta ni em palpa la gola ni fa una esperada ullada a la faringe i ni tan sols em mesura la pressió sanguínia o la temperatura? Exploració tan nul·la com l'anamnesi, és a dir l'entrevista que els metges d'abans feien als pacients.

Res! S'ha limitat a escoltar els símptomes de diccionari mèdic que em sé prou bé i que són els que són (no jugaria amb la meva salut): febre, cefalees intermitents sovint intenses i localitzades rera l'ull, mucositat espessa i fosca, tos seca, congestió galopant... Vostè té sinusitis, em diu, com si hagués descobert la sopa d'all i va i em recepta antibiòtic per a quinze dies (quinze dies de diarrea!), mucolític i descongestionant en esprai.

Tampoc m'ordena la baixa, malgrat la infecció, la febre i el mal de cap. Es veu que ara els metges que no fan baixes reben incentius. I jo em pregunto i pregunto a Marina Geli, la consellera Serna i la resta de governants: no haurien de ser els treballadors que no acumulen baixes al seu historial els qui rebessin els incentius? Potser hi hauria menys baixes falses i més treballadors motivats! Temps total de la visita: 2 minuts. Grau de satisfacció: baix. Despesa: zero euros. És el que té la sanitat pública, que no respon com un espera però surt devades!