Iguazú, el punt final

Iguazú i les seves cascades havien de ser al final del trajecte, la cirereta del pastís, la traca final. Com passa amb altres paratges vistos a l'Argentina, no hi ha paraules suficients per descriure tal bellesa, que cronifica definitivament la meva stendhalitis.

M'havien dit -i la guia ho manté- que calia deixar l'anomenada Gorja del diable per al darrer dia. Discrepo rotundament i et diré per què. Aquesta cascada, que aboca l'aigua del riu Iguazú des de trenta metres d'altura, és un espectacle de la natura digne de veure cada dia de l'any, per la força, el rugit, els colors canviants, el descontrol, la màgia...

Qui digui que el del diable, també dit de la unión, és el millor dels més de 200 salts també l´erra. El parc és magnífic pel conjunt i pels racons capaços d'encisar els més insulsos, hi posaria la mà al foc. L'arc de Sant Martí doble que coronava la cascada amb el mateix nom garantia la perfecció del moment, i què pot dir-se del recorregut en barca fins a tocar les cascades? El poder de l'aigua sobre les teves espatlles!

Val a dir que el dia no hauria estat igual sense un sol de finals de primavera, més que de finals d'hivern, i un cel ras, que ens han garantit temperatures estivals. No, no hem tingut pluja, sortosament, i això que a la jungla subtropical plou tot l'any. Sorprèn també veure-hi en estat salvatge, gegants, damunt dels arbres, plantes que a casa nostra són ornamentals: el filodendron, el potus o el croton.