Magdalenes de canyella

La Tomassa prepara magdalenes de canyella cada vegada que espera visita i aquest matí n'ha fornejat dues dotzenes. Veniu cap allà a les cinc, ha suggerit a la Clarissa, en Rogeli, la Marina i en Carles. Així han quedat, però aquest migdia, la Marina avisa la Tomassa que està encadenada al vàter, pel mal de ventre, i ha enviat en Carles a la farmàcia. No podran ser a berenar i més val que no els esperi, la Tomassa.

Un missatge fa pampallugues al contestador automàtic. Vejam que vol, ara aquest trasto, es diu la dona de formes hel·lèniques –o et penses que totes les Tomasses han de ser rabassudes, greixoses i barroeres? És en Rogeli, un amic de la infància: "Potser vingui només jo, perquè la Clarissa té una reunió de junta directiva". Vaja, i ara què farà amb tantes magdalenes?

A les cinc, inusualment puntual sonal'intèrfon: "Som nosaltres!"

–Benvinguts! –fa la Tomassa en obrir la porta a en Rogeli i la Clarissa.
–Som els primers? –fa ell amb estranyesa.
–Els primers i els únics.
–Com? Però no vindrà ningú més? Ni la Marina ni en Carles ni l'Elsa ni la Concepció?
–No. Uns no poden i a les altres no els ho havia dit. Vaja, però no passa res, oi? Vull dir que hi sou vosaltres. Vinga, va, passeu, que tinc magdalenes de canyella.
–Ui, ara em sap greu haver vingut –murmura en Rogeli.
–Calla, calla. Passeu d'una vegada!
–Potser no hauríem hagut de venir –fa l'altra.
–Em sap greu destorbar –continua ell amb un posat tot incòmode.

Però la Tomassa és convincent i els fa entrar. En desa les jaquetes i els acomoda a la sala que ella anomena livi, perquè un dia li va semblar sentir-ho en una telesèrie veneçolana. Així que passen al livi i mengen magdalenes de canyella i xarrupen el te en tasses de porcellana de la bona, d'aquella que fa de mal agafar per por de donar-hi un cop fatal, i durant tota la vetllada en Rogeli no s'ha desfet d'aquell abric d'incomoditat que li pesa sobre les espatlles. A la nit, quan ja és a casa i té la muller a la dutxa, fa un truc a l'amiga de la infància i se sincera:

–Estava una mica tens.
–Ho he notat. I els gossos també.
–Sí, pot ser.
–No t'has fixat com bordaven? Rarament ho fan amb els coneguts. I, doncs, què tenies?
–Res, una bajanada. Pensaràs que sóc una mica paranoic o simplement beneit.
–Vinga, va!
–Aviam, jo sóc un home i tu una dona, i tots dos fem prou patxoca, encara. T'has preguntat què hauria passat si la Clarissa s'hagués quedat a la feina i només m'hagués presentat jo? No és que jo vulgués res amb tu, però què hauria pensat ella de nosaltres?