Convencionalismes

"Som aquí de pas i no sabem quan trigarem a marxar, així que no hauríem de fer res que no ens vingués de gust fer", explicava fa uns dies a una amiga i, avui, m'haig de sentir aquestes mateixes paraules dins del meu cap mentre acompleixo amb un d'aquells convencionalismes socials que, personalment, no vénen de gust: una vetllada que, per a més inri, he hagut d'organitzar jo, de manera que fóra estrany que l'organitzador –per encàrrec, val a dir– no s'hi presentés.

No et pots arribar a imaginar com envejo l'E., que es va excusar amb què era l'única del seu departament que podia anar, o l'S. que, havent tornat de vacances, no podia permetre's una altra despesa, o la B., que tenia un sopar de colla, o tants altres que per naps o cols han sabut dir "no" i fer el que realment sentien o creien que havien de fer.

Un amic em consola amb unes paraules que jo mateix m'he repetit: "va, que en aquestes situacions és on es gesten nous projectes laborals, noves oportunitats..." És cert, és cert, li dic al meu cap perquè calli, però hi ha gent que està feta per aquestes coses i jo no sóc d'aquesta pasta. Ara un sopar, ara de copes... i l'humor se'm va capgirant i el pensament el tinc més a casa o amb algú altre que no pas aquí. I, què coi, tinc altra feina a fer, fora de la corrent, que haig de fer en el temps lliure i també m'agrada dormir les meves set hores!