Començo a pensar que el cinema en tres dimensions és una de les enganyifes del segle o jo no estic fet per a la nova tecnologia. Ens l'han venut com el cinema del futur, amb el rebombori de l'estrena d'Avatar (James Cameron, 2009) i el secretisme previ. La indústria televisiva puja al carro i anuncia el llençament al mercat dels primers televisors en 3D, mentre un clàssic de la literatura universal, l'Alícia de Lewis Carroll agafa volum rere unes ulleres de pasta grisa i lents fosques que m'han donat en entrar al cinema.
Tim Burton torna a aixecar el teló de l'oníric País de les Meravelles i ens mostra uns personatges tan histriònics com ell. No som davant d'un remake sinó d'una nova interpretació de la història de Carroll que tancava el segon volum Alícia a través del mirall. Ara, la nena ja no és tan nena, té vint anys, la volen casar a conveniència sense el seu consentiment, és insegura, té dubtes i busca les respostes al submón que ha oblidat.
Fins aquí, convenç, però mentre avança el llargmetratge m'adono que l'empremta Disney és massa evident en un guió simple, previsible, infantil, amb una moral molt mastegada a l'acabament. La mà de Burton apareix en l'univers fosc que crea, la saturació pujada de les escenes, les cares malaltisses --a vegades, massa-- d'alguns personatges, com la mateixa Alícia, la inevitable compareixença de la seva dona, Helena Bonham Carter, o l'actor fetitxe Johny Depp, i la partitura de l'amic Elfman, que no passarà a la història de les bandes sonores.
Em fa por que rere l'etiqueta de 3D comencin a colar-nos pel·lícules insulses, sense enginy. A més, la falsa tridimensionalitat se'm fa molesta al cap d'una estona i la pega d'aquest nou cinema és que si et treus les ulleres et converteixes en un miop. Així que, Alícia, quedat on ets, a les pàgines escrites, i que els cineastes comencin a rebuscar entre neurones històries que ens captivin no només pel vestit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada