Hi ha persones que tenen la dèria d'empetitir-ho tot. No sé si tu ets una d'elles, però l'ús innecessari de diminutius en una conversa sempre m'arrenca una ganyota, especialment quan es tracta de mostres d'afecte, com ara els petons.
"Petonets". Ho sento dir tot sovint i em pregunto que hi ha darrere d'aquest minimalisme lingüístic. Potser és que qui llença els petons, té por que es malinterpreti el comiat? Ningú no ha dit que es tracti d'un petó mut o sorollós. Ningú no detalla si es un petó a la galta, als llavis o al front. Es té por, doncs, de dir "petó" amb les quatre lletres que l'omplen de contingut i estima? Es té por que un petó enviat a un amic s'entengui com una proposició amorosa? És que "petonet" és més tendre, més amical, més fi?
Etzibar "ets" a tort i a dret és la pitjor benzina que pot gastar la persona loquaç i la més gran metzina per a qui escolta. N'hi ha que de la dèria n'han fet una forma de viure i arriben a tals paradoxes com anomenar "segundent" al segon, com si un segon no passés prou de pressa i no fos ja prou insignificant. I a sobre de minimitzar-lo, de reduir-lo a les dècimes que el constitueixen, el castellanitzen!
Al programa de cuines de TV3, un cuiner va pronunciar fa unes setmanes desenes d'ets en la seva explicació. Així el plat era un platet que conenia cebeta tendra tallada petiteta, òbviament amb un ganivet, i va fer el mateix amb els allets i els tomaquets que eren ben nets. No recordo quina recepta explicava, però no t'estranyi que fos un magret.
I si això sobta en la conversa, moment en què es dóna més aquest fenomen, encara sorprèn més quan ho veus per escrit, com al cartell del menú d'un bar de la Rambla de Catalunya, en què tot sembla reduït a la mida d'una tapa. Els propietaris han interioritzat tant l'eslògan "Pel català, som-hi" que, a més, es desviuen per endosar la ce trencada allà on poden i el xoriço petit el converteixen en "xoriçet".
[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]
Aleix, he de confessar-me: sóc de les que moltes vegades diu "petonets" i, a vegades, aplica alguns diminutius a segons quines paraules. Però ja et dic que si escric o pronuncio la paraula “petonets” no és perquè em doni vergonya dir petons, ni expressar l'amor o estima per algú... Tot lo contrari,és una manera de parlar amb estima a qui et dirigeixes. De la mateixa manera que moltes vegades dic: "Besazos". Potser no cal dir-ho en augmentatiu, però si a mi em ve de gust donar petons grans, enormes, que més dona!! Segurament, ho faig per compensar la meva tendència a utilitzar paraules malsonants en qualsevol conversació.
ResponEliminaEn qualsevol cas, entenc que a tu et sonin malament, però crec que mitjançant la nostra forma de parlar mostrem la nostra personalitat. Per tant, no coaccionem la manera de parlar, quan només es tracten de diminitius i augmentatius. Jo els continuaré utilitzant perquè formen part de la meva manera d’expressar-me i de la meva manera d’ésser.
Besazos.
Tu ho has dit, la manera de parlar va amb cada persona i si tots parléssim igual, acabaríem per avorrir-nos i hom no podria referir-s'hi en blogs com aquest. L'escrit però venia motivat pel programa de cuina en qüestió, que em va posar dels nervis. Petonets! ;)
ResponElimina