Working birthday

De petit mai no vaig dur llaminadures a l'escola pel dia de l'aniversari perquè tot just encetàvem les vacances de Nadal. Tampoc no recordo més de tres celebracions pel mateix motiu. Ni piruletes, ni festa. Aleshores no m'adonava perquè el meu cap era sota l'avet artificial envoltat de paquets, però a la llarga suposo que aquest fet alguna empremta ha deixat en la meva psique.

De gran, ben al contrari, sempre he treballat el dia del meu aniversari. En algunes ocasions, tancat en un establiment de venda al públic. En d'altres en una feina de matí i una altra de tarda-vespre. Els darrers anys, en una de sola i més ben pagada, per sort, però amb poques pauses per aturar-me a pensar com de ràpid passa tot. Això és un vist i no vist.

D'aquest cop no passa, em vaig dir. La nit abans em posava a fer un pastís amb ous de la classe 1 (gallines no engabiades) i altres ingredients més o menys naturals --un concepte "ecològic" que una companya de feina bastant pere-punyetes qüestiona. Vaig celebrar l'efemèride amb una aturada tècnica dita esmorzar. Més tard, una per a dinar. I vaig acabar el dia amb un termòmetre de vins, una salsera, una ponsètia, colònia, ratafia reserva d'Espinelves i l'últim CD de Jamie Cullum. Es pot demanar més?

13 amb D de democràcia

Catalunya no decideix, encara, per bé que l'eslògan triat per a la jornada de consultes d'avui il·lusiona. De moment, Catalunya --o una part, el 161 municipis-- opina, es manifesta, s'expressa, hi diu la seva sobre una qüestió per a alguns cabdal, per a d'altres fútil, que aixeca passions de la més diversa índole. Només per això podem titllar-la de qüestió cabdal.

Al Masnou rondava el desànim quan, al migdia, no havien assolit ni de lluny la mitjana del centenar de vots per hora que havien previst. El municipi del Maresme és costerut i "moltes persones no ho tenen fàcil per arribar-se fins aquí", explicava una de les voluntàries.

A més, segons la jove, l'Ajuntament, que governen PSC i ICV, no hi ha ajudat gens. "Ni han cedit recintes municipals ni tan sols ens han deixat les urnes", explicava, les han prestades localitats veïnes com Teià.

Sant Cugat era un formiguer fins i tot a l'hora de dinar. L'ambient era fred, però festiu. Senyeres als balcons i moltes famílies que ho han aprofitat per sortir de passeig. Organització màxima al nou ajuntament de la vila, amb una porta d'entrada, una de sortida, voluntaris que instaven a no bloquejar el pas, urnes i música, amb els Espart per tancar la jornada.

Per primera vegada --sense desmerèixer la consulta d'Arenys de Munt--, hem viscut una "veritable" festa de la democràcia. Aquí no hi ha hagut un sistema imposat, ni unes llistes tancades, ni uns caps de llista que batallen per sobresortir amb tècniques de màrqueting i d'oratòria vàries.

Avui ha estat el poble qui ha volgut fer política, fer-se sentir perquè algun dia li deixin dir què en vol fer d'aquest país. I qui no ho vegi bé, que s'hi posi fulles i accepti d'una vegada que aquest sentiment hi és i hi serà, diguem sí o diguem no, tant si ens deixen com si no.

Olivada urbana

Nesila agafa la vara i pica tan fort com li surt de l'ànima. La fa espetegar, una i una altra vegada, contra el brancam de l'olivera. Les olives d'una foscor madura es desprenen a grapats.

Ara, se li acosta una nena que no fa més d'un metre d'alçada i que deu rondar els set o vuit anys. És morena com ella i els cabells també són ben negres, amb reflexos blaus. Però a diferència de la Nesila, que els porta trenats i coberts per un mocador crem, la criatura els duu deslligats. Sigues lliure mentre puguis, pensa la mare mentre li allarga un bastó i l'insta a picar l'olivera.

Amb cada etzibada, l'aire fa un xiulet agut i sec. Cap d'elles pensa que l'arbre és propietat municipal, que no són al camp sinó al bell mig de l'Avinguda Meridiana. Són en un món a part. La petita, al món dels somnis, una esfera incandescent, lleugera i suau. La dona, en un món opac, fosc i amarg com les olives que fa caure.

L'home dels cartells

Abans de posar en marxa el pla E "Espiral de soroll" i després que fracassessin els plans A "La paret parlant", B "Cop de puny i esquerda" i C "Guitza contra interruptor inesperat", em decanto pel pla D o "Cartell al·lusiu".

D'aquesta manera, l'endemà d'una altra nit de tortura, el torturador es topa amb un rètol imprès i enganxat a la porta del seu bloc (com ho fan les companyies de serveis) que diu: "Preguem sisplau que mantinguin el silenci i respectin el descans nocturn de la comunitat. Gràcies"; també en castellà.

El pla funciona, perquè des de la nit d'inici de campanya contra el soroll nocturn, deixo de sentir la tele del veí i el silenci impera com requereix un bon descans. S'esfumen soroll i cartell, però sortosament, almenys per ara, no caldrà tirar endavant la resta de plans.

Un gat i dues cotorres

Sobre els estenedors de la roba hi ha una tovallola petita, que no està subjecta per pinces. L'Agustí la veu, l'agafa abans no caigui més avall i la plega. Per damunt d'ell només hi ha un pis i el terrat, per tant ha de ser de l'Irma (no l'ha vista mai, però ha llegit el seu nom a la bústia diverses vegades). No s'espera, hi puja, pica el timbre, passen quinze segons, està per deixar-ho córrer i tornar a l'endemà quan una dona, jove, d'uns trenta anys i escaig, obre la porta amb un somriure als llavis.

L'Agustí es presenta com el veí de sota i li mostra la prenda, tota plegada a les mans. Ella, cofoia, agraeix la deferència i, ara sí, es presenta com a Irma i el convida a passar. Ell, encuriosit, es fixa en tots els detalls, la distribució de la casa, la decoració i, innevitablement, la compara amb el pis de sota, el seu. Aquesta casa té vida, pensa. A la paret del rebedor i ha tres quadrets arrenglerats en línia hortizontal. A la sala d'estar hi ha un sofà de tres places i chaise-longe, de color blanc trencat i forma clàssica, d'un estil que entona amb tot el mobiliari de la casa, tirant a antic.

La cuina-menjador és enorme. La rentadora hi fa de moble auxiliar, just entre la cuina oberta i la taula rodona del menjador, on seu una altra dona que escriu en un ordinador portàtil. Una gran gàbia domina la sala. A dins hi ha un ocell tropical de colors vius, que recorda un lloret diminut. Al damunt, fora del reixat, hi ha una cotorra que sembla malalta o vella, o totes dues coses.

L'Irma presenta l'amiga a l'Agustí (se saluden) i acte seguit li mostra les cotorres. Ell explica que té un gat i, ràpidament mira de deixar-lo com una bona peça ja que, al bloc, els animals estan prohibits. És molt tranquil, diu, es passa el dia dormint...

Sense adonar-se'n, acaben parlant de bèsties. Ell explica que els coloms del terrat ho emmerden tot i que s'hi hauria de fer alguna cosa. Ella no en té constància però sempre posa un plàstic damunt la roba estesa i mai no l'ha trobat tacat. Tot i així, suggereix de penjar bosses de plàstic al terrat. L'home proposa que siguin cedés. Ah, sí, fa ella, brillen i això espanta els coloms; però últimament les gavines fan bona feina, jo les he vistes caçar coloms a ple vol, conclou.

Per cert, fa l'Irma abans d'acomiadar el veí, jo també tinc un gat. Aleshores el condueix de nou al saló i li mostra el silló on descansa una pell de guepard. Era del seu avi, qui va caçar la fera, a Bolívia, fart de què se li cruspís les gallines.

Malson a Rogent Street

Crec que començo a conèixer la persona que viu al bloc del costat i comparteix paret per paret amb mi. És un fill de puta. Bé, per ser més precís, un fill de puta sanitari. Ho dedueixo per la roba que estén a vegades (aquella vestimenta blanca de celador, infermer o metge d'hospital) i pels esclops negres que deixa airejant al balcó. Lo de fill de puta no ho he deduït, simplement, ho demostra cada nit quan deixa la tele a tota hòstia i no l'apaga fins les set del matí.

Acabo de descobrir que on hi ha l'interruptor del llum, que tinc al costat de l'orella el so és molt més nítid, sento els diàlegs de La Porteria, el Pitu i els tertulians, però de les veus dels inquilins del costat ni rastre i això em fa pensar que l'individu deixa la tele encesa mentre és fora de casa, deu fer torn de nit, i no l'apaga fins que arriba a les set del matí.

Per això, he posat en marxa un pla: quan ell es fiqui al llit, jo li fumeré música a tota castanya a la sala d'estar i el Cuní a tota llet al menjador i la ràdio a l'habitació i a partir de les deu tocaré el saxo fins que no em quedi més bufera i llavors tocaré el teclat amb el so més estrident i si la cosa no millora em compraré una bateria!

Laporte parla sense embuts de la grip A

"Hi ha molta gent interessada a exagerar els riscos de la grip A", diu Joan-Ramon Laporte a l'entrevista que publica El Periódico de Catalunya a la pàgina 28. El director de l'Institut Català de Farmacologia i cap del Servei de Farmacologia de l'Hospital Vall d'Hebron també admet que els protocols elaborats per les conselleries de Salut i Educació poden resultar insuficients perquè s'ha estès la inquietud entre la població. També augura que podrien col·lapsar-se els serveis assistencials i alerta de la lleugeresa amb què l'Administració adquireix ingents quantitats d'antigripals i vacunes, d'eficacia discutible i efectes secundaris encara per descobrir.

Sorprèn llegir aquestes línies, transcrites d'algú que parla sense embuts i que alhora és una autoritat en la matèria. Sorprèn encara més quan durant una setmana he buscat algú que parlés així, amb sinceritat i calma, sense por de posar el punt sobre les is, capaç de dir les coses pel seu nom.

Desconec els interessos que hi pugui haver al darrere de tot plegat, si és que n'hi ha. Però tot plegat no s'ha gestionat bé. Sovint quan es tracta de temes cabdals i complexos, com ho són els d'àmbit sanitari, els mitjans de comunicació errem el tret o per excés d'informació o per mala informació. Només calia escoltar els informatius de ràdio o televisió, que cada dia d'estiu obrien plana sumant una nova mort de grip A al recompte oficial.

No ho fem bé. Si no anunciem cada dia quanta gent mort de cardiopaties ni fem el mateix amb la grip estacional, per què ho fem amb la A/H1N1? Per què és nova? Però què en treiem de donar les xifres quan s'està dient que són insignificants en comparació a altres malalties? Vendre diaris als quioscos i espais de publicitat en teles i ràdios. Fem l'agost, com se sol dir.

Però l'Administració no és lliura de la seva part de culpa. Amb una roda de premsa dia sí dia també, no ha ajudat gairé a contenir la inquietud i el desconcert vers la nova malaltia. Han informat molt del què han volgut, però no ens diuen què han deixat de fer per poder comprar els antivirals i les vacunes.

Si busques banyador, has fet tard!

Productes de Neteja, un blog desenfadat, fresc i amb estil que sovintejo, reflexiona sobre la dificultat de trobar roba d'estiu en ple estiu a les botigues. Un pensament que també a mi em rondava pel cap, en descobrir una nova estratègia en època de rebaixes, enganyosa de cara al consumidor.

Fa uns dies, quan encara hi havia gènere d'estiu a les lleixes, només una part estava rebaixada. L'altra figurava sota cartells de "nova temporada". Vaig pensar que tenia sentit; també a començaments de tardor podem dur pantalons curts i samarretes. No, no siguem ingenus. Aquesta setmana he descobert que aquesta roba fresca de "nova temporada" ja ha desaparegut dels comerços i ara només hi ha prendes d'abric de colors negre, marró i lila, bàsicament, també de la "nova temporada".

Que cadascú tregui les seves conclusions. A mi em fa tota l'espina que només es rebaixen els productes d'una qualitat modesta o més antics i la resta es mantenen al preu que toca. No aniria malament que el departament de Consum en prengués bona nota. Queda dit.

El cafè de nit

[Proposta de Relats Conjunts]

El cafè de nit, de Vincent Van Gogh (1888)

Què té la taula de billar, que sempre la deixen sola? No està pas en mal estat, disposa de totes les boles i prou pals per a colpejar-les, està correctament il·luminada i no cal fer cua per a fer-ne ús. Així i tot, segueix sola. Rodolfo L. se la mira, mentre fa baixar el mojito coll avall com si fos orxata.

--Haig d'aprendre a fer mojitos o acabaré escurat --exclama en veu alta després de l'últim xarrup, però ningú no el sent.

La saleta del fons, la del futbolín, és plena a vessar de gent. Dos homes es mantenen al podi i sembla que ningú els fa ni una mica d'ombra.

--Cap tàctica no és prou bona per a usurpar-los la victòria! --fa una de les dues noies que comencen el joc.

--Sempre podeu abaixar-vos l'escot i mostrar pitram --suggereix Rodolfo L., però no li fan cas.

--Fa molt temps que no hi jugo.

--Ah, però en saps?!

--Una mica.

--Molt bé!

--Sí, però mai no he fet de portera.

--Jugueu amb les distraccions i remeneu malucs --suggereix Rodolfo L., però ningú no li fa cas.

Tothom concentra la mirada en el terreny de joc, tret de la parella d'advocats que clava dards amb desencert a la diana, els tres adolescents que s'inicien en el món de la dansa i el banquer que esforça a buidar l'intestí gruixut al wàter que hi ha al fons del passadís a mà dreta. La dona que serveix a la barra ja no té més menta per a més mojitos.

--Demà mateix en compraré i faré els meus propis mojitos, que no deu ser pas tan complicat --comenta Rodolfo L. a la taula de billar.

El món a l'inrevés

Deixo el llibre a la prestatgeria de la sala d'estar, que en realitat és la prestatgeria que haig de col·locar al traster, però que mantinc a la sala d'estar perquè encara no tinc prestatgeria de sala d'estar pròpiament dita. Així i tot, la que tinc és prou útil i fa companyia la taula de la cuina que també està a la sala d'estar, no perquè la cuina sigui remenuda --ben al contrari--, sinó perquè encara no he trobat la taula d'estudi que vull. Clar que la cuina és el lloc més fresc de la casa i és prou gran per instal·lar-hi l'estudi. La pega és que no hi ha endolls. En canvi, és l'únic lloc de la casa on sempre hi ha alguna xarxa wifi oberta --ara de quatre ratlletes, que no està malament. L'única pega és que la millor cobertura s'agafa damunt de la rentadora i connectar-se a internet és directament proporcional a contractures i lumbàlgia. Si Carroll aixequés el cap, potser faria un tercer llibre d'Alícia...