e m p r e m t e s

17 d’agost 2010

Milongues a mitjanit


Qui trepitja Buenos Aires per primer cop, no hauria d'abandonar-la sense haver viscut l'aire nocturn de les milongues i el tango més popular. No es troba a simple vista ni anunciat en prospectes turístics, sinó en locals mig amagats, rere portes velles i cartells més o menys artesanals, com el Buenos Aires Club, del carrer del Perú, 571.
Un nano que deu rondar la quinzena aparca una bicicleta que li triplica l'edat al costat de la porta. La llum tènue de les bombetes és l'únic indicatiu de local obert. Dues parelles pugen per les escales gastades, mentre una dona arrugada, seca i no excessivament tapada, se les mira de cua d'ull rere el fum de la cigarreta.

El cafè-sala de ball és auster, un espai tancat, en què s'alternen trams de paret pintats en vermell i negre amb l'obra vista, sostre en dol i terra de fusta que cruix. L'aire és fresc i fa olor a cervesa, vi i empanada.
Quatre parelles acaben la classe de milonga i aplaudeixen el professor. De mica en mica, el local es va omplint de gent que descobreix l'ambient que tan bé describia Cortázar, i parelles de ballarins que donen sentit a la nit. Duen l'art a les cames, els mou el sentiment més que la tècnica, i avancen i girabolten en plàcides filigranes. N'hi ha que s'han vestit de vint-i-un botons per a l'ocasió, algunes dones porten sabates de taló en una bossa a banda i se les canvien abans de sortir a la pista i una de morena, d'entre cinquanta i seixanta anys, es nota que ha passat per la perruqueria, s'ha enfundat un ajustadíssim vestit fosc, s'ha enjoiat coll i canyells, i ha foragitat el fred amb una petita capa de vellut vermell.

Segons la parella que el balla, el tango assoleix un significat o un altre: delicat romanticisme, passió continguda, amor desfermat, diversió compartida, equilibris de princiant o excel·lència tècnica. Això sí, tots els caps es toquen i gairebé les deu parelles que dansen mantenen els ulls clucs una bona estona sense ni tan sols fregar-se.

L'orquestra típica El Afronte desplega força, passió i mestria a través de quatre bandoneons, tres violins, un violoncel, un contrabaix i un piano. I com una flor en descloure's, el braç femení es reclina sobre l'espatlla masculina i quatre peus sincronitzats avancen novament pel parquet gastat de tanta milonga. Qui pogués ballar-la així...

2 comentaris:

  1. puff, m'ha encantat!!! La descriptiva arriba a ser melangiosa i ensucrada, tant com m'agrada. En segons m'he situat a una sala de semblants reflexos i ombres, sons i olors, i m'ha teletransportat a locals com la cafeteria El Tortoni o la sala de ball que hi ha al costat, on parelles de totes les edats son moldejades al ritme d'aquesta música tant trista i alegre a la vegada, que parla de passats millors i de futurs per descobrir, d'amors inconclusos i de morts enyorades. Gracies per aquest article, de ben segur et dic que ho he gaudit. Una abraçada

    ResponSuprimeix
  2. Discrepo: aquí no hi ha cap mena d'edulcorant. És el que era. La madamme a peu de replà i els ballarins compenetrats i l'aspecte decadent del local que tant s'addiu amb la ciutat. Celebro que t'agradi! ;)

    ResponSuprimeix

Related Posts with Thumbnails