Els dos minuts que trigo a comprar dues T-10 a l'estació de metro Clot, el vigilant de TMB es toca al nas dins de la seva garita; un noi de trenta anys i escaig, compromès amb la normativa suburbana*, apura una cigarreta a l'escala; el vigilant de TMB continua amb l'excavació nasal; una noia amb samarreta de tirants ratada, una faldilla ostensiblement curta, rastes al cap i una anella al nariu esquerre s'arramba a la llatina baixeta que té al davant, aguanta les portes d'accés i es cola; i el vigilant de TMB està més pels mocs que pel que passa al lloc de feina.
A l'andana de metro de l'estació Espanya, una dona que podria ser la meva àvia –això vol dir de seixanta anys en amunt– balbuceja paraules indesxifrables. Això sí, crida que eixorda. Probablement, el brugit soterrat del vaivé de persones apenes li deixa escoltar l'interlocutor i pensa que a l'altra banda passa el mateix. Per això crida, per fer-se sentir, encara que no es faci entendre.
Més tard, en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat, un noi colrat pel sol, una mica tap de bassa i rabassut, esbufega cada dos per tres. Fa tota la fila de voler accelerar l'arribada a còpia d'exhalacions, però l'únic que aconseguirà així és hiperventilar-se i posar-nos a tots més nerviosos. Per sort, només és una parada.
(*) Subcity, de Tracy Chapman, pot acompanyar-te en la lectura. No creus que l'harmònica inicial té un no-se-què d'himne convergent? :p
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada