Normes

1. EXT. RONDA DEL LITORAL - MATÍ

Fosa des de negre. Embús a la ronda. So d'un noticiari radiofònic.

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i la vaga de transportistes està fent que el trànsit sigui més caòtic del que és habitual. Pel que fa al cap de setmana, hi ha hagut dos accidents mortals a les carreteres catalanes. De moment, sabem que les víctimes són quatre, totes elles joves, i que les causes més probables són l'alcohol i la somnolència.

Per tall, passem a plans cada vegada més tancats, que apunten un cotxe fins que veiem per la finestra una DONA, de 45 anys, que fuma. 

TALL A:

2. INT. COTXE, RONDA LITORAL – MATÍ

Sona el telèfon mòbil de la dona. Despenja el sense mans i apaga la ràdio.

DONA (modulant la veu com ho fan algunes riques xerils)
—Dime? Por supuesto querida, claro que voy para allà. En veinte minutos me teneis ahí. (Fa una pausa.) No, la vista es a las diez y cuarto. Ya hay sentencia. (Pausa.) Muy bien. Ciao, cariño.

TALL A:

3. INT. REBOTIGA, FARMÀCIA – MATÍ

En CINTO, de 62 anys, entrat en carns, escriu a l'ordinador. Està sol (ha donat festa al treballador dels matins l'ERNEST que no està massa fi).

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i fins aquí, les notícies de les deu. (Ràfega i música.) En Cinto sent el dring de la porta. Abaixa la música i surt.

TALL A:

4. INT. MOSTRADOR, FARMÀCIA – MAT

Hi ha la dona esperant al mostrador. En Cinto apareix.

CINTO
—Bon dia tingui!

DONA (remarcant la seva dicció castellana, un pèl ofesa)
—Buenos días. Deme unos supositorios Vilardell, un Fave de fuca y un Aneurol.

CINTO
—Ara mateix.

L'home entra a la rebotiga. La dona mira el rellotge. Un pla detall mostra l'hora: les 10:10. Repica les ungles contra el mostrador. En Cinto reapareix amb les capses a les mans.

CINTO
—Porta la recepta de l'Aneurol?

DONA
—No. La he olvidado.

CINTO
—Doncs, sense recepta no li puc dispensar, em sap greu.  

DONA
—Quizás usted no, pero otros sí.

CINTO
—Com diu?

DONA
—Que en otra farmacia, donde me conocen, no me la piden nunca.

CINTO
—Ja, però jo no la conec. No sé quin tractament segueix ni durant quant temps.

DONA
—Si no me lo da es porque no le da la gana.  

CINTO
—Si no li dispenso es perquè hi ha unes normes.

DONA
—¡Normas! Si usted quisiera podría saltárselas. ¿Quién más lo sabría?

CINTO
—Miri, la llei ho deixa ben clar pel que fa als psicòtrops. Déu me'n guard que es posés rera un volant i li passés res pels seus efectes! Sap la de gent que condueix sota els efectes d'aquestes drogues? La conselleria d'exterior promou els controls d'alcoholèmia però en canvi passen per alt els efectes dels fàrmacs com la somnolència o les alteracions nervioses. És una cosa que, com a farmacèutic, mai he entès.

DONA
—¡Da igual! No me salga con éstas ahora. ¡Cóbreme que tengo prisa!

La dona llença un bitllet de 200 euros sobre el mostrador amb posat arrogant. En Cinto li torna el canvi. 

DONA (rebutjant els cèntims)
—No me de estas pesetitas miserables, ¡por Dios! No sirven más que para entretenerle a uno cuando las busca y tiene prisa. La dona abandona l'establiment sense acomiadar-se.

Traveling lateral fins que la càmera queda rera les prestatgeries.

L'ESCENA ES FON A NEGRE

5. INT. JUTJATS – MATÍ

Pla general d'una sala dels jutjats que mostra l'acusació particular (d'esquena), el jutge a la dreta i la defensa al davant. Als bancs de l'esquerra només hi ha una desena de persones ben repartides. Dues d'elles, una NOIA JOVE, 20, i un NOI de l'edat de l'ACUSAT, 23, parlen fluixet.

NOIA JOVE
—Li vaig dir que no conduís, li ho vaig dir! El noi l'abraça.

NOIA
—Si no hagués begut res d'això hauria passat. Ell no volia matar aquelles persones. Ell no volia. I que faré jo, ara?

De sobte, creix el murmuri a la sala. Tothom s'aixeca i els presents comencen a abandonar la sala mentre s'emporten l'acusat. Els dos advocats de l'acusació particular, un HOME i dues dones, parlen mentre van cap a fora. Només els veiem d'esquena.

HOME
—Bueno, otro caso visto por sentencia. Demasiado fácil, a mi parecer.


La càmera se situa rere la DONA, que s'atura a llindar de la porta, i enfoca l'home.

DONA
—¡Que me vas a decir! Un chico que tras cuatro o cinco copas, se duerme al volante y mata a una pareja, ahora pretende salir sin cargos. Eso me suena a cuento chino.

La cámera mostra la dona que el públic ha reconegut per la veu. I dirigint-se als periodistes afegeix:

—Que les quede bien claro a todos: la ley esta echa para cumplirla y quien se la salta ya sabe que le atañe.

Els periodistes alcen el to de veu per fer les seves preguntes mentre la càmera s'allunya en tràveling vertical.

FOSA A NEGRE

Ulls-de-tita (el retorn)

Ha tornat! És ell. L'home dels ulls injectats de sang que de poc se'ls engoleixen les conques. Ni massa alt ni massa baix però amb un temperament tempestuós: esclata quan menys t'ho esperes. Atura't Ernest, no surtis, deixa que sigui en Carles qui s'ocupi d'ell. En Carles sap com torejar-lo: només cal dir-li que sí a tot i marxarà amansit com una fera tipa. No!, què fas, Ernest, que surts tu?

—Bon dia!

—Posa'm unes aspirines! —ordena el cercafresses.

—Alguna cosa més? —pregunta l'Ernest per estalviar-se d'entrar i sortir de la rebotiga cada vegada.

—De moment, unes aspirines.

I justa la fusta! Quan el nano surt amb la capsa a la mà, l'Ulls-de-tita ja li exigeix el següent article de la seva llarga llista mental. Però, tal com fa sempre que ve, li demana les coses una a una, perquè així sap que domina la situació. Ell és un executiu poderós i vol tenir sota control els moviments dels qui l'envolten. Li encanta fer-ho, com també veure la gent vinclar-se sota la seva mirada arrogant. No coneix el somriure sincer, perquè és home temut. L'Ernest entra, surt, entra i torna a sortir.

—De «dobupal» no en tinc cap —li diu i l'home li clava una mirada tan afilada que talla l'aire.

—Com que no en tens?

—No en serveix el laboratori.

—Però això no és una farmàcia? —afegeix amb to burleta.

—Sí, però...

—Hauríeu de tenir un bon estocatge. La meva filla té tres farmàcies a Andorra i mai li falta de res. Ho té tot!

«Doncs, per què no te n'hi vas i em deixes tranquil, bordegàs?» Amb això l'Ernest posaria el punt final a aquesta humiliació però es fumeria de peus a la galleda i perjudicaria el seu cap, en Cinto, i aquest és un bon home.

Quan arriba l'hora de pagar, l'Ulls-de-tita treu un feix de bitllets lilosos (popularment anomenats "bin ladens" perquè ningú els ha vist) i li'n llença un sobre el mostrador. Això de donar les coses a la mà ja ha passat a la història. Ara es porta la mala educació i l'autoritarisme, sobretot en escamots d'executius frustrats.

Surrealisme farmacològic

A l'interior d'una farmàcia, un auxiliar tragina capses d'analgèsics prou coneguts d'un cantó a l'altre. Les cames li pesen perquè ja fa més de deu hores que hi treballa, però té el cap prou clar. Ben diferent és l'home que entra. Obre la porta amb tanta energia que la fa espetegar contra uns prestatges de protectors solars. En cauen tres però l'Ernest ja s'ha ajupit per recollir-los.

El client fa una fila ben peculiar: és més aviat baix, de panxeta cervesera, la testa amb una indiscutible emigració capil·lar, ulleres de cul de got i bigoti frondós.

—Quina desgracia! —exclama mentre estampa un diari esportiu al mostrador—. M'he equivocat i he comprat «El mundo deportivo» enlloc de l'«Sport».
—Ah! —fa l'Ernest que no hi posa massa interès.
—Jo hi era —l'home assenyala la foto del diari—, i no va valer res! Quina merda! Ho vas veure?
—No. Jo ahir vaig treballar tot lo dia, fins a les deu.
—Tu coneixes l'Altarna? —Així de ràpid canvien de tema els que no hi toquen.
—No.
—Doncs, l'Altarna és un farmacèutic molt bo —assegura tot fent tombs per la farmàcia—. Jo el vaig conèixer i com n'era de bo! Em va recomanar una cosa per a les «panses» que em va anar de fàbula. No ho tens?
—Lo què?
—Això que et dic —obre els braços amb posat de sorpresa.
—I com se deia?
—No ho recordo. Però, mira que em va anar de bé! Me les va aconsellar l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! I dius que no ho tens?
—Home! —exclama el futur biòleg que no sap com treure's el sonat de sobre—, si no em diu el nom…
—No ho sé, però anava la mar de bé. Era com una pasta que et posaves i, després, glopejaves i t'ho havies d'empassar.

L'Ernest li suggereix un parell de noms, dos antifúngics, perquè l'individu fa la cara de ser un «putero» en tota regla. Segur que ha enganxat alguna micosi.

—No —respon—. No recordo el nom, però aquests no eren. Aquell era fantàstic. Tu que em donaries?
—Doncs, té dues opcions. O bé pastilles o bé una pasta.
—Uix!, no vull cap pasta. Prefereixo pastilles.

L'Ernest surt d'escena i torna al cap de trenta segons amb una capseta a la mà.

—Aquí ho té —i la deixa sobre el taulell—. Ja veurà com això li anirà molt bé. Són quatre amb disset.
—Però, m'ho he d'empassar?
—No. És per desfer a la boca.
—Ah. Tu ets farmacèutic?
—No.
—Mal fet! —Fa espetegar els dits—. El món és dels farmacèutics.
—A sí? —pregunta incrèdul.
—Sí, perquè de medicaments sempre se'n vendran. Aquí els veneu sigui com sigui.
—Això depèn de l'ètica de cadascú. Jo no hi entro dins les polítiques de màrqueting. Venc lo que m'apareix més adequat i no lo que més tenim en estoc o lo que més bonificació té.
—Jo en conec alguns, de farmacèutics.
—L'Altarna?
—A part d'aquest. A Palafrugell conec en Sauret, en…
—Josep Sauret?
—Sí. El coneixes?
—I tant!
—L'Ernest el coneixia de sobres: era el germà de la seva segona xicota.
—És el meu jove —explica el bigotut, referint-se al seu gendre—. No hi has estat mai a Palafrugell?
—No. L'home deixa els diners sobre el mostrador.
—És molt bonic Palafrugell. —I està tan tocat del bolet, que torna a canviar de tema—: Quantes desgràcies que hi ha. Tot és una desgràcia!
—Home, depèn de com se mire.
—No deixa de ser una desgràcia.
—Ho diu pel canvi de diaris?
—No és això.
—Sigue lo que sigue, mire de relativitzar-ho.
—Sí, però les ferides fan mal.
—Diuen que el temps ho cura tot —el consola el noi sense entendre res.
—Les ferides cicatritzen però el senyal sempre queda. A més, hi ha coses que no s'obliden.
—No, és clar. Oblidar, no.
—Jo mai no oblidaré l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! —i marxa amb la capseta a les mans i el cap en una altra banda.

Sompa

Fa un parell de dies que han operat en Jaume, el marit de la Silvana. Li han canviat l'únic ronyó que tenia per un de nou i tot ha anat la mar de bé. Ella, però, segueix dolguda amb la seva cap perquè encara és hora que la truqui per preguntar com ha anat tot plegat. «No te'n facis mala sang», l'aconsellava ahir la Tanit. És la seva millor amiga —a part de cunyada— i sempre mira per ella. De fet, el millor regal que mai li ha fet va ser presentar-li el seu germà, l'home d'un sol ronyó. L'home pel qual pregunta tothom, els companys de feina de la Silvana, els companys de feina d'en Jaume i, fins i tot, els amics dels companys de feina d'en Jaume i la Silvana. Tots menys la seva mestressa, la Fayna.

—Sovint em pregunto com una paia com ella va poder estudiar disseny i fer una mestria en MBA —proclama la Silvana en veu alta.
—Tens raó, perquè és més curta que una cua de conill —afegeix la Tanit que ha tornat per veure-la.
—Tampoc és això. Potser la Fayna és intel·ligent per aprendre conceptes però la seva intel·ligència emocional és nul·la; abans d'ahir operaven en Jaume i em va demanar que anés a treballar. Com es menja això?
—És del tot indigerible.
—Vomitiu. Quin fàstic! I després s'espera que la plantilla treballi al cent per cent o li faci favors com obrir el dia de Nadal.
—La Tanit assenteix amb el cap—. Doncs, saps què faré a partir d'ara?
—Què?
—M'ho prendré tot d'una altra manera. Canviaré la meva filosofia de vida a la feina i assumiré el lema «sense pressa, però sense pauses» i descansaré quan estigui cansada, beuré quan tingui set i si m'equivoco ja no em posaré més pedres al fetge.
—Està bé, però ara no hi donis més voltes. Has de descansar.

Malgrat que el suggeriment de deixar-ho estar és la millor opció, la Silvana no ho ha aconseguit i mata el temps fent juguesques amb si mateixa sobre quan trigarà a trucar «la sense sang». Ja han passat quaranta-vuit hores des de l'operació i encara no ho ha fet. De les que són com ella, al País Valencià en diuen «sompes» o «xompes». Així que ja veurem quin rècord de tardança i manca d'interès assoleix la nostra sompa

La sense sang

En un hospital, no hi ha res més hipnòtic que el monitor que mostra les constants vitals d'un pacient. La Silvana, que és aquí pel marit, ho sap molt bé. Fa dues hores que seu davant d'aquest pèndol electrònic perquè no és refia que soni l'alarma si en Jaume empitjora. Com una pinta improvisada, passa les mans pels seus cabells que semblen fils de seda vermella. Tot i fregar-se la cara amb insistència no aconsegueix esborrar el rastre que la fatiga i el patiment hi deixen dia rere dia.

Igual que el bip-bip persistent del monitor, dins del seu cap repica, des d'anit, una única pregunta: "com pot ser tan monstruosa la meva mestressa?" I té una cosa ben clara: les persones que s'estima encapçalen la llista de prioritats a la vida i si per això ha de perdre la feina, doncs la perd i punt.

El pensament viatja en flashback cap al moment en qüestió. La mateixa sala d'espera, el mateix so ambient i, malauradament, el mateix neguit de saber si els metges podran salvar el ronyó del seu marit. La trucada que espera de la seva cap, la Fayna, no arriba ni ho farà perquè la Fayna no pensa en res més que en fer calaix amb les seves col·leccions i a les passarel·les. És una dona rica, sumptuosament rica, i avara, molt avara. Per a ella, els treballadors són màquines que no mereixen descans, sense necessitats fisiològiques o monetàries. Ens entenem, no?

Al final, és la Silvana qui marca el número:

—¿Fayna?
—¿Sí? —fa la dona amb veu somorta.
—Hola. Soy Silvana.
—¡Ah! —I emet un sospir que és una barreja d'apatia i falta d'interès.
—Aún estoy en el hospital. Mañana puede que operen a Jaume.
—Por cierto, mañana podrías arreglártelo para venir. Estará la chica nueva sola y vienen unos proveedores.

La Silvana es queda de pedra. "Però que és sorda?", pensa. Potser no l'ha sentit bé o potser és que mai no ha tingut escrúpols i ara se li veu el llautó. La dona que sembla no tenir sang a les venes revela el seu egoisme i el vessant menys humà. La seva passivitat fa pensar en un cadàver vivent, perquè, ben mirat, sembla que el cor li hagi deixat de bategar.

—Perdona, Fayna, pero mañana quizás operen a Jaume y si así es no iré a trabajar. Quiero estar aquí, tener la primera valoración de los médicos. Lo comprendes, ¿verdad?
—Bueno, sí. Deja que mire si puede venir Julián.

Final de la trucada. Aquest és només un exemple de la pèrdua de valors que experimenta una classe rica dirigent envers els treballadors. Defensen l'ésser-màquina, l'ésser que cobra els mínims establerts en un conveni laboral escrit pels de la seva índole; l'ésser que ha de ser perfecte i que, per tant, sempre ha d'estar de bon humor i no pot demanar la baixa; un ésser menysvalorat que sap per subtileses que no és imprescindible i que el seu lloc el pot ocupar un altre si no s'ajusta als cànons.

Retorn / Retratar el dolor

Només és temporal, però no deixa de ser un retorn. L'estada a París ha resultat fructífera i espera que així continuï quan hi torni d'aquí a una setmana. La ciutat de les llums, explica en Pol, em va captivar en només posar-hi els peus a terra. Però manté el factor sorpresa fins força més endavant. Abans, relata algunes anècdotes del curs de fotoperiodisme i de l'equip de treball, com que l'equip el formen treballadors d'una mitjana d'edat entorn els trenta anys o que el curs no consisteix únicament en perfeccionar la tècnica fotogràfica sinó també la redacció perquè tots ells elaboren un setmanari de reportatges a fons que es ven als quioscos.

—El primer dia no va ser pas com un primer dia d'escola —explica—. No em va costar agafar el son la nit anterior, ni llevar-me a l'endemà. No vaig tenir mals de panxa ni ardor d'estómac ni espasmes.

Era, talment, com si una aurèola de calma l'envoltés durant tot el seu periple. I s'orientava per la ciutat com si ja hi hagués estat. Tot li era estranyament familiar.

—Un cop a la redacció, el cap de producció em va presentar la directora, el personal en plantilla i tres estudiants més. De seguida ens van explicar el funcionament de l'empresa i els horaris, i ja al dia següent estava fent el seguiment d'un cas de jutjat.

—Un reportatge escrit? —l'interpel·la l'Aina.

—No encara. Només em van encarregar les fotos perquè el meu francès no és prou fluid, però ja m'està bé. Treballar en equip als tribunals m'ha portat a replantejar-me els límits del periodisme, de la llibertat d'expressió i dels drets fonamentals de l'ésser humà.

—París t'ha canviat, germà! —exclama en Marçal.

—Les vivències ens canvien a tots. Quan t'encarreguen que fotografiïs els familiars d'un acusat d'homicidi o els de la víctima... I ja no us explico la feina del redactor que hi ha de parlar i n'ha d'extreure els sentiments, les impressions o els fets. Sí que el visor de la càmera t'allunya de la realitat que tens a tan sols dos metres, però quan abaixes aquesta màscara... Aleshores toques de peus a terra i et dius "però què estic fent?" Cal il·lustrar la realitat, ¿però és necessari retratar l'aflicció de les persones, el moment en què vessen la llàgrima per qui no veuran mai més, o l'abraçada entre un pare i un fill abans que els separi l'acer de la garjola?

En Pol fa un silenci tan amarg com el cafè que glopeja i es frega el pont del nas. On és el límit, es pregunta, entre la informació veraç i la notícia morbosa? "El límit el poses tu, emparant-te en la teva ètica", comenta. "I a continuació el posa el teu superior, l'editor i el director del mitjà. Però quan cap d'ells respon a l'autocensura i juguen al tot-s'hi-val-per-l'audiència, aleshores el periodisme perd la seva raó de ser".

Arribada a París

Ho va escriure en Pol, des de París, el 20 de maig de 2005:


Benvolguts amics,


Disculpeu que no us hagi escrit fins ara, però adaptar-me a la ciutat no m'ha estat fàcil. Vaig passar els cinc primers dies a l'alberg i des d'allà era impossible concentrar-se per escriure quatre ratlles. Ara sóc en una pensió, si se la pot anomenar així. De fet, això és un restaurant i els he llogat una cambra del pis de dalt, als propietaris. No està gens malament i el preu és raonable. Ara bé, el bany el comparteixo amb dos rellogats més i la meva finestra dóna al pati on van a parar tots els fums de la cuina. De moment la mantinc ben tancada però quan arribi la calor l'hauré d'obrir de bat a bat i no crec que aguanti la ferum a mantega i refregit de la nouvelle cousine.


Per quan vingueu (dono per fet que em vindreu a veure), us diré que el viatge fins al centre de París és força ràpid. No cal que us deixeu tot l'efectiu en un taxi; en teniu de sobres seguint els cartells de l'aeroport d'Orly en direcció a la llançadora Orlyval que us portarà a Antony. D'allà agafeu el metro fins a Chatellet-Les Halles, que és el que vaig fer jo.


Sobretot, recordeu validar el bitllet abans de pujar a la llançadora i al metro, perquè jo vaig oblidar de fer-ho el segon cop i me les vaig tenir amb el revisor i en francès! Per sort, es va compadir de mi i em va perdonar la multa.


Quan vaig baixar del metro, em va acaronar una intensa olor a fleca, a pa calent i a croissants de mantega. No vaig trigar a topar-me amb l'establiment d'on procedia. L'aparador era ple de pastes, dolces i salades, ensaïmades, baguettes... Però els meus ulls van quedar-se clavats en una tarta de poma que, deu minuts més tard, surava entre els àcids del meu estómac. Me la vaig menjar al costat de l'església de Sant Eustaqui i de l'enorme cara de ferro que li fa companyia.


Bé, ara us he de deixar, que l'amo del cibercafè em fa el senyal de "se t'ha acabat l'hora". A la propera us explico com em va anar al taller i a la feina temporal que he agafat.


Fins ben aviat,


Pol.

Giragonses

Un silenci inusual embolcalla la ciutat a mitjanit, com el silenci que precedeix una gran tempesta. Si fóssim a Amsterdam, a l'hora baixa, el cel adoptaria una coloració plúmbia amb matisos verds i torrats, molt contrastada amb la blavor elèctrica del cantó oposat. Els núvols s'engrandirien en vertical i en horitzontal com una colònia bacteriana en una placa de Petri que s'estén sobre l'agar-agar. I de sobte, en l'instant de prémer el polsador de la càmera per immortalitzar el moment, cauria el gran xàfec de primavera.

El que li va passar, a en Pol, fa uns anys, no passarà aquesta nit. No hi haurà pluja, però sí alguns canvis a la seva vida i a la dels seus amics. Petites subtileses de la vida que es van gestant i prenen forma en giragonses inesperades. A vegades, desitjades; d'altres, gens.

—Ja ho tens tot?
—Em sembla que sí.
—Demà, quan arribis, em trucaràs per dir-me que t'has deixat alguna cosa.
—No ho crec. T'asseguro que amb dues maletes i la bossa de mà, en tinc de sobres.
—Nerviós?
—No —s'autoenganya en Pol—. No és la primera vegada que viatjo.
—Ja, però aquest cop no et valdran per a res ni el català ni el castellà; ni tan sols l'anglès! I suposo que deus tenir el francès de batxillerat més que rovellat...
—Una mica, però m'ho prenc com un repte. Aquest màster de fotoperiodisme era un dels meus somnis i a les portes de fer-lo realitat no em tiraré enrere. La beca em va com anell al dit i de l'idioma no me'n vull fer una muntanya. Al contrari, aprofitaré l'estança per perfeccionar-lo.
—Recorda que demà a les deu hem de passar per La Tertúlia.
—Ho tinc present.
—Tu no en saps res, de la festa, d'acord?
—I hi anem perquè t'hi vas deixar les claus del cotxe, correcte?

És una sort que en Pol s'hagi pres tan bé que, al seu germà, se li escapés això de la festa sorpresa. De fet, no se li va escapar. En el fons, en Llorenç voldria que tantes persones pensessin en ell com pensen en el Pol, voldria tenir-hi la mateixa complicitat, saber-se posar a la seva pell, però no és així. Tampoc n'és conscient del tot, perquè gaudeix d'una vida professional i amorosa prou reeixida. Però, d'alguna manera, continua sent el germà mitjà, que ni és el més protegit, com ho va ser en Pol, ni és el màxim protector —paper que va interpretar en Marçal.

Ara, el germà gran tragina a la cuina de La Tertúlia mentre la seva dona treu els gots del rentaplats i els eixuga. A la cafeteria tot està a punt per acomiadar el periodista que marxa a París per estar-s'hi vora els quatre mesos.

—Què et passa?
—Penso. —La Cati s'està immòbil amb un drap de cuina i un got a les mans, la mirada perduda. Ell s'espera a que reprengui el fil—: Pensava que... No ho sé. Que el temps passa i que no passa igual per a tothom.
—Ja.
—Mira el teu germà, per exemple. A la que pot, marxa, viatja, es llença a l'aventura per conèixer gent nova i aprendre més encara. Que pot sol·licitar una beca a París, doncs ho fa i, guaita!, ja la té.
—Qüestió de sort.
—No. Ell la busca. Quan estudiava periodisme va fer mans i mànigues per treballar a la ràdio, al diari... I si calia, sacrificava les vacances per treballar sense cobrar res.
—Diguem que va seguir el joc dels qui tallen el pastís.
—Però, ja ho veus, amb els anys el vent se li gira a favor. S'ho ha guanyat a pols.
—I a on treu cap tot això?
—La teva il·lusió era muntar el teu propi restaurant, oi?
—Exacte.
—I ara tens un bar.
—Això mateix.
—Doncs, no vull que passin els anys perquè un dia mirem enrere i ens preguntem què hauria passat si haguéssim fet el pas.
—Però ara no es bon moment per a demanar un préstec.
—I quan ho serà? Per a tu, mai no és el moment. Sempre trobes alguna pega, alguna excusa, per posar pals a les rodes i posposar projectes. Això del pare de la Cèlia m'ha fet pensar que un cop la mort pica a la porta ja és massa tard. No deixem passar el temps en va!

En Marçal col·loca els tamburets sobre la barra i les cadires damunt les taules, mentre la Cati apaga els llums de la cuina.

—Saps? —afegeix l'home—. Tinc la impressió que hi ha persones que neixen amb la flor al cul i d'altres que, per alguna raó que no comprenc, mai tenen les coses fàcils.
—Em sembla que hi ha de tot.
—Fixa't en l'Aina. La veus feliç? Dilluns, va saber que havia d'abandonar casa seva.
—Potser així farà el pas i anirà a viure amb el teu germà.
—En Llorenç? —arrufa el nas—. Que no el coneixes? És massa independent per lligar-se d'aquesta manera. Que l'Aina s'hi estigués uns dies no vol dir que aguanti la convivència definitiva.
—Hauran d'intentar-ho per descobrir-ho.
—Tens raó, però l'Aina porta massa insatisfacció al damunt i em temo que, això, el meu germà no ho sap o no se n'adona. Tenen personalitats ben oposades. A vegades tinc la impressió que som les peces d'una gran partida i que algú s'ho passa bé barrejant-les, movent-les sobre un tauler.
—Apa! No siguis covard. Estàs eludint les teves responsabilitats d'adult.
—No, tampoc és això. Però, de veres, sento com si algú pogués decidir què fer amb les nostres vides. I aquest algú ens pot fer feliços, pot aconseguir que tot rutlli al nostre voltant o, per contra, ens pot fer sortir d'escena d'una bufada.
—Calla —la Cati li posa la mà als llavis—. No m'agrada que diguis aquestes coses. Nosaltres decidim el nostre camí amb el dia a dia.
—I ara em diràs que res està escrit.
—Exacte.
—Potser, tens raó. Potser sí que el que ens ha de passar encara està per escriure, però continuo pensant que la nostra vida s'escriu ara mateix i que hi ha algú al darrere de tot plegat.

El busca-raons / Qüestió de llengües

—Mire. ¿Ve? Yo no puedo leer esto —explica l'home mentre li esté una recepta del CatSalut a la Núria.
—No se preocupe. A veces, ni nosotros entendemos la letra de los médicos.
—No, no. Lo que no entiendo es lo de abajo —i assenyala la lletra impresa.
—Bueno, es normal. Es muy pequeña y como está en verde, aún se ve peor.
—A ver si me explico. La puedo leer, pero no entiendo lo que dice. Deberían escribirlo en español.

Ara ja ens anem acostant a l'arrel del problema. Per començar, caldria explicar-li a l'home que la recepta ja està escrita en una de les quatre llengües cooficials —que no acceptades popularment— de l'Estat Espanyol. Perquè n'hi ha quatre: al gallec, el basc, el català i, en efecte, el castellà, l'oficialíssima. Però, quan un està darrera el mostrador, aprèn a callar, a consentir... En definitiva, a passar una mica per alt les manies i les bogeries del client. I l'home enfundat en un vestit d'una coneguda firma italiana insisteix:

—Esto no tendría que ser así. Deberíamos poder leerlo...

(Para eso están las escuelas, las clases promovidas por la Generalitat, el diálogo cotidiano, los libros... ¿Sabe qué es un libro?) »

...todos los españoles. ¿Se creen que no tenemos dignidad?

(¿I qué tiene que ver esto con la dignidad? La dignidad es algo que se lleva por dentro, de modo que es uno quien cree o no cree en su dignidad.)

»No... —segueix l'home—. Los que no tienen dignidad son ellos. Si al final tendremos que irnos y se quedarán solos.

«Bueno, solos del todo, tampoco», li hauria deixat anar la Núria, que fa estona que barrina mentre assenteix en silenci per no caure al parany de qui busca embolics. «En todo caso, nos quedaríamos nosotros sin usted que es quien se excluye».

Ulls de tita

Hi ha un home que viatja sovint d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra. A banda de la filla, potser hi tingui casa o negocis, però res d’això el caracteritza tant com el seu caràcter i el seu perfil a contrallum. Saps la bola que cal llençar contra les bitlles? Doncs..., el seu cap és com una bola d'aquestes: llis i lluent. Ben mirat, tot ell és una esfera; una pilota bípeda amb dues protuberàncies laterals que li pengen com garlandes acabades en cinc falanges. Veu entre pregona i rovellada, estranya mirada de viciós insatisfet i cos cap endavant amb posat de fatxenda. La seva cara ovoide i vermella de l'alcohol consumit sembla feta d'una massa lipídica inestable. Enlloc d'ulls, hi té entaforats dos botons de banús. Per això alguns l'anomenen «ulls-de-tita».

Ningú sap a què es dedica, ni com es diu, però té la pinta d'un executiu prepotent i bordegàs a qui només l'envolten dos tipus de persones: els que el temen i callen, i els que li llepen al cul perquè, en el fons, també li tenen por. L'ulls-de-tita viatja sol amb un cotxe flamant, despotrica a tort i a dret sense miraments i desferma sidrals de consideració allà on va, especialment a les farmàcies. Com el d’aquell dia que va manar que li servissin «una capsa d’azon» i cap dels farmacèutics sabia a què es referia perquè «azon», tal com sona, no vol dir res.

«Acfon!», va cridar aquest cop l’ulls-de-tita. I els apotecaris seguien al mateix punt ja que «acfon» tampoc és cap medicament. En canvi, sí que n'hi ha un que sona així: l'Acfol. Però la situació no es prestava a errors. Si li donaven el que no era, els escanyava allà mateix. A més, un home com ell, per què voldria àcid fòlic? Per la seva dona, potser, i això si en tenia perquè aguantar-lo era feina de sants. Potser volia dir Azol i els farmacèutics n’asseguraren:

—Que són unes pólvores antibiòtiques per aplicar sobre la pell?

—Però, a veure, que esteu sords o es que acabeu de sortir de l'acadèmia?! He dit «actzón»! Que no ho heu venut mai això? És com una aspirina efervescent...

—Ah, Actron!

—Doncs és el que acabo de dir! A veure si n’aprenem.

Poca-zolta! Zi vozté té pdoblemez de pdonúnzia no cadegui lez culpez alz altdez. Això és el que hauria de sentir-se dir en cara-bola-vermella. Potser el seu problema amb les «sopes» és la causa del mal caràcter i del despotisme, però això no l'autoritza a tractar les persones com el pitjor dels mals, que per als mals ja tenim «aczón».

Fum de matinada

El llum de la saleta és oberta. El televisor també i projecta pampallugues blavisses sobre tres cossos estirats al sofà. Dos d'ells mantenen les parpelles alçades mentre la noia dorm. El seu cap sobre el pit d'en Llorenç; en Pol a la butaca del costat. De sobte, es tomba cap al seu germà i s'estira.

—Em sembla que per avui ja en tinc prou.
—Te'n vas a dormir?
—Sí.
—I no mires el correu?
—No. —Badalla i segueix amb veu pastosa—: Mai responen fora d'hores d'oficina.
—Qui sap; als francesos no hi ha qui els entengui. Són tant seus...
—Creu-me, que no responen tant tard —somriu i es mira la noia del seu germà.

Dorm com un àngel. En Llorenç també s'hi fixa, abaixa la mirada i li acaricia els cabells amb suavitat.

—No vull despertar-la.
—Has fet molta sort.
—Sort? —somriu i retroba els ulls del germà—. Qui parla de sort? L'home que se'n va a París.
—Encara no m'ho han confirmat. Del 27 de març que no n'he sabut res més i ja els he escrit tres cops.
—Paciència, home. Paciència!
—Quin remei! —sospira—. Estic per posar-me a escriure un llibre de cuina amb les receptes de l'àvia com ha fet la Melero o reprendre algun moment històric i publicar-ho. Però falla una cosa...
—Que ja és Sant Jordi, potser?
—No —diu mentre s'aixeca—. Que no sóc mediàtic.
—I què? Si l'obra és de qualitat, segur que es ven.
—Això no t'ho creus ni tu.
—Tens raó. Passa'm el paquet de tabac.
—On és?
—A la butxaca de la caçadora.
—Has parlat amb en Marçal? —pregunta en Pol des del rebedor.
—No. Per què?
—Fa uns dies que el veig capficat.
—Li allarga el paquet i l'encenedor—: Té.
—Tots estem massa enfeinats. A penes ens hem vist tu i jo, que compartim pis.
—No per gaire temps.
—Ho veus com també hi confies?
—En què?
—Que te'n vas a París.

Cubs / El problema de l'habitatge

Un cafè ben carregat per una nit de feina. Això és el que et cal si has fet com en Pol, que se n'anava al llit a quarts de cinc. Assegut a la barra, comenta amb el seu cunyat, en Marçal, la proposta de govern de fer pisos de protecció oficial més petits encara.

—Si ja n'hi havia de mala qualitat —comenta mentre deixa la tassa—, amb parets que semblen de paper i rajoles que es despengen, ara suma-li la pèrdua d'espai. Cap a on anem?
—Doncs, no és tant mala idea —opina l'altre.
—Això ho dius tu, que vius en una casa de quatre habitacions amb un gran menjador i una terrassa envejable. Ja m'agradaria sentir-te després de viure una temporadeta en un cubicle d'aquests!
—...
—O mira, encara millor: que hi visquin uns mesos aquests polítics, els que han tingut la genial idea i els que li donen suport. Sí; que abandonin els habitatges d'alt standing i se n'hi vagin a viure amb tota la família. I llavors, que valorin si guanyem en qualitat de vida.
—Però, no és per a tant —discrepa el germà—. Estem parlant de pisos de lloguer barat per a solters com tu —i li dona uns copets a l'espatlla.
—No te n'enfotis, ara, eh? Llegeix el diari i mira que hi diu: «pisos de 25 a 30 metres quadrats»! Això no és cap evolució. D'aquí a quatre dies tornarem a les coves, d'aquí a un any oblidarem què és el foc.

A la televisió del bar emeten un espai de tertúlia matinal on debaten el mateix tema. Parlen de pisos on els espais de bugaderia i traster seran compartits per a tota la comunitat.

—Au, va! —exclama el jove periodista i espetega el puny contra la barra—. No m'ho puc creure! És el joc dels disbarats; a veure qui la diu més grossa!
—Xxxxxt... —fa l'altre—, abaixa el to que no estem sols.
—Perdona. Però es que no m'imagino compartint una habitació dels mals endreços amb els veïns del primer o els de l'àtic. Uns perquè són uns porcs i els altres —mira el rellotge i s'aixeca—, els altres perquè ocuparien tot l'espai amb fustes i eines per a fer bricolatge. Ja m'agradaria veure la Trujillo en un lloc així!
—Qui?
—La Maria Antonia Trujillo, la ministra d'habitatge.
—Ah.
—Bé, me'n vaig. Apunta-m'ho —assenyala el cafè i el plat buit— i demà passem comptes.

Xat a tres bandes

(NURI) Ostres, es que m'ha tret de polleguera

(POL) Però, què t'ha fet?

(NURI) És pel què ha dit i per com ho ha dit. Amb un to...

(ERNEST) Com?

(NURI) He estat una bona estona amb un senyor que em preguntava sobre règims saludables pels que tenen el colesterol alt, i clar, li he explicat tot lo dels àcids grassos insaturats i dels omega 3 i 6

(POL) I...

(NURI) Doncs, s'acosta el Pepet aquest i m'interromp. Perdona, diu, que no hi ha ningú més? I jo: sí, però estan a dins, que tenen feina, quan puguin sortiran. El tio sempre ve a deshora, quan som a punt de tancar, doncs què vol?, què l'atenguem a la carta?

(ERNEST) A la farmàcia on estava també mos passava això, sobretot amb los turistes que se pensaven que teníem obert les 24 hores.

(POL) Bé, i què més ha fet l'home?

(NURI) Doncs, primer ha començat a donar voltes per dins, per demostrar que tenia pressa. Després ha sortit a fora, ha entrat, ha tornat a sortir... I jo ja no sabia què li deia al pobre del colesterol alt. Aleshores s'ha acostat al mostrador, ha mirat cap a dins, aixecava el coll, es posava de puntetes... Llavors va i es posa a repicar els dits contra el vidre. Que impertinent!

(ERENST) Un poc-suc, n'hi ha un munt!

(NURI) Espera, espera, que ara bé el millor. Quan el del colesterol alt em dona les gràcies i marxa, agafa el Pepet i em salta: Déu ni do, noia, quina lliçó magistral li has donat! Una mica més i toquen quarts de quinze! Tot això, mentre movia la mà com dient: t'has passat.

(POL) No en facis cas.

(NURI) Es que encara no acaba aquí la història.

(POL) Ah no?

(NURI) No. El tio segueix punxant i em pregunta si em paguen per atendre consultes mèdiques o per despatxar. A ell si que l'hagués despatxat a gust, per gamarús! Perquè ens paguen una merda que figura al conveni que han escrit els "apoderados", que dic jo. I a sobre som tant burros que fem la feina ben feta, massa feina i massa ben feta, i a sobre hem de deixar que el client sempre tingui la raó. Ah, no! Tot té un límit!

(ERNEST) I què has fet?

(NURI) Li he raonat que el meu paper també és el de prestar atenció als clients, i més quan parlem de la salut. Llavors m'ha recalcat de nou que m'hi he estat molta estona i jo li he dit: l'estona que faci falta si la persona ho necessita.

(POL) De brètols, el món n'està ple. Bé, marxo.

(NURI) Jo també plego veles, que he de matinar. Fins demà.

(ERNEST) Adéu.

Papades / De la saturació informativa

Avui ningú no engegarà el televisor a La Tertúlia. Si més no, fins que no passi el xàfec de les pompes fúnebres. I pels clients que els demanin, a en Marçal o la Cati, que posin les notícies a l'hora de dinar, ja tenen en ment l'excusa per no fer-ho: «vam fer obres al pis de dalt i ens vam carregar el cable de l'antena, ho sentim molt».

Estan farts de la moguda mediàtica per la mort del dirigent polític i religiós. Això no vol dir que menystinguin la notícia, només que ja en tenen prou de saturació informativa amb un sol tema i de desinformació pel que fa a la resta. No volen participar en aquesta roda mediàtica, que té mans suficients per donar-li corda.

La missa pòstuma, la retransmeten quatre televisions: dues de públiques (TVE i TV3) i dues de privades (Telecinco i Antena 3). Cal que totes en facin un monogràfic? Són dies de "papades", és a dir, de viatges, visites i paraules entorn d'un sol home, que res tenen a veure amb la sotabarba o el mot que derivaria del Pontífex si, enlloc de ser un Sant Pare, fos una Santa Mare.

Andròmina oblidada

Si se t'escapa l'autobús o el metro a Barcelona, quan ja no és l'hora punta o en horari d'estiu, ja ets home mort —o dona morta. T'hi pots florir, a la parada, esperant que arribi el següent. I si plou o fa fred, quan més plens van els transports públics, el servei empitjora. No falla.

Guaita! Ara n'arriba un, d'autobús. S'obren les portes, hi puges i exclames el «Bon dia!» de cortesia, però no reps la rèplica. Els conductors no saluden gairebé mai. De fet, gairebé saludem als desconeguts a menys que visquem en un poble i així i tot... Ara bé, totes les persones que treballen de cara al públic haurien de fer cursos de civisme en què la primera lliçó fos, a mode de Barri Sèsam, la salutació interpersonal. «Passi-ho bé», recitaria el mestre. «Passi-ho bé», repetiria l'alumnat.

Estant assegut al vehicle, t’adones que algú ha oblidat el telèfon mòbil. És petit, platejat, d'última generació. Com que encara hi ha humanitat al món, t’atanses al conductor i li comentes la teva troballa. «¿Y qué quieres que haga con ésto? —exclama amb ganes de treure’s la feina i la responsabilitat d’ocupar-se’n—. Puedes llevarlo a la oficina de objetos perdidos que hay en el metro de Universidad.» I tu, que et fas l’orni, li preguntes si no és la seva tasca fer-ho.

L'home, que sembla que no t’escolta, t’agafa el telèfon de les mans i el deixa al davantal, al costat d'un paquet de «Ducados» i un transistor una mica rònec. No calen més paraules per adonar-se que el cel·lular d'última generació i cos d'argent no arribarà mai al destí que la lògica i l'ètica humana emparen. L'andròmina es quedarà allà durant molt temps.

Fricció empresarial / Precarietat laboral

Pastissers, dentistes, enginyers químics o cambrers. Són quatre de les professions amb menys adeptes a Catalunya segons el Catàleg d'ocupacions de difícil cobertura que ha elaborat —i ho seguirà fent cada tres mesos— el Departament de Treball i Indústria de la Generalitat. De moment, per al primer trimestre de 2005, n'ha xifrat 140 mitjançant el Servei d'Estudis i Estadística que ha considerat les ofertes, les demandes i els contractes estables.

Amb aquest estudi es vol reorientar les persones en règim actiu que estan aturats, com també els estudiants que han d'optar per un sector laboral concret. Tanmateix, l'estudi ha considerat dades quantitatives però no qualitatives. De manera que no podem saber quanta gent treballa per un sou miserable, malgrat que el contracte que els lliga a l'empresa sigui indefinit. Tampoc tenim constància del nombre d'empleats que exerceix la seva ocupació a desgana o dels que ho fan en règim d'esclavatge camuflat.

En Quim, per exemple, és pastisser, la qual cosa el situa dins del grup de treballadors buscats. En canvi, ja ha treballat per a diversos obradors i sempre en condicions precàries. «Tinc 25 anys —comenta— i ganes d'emancipar-me, però veient com estan els [preus dels] pisos i el meu sou, que no arriba als 1.000 euros mensuals, ja ni m'ho plantejo.» Ell, igual que la Marta, arquitecte, ha descobert que a la nostra societat de feres i captius ningú és imprescindible. Tots dos han demanat de prosperar amb augments de categoria i de sou, però la resposta dels seus caps ha estat contundent: «si no ho fas tu, deixa el camí lliure que ja en vindrà un altre».

És el món de les dues classes, la rica i la pobra, a la que ens veiem abocats. Una situació de la qual ja se n'ha parlat força als mitjans de comunicació o en publicacions com L'informe Lugano de Susan George. Els directius saben que les boques famolenques són moltes i que cada vegada en seran més. Per tant, es poden permetre de coaccionar els seus empleats, pagar-los el mínim, fer-los treballar en festius i caps de setmana pel mateix preu, sense adonar-se que això repercuteix en el client i en l'empresa de forma negativa.

Una consumidora nata, la Lourdes, comenta que «cada vegada hi ha més cares llargues darrera els mostradors». Ella que fruïa en anar de compres, ara se sent com si fes nosa a les botigues i, segons diu, acaba comprant menys del que podria o voldria. La incomoditat que palesa el client, és la incomoditat que respira la plantilla de l'empresa. La Núria, que treballa a la farmàcia del barri, assenteix amb el cap, i això que ella, justament, és un encant de persona.

Tant les petites empreses com les gegantines multinacionals haurien d'esmerçar-se a lubricar el seu engranatge, perquè una maquinària com aquesta, feta de persones, no aguantarà la fricció eternament. Al final, només ens porta a l'aturada del procés o al trencament definitiu de la màquina.

Morbosos i oportunistes / De la mort de Joan Pau II

—Per què no l'apaguem d'una vegada? Portem tot el dia amb el mateix...
—Jo apagaria una altra cosa. —Emmudeix uns instants i segueix—: Fixa't, quina vergonya!
—Per això mateix, t'ho dic. No podem mirar una altra cosa?
—No. Veus aquell grupet d'allà? —En Marçal li senyala per sota la barra els quatre capellans que dinen a la taula del fons—. Doncs, han estat ells els que m'ho han demanat. Així, que haurem de mirar cap a una altra banda.
—Si més no, abaixem el volum —li suggereix la Cati—, que per veure com es mor un home tampoc cal aguantar els comentaris dels locutors.
—Tens raó.
—I aquests són els que parlen de misericòrdia i respecte! —Sospira—. No entenc com gosen...
—L'han aguantat com a una titella, pobre home, i a sobre els mitjans de comunicació s'hi recreen a base de bé. Una colla d'oportunistes és el que són. I nosaltres... Nosaltres som una colla de morbosos que consumim el seu producte i contribuïm a fer-lo més gran. Qui no en parla? Tots ho fem. Tots comentem amb el veí, el repartidor o el company de feina quants dies més durarà.
—Escolteu, nois —intervé en Neal, que és a la barra amb el seu ordinador portàtil—. No he pogut evitar sentir-vos. Mireu que he trobat a Internet.

En Neal tomba l'ordinador de cara a ells i es fa el silenci. El diari El Mundo no en té prou en difondre la informació com a notícia o crònica, que també ho ha de fer a través d'un diari interactiu personal que es titula Desde el vaticano i signa Rubén Amón. Com si fos un partit de futbol o un concert de música! Som aquí, al cor d'Itàlia, que cada vegada batega més a poc a poc, perquè la vida s'acaba per moments i nosaltres els informem en directe, sense embuts, minut a minut. Endavant, facin les seves apostes! Ignominiós.

—Per sort, hi ha gent més crítica que sap respondre amb intel·ligència a un muntatge com aquest. —En Neal ha trencat el mutisme general i els ensenya l'article que ha llegit a 4colors.net. L'autor mordaç ens proposa que en diria Déu, de tot plegat, si fes acte de presència a la Xarxa.

Pas en fals

L'aroma de la xocolata que s'acosta, el murmuri de veus apagat al fons, els darrers raigs de llum que prenen forma de reflex i incideixen sobre la taula. És el moment de la pausa. Per a l'Ernest, que fa dues hores que té la vista clavada als apunts, aquest és el millor moment del dia: quan es deleix davant del suís amb melindros.

Fa quatre anys... No, mentida; ja en fa cinc que va començar la carrera de biologia. Des d'aleshores compagina els estudis amb feines temporals i mal pagades, i aquesta és la raó de què encara no s'hagi llicenciat. Els dies que treballa i no passa per la facultat, dóna vida a les hores mortes en aquest bar; llegeix els apunts que li fotocopien o els treballs que li envien per correu-e. I així converteix La Tertúlia en la seva segona casa i biblioteca particular.

—Xaval, tu per aquí! No falla. —En Pol acaba d'entrar i es dirigeix al futur biòleg—: Què fas? Tens exàmens?
—Ja saps que no. No és l'època —el clarifica—. Però vull portar el temari al dia perquè al final se m'ajunta tot: feina, proves, sopars, festes...
—Oh, quin drama —se'n fum l'altre, que es posa les mans al pit en un posat teatral un xic exagerat—. La refotuda vida estudiantil!
—Ho dic en serio. Esta vegada ho aconseguiré i faré un poc cada dia per no atabalar-me quan arríbigue el juny.
—Au, va! No em facis riure. Cada semestre et proposes el mateix i mai ho fas.
—La intenció és lo que compta. Per cert, —emprèn la tangent— que m'ha dit la Cati no sé què d'un accident de bici i que ton germà s'hi va ficar pel mig?
—Sí. Tota una anècdota. Amb baralla d'amants prèvia. Què en vols saber? El què, el com, el quan?
—No et facis pregar.
—Res de l'altre món. Disputa clàssica, que ja cansa, entre la bleda de l'Aina i el poca-solta del meu germà. No en sé el motiu, ni m'interessa. Només sé que havien anat al port olímpic amb uns amics, que van tornar per separat i això ho sé perquè la dona em va trucar ni més ni menys que a les tres de la matinada, per parlar amb en Llorenç. Li dic que no ha arribat, que no en sé res, i se'm posa feta una fera, que ja està bé, que com s'ha pogut embolicar amb un cràpula i coses pitjors. La podia comprendre perquè en saber que no estaven junts, no vaig trigar a imaginar-me'l amb una altra.

»Al cap d'una estona, quan ja m'havia adormit, em torna a trucar i em diu que ho sent molt, que s'ha excedit i que ara pateix per si li ha passat res. Com que no agafava el mòbil... T'ho pots arribar a creure que em va demanar que truqués als hospitals per si havien ingressat un motorista begut?

—I què vau fer?
—No res, vam fer. Li vaig dir que se n'anés a dormir i que no s'hi capfiqués més. Però la nit no acabava aquí. L'ensurt que vaig tenir tot d'una. Torna a sonar el telèfon, el despenjo de mala gaita, convençut de què torna a ser ella amb paranoies al cap, fins que sento la veu del Llorenç a l'altre costat que em diu «Pol, no t'espantis, sóc a l'Hospital del Mar».

De sobte, la porta del cafè s'obre i trenca el silenci que envoltava els dos amics. És en Llorenç que saluda amb la mà estesa des del llindar.

—Mira! —exclama en Pol—. Parlant del rei de Roma...
—A sí? —pregunta el fatxenda—. Sóc el tema del dia?
—Li explicava a l'Ernest això del paio que va caure de la bici...
—Víctor —el talla en Llorenç—. El paio, com tu l'anomenes, es diu Víctor. I no és per riure-se'n —adopta un possat seriós que es fa estrany de veure—. I tot per la merda de carrils bici ideats pels qui només es desplacen en cotxe.
—Però què va passar? —mormola l'Ernest.
—El nano circulava pel carril de passeig de Colom, a l'alçada de la via Laietana i la Plaça d'Antonio López; en aquell tram la banda d'anada baixa mentre que la de tornada puja, una bestiesa més per part dels enginyers metropolitans! En definitiva, que en Víctor no ho va veure i, enlloc de frenar a temps, va girar la roda i va perdre l'equilibri amb tanta mala sort que el cap li va picar contra un sortint.

En Llorenç encén una cigarreta i fa una bona pipada.

—Vaig veure-ho de cua d'ull, quan acabava de saltar-me un semàfor en vermell, i em vaig aturar de cop. La bici envaïa una part de la calçada i el noi era a terra, immòbil. M'hi vaig acostar amb la por de què hagués caigut per culpa meva. Reconec que vaig pensar què passaria si em feien bufar els mossos, perquè havia begut. A més, la frenada havia deixat una bona marca a terra i potser algú parlaria massa. Però no va ser així. Em van prendre declaració com a testimoni ocular i prou, però us ben asseguro que és l'últim semàfor que em passo en vermell.
—I el ciclista, què? —es va preocupar l'Ernest.
—Ahir va sortir de l'hospital. Em va trucar per donar-me les gràcies i em va explicar que ja tenia l'alta.

La zona morta

Ja no queda res. Ni les il·lusions de tornar a ser capital mundial, ni els diners que va costar matrialitzar-les. Encara pitjor: ara el deute s'ha duplicat i ascendeix a més de 700.000 euros.* Què t'ho digui en pessetes? No puc. Per més que intento fer la conversió amb la calculadora m'indica «error» i això vol dir que parlem de moooolts calerons.

Quina inversió més mal feta i, a sobre, la zona del voltant segueix desolada a l'espera d'una nova especulació urbanística. En Víctor ho va comprovar amb els seus ulls dissabte al vespre, quan s'hi va arribar. Al final de la Rambla Prim, on creua amb la Diagonal, allà on els cotxes xoquen amb el tramvia per no respectar els senyals de trànsit; allà començava el Fòrum. La zona encerclada per tanques i guixetes vigilades, ja no és fronterera amb res.

Per més Fòrum que hi hagués, la ciutat acaba on s'alça el supositori gegant que alguns anomenen Torre Agbar. Més enllà —entre la plaça de les Glòries i el centre Diagonal mar— el paisatge és desolador. Amb solars a cada banda, les quatre palmeres fan de la Diagonal l'oasi que el Parlament de Catalunya va deixar perdre. Passejar-s'hi un dissabte a les vuit del vespre, fa por; el Víctor ho va assegurar. «Feia por encara que la patrulla dels mossos circulés per la zona i advertís a una colla d'amants del tunning que abaixessin el volum de l'equip d'alta fidelitat instal·lat al cotxe.»

Entre l'hotel Princess i l'edifici Fòrum ja no hi havia revisors ni guàrdies de seguretat al control d'entrada. L'entrada s'havia esvaït i només quedava ciment. En Víctor, entre ingenu i valent, s'hi aventurà per saber en què s'havia convertit el paratge temporal dels guerrers de Xi'an, de l'home dels set mars o de les marionetes xineses. Ja no hi havia parterres florits, ni gespa, ni pudents lavabos provisionals, ni paradetes de menjar ràpid per a una societat consumista, ni atraccions. Només quedava la pedra amb què van cobrir el terreny per fer-lo avançar fins el mar.

Era massa fosc per veure la pèrgola fotovoltaica («qui n'aprofita l'energia?», es va preguntar el noi) i massa tard per seguir en un lloc tan desolat quan podria ser a casa, bevent una tassa de xocolata calenta. Així que va agafar la bici i es va posar a pedalejar tant ràpid com va poder per arribar al port vell i deixar enrere aquella zona morta.

(*) Al cap d'unes hores, l'Agència EFE anuncia que, finalment, el Fòrum ha tancat amb un superàvit de 100.000 euros. Consulta la notícia a laMalla.net.

Tres colors

Verd. Encara és verd. Espera! Ara canvia a taronja. El brogit d'un motor que s'acosta. És una moto kawa... Fiuuu! Corre a una velocitat vertiginosa. Encara és taronja. La moto ja hi és i no alenteix la marxa. Vermell. Ja s'ha tornat vermell! Passa de llarg. Cop sec i frenada.

Lluny de semblar la Nova York que mai no dorm, Barcelona somia. La nit l'embolcalla amb cautela i l'activitat diürna s'atura. L'Aina passeja amb el cap cot de camí cap a casa, després d'haver llençat els diners en una pel·lícula de sèrie B que li sembla que es titulava Creep. Només li sembla, perquè tampoc l'havia triat ella, així que ni s'ha fixat en el nom. Ha estat idea d'en Llorenç que volia veure la Franka "en potència", encara que tampoc ho ha precisat. Però l'Aina no és burra i ho sap. De Frankes, n'hi ha una a cada cantonada, a cada bar, a la feina o al gimnàs, i dir una és poc. N'hi ha a grapats i sempre hi ha de competir per superar-les en algun aspecte i mantenir el primer lloc al podi. Mentre camina, sent l'eco de les seves passes i no li agrada. L'atemoreix el silenci i la foscor, perquè s'hi sent desprotegida, enmig de tots dos. Un miol de gat la fa estar més alerta encara.

A l'àtic on viu, en Pol acaba un article que ha de lliurar a l'endemà. Encara que li han segrestat una hora que no li tornaran fins d'aquí a uns mesos, no la troba a faltar. Se sent despert i predisposat a la feina. La nit l'acompanya amb la seva calma i la fosca que tant li agraden. No se sent res, llevat de l'oratge que mormola en passar pels forats de la persiana. També, a vegades, el soroll d'un vehicle motoritzat trenca l'harmonia del moment, però són faves comptades. «Als mecànics que treuen el silenciador de les motos, una bona multa, i als propietaris, també!», exclama el noi en comptar una de les faves. Els dits saltironegen amb gràcia sobre el teclat fins al punt final que tanca l'article. El periodista somriu satisfet mentre es vincla enrere i estira els braços fent cruixir els ossos.

«Per què està tan estranya», es pregunta en Llorenç a qui encara sobta la resposta de la noia quan li ha dit d'acompanyar-la. L'ha mirat temorosa i ha fet que no sense donar cap altra justificació que la de «vull passejar». Per què? Si només havia pres un parell de copes. Ha estat per això que ha preferit marxar sola? «Molt bé noia, doncs fes la teva, que jo em quedo una estona més», s'ha dit a si mateix havent clissat una paia que tenia aires tropicals. Dos bons aires tropicals i tota la carn als llavis. L'advocada ha marxat, ell ha demanat la darrera copa i la mulateta ja havia trobat pretendent. Així que vint minuts més tard ha engegat la moto per abandonar el port olímpic.

L'Aina fa dos quarts d'hora que camina perquè les dues primeres opcions per tornar a casa li han fallat. Primer, ha rebutjat l'oferta d'en Llorenç d'acompanyar-la en moto; una decisió que ha aixecat polseguera i portarà cua. Després, ha perdut l'autobús nocturn. Els peus li fan mal i les plantes se li han tornat insensibles; ni tant sols sent el pessigolleix de fa una estona. La possibilitat de comprar-se un nou calçat o unes bones plantilles per al descans l'abstreu completament i ni s'adona de l'ambulància que gairebé l'atropella quan creua la via Laietana.

Abans no tanqui l'ordinador, el periodista revisa els missatges de correu electrònic. En té quatre... (Sona una sirena al carrer.) Cinc, sis, set. Llegeix els encapçalaments en diagonal i para atenció en un, escrit en francès. Hi posa «visa pour la image» i això l'omple d'alegria. Ai, quan li ho expliqui al seu germà i sàpiga que tornarà a tenir la casa per ell sol...

Però en Llorenç ara mateix només espera una cosa. La sent distant mentre nota l'asfalt humit i fred sota les seves mans. Les galtes li bullen i li arriba una olor ferruginosa molesta. La reverberació sonora es materialitza en un joc de llums ataronjades que es projecten, fent pampallugues, en totes les direccions. Ell és l'únic que sent l'ambulància. La veu com s'apropa, d'esbiaixada perquè té el cap de cantó sobre la cara del noi que, per sort, respira. Li arriben unes veus somortes...

(Què ha passat? No el toqui. Hi ha més ferits?)

...i percep dues figures blanques que se li atansen de pressa i l'aparten del ciclista.

Veus

Acompanyat d'unes olives i un Vermut blanc, en Toni es refà d'un dia esgotador ara que té un petit buit a la seva agenda. Fa divuit anys que es dedica activament a la psicoanàlisi, en un gabinet allunyat de l'eixordador centre madrileny, a Móstoles. L'ha compartit amb en Julián, el seu germà gran, fins no fa massa (després d'anys d'insistència, li van concedir, per fi, una plaça hospitalària com a cap de psiquiatria). Durant aquest període laboral de feina conjunta al gabinet, ha diagnosticat i tractat casos de tota mena (esquizofrènies, psicosis lleus, manies, depressions, fòbies i estats d'ansietat), però mai, fins fa un parell de mesos, l'havia visitat un pacient amb una història similar a la que recorda.

Aquell matí de dissabte ja era força inusual per si mateix, perquè la consulta estava tancada. En Toni havia cancel·lat totes les visites programades i les havia posposat per a dilluns al tard. Prendre una decisió com aquella, no va ser fàcil perquè ell és un home abocat a la labor, tant que, quan en Julián va anunciar-li que marxava, va decidir que assimilava el gruix dels seus pacients sense desatendre els que ja tenia. La feina es va multiplicar i, al pas de les estacions, el seu cos va començar a manifestar l'esgotament físic i mental (cara cèria amb bosses que es desfeien sota els ulls, mal caràcter, susceptibilitat exacerbada i neuràlgies pregones) fins que li va cridar «prou». Com diria amb l'argot que li és propi, «el jo [la consciència] va haver de sucumbir davant del mi [el cos físic]».

Es va llevar aviat, sense haver descansat massa. D'una revolada va baixar fins al quiosc de la cantonada on sempre compra el diari. Feia un fred de mil dimonis. Una ponentada antipàtica espetegava amb violència a cada cruïlla, d'aquella que et els llavis. Al trespol glaçat s'hi emmirallava un tapís de núvols tintats i rabiosos. Amenaçaven tempesta i, en veure-ho, va girar cua d'immediat i va retornar cap a l'apartament. Quan tancava la porta d'entrada, una ombra va barrar-li el pas i se li va plantar al davant. Se'n va separar espantat, abans que les neurones poguessin processar les dades oculars. Es tractava d'un home grassonet, no gaire alt, amb una coroneta monacal que anunciava la seva calvície incipient.

—¡No se asuste! —va advertir-lo mentre alçava una mà en gest tranquil·litzador. Després va prosseguir—: Necesito su ayuda. Roberta, la mujer de su hermano me dio esta dirección. Me aseguró que podría atenderme, que es, usted, uno de los mejores. Y debo contárselo a alguién, alguien que me entienda. Debo contárselo antes de que olvide lo sucedido y empieze a du-dudar de mi. Estoy comenzando a olvidar, ¿sabe? Y si no lo cuento ya... Alguien que me garantize que no estoy loco, que... Cada vez recu-cuerdo menso detalles, fue fugaz y me estoy dando cuenta de que-que...

El bon home —això li va semblar almenys, a en Toni— va començar a caquejar com un fredolic a Sibèria en cos de camisa, així que el psiquiatra li va demanar que es calmés. Li va prometre que l'escoltaria i el va convidar a entrar.

—Siéntese, por favor —va indicar-li el divan de la consulta—. Túmbese si lo cree necesario. ¿Le apetece tomar algo caliente? ¿Un café, un té...?—No gracias —va respondre nerviós—. Sólo quiero que preste atención a lo que voy a contarle. Alguien debe escucharme, alguien que pueda negar o reafirmar mi locura.

En Toni va assentir serè, però, abans que el Senyor Lucientes —així es va presentar a l'estona d'haver entrat— comencés a explicar el que li havia succeït, li va demanar novament que es relaxés, que deixés el seu cos distès, que foragités les preocupacions i que traslladés la seva ment als moments precedents a allò que tant el turmentava.

—Eran cerca de las tres y media, la tarde del jueves. Tras la copiosa comida del mediodía mi mujer me aconsejó que echase una siesta. Siempre se ha preocupado mucho por mí; es encantadora. La amo pero se queja de que a penas se lo digo, pero así es. Toda una vida da para mucho, ¿sabe? Le hice caso y me dirigí hacia el dormitorio. Sentía mi cuerpo excesivamente pesado, así que me desplomé sin más y no tardé mucho en dormirme. No sé decirle con exactitud cuanto tiempo estuve descansando antes de vivir esa experiencia que, aunque pudiese semejarse a una pesadilla, le prometo que no lo sentí así. El horror que me aprisionó por unos minutos que se hicieron eternos, no era ni siquiera comparable al que puede generar la peor de las pesadillas. Tampoco sé cuanto tiempo tardé en ver de nuevo la luz del día.

»Regresé a la consciencia tras la densidad del sueño. Creí haber despertado. Pero me equivoqué; a pesar de tener lucidez mental para pensar, quería abrir los ojos y no podía, intentaba moverme y alguna fuerza inexplicable me lo impedía. En aquel instante no pude entender nada de lo que estaba ocurriendo. Sólo luchaba por gritar, gritar cualquier cosa. Si no me hubiesen sellado los labios, si no me hubiesen silenciado las cuerdas vocales, le aseguro que de mi boca habría surgido un alarido estruendoso y perturbado. Percibí el sol en mi pecho, encendido y ardiente. Luego, mi respiración se aceleró de un modo entrecortado al oír un murmullo de voces detrás de mí. Eran como las voces infantiles —agudas y muy finas— pero pronunciaban, sin interrupción y a gran velocidad, vocablos que no pertenecen a nuestro idioma, ni a ninguno de los que yo conozco. Por eso me parecieron aterradoras. Era absolutamente consciente de la situación. Imagínese, hasta recuerdo haber pensado: «¡Vigila! No pruebes de abrir los ojos porqué podrías ver algo de lo que luego te arrepintieses, algo oscuro y temible que ni te imaginas.» Consideré que lo mejor era no mostrar ningún tipo de resistencia a esa fuerza sobrenatural, ni siquiera debía intentar moverme, ni gritar, pues ellos tenían la sartén por el mango; estaba en su terreno. Lo único que conseguiría con mi inútil plan de desvelo sería acrecentar mi pánico.

—¿Ellos? Ha dicho «ellos», ¿verdad? —va preguntar encuriosit, en Toni, després d'una llarga estona d'escolta—. ¿A quienes se refiere?—No lo sé —prosseguí en Lucientes—. No los llegué a ver. Yo no lo quise, o bien ellos no se mostraron visibles. Sin embargo, me atrevería a afirmar que allá había alguien más a parte de mí. Dejé mis fuerzas para otro momento e intenté relajarme.—Y, ¿qué le contaban las voces?—Ya se lo he dicho: no les entendía en absoluto.
—¿Ni siquiera probó de luchar?—No. Como ya le he contado, de nada hubiera servido y con eso únicamente habría logrado empeorar las cosas. Se habrían enfurecido y... No sé que son capaces de hacer cuando se sienten amenazados.

»Al cabo de un rato, no sé muy bien cuando ni como, me desperté. Fue como haber salido de un sueño, pero había sido real. Los párpados se abrieron solos, de un golpe y me quede inmóvil, sudoroso y sumido en un silencio abismal. No sé que fue lo que me impulsó de nuevo hacia la vigilia. Quizás fue un mecanismo de defensa de mi propio ser ante una posible presencia extraña o, tal vez, algún ente protector intentó avisarme. Sin embargo, yo sentí que era demasiado tarde, ya que el pánico que había perforado mis entrañas, era un indicador evidente de que alguna extraña puerta había sido abierta.

»Me levanté algo tembloroso y salí del cuarto como si quisiera evitar el quedar atrapado nuevamente. Tenía la sensación de que esa experiencia había sucedido horas antes y que después me había dormido. Aunque, paradójicamente, lo recordaba todo con una claridad inexplicable, nada habitual; era capaz de describir con todo detalle las sensaciones que había experimentado a cada instante. Entonces, miré el reloj de pared y no logré salir de mi asombro cuando vi que no había transcurrido más de una hora. La perplejidad me amparó durante un largo rato, pues no podía explicarme como esa situación, percibida como eterna y aterradora, había durado tan poco en el mundo real.

»Al despertar, supe con certidumbre que aquello había ocurrido en realidad, y no quise por nada en el mundo que se volviese a repetir. Sin embargo, ahora todo parece un recuerdo pasajero cubierto por un velo o por una neblina blanca, y desearía, a pesar de la angustia que eso me conllevaría, que se repitiera una vez más para confirmar la veracidad del suceso.

Així acabava el relat d'en Lucientes. Un home d'ulls desorbitats que gesticulava excessivament mentre torçava el cap, i això el convertia en una caricatura angoixant de si mateix. Va insistir al psiquiatra que l'ajudés a viure l'experiència de nou, però en Toni no dominava prou bé les tècniques hipnòtiques i va sortir-se'n com va poder. Després d'aquella trobada inesperada, mai més l'ha tornat a veure. Probablement, l'home necessitava que algú l'escoltés a consciència, algú que no el prengués per un dement. De fet, cada dia ens creuem amb una persona que es troba a les portes de la follia i no creure en ells pot ser el detonant que els projecti cap a l'abisme. En Toni va creure en Lucientes, i res més que això va caldre per tranquil·litzar el neguit que l'abrasava per dins.

Confiança

La porta abatible de la cuina s'obre d'un cop. En surt la Cèlia amb el telèfon a la mà i el desfici a la mirada.

—Marçal —exclama amb un trèmol de veu—, ¡el papa se muere!

—Com que es mor? Però que no s'havia estabilitzat?

S'havia estabilitzat, sí. O li havien fet creure, tant és. La qüestió és que s'està morint. Fa temps que està malalt i aguanta com pot. Es pot dir que l'aguanten, perquè si fos per ell, estant com està, ja hauria creuat el riu per lliurar-se de ple a les excel·lències del Regne del Cel. L'home que duia el somriure als llavis, el savi conseller que tenia una abraçada per a tothom, ara es desfà en laments incomprensibles al seu llit, lluny d'aquí. Pels mitjans, s'ha assabentat del cas de Terri Schiavo i ara comprèn quantes vegades s'ha equivocat en sentenciar segons quines decisions, en prejutjar algunes persones. Té la mirada esbiaixada cap al televisor, mentre la seva ment, a quilòmetres de distància, busca respostes a preguntes eternes. Són les mateixes preguntes que tot ésser humà es fa quan se li fonen els dies. La seva respiració cada vegada és més fatigosa, però els metges n'han descartat l'hospitalització. Igualment, ell prefereix morir al seu llit que no al d'una clínica per poder guaitar la plaça des de la finestra fins el darrer dia.

—Pero Marçal, ¿lo dice usted de verdad? —la Cèlia se'l mira atònita.

—De veritat, t'ho dic. Ves-hi. Agafa l'avió i planta't allà.

—Debo hacerlo, sí. Y quiero hacerlo, tambien.

—I què t'ho impedeix? —l'home la mira de fit a fit, curiós, amb les mans a les seves espatlles.

—No se si me va a alcanzar la plata, pero voy a ver.

—Si aquest és el problema, no t'has d’amoïnar. En tindràs prou amb una bestreta de dos mesos?

—¿Una bes-qué? Ai, Marçal, yo entiendo el catalán, pero hay palabras que se me escapan...

L'amo de «La tertúlia» esclafeix a riure i s'explica:

—Una bestreta, un anticipo. Et va bé si t'avanço el sou dels mesos que venen?

—¡Ai, Señor! Es un milagro de Dios, el haberle encontrado. ¡Vaya pedazo de pan!

—Només faltaria, dona! Al cap i a la fi, és el teu pare. Et voldrà al seu costat, i els teus germans i ta mare, també. Au, dona, no em ploris ara! —en Marçal li eixuga els ulls amb els polses i li pren les galtes amb els palmells.

—Pero, es que es demasiado bueno. ¿Cómo se puede ser tan generoso? ¿Como me deja ir así, sin más?

—Confio en tu, Cèlia. Sé que faràs el que hagis de fer. Pren-te el temps que et calgui, que aquí les portes seguiran obertes.

—No sé que dir —són les primeres paraules de la Cèlia en català. La dona que tenia vergonya de parlar-lo ha trencat una llança al seu favor.

—No diguis res i corre a fer la maleta que ja tens un peu a casa.

Falòrnies

Hi ha dos gots al damunt de la barra. Entre ells, una clapa d'humitat s'instaura sota el vernís que protegia la fusta. Al fons, la màquina de cafè xiula vaporosa com un tren a punt de marxa. El brogit de la gent, com en una andana, sorollós, incomprensible i monòton. Ara, un dels gots és a la mà d'en Llorenç que exclama:

—Només faltaria que hagués de fer tot el que foten els altres!

—Jo no t'he dit això —clarifica l'Aina—. Només t'ho comentava perquè em va sorprendre el teu silenci. Sobretot quan, a la facultat, eres tu qui presidia les assemblees.

—Au, va! Amb què em surts tu, ara? D'això ja fa més de deu anys. Els temps canvien.

—I, pel que veig, les persones també!

En Llorenç desvia la mirada cap a la barra i agafa de nou el got.

—Ho veus?! —profereix la noia—. Ho has tornat a fer!

—El què? Beure?

—No, ja saps què vull dir.

—Doncs, mira, ara mateix no hi caic. Si m'ho expliques, t'ho agrairé. —En Llorenç, quan s'hi posa, pot ser d'allò més punyent. Sovint deixa anar mots lacerants que no pot recloure, n'és conscient i se'n penedeix més tard. Sempre, més tard.

—Saps perfectament què vull dir. És sempre això: el teu silenci, les teves evasives, la facilitat que tens per desentendre't de les coses. Ara mateix, calles i escoltes, però dubto que m'estiguis escoltant. Estàs pensant: «a veure quan calla, aquesta» i segur que esperes l'oportunitat per aixecar el cul del tamboret i marxar.

—Aviat me'n donaràs motius.

—Ara hi has tornat!

—On?

—Ja ho saps!

—Què?

—Ho estàs fent. Em treus de polleguera i t'encanta. Saps que els silencis i les preguntes banals em posen furiosa, però tu tornes a tirar els daus. A veure què passa, oi?

«Estàs ben sonada», li voldria dir en Llorenç ara mateix. Però calla. Sap que el fil no es pot tibar més perquè es podria trencar i busca les paraules apropiades per reconduir la situació. Agafaria amb gust el got per poder-s'hi refugiar uns instants, però s'absté de fer-ho; probablement això encara encendria més la noia. Si li pren la mà, li retraurà que és un gest frívol per fer-la callar. Ja fa massa estona que pensa en silenci i això tampoc li deu agradar.

—Perdona —murmura, indecís de què aquest sigui el mot encertat—. No volia fer-ho.

—El què?

—Fer-te enrabiar.

—Doncs semblava que t'ho passaves bé i tot. —No va gens desencaminada. En Llorenç s'ha de mossegar la llengua per no dir el que li vindria en gana, per no posar més llenya a les brases.

—No, no. És per la tensió de la feina, que peto amb qui no toca.

—Avui potser sí, però el dissabte... On eres dissabte? —En Llorenç voldria preguntar-li: «dissabte, a quina hora? Perquè el dia és molt llarg.» Du el sarcasme a la sang i ha de fer un esforç per estar-se'n. Sap molt bé a què es refereix l'Aina quan li menciona el dissabte. Els va dir, a ella i als altres, que els acompanyaria a la manifestació. Però s'estava tant bé a El Masnou, en aquella terrassa, amb el sol que queia. Per què molestar-se a fúmer quatre crits i onejar pancartes de pa sucat amb oli quan ningú en farà cas? «De protestes com aquesta —pensava— n'hi ha cada dia, a totes les ciutats. Potser en parlaran breument en algun mitjà, però l'endemà tot tornarà a ser com ahir. És massa difícil canviar una societat conformada o les idees dels que legislen. Per què molestar-se?» Però no podia explicar-li això a l'Aina, ella que el creia home de llei i paraula. Així que es va empescar una resposta que podia fer el pes:

—Al final em van dissuadir uns amics d'El Masnou. Vam estar xerrant sobre el tema i tenien raó en què totes les manifestacions estan massa polititzades. No hi ha cap acte promogut pels ciutadans en massa on no traspuï una bandera o una insígnia. A més, que al món no només hi ha els conflictes d'Iraq i de Palestina. N'hi ha molts més. I quan se'n parla?

L'Aina sap que té raó i accepta la seva disculpa. Amb tot, li demana que el proper cop els avisi amb temps i no els deixi plantats com va fer. Abandona el got buit a la barra i li demana la nota al Marçal.

Imbècils i hipòcrites

Mentre desenes de milers de persones es manifestaven a Europa i altres llocs del món contra la guerra de l'Iraq, el president dels EUA, George Bush, va commemorar el segon aniversari de l'inici de l'operació Llibertat Iraquiana —la campanya militar contra Saddam Hussein—, que es compleix avui, en un to triomfal i sense admetre errors. No va parlar del nombre de morts, de les falsedats sobre les quals va construir la invasió o d'atrocitats com les comeses a Abu Graib. En el seu discurs radiat setmanal, Bush va reiterar que la guerra ha servit per estendre la democràcia al Pròxim Orient i va repetir la seva aposta per la política de l'atac preventiu.

—Arrrg! Quin fàstic! —esclata l'Ernest furiós que llença el diari sobre la taula. Es frega els ulls amb totes dues mans, com si no pogués creure's les paraules de Idoya Noain i Ramón Abarca a la seva crònica d'El Periódico de Catalunya. Sobretot, quan ell i uns quants més van passejar-se ahir pel centre de la Ciutat Comtal amb pancartes i xiulets, per fer saber que no estan satisfets amb la situació de l'Iraq o de Palestina.

El sol pica de valent al terrat on s'està. La seva àvia, la Gertu —així la coneixen els veïns del barri de Sant Pere—, va oferir-li les golfes del bloc per viure-hi quan, l'any 2000, va saber que entrava a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona. Calia, però, reformar-les de dalt a baix perquè adoptessin l'aparença d'estudi que tenen ara. L'Ernest no s'ho va pensar dues vegades, va fer la maleta i va abandonar la ciutat que el va veure néixer, Tortosa. Un cop aquí, ell i tres amics es van ocupar de les obres; hi tenien traça.

A sota viu la iaia Gertu, que també va experimentar un canvi de vida amb l'arribada del nét. Va passar d'estar sola a estar acompanyada, de cuinar per a ella a cuinar per a dos i, algunes vegades, per a tres o més persones. Ara cus la vora d'una faldilla, asseguda al balancí, mentre a TV3 passen les notícies del migdia. Ella va per feina i a penes les escolta, però quan passen les imatges de la cremà no pot estar-se de parar i mirar-s'ho amb deteniment. Quan vivia a Sant Carles de la Ràpita —d'això ja fa més de quaranta anys—, ella i la seva colla agafaven el tren cap a València un cop l'any, per Sant Josep. Aleshores no hi havia discrepàncies pel nom de la llengua comuna, sobretot quan un feixisme emergent en prohibia l'ús. Amb tot, les famílies, els amics, parlaven el català d'amagatotis i salvaguardaven, com podien, diaris, llibres i cartes de les flames de la censura o de l'espoli, parlant clar. Ara es mira les falles amb uns altres ulls, a vessar de nostàlgia, i una espina d'enyorança al cor.

Durant la crema de ninots i també després, els bombers no han parat de ruixar els carrers amb aigua. Al matí, els serveis de neteja han hagut de retirar la brossa (llaunes, papers, embolcalls) que la població llardosa deixa al seu darrera i, com els bombers, han fet ús de l'aigua. Aigua potable en tots dos casos. L'aigua que bevem, l'aigua amb què rentem els plats, l'aigua amb què ens hauríem de dutxar i no banyar, l'aigua que al segle XXI —l'actual— farà patir, per la seva escassetat, a tres quartes parts de la població de la Terra. Ho recordava la notícia anterior a la de la cremà, que la Gertu ha passat per alt. Un contrast sorprenent, veure com la sequera creix a tot el planeta i, acte seguit, com els humans malgastem els recursos hídrics per apaivagar unes flames provocades i del tot innecessàries.

Més pancartes

La cafeteria és oberta, però no hi ha cap client a part d'una parella i tres turistes. Els treballadors afortunats que han pogut reduir l'horari de divendres o convertir-lo en festiu, ja són fora. Comença la setmana santa i famílies senceres marxen per visitar uns parents, a casa els avis i, les que s'ho poden permetre, de viatge o a segones residències. En Pol, l'Ernest, en Neal i la Núria també són al local d'en Marçal i la Cati, però per altres motius. Aquesta vegada s'han reunit per preparar les pancartes que aixecaran tant amunt com puguin a la manifestació de demà. Barcelona vol tornar a cridar el «no a la guerra», com també faran altres ciutats del món. Una inciativa que neix de plataformes ciutadanes i ONG, com va passar després del desastre del Prestige a les costes gallegues o quan el govern d'Aznar va accedir a les peticions de Bush, a canvi d'uns favors que potser mai arribarem a conèixer. Nunca Mais, d'una banda, i la Fundació per la Pau, de l'altra, van contribuir a cohesionar una societat que, fins aleshores, semblava impassible i acrítica, acomodada en una enganyosa «societat del benestar».

—Com ho tenim això? —inquireix en Marçal que surt de la cuina.

—La de roba ja està llesta. —La Núria assenyala el centre de la rotllana. A terra han estès les tres pancartes i les pintures.

—Només ens queda enganxar les dues cartolines als pals i haurem enllestit la feina —comenta en Pol sense deixar de perfilar el signe d'admiració que tanca la frase «Fora totes les tropes!»—. Ho saben l'Ernest i l'Aina?

—Sí, però no crec que s'hi apunti cap dels dos. A l'Ernest ja el coneixes: molta boca però res de res alhora de la veritat i, a més, que si no hi ha pasta pel mig tampoc el convenceràs. I l'Aina... Pobra nana! Amb la moguda del seu barri, ja té prou maldecaps! Ho sabies que ha de deixar el pis perquè l'enderroquen?

—Ah, sí? —En Neal i la Nuri aturen la seva feina i qüestionen amb la mirada el darrer comentari d'en Marçal.

—M'ho va comentar el diumenge passat, al menjador de pobres. Li vaig dir que no hauria hagut de venir, que prou coses té al cap com per dedicar el seu temps als altres, però em va contestar ben convençuda que això, precisament, és el que vol fer. Que el sotrac del Carmel li ha obert els ulls. Segons deia, quan et quedes sense casa i no saps que serà de tu, penses molt en els que viuen al carrer cada dia.

—Perdone, usted —els talla un dels tres turistes que prenien un refresc a la barra—. What is it for? Why are you drawing those posters?

—Què ha dit? —La Nuri es mira en Neal esperant que faci d'intèrpret, ell que és natiu d'Escòcia.

—Pregunta per les pancartes. Vol saber què fem. —L'anglès es gira cap als estrangers i els explica que demà fa dos anys que els Estats Units, secundats per Espanya i Regne Unit entre d'altres països, van atacar l'Iraq sota el pretext d'unes armes de destrucció massiva que mai han aparegut. Per desgràcia, els països bel·ligerants no van adonar-se que la seva decisió acabaria per destruir una gran massa de la població.

—No oblidem! Digue'ls-ho! —crida la Nuri—. Per la manipulació informativa, per la ocultació d'imatges, per les tortures i les morts causades!

En Neal fa cas a la noia i, de forma més suau, els comenta que la població vol recordar als governs i a les organitzacions internacionals que fa dos anys van fer sentir la seva veu a tot el món i que no es cansarà de fer-ho; que els conflictes armats com els d'Iraq o Israel-Palestina poden aturar-se si hi posen prou interès, i que si volen poden afegir-se al clam, demà dissabte, a les 17:30, a la Plaça Catalunya.

Carmel agredolç

Copes que van i venen, crits a dues bandes i una densa capa de fum que no deixa veure el sostre. En Marçal ja hi està acostumat (el seu pare també era amo d'un bar a Camprodon i aleshores no es coneixien tant a fons els efectes perjudicials del tabac i del soroll) però l'Aina, que no sol freqüentar «La tertúlia» a l'horabaixa, ha de fer un esforç per fer sentir-se a si mateixa cada vegada que crida en Marçal. Malgrat l'enrenou de persones, la seva tauleta —la de la finestra del racó— encara era buida quan han entrat, ella i l'home de mitjana edat que l'acompanya. L'ha fet seure amb delicadesa, la mà a l'espatlla i un somriure planyívol als llavis, i s'ha atansat a la barra.

—Aina, bonica! —exclama en Marçal en veure-la. Du un drap blanc a l'espatlla, la camisa arromangada i mig davantal ben tacat. Els cabells embullats, el front perlat de suor i una respiració impròpia d'un home de trenta-sis anys.

—Hola, maco. —rebufa la noia. En realitat totes les parts del seu cos es posen d'acord per gesticular un altre missatge: «per fi m'atén algú».

—Disculpa'm, però no t'havia vist. No sé que cony passa avui. No són les nou i mira com està el pati. Només ens queda un barril de cervesa i el repartidor sense arribar, la Cèlia se'ns ha cremat...

—Com ha passat? S'ha fet mal? —L'Aina es balanceja cap a la barra fent un gest de preocupació.

—No, no res. Cuinava tres o quatre plats alhora, que és el que solem fer aquí. De veritat t'ho dic, xata, som tres i pararem bojos. He enviat en Miguel a la farmàcia perquè teníem la farmaciola buida. —En Marçal desvia la mirada cap a la taula del fons.— Digues, què us poso?

—Tens entrepans vegetals? —L'home fa que sí amb el cap i ella afegeix—: Doncs, dos d'aquests, una tònica i una cervesa ben freda.

L'amo del local fa una revolada cap a la cuina. Mentre espera, la jove advocada escodrinya bé la cafeteria. És tant diferent de com la veu cada matí. Es pot dir que, gairebé, és ella qui posa el cartell d'obert. La primera clienta del dia, ben puntual, sota l'arcada de pedra. Esmorza un croissant, del qual en deixa les banyes («tenen gust a recremat», va comentar un dia), i el fa passar coll avall amb un cafè americà. A la tarda, el local es manté força quiet fins a les vuit, quarts de nou, quan s'omple d'avis que venen a jugar a cartes, a comentar el darrer fitxatge del Barça o a fer un parell de copetes abans de pujar a casa i trobar-se la taula parada i el sopar llest (les seves dones i ells encara constitueixen famílies del segle passat).

—Escolta, noia —li murmura en Marçal que feia uns minuts que l'observava—. El teu amic fa la cara d'haver vist un fantasma. Què està bé?

—Has vist mai un fantasma? —L'Aina aixeca la mirada, però no el cap, com faria una presa davant del seu depredador. L'home fa que no en silenci—. Jo tampoc, però a ell li ha anat de ben poc de no convertir-s'hi.

La dona explica que el seu acompanyant és un «desplaçat», un individu sense casa pròpia, que ha de viure en un hotel amb la seva dona i els seus dos fills. Cada matí obre els ulls sense saber massa bé on és, desvinculat de tot espai i temps. L'aclapara la incertesa profunda de no saber-se enlloc. Els sons li arriben completament distorsionats, filtrats per la sordina de l'abatiment. Aleshores, comença a estirar-se, a poc a poc. La mà que es desplaça sota el llençol topa contra una cuixa, que acaricia amb tendresa. El sentit del tacte és el primer en enviar senyals coherents que, un cop processats, li permeten configurar la seva realitat. Triga cinc minuts a sortir de l'estat hipnagògic, però sembla que en siguin més. Sap que ha de portar els nens a l'escola i anar a treballar com sempre, però una part de sí mateix vol abandonar la vigília per tornar a enfonsar-se en la son.

Ja dempeus, repassa la cambra d'hotel que mai sentiran com a seva, a pesar d'haver-li donat un aire particular. A les parets, algunes fotos i dibuixos dels nens. Sobre la calaixera, rellotges, braçalets, arracades i una planta que van comprar als dos dies d'estar-s'hi. A les dues mudes de roba amb les quals van arribar, ja se n'hi ha afegit tres més. I com ells, més de mil persones. És el que passa al Carmel, quan s'enfonsa la casa del costat, et fan fora de la teva i et diuen que no hi pots tornar, fins que t'avisin per anar a buscar els trastos. Els veïns que no hi porten massa temps, deixaran una casa per una altra; però els que hi han nascut, han creat família i han deixat dues generacions al barri després de la seva, s'acomiaden de la llar. Però el pitjor ho han viscut els que saben que no podran tornar a casa ni per recollir les seves pertinences. Aquests sí que ho han perdut tot: roba, llibres, records, fotos...

—Ah, les fotos! —sospira l'Aina pensarosa—. Jo em moriria si desapareguessin els meus àlbums de fotos! Necessito saber que en qualsevol moment puc agafar-los i, amb ells a les mans, tornar a reviure la meva història. No és que deixi de tenir un passat sense ells, però em calen per mantenir els records més presents, per tornar a saber que la mare tenia la pell clara i les galtes pigades, o que el pare duia el barret de cantó i la pipa sempre a sobre. L'esvoranc s'ha engolit un edifici però ha desencadenat una pluja de sentiments.

—Però això els polítics no ho veuen.

—No ho volen veure. Qualsevol pot fer l'esforç de posar-se a les sabates d'un altre, encara que li vagin quatre números més grans o més petites. Falta que estiguin disposats a fer-ho. Però sovint semblen més preocupats pel que diran d'ells els mitjans o els altres partits, que pel miler de persones afectades. Si veiessin la mirada del Claudi... Mira-te'l! Ulls esbatanats, perduts i tristos, que busquen més enllà de la finestra sense trobar-hi res.

—El coneixes molt bé a aquest Claudi...

—Vivim al mateix replà.

En Marçal es queda sense paraules. Coneix l'Aina de fa uns mesos, però no en sabia res que visqués al Carmel (s'hi ha estat dos anys i escaig, des que va morir la meva iaia). Per això portaven tants dies sense saber-ne res i en Llorenç preguntava per ella cada dos per tres.

—I llavors —prossegueix en Marçal—, que us han dit?

—Avui m'han confirmat que no hi puc tornar, que l'enderroc és definitiu, però que encara m'he d'estar uns dies més a l'hotel fins que no m'adjudiquin un nou emplaçament.