Encara vaig sentir murmuris a l'escala una bona estona fins que es van esvair. Quin descans. Per fi, una mica de silenci. Durant la nit, ja n'havia gaudit amb compta-gotes, d'aquest silenci, cada cop que algú volia fer un riu i jo baixava a obrir-li la porta. Aprofitava per asseure'm còmodament al sofà i, en una de les ocasions, m'hi hauria quedat endormiscat.
Ara, ja no quedava ningú. Vaig pensar com m'havien anat consumint els nervis i el cansament. Pràcticament els havia tancat la porta als nassos, però és que tampoc no els coneixia de res i "els meus" feia estona que havien plegat veles. Llavors, havia suggerit de deixar l'endreça per a l'endemà, un demà en què ja hi érem immersos –sempre he pensat que la franja onírica separa un dia de l'altre i no la mitjanit–, però la algú va insistir a fer-ho aleshores, perquè els que quedaven podien endur-se les escombraries, i no era pas mala idea!
Malgrat la proposta de pla de neteja, allà no es movia ni Cristo. Feia la imperssió que tothom seguia fent-la petar amb aquell to de m'interesso-pels-teus-assumptes-però-no-triguis-en-acabar. Ells barbotejaven frases etíliques d'adolescent tardà. Un va recordar una antiga xicota. Els altres li van riure una gràcia. Calia anar per feina, volia perdre de vista la nit, posar-hi el punt. Així que vaig començar a aplegar gots de terra –mira que n'arriba a ser de porca alguna gent, i això que havíem posat bosses per a la brosssa– i va ser aleshores quan em vaig clavar el ferro rovellat. Ni me'n vaig adonar. L'únic que vaig notar era que el cap era una mica xop.
Escales avall, amb dues cadires, un parell de bosses plenes i els altaveus, vaig fer un crit al veí de dalt, per donar-li les gràcies i acomiadar-me'n, però ja no hi era. Darrere meu baixaven els tumba-tumbes. Vaig ser maleducat, ho reconec: vaig obrir la porta de casa i sense més ni més vaig exclamar un "adéu" sec i la vaig tancar.
A penes havia estat dos quarts d'hora al llit, que vaig optar per llevar-me. Tenia mal de cap, estava inquiet, clarejava. Eren gairebé les sis del matí. Potser podia anar a la platja i fer fotos del sol naixent... No, valia més que tornés al terrat i plegués tot el que hi havíem deixat.
Alguns graons de l'escala estaven enganxifosos per les restes de mojitos, cerveses o ves a saber què. Els llums encara feien pampallugues. Els vaig desendollar i vaig seguir amb totes les guirnaldes que penjaven de banda a banda. L'aire fresc, la calma aparent i algun petard escadusser acompanyaven la neteja.
En una hora, podries haver dit que allà no hi havia passat res, si no fos pels regalims gomosos d'algunes begudes. Feia una certa llàstima tot plegat. La màgia s'havia esvaït i amb ella ho havia fet la música i les rialles. Tanta feina per aixecar-ho, tanta per desmuntar-ho i tan efímer el període intermig. Pels volts de les set, vaig aclucar els ulls, aquest cop tranquil i sense mal de cap. Era l'hora de tancar un dia per donar pas al següent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada