La boa que va engolir l'elefant

"Abríguense, que la sensación térmica es de menos diez grados bajo zero", alertava en Carlos, el conductor i guia, abans que sortís el sol. Amb ell i dos viatgers més, en Ricardo i la Patricia, hem enfilat la carretera número 3 cap a la Península Valdés i, com no podia ser d'una altra manera, ha estat el conductor argentí qui ha anat esmicolant el gel amb explicacions de la terra que els galesos van poblar i engrandir fa anys.

Mentre el sol despuntava sobre els ermots gebrats, en Carlos ens ha parlat del motor econòmic de la província del Chubut: la producció d'alumini, la pesca i, en segon terme, la ceràmica i la llana. Sol·lícit com ho són tots els argentins, s'ha ofert a parar allà on volguessim i a fer-nos fotos també.

L'accés a la península, patrimoni natural segons la UNESCO, costa 70 pesos argentins que paguem al vigilant d'una garita enmig del no-res, amb el gust de saber que algú té cura d'aquesta reserva biològica, fràgil conjunt d'ecosistemes marins i terrestres. Una parella d'àligues mores (el mascle, de pit blanc; la femella, completament de dol) en saluda des d'un pal d'electricitat. Mai havia vist una planície tan extensa, que no veus ni monticles, només horitzó. Horitzó blau a una banda i horitzó solcat de vegetació seròfila a l'altra.

Antoine de Sant-Exupéry va inspirar-se de cada terra que va trepitjar o sobrevolar, i la Patagònia n'és una. Els guanacos (una mena de llames), algun ramat de vaques o cavalls, però també d'ovelles hi pasturen amb parsimònia. D'aquí que el Petit Príncep demanés al pilot: "Dibuixa'm un xai". Els xais de la Patagònia són del tipus "merino australians", ha explicat en Carlos, i jo he comentat que, si les d'Austràlia van venir del Regne Unit, Déu ni do, quines bèsties més viatgeres! Estic segur que Sant-Exupéry en va dibuixar un munt, de xais, i també va fixar-se en l'illa dels ocells, en devia dibuixar la silueta tantes vegades... perquè després el Petit Príncep hi acabés veient una boa que s'havia menjat un elefant.

Nosaltres els elefants els hem trobat al mar. Elefants i lleons marins, un grup reduït i endormiscat a tocar de la Caleta Valdés. Això, però, quan el sol ja anava a jóc. Abans, hem salpat a Puerto Pirámides i ens hem deturat a uns centenars de metres de la costa, per contemplar de prop les balenes franques. Hi havia parelles aparellant-se i mares amb cries, una d'albina ("Es la primera de esta temporada", ha exclamat el patró). Quin espectacle de la natura, quina meravella! És en aquests moments quan penso que els parcs zoològic no tenen raó d'existir, perquè la natura és llibertat i avui en dia ja hi ha documentals, llibres, fotografies i programes interactius per atansar-nos-hi.

Després de l'aventura nàutica i del passeig per terra, ja amb el glaç trencat, els cinc hem emprès el viatge de retorn amb una conversa animada que tenia pinzellades d'economia mundial, inseguretat local, política espanyola, flora i fauna patagònica i molts temes més, tot plegat regat amb un mate calentó que el Ricardo, també argentí, ha preparat i servit ("cebar", en diuen ells), una vegada i una altra, perquè aquesta beguda no s'acaba mai.