Per novè any consecutiu, l'Auditori ha reunit una representació catalana de bandes de música. La primera a fer-ho és la banda centenària de Miravet que, sota la direcció de Toni Vives, interpreten temes dels Beatles i del mateix director. La música que surt de l'escenari i s'enfila fins a l'amfiteatre és ben bé de banda, metàl·lica, ventosa i excessivament percutida. És la banda de carrer, de comparsa carnavalera, de xaranga de festa major, res a veure amb les dues bandes que la segueixen, la de Jesús i la del Prat de Llobregat que sonen gairebé com una simfònica.
Amb el pas-doble "Jordi", de José Rafael Pascual Vilaplana", la Banda de música Manuel Martines Solà de Jesús es guanya, als primers compassos, les meves lloances. La prova de foc arriba després d'interpretar la malaguenya "Mar y Bel", explica una integrant de la formació, amb "Overture to a new age", de Jacob de Haan. Prova superadíssima. Tanco els ulls i em fa la impressió que sóc davant d'una simfònica. No hi ha violes ni violins però sembla que hi siguin. La banda dirigida per Agustí Roé Juan aconsegueix crear diversos plans sonors, des del solo de clarinet i delicats pianissimos a la magnificiència, amb l'esclat sonor i brillant de cadascun dels instruments.
La darrera banda, la del Prat de Llobregat, també excel·leix per la sel·lecció de temes i l'execució acurada de les tres partitures ("Cielo Andaluz", "Comic Overture" i "Suite hebraica"), però amb un xic de trampa: incorporen diversos violoncels i la banda, per definició, és un conjunt de músics d'instruments de vent i percussió. De totes maneres, el director, Joan Carles Chordà, ha fet una bona feina i amb la darrera suite aconsegueixen posar la pell de gallina i el públic dempeus, igual que la Banda de Jesús. És el resultat de la feina ben feta, de l'esforç, la passió i l'encert, i d'una mesurada direcció i intel·ligència musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada