Amb una setmana d'antel·lació sabia que la borrasca ens concediria una treva el dijous, així que l'hem aprofitada per fer la ruta del Priorat. De Tortosa amunt fins l'Assut, el mur de contenció que ja els àrabs feien servir per enviar aigua del riu Ebre cap als canals de regadiu de la dreta i l'esquerra. Deixem enrere Xerta, Tivenys, Benifallet i Rasquera, creuem el riu amb una de les poques barcasses que queden (certament, una llàstima) i embadalits contemplem la lenta aproximació a Miravet sobre les aigües. El poble neix ben bé a la riba de l'Ebre i s'enfila de forma abrubta fins el castell.
Seguim la N-420 fins a Falset, capital de comarca, per desviar-nos cap a Porrera. La terra, encara humida de les darreres pluges tan maleïdes per la raça humana benestant, és d'un verd insòlit amb esquitxos grocs i morats. Les argelagues són ben tupides, del color dels canaris, com les carolines. El romaní hi creix robust i la farigola sorprèn per la quantitat de flors i la olor que confereix a l'indret. Els camps, llaurats; la vinya, que ja verdeja, i Porrera al fons, amb aquelles cases seves, que semblen les d'un pessebre, amb arcades a les golfes que servien per airejar i assecar les avellanes que donaven nom a la sala.
Dinem a Can Carlets, restaurant molt familiar, potser massa: el so de la ràdio acompanya les aromes de la cuina tradicional, casolana, saborosa, i a un preu raonable. Canelons i mig conill a la brasa coll avall, prosseguim amb el trajecte cap a la cartoixa d'Escaladei, sota l'afilada fulla del Montsant, i Siurana, pintoresca vila al capdamunt d'un cingle, inundat de turistes, que em fan pensar en La Rambla barcelonina.
La ruta acaba a Prades, en aquella plaça, amb la coneguda font del cava, per bé que avui només hi rajava aigua... Però tornem satisfets i florits: romaní, espígol, heura i farigola, que avui n'era el dia!
Nou anys després de trepitjar-la per primera vegada, em pregunto què tenia aquesta ciutat que tant em va encisar i que ara no trobo. Era més jove, la tenia mitificada. Era (i és) tot un referent cultural, un pilar de l'economia i les finances, i ja està? Tret d'imatges singulars que per primer cop deixes de veure a la pantalla gran per veure-les per tu mateix, què més té que no tingui qualsevol altra gran ciutat com Madrid, Barcelona o París?
Des de la finestra de casa, he vist ploure "cats and dogs". L'anomenat manetes del bloc d'estudiants va venir fa un parell de dies; deia que hi havia una fuga d'aigua uns pisos més amunt i que havia de fer no sé què. Com que, de la missa, no n'entenia més de la meitat, el vaig deixar fer.
La ciutat està plagada de turistes (molts catalans i espanyols, també alguns francesos i italians). Te'ls trobes a les zones més turístiques: als peus de l'Empire State, al Madison Square Garden, al Battery Park... Però deixes de veure'ls quan surts d'aquí i t'endinses als barris més genuïns. Al final, aquests barris, acaben sent tots iguals: grans avingudes o carrers de voreres prou amples perquè hi circulin persones i bicis i patinadors, tot i que les bicis i els patinadors van per la calçada, amb els cotxes i en contra sentit, i la gent parla sola, als semàfors fan exercici i coses estranyes, i les cases, tret de les de ferro forjat i les senyorials, són més aviat lletjotes. Al final tot és ciment i gent. Quin aclaparament!
Sempre que surto del país no puc evitar fer comparacions i com més viatjo més m'adono que Catalunya ha castigat la flora i la fauna a favor de l'urbanisme descontrolat, sobretot a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
La Ciutat Comtal pràcticament no deixa espais amb els municipis que l'envolten i això em fa pensar que l'Àrea Metropolitana només és un eufemisme per no iniciar cap debat entorn l'annexió d'aquests municipis enganxats que bé podrien ser nous barris d'una gran ciutat. Hospitalet, Cornellà, Sant Just o Esplugues, a l'oest; Sant Adrià, Badalona o Santa Coloma, a l'est. Són exemples que la grisor cimentada s'estén des de l'antiga Barcino romana fins tan enllà com el terreny ha permès construir.
La verdor, gairebé inexistent, la trobem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc i al parc de Collserola, tot i que algunes obres anunciades la posen de nou en perill. Per exemple, la futura ampliació del Parlament, que envairà les dependències del Zoo, o la construcció d'una muntanya russa per a l'oci humà al Tibidabo que l'Ajuntament considera imparable i que suposa arrencar alzines centenàries. Podríem seguir amb el litoral català, una llarga línia continua de carreteres, autopistes, eixos i blocs d'edificis, urbanitzacions i polígons industrials tan lletjots que fan avergonyir.
Aleshores, et preguntes què hem fet malament o com hem estat tan enzes o cecs o vanitosos. Per què, més enllà, a Cantàbria, al País Basc o Navarra, o, encara més enllà, al nord de França, als Països Baixos o al Regne Unit han sabut respectar mínimament la natura i nosaltres no.
Avui no hi ha despertadors que valguin. Darrere de la cortina i dels dos peixos de vidre tintat descobreixo un dia més assolellat que l'anterior. És hora d'esmorzar. Agraeixo el te (que n'és de bo) i els cereals amb iogurt, i les torrades amb mel de Bury, però m'estic de prendre més làctics (aquí en prenen molts de làctics!).
Em meravella la pau del "countryside" anglès, aquesta tranquil·litat, aquesta parsimònia, l'absència de motos, la presència de tantes bicicletes, l'absència de gent fumant al carrer i als locals, la presència de gestos gràcils i educats... aquí la gent sembla tan cívica, respectuosa i considerada!
De l'antiga abadia de Bury Saint Edmunds, en queda ben poc. Algunes pedres donen fe que va existir i recorden les grans dimensions que tenia. Ara és un parc, un parc anglès, i això vol dir que cada dos per tres, expliquen els d'aquí, canvia de color. La cura que els anglesos tenen per la vegetació, ornamental o boscosa, és digne d'admirar. La catedral de Bury fa una olor inusual en comparació a d'altres interiors d'església. És una olor seca i no humida, amarada d'essència de glicina, la planta que recobreix els murs i la façana de la part del darrere. També és més lluminosa i en pengen banderes vàries que recorden els caiguts en guerra.
Malgrat que ja és l'una de la tarda, l'hora de dinar d'aquí, nosaltres ens acomodem a la Harriet's Café Tearooms, el lloc predilecte de la S, d'ambient molt "anglès" amb personatges molt "anglesos", com les dues dones de la taula del costat. Grosses, tocades i posades, les dues fèmines han demanat l'Afternoon Tea que és com un "brunch" americà, igual de calòric, però més dolç: sandwich, scones, pastís i te.
Nosaltres som més prudents. Em deixo assessorar per en P. i trio el Harriets Special Tea ("the most popular tea, a specially selected blend of high grown teas from East Africa and Assam, a bright, colorful and full-bodied tea, best served with milk at anytime of the day") i l'acompanyo amb un Harriets Large Scone with Sultana "served with butter and marmalade". També tasto les torrades d'en P., fragants de clau i... bergamota? Tot plegat mentres un pianista molt "anglès", sec i engalanat, ens condimenta amb notes suaus.
Harry Potter. Poesia. Magnificència. Tub. Majestuositat. Modernitat. Columna vertebral. Skyline. Absència d'esquerdes. Woody Allen. Alice in Wonderland. Postal. Poder. Reialesa. Verd. Un altre cop, verd. Més verdor. Cançó japonesa. Esquirol. Molts memorials. Flashback. Tub, de nou. Picada anglesa. La plaça de la confusió. Xina. Circ al mercat. Això és un resum.
El trajecte passa bé, perquè les vistes s'ho valen i la conversa també. Passem per Newmarket, terra de cavalls i de l'arbre-logotip d'una companyia d'assegurançes, el nom de la qual no ens ve al cap. El tren ens porta a Cambridge i allà n'agafem un altre cap a la capital. Ens hi estem una hora llarga perquè la interconnexió no és immediata i, com a Catalunya, també hi ha retards (la puntualitat anglesa trontolla en l'àmbit ferroviari).
A l'estació de King's Cross estem a un trist d'entrar a l'andana 9 i tres quarts per agafar el Hogwart's Express, però a l'últim segon saltem cap a l'estació de Sant Pancraç, una meravella arquitectònica que un poeta londinenc va aconseguir que salvessin. El metro en forma tub, d'aquí que se'l conegui com a "tube", ens porta fins a la catedral de Sant Paul, on comença el nostre passeig de quilòmetres i més quilòmetres per una ciutat que no te l'acabes, encara que no hi viuria. Sort que el verd dels parcs, el color de les jardineres, les xemeneies retallades i edificis emblemàtics del passat i del futur trenquen la monotonia gris.
Han passat deu anys, però els museus londinencs segueixen sent gratuïts! A la Tate Modern ja no hi ha la famosa esquerda amb què més d'un despistat havia arribat a ensopegar, que d'altres van creure que era un defecte de fàbrica i que no es va lliurar dels retrats. Digne de fotografia és la vista que ens ofereixen els darrers pisos de la Tate: l'skyline més modern de la capital britànica.
Deixant enrere el Queen's Walk, on Woody Allen va rodar l'escena clau de la pel·lícula "Match Point", sorgeix el debat de si el London Eye, aquella nòria gegantina és completament vertical o no, ja que només se sosté per una banda, a l'altra hi deixa l'aire i les aigües calmades del Tàmesi.
A la cantonada de Parliament Square, un grup d'escola fa el pícnic en plena vorera, fora d'hores (són les tres i els anglesos dinen de migdia a una de la tarda). Una nena s'embruta les morrandes de tomàquet quan engoleix amb desfici els macarrons de la carmanyola. La bandera britànica oneja al palau de Buckingham i dos homes, que es fan passar per profetes, intercanvien el torn de paraula al speaker's corner de Marble Arch. Els envolten quatre persones més, carregades de falsa curiositat perquè, com passa amb els "trileros" a la Rambla de Barcelona, tots formen part de la mateixa troupe.
Davant l'estany de Hyde Park, mentre degusto un suc lleugerament gasificat d'alguna berry anglesa (blackberry, blueberry, strawberry...), penso en l'obsessió reial de posar a tort i a dret memorials als caiguts en guerra. N'hi ha a tots els parcs i a diferents punts de la ciutat. Tot és tan verd i relaxant, si no fos pels càntics inesperats de la japonesa de la taula del costat...
A les set sona l'alarma del mòbil. Faig una mica el ronso al llit.
Una mica més.
Encara una estona més.
Bé, ja deu passar un quart de les set, potser que em llevi, no?
M'alço. Pujo la cortina i obro la finestra. Inflo els pulmons de natura fresca. Davant meu, el bosc desperta. No els veig, però els ocells refilen. Ahir, a fora, hi havia merles i un pit-roig. Feia anys que no dormia a prop d'un bosc, bressolat pel brogit dolç de la nit salvatge. Un record em porta fins a Llinars del Vallès, però ara, amb l'autopista, el polígon industrial i l'escola, ja no és el mateix. Res tornarà a ser el que era. Tampoc hi són els qui solien ser-hi. Ja no tornaran.
Un quart d'hora més tard, sento el despertador d'en P. Entenc que m'he confós. No havia endarrerit l'hora i això vol dir que només són dos quarts de set. Torno al llit, però no aconsegueixo conciliar de nou el son.
De camí cap a l'estació, la S. i en P. em fa veure (sic) les olors de Bury St. Edmunds. Segons com bufa el vent, l'aire porta l'aroma de la fàbrica de cervesa Greene King, o bé la fragància dolça de l'extracció de sucre (una fàbrica pròxima a l'A14 duu a terme el procés a partir d'una planta similar a la remolatxa).
Sí, estoy bien.
En Cambridge.
¡En una calle!
Voy hacia la casa. Me ha dejado las llaves por ahí, tiradas.
Sí, estoy comiendo.
Un bocadillo.
De atún.
Sí, tambien bebo.
¿¡Pues qué va a ser, mamá?! ¡Agua!
En un parque, sentada en un banco.
No, sola.
Tot surt com estava previst. L'avió aterra, agafo el vagó llençadora, arribo a la terminal, la meva maleta surt la primera (això no estava previst), baixo dos pisos, compro el bitllet de tren i surto a l'andana exterior. L'aire és fresc, eixut, cristal·lí. Sota el sol, començo a treure'm capes: l'abric, el jersei, fins que em quedo amb mànigues de camisa (arromangades).
Més enllà, una noia d'uns vint-i-cinc anys m'observa. Jo també l'observo a ella. Diria que tots dos estem pensant el mateix, que som dos forasters, que probablement parlem la mateixa llengua i que estaria bé assegurar si el proper tren para a Cambridge. No ho fem.
Ara, arriben dos homes i una dona, que passen de la cinquantena. Miren la pantalla i es pregunten en veu alta alguna frase que inclou "Cambridge". Parlen amb la noia. Tots quatre es pregunten si el tren va a la ciutat dels "colleges" i jo, que dono per fet que venen de la meva terra, els faig la pregunta en català.
Tret errat. Els granadets són de València i la noia és de Santiago de Compostela i tots anem al mateix lloc. Els primers, per veure la filla/neboda, que viu a Cambridge. La gallega, per trobar-se amb una amiga que, després de llicenciar-se en filologia anglesa i fer-hi les pràctiques, va decidir que s'hi quedava a viure. Com que l'amiga treballa fins les deu de la nit i no es veuran fins aleshores, li ha deixat les claus sota l'estora. La gallega vol estar-se uns dies amb ella i després visitarà una altra amiga a Londres. No tornarà a Santiago fins l'altre diumenge.
Tot això m'ho explica més tard, un cop som a Cambridge, arrossegant les respectives maletes amb rodes (quin gran invent!) i mossegant un entrepà que hem comprat en un paquistanès de Regent Street. Abans, hem viatjat en tren, en silenci, valencians, gallega i català, cadascú per la seva banda. A l'estació, els valencians ens han presentat la filla i el nét, que té sis mesos (o eren vuit?). La noia ens indica com arribar al centre: "Tombeu a l'esquerre fins a la Station Road i quan trobeu la Hills Road seguiu fins el final".
Abans, però, hem fet l'entrepà. Decidim menjar-nos-el en un banc solitari enmig de la verdor del Downing College. Descobrim les edats, els estudis, el propòsit del viatge, fem alguna trucada, enviem algun SMS, tot sense haver-nos dit els noms. Això serà més tard, abans de trepitjar el King's College, d'escoltar una trucada mare-filla i de desitjar-nos bon viatge. "¡Que vaya bien, Marta!", profereixo.
El cel i la terra semblen, avui, més a prop l'un de l'altre, darrere d'una cortina de grisos. Les pistes, arrossars inundats de finals d'hivern, amb avions suspesos, com de paper.
Un anglès no gaire gros, amb més cabells blancs que anys a l'esquena, se m'asseu al davant. Per més estrany que sembli, calça sandàlies sense mitjons. També engoleix sense parar fruits secs i magdalenes, que fa baixar amb un glop de llet. La dona bressola la criatura al cotxet d'una banda a l'altra mentre l'altre fill recorre neguitós les fileres de seients, mentre exclama sons eixordadors que se'm fan difícils d'entendre. Entenc, però, el neguit de l'espera que, crec, compartim tots els viatgers.
Més enllà, un noi d'entre vint-i-cinc a trenta anys, abandona l'avió que l'havia de dur a Berlín. Travessa les portes d'embarcament en sentit contrari, mentre una hostessa li crida que no passi. Ell no en fa cas. Parla pel mòbil. Tot d'una, apareix una altra hostessa i un home també uniformat. La primera dona parla amb el jove prim, d'aspecte estudiantil i esportiu. Gesticula molt. S'allunya el telèfon de l'orella i fa que no amb el cap. Ara, començo a entendre la conversa: "Segur que no vol pujar? Va, intenti-ho!". Té una crisi de pànic. Li demanen si ha facturat alguna maleta i fa que sí amb el cap, sense deixar l'interlocutor telefònic. Cinc minuts més tard, les hostesses el convencen de volar amb l'incentiu de seure davant de tot. Al cap de ben poc, torna a sortir; diu que no pot. S'asseu compungit i amaga el cap entre els braços.
El meu vol no es retarda més que el de Berlín. Sobre les illes britàniques hi ha un mar de núvols que s'esvaeix sobre el comptat de Suffolk. L'ombra de l'avió enfila el camp anglès, que brilla amb intensitat.
