Les ties Menudes, que mai no van ser família meva però que sempre vaig anomenar així, tenien el costum singular de no demanar les coses clarament, sense embuts, sinó que feien enrevessats circumloquis perquè acabessis sent tu qui els preguntes si els calia això o allò altre. Diguem que dominaven l'oratòria més bàsica sense haver estat mai polítiques, perquè gairebé sempre aconseguien el que es proposaven havent generat la inquietud en l'altre.
–Uix, avui, que anem carregades de maletes i paquets, es posa a ploure i, clar, els autobusos aniran plens i la parada és a la quinta forca –remugava una mentre la germana agafava el torn.
–Sí, haurem d'agafar un taxi, mare meva, justament ara que han apujat tarifes, ens costarà un ull de la cara!
I, així, amb el que popularment coneixem com a "cuentu", aconseguien que algun familiar o conegut els digués, voleu que us acompanyi, i elles, no, no cal, ja ens espavilarem, mentre l'atra teatralitzava un, ai, com pesa això, i el conegut hi tornava, vinga, va, que em ve de passada. I després d'un estudiat estira-i-arronsa, se sortien amb la seva.
No sé què ha estat d'aquelles ties Menudes, però sovint topo amb algú que me les recorda. Aquesta setmana, per exemple, algú deia, hauríem de fer això, quan en realitat volia dir, hauries de fer això. Per què hi ha persones que s'entesten a fer servir la primera persona del plural quan pensen en la primera persona del singular. Per què dius nosaltres quan vols dir tu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada