e m p r e m t e s

21 d’octubre 2008

Das experiment

0 en seguici

Mentre es publica aquest missatge de forma automàtica, no sóc a casa amb les comoditats bàsiques. No sóc a casa. No tinc davant la finestra que em brinda vistes a un pati de llums de quatre metres d'ample i que no em canso de maleïr quan puja la pesta a sardina fregida o d'olis vegetals recremats dels veïns de baix. Tampoc disposo d'un llit que pugui dir "meu".

Avui, dormo en un llit aliè. Sento noves olors. Vistes? Per molt que ho intenti, difícilment veuré la lluna. I si la veig, no serà de perla; serà darrere d'uns barrots. A la presó. Una nit. Només una nit que m'ensumo llarga. Demà m'explicaré: un experiment periodístic.

Una muda, un llibre i solitud

1 en seguici

M'envaeix una estranya sensació de desassossec, impaciència i curiositat que va en augment igual que el nen que ha de passar una nit fora de casa, que se'n va d'excursió amb l'esplai, només que, aquest cop, es tracta d'una nit més fosca, experimental. Així m'agrada referir-m'hi: l'experiment periodístic.

Quan l'editora m'ho va proposar, divendres passat, vaig fer un "sí" obert, llarg, ple d'un convenciment que no ha minvat per a res, sinó ben al contrari. "Voldries anar a...", va preguntar-me i gairebé ni la vaig deixar acabar. "Però a passar-hi la nit", va clarificar. Sí, sí, seguia tan entusiasmat. Veurem que dóna de sí, miraré de fer un treball d'abstracció i d'imaginar-me el nou recinte ple, en funcionament, i de saber-me un de tants.

No hi ha llibre d'instruccions, només una indicació: una muda i un llibre, res més. La solitud va per compte de la casa.

17 d’octubre 2008

L'administrador (4)

0 en seguici

Espero que algun dia pugui posar el punt final a la saga d'entrades sobre els administradors de finques, però diria que va per llarg: trobar un pis de lloguer a Barcelona, en condicions i al preu que toca sembla utòpic. Si no sobrepasses els 700 euros només hi ha misèries: interiors sense llum, zulos a lo terrorista, colomars de terrat... I els propietaris i administradors encara tenen la barra d'ensenyar-los i dir-te que els mobles els pots desmuntar i llençar i que caldria pintar el pis, reformar el bany i la cuina!

A la llarga n'aprens i mires de fer la criba per telèfon. Fa una estona, parlava amb un administrador que semblava idiota. "Mira està com està, vull dir, s'ha de refer el bany, i la cuina, una mica, vull dir, els fogons, vull dir..." Una altra m'explicava que "reformar el bany" volia dir fer-lo tot nou i que per això rebaixaven el lloguer als 600 euros. Si vols una cosa digna te'n vas als mil i això ja és un sou!

Espero que algun il·lusionista m'expliqui com manegar els bitllets per poder pagar el lloguer i subsistir, no perquè m'enredi sinó perquè m'aporti una mica de la seva il·lusió.

16 d’octubre 2008

De baixada

2 en seguici

Hi ha dies en què ho mires tot amb els millors ulls, fas el cor fort, poses bona cara al mal temps, tens tots els gots de casa mig plens i no perds aquell somriure i aquella brillantor a les pupil·les d'un esperit vibrant, convençut que les coses no són tan fumudes i poden millorar.

Avui no és cap d'aquests dies. Miro les persones i veig intranquil·litat, preocupació, desídia i desànim. El meu cor batega inusualment a poc a poc. Fa sol, però, al meu voltant, només veig boira. Una boira plúmbia, densa, pesada, que s'entortolliga entre les passes del caminant i miren de fer-lo caure, a més d'enfosquir-li el camí. A casa, no hi ha prou gots mig buits per silenciar la set.

Em pregunto si tenir una feina estable i ben pagada no és una utopia, si no és de somiadors esperar trobar un habitatge de lloguer a un preu digne. Potser fóra més realista si comencés a qüestionar-me quan durarà la feina i fins quan tindré un sostre que em doni aixopluc.

15 d’octubre 2008

Xifres en temps de crisi

0 en seguici

1680. 500 a 750. 280. 1000. Ho deixem així, ho hem de seguir? A la vista, només són xifres. Però si parem atenció i revisem els titulars de la premsa d'aquests darrers dies, ens adonarem que es tracta de persones, encara que els empresaris només hi veuen xifres.

1680 són les persones que Nissan planteja fer fora escudant-se en un "pla de transformació a Barcelona". Per ajustar-se, diuen, a les exigències de la demanda del mercat i poder fabricar un nou model de cotxe compacte i més ecològic. No entenc què hi té a veure una cosa amb l'altra. Fins i tot, penso que per a fabricar un nou model caldria contractar més gent!

500 són les persones que Seat pensava acomiadar temporalment, però, ara, els directius han apujat la retallada a 750 persones. També 280 treballadors podrien perdre la feina si Pirelli tira endavant l'expedient de regulació d'ocupació per a la planta de Manresa, que pensa presentar dijous. I Spanair, per no desentonar, avui anuncia que vol acomiadar 1000 empleats.

Davant d'aquest ball de xifres, m'imagino que els governs d'aquí i d'allà es lamentaran per la situació crítica, per l'increment de l'atur, anunciaran que estudiaran amb lupa tots aquests experdients de regulació, que a la llarga tiraran endavant, i afegiran que potenciaran l'ocupació amb personal orientador, en lloc de preocupar-se i batallar per la marxa de talents, d'empreses i de capital a casa nostra.

11 d’octubre 2008

Badajoz 112

0 en seguici

Cinc operaris de Fecsa es disposen a tallar la llum d'un antiga fàbrica del Poblenou barceloní, situat al número 112 del carrer de Badajoz. El recinte està mig abandonat, però hi viu gent. Entre quaranta i cinquanta persones, la majoria immigrants, van ocupar i repartir-se les diverses estances fa un parell d'anys aproximadament. Des d'aleshores, consumeixen llum sense pagar-la i la companyia elèctrica vol acabar amb el frau. Els residents van i venen. En canvi, la brutícia i la pudor persisteixen i creixen dia rere dia.

En aquestes condicions insalubres, viuen la Tània i l'Amina, dues russes que van deixar la misèria de la terra freda pel caliu de l'esperança. No l'han trobat i la frustració continguda és molt gran, a jutjar pels crits i els insults que etziben als operaris de Fecsa, als periodistes, però sobretot als Mossos d'Esquadra, que han vingut perquè els treballadors de l'elèctrica puguin fer la feina en pau. L'Amina és qui més els brama i, tot seguit, ens n'explica els motius: la policia se li va endur el marit que "ha acabat morint a la presó de Barcelona". Ho comenta amb veu rogallosa i els ulls humits, mentre ens mostra fotografies tremoloses del seu passat: ella de jove, la mare, el marit, el marit força més jove, el fill...

Sota les mirades estupefactes dels operaris, inicialment impertinents i agressius, entrem al recinte. La Tània ens hi ha convidat per mostrar-nos on dorm, on cuina, on sobreviu. Abans d'arribar-hi, sortim al pati intern que comparteixen tots els que ocupen la vella fàbrica. Aquí tenen una de les poques sortides d'aigua --si no l'única--, una mànega encarada cap amunt, a la manera d'un sortidor. Un noi, d'uns vint anys i escaig s'hi renta la cara i escup un parell de cops. Però més enllà del que veiem, la fortor revela aquest punt com un orinari compartit.

La Tània i un senegalès amistós amb gorra de Bob Marley ens condueixen per escales i passarel·les metàl·liques fins al primer pis. Els ocupants s'han repartit l'espai i l'han dividit amb cortines improvisades de mantes i llençols. La Tània ens ensenya la seva parcel·la, limitada per dues parets, una prestatgeria de fusta i les teles. "Aquí cuino", ens diu mentre destapa dues cassoles plenes de llegums i potatge. Acte seguit, ens mostra dos calaixos que fan de rebost, on el que més abunda és la pasta. A la nevera, que fa uns minuts ha deixat de refrigerar, hi ha ous, llaunes i verdura mústia. "No és robat, jo no robo", es justifica la Tània amb un castellà força limitat.

L'Amina dorm al costat, rere la cortina, en una cambra amb vistes al club esportiu Alfa5. L'habitació és plena de trastos, un ordinador mig desmuntat, una pantalla i capses. A la intersecció entre els dos espais, hi tenen un televisor, un petit equip de música, un transistor i diversos discs compactes.

Tota tensa, l'Amina explica que és l'únic que té, que sense papers no li queda altre remei que viure així. Els ulls de la Tània brillen com dues meragdes sobre paper arrugat, mentre ens ensenya una de les seves nines. Estic segur que és més jove del que aparenta, però li faria seixanta anys. En canvi, la miro, i veig una criatura perduda i gens de malesa.

Quan els preguntem per les festes nocturnes que s'organitzen al recinte fabril --celebracions que, segons l'època de l'any, duren setmanes--, comenten que la majoria no hi té res a veure i expliquen que un tal Fernando i un altre home convoquen aquestes "raves" per a unes dues-centes persones i fan negoci venent-los llaunes. Segons la seva versió, en aquest espai, hi ha dos grups de gent: els que volen viure sense fer soroll, que són la majoria, i una minoria festiva que, en ocasions, busca brega: increpen la gent del carrer i fan les necessitats a l'espai públic.

La situació genera, sens dubte, un focus de malalties i és, per tant, un problema de salut pública. No només per les condicions insalubres en què viu el col·lectiu d'ocupes, sinó també per les malalties associades, a més del soroll que fan algunes nits. Però ni les autoritats sanitàries competents ni el propietàri de l'antiga fàbrica ho han denunciat perquè el jutge emeti l'ordre de desallotjament sense la qual la situació, la brutícia i el soroll acaben enquistant-se.

09 d’octubre 2008

En Bernard i la Masili-Selima-Limosna

0 en seguici

Sempre m'he considerat una persona educada. Al poble, tots ens saludem, ens coneguem o no. Suposo que ho fa que, a la llarga, provenim de la mateixa ramificació llunyana de l'arbre genealògic. Per això, mai no sobra el "bon dia", el "passi-ho bé" o el "com anem, què fa la família".

Aquesta reflexió ha aflorit dins del meu cap després de veure en Bernard. Ell sortia del supermercat de la cantonada del Tercer amb Mercer. Duia dues bosses a cada mà i, al costat, la dona amb la criatura a coll. Ella és bastant sorruda, costa veure-la somriure i, quan ho fa, es nota que força la musculatura per no ser descortès. Mai li he sabut el nom, i mira que en Bernard --i ella mateixa, al principi-- me l'ha repetit mil cops. Masili, Selima, Limosna? Podria ser qualsevol, però no n'és cap. A vegades, en alguna d'aquelles festes regionals que organitzen, quan la música és prou forta, crido un d'aquests tres noms. Masili, Selima, Limosna! Mai no l'encerto perquè mai no és gira. Aleshores, penso que potser sí que respon a un d'aquests tres noms i es fa la sorda, perquè és sorruda, o simplement és sorda, la pobra. Amb tanta festa regional i el volum tan alt, no m'estranyaria pas.

En Bernard és més sociable, un bon pare de família, encara que fa tota la fila d'home atrapat i dissortat des del mateix dia que va deixar prenyada la dona del nom estrany que mai no recordo. Malauradament, en Bernard és d'aquelles persones que, per infelicitat pròpia i amargor vital, esguerren les il·lusions de qualsevol. Vaja, que és un esgarriacries. Falta que li expliquis un nou projecte perquè t'hi busqui totes les pegues. Encara recordo el dia que, sent banquer, li vaig dir que deixava el càrrec, l'oficina i les xifres per convertir-me en patró de vaixell i crear la meva empresa de nàutica. Li va semblar la mar de bé, però de seguit hi va trobar ets i uts, que si era massa gran per tornar a començar, que era un risc per a la família, que el mercat n'està ple, tant a l'East River com al Hudson i un llarg etcètera que m'estalviaré d'explicar.

Com deia, sempre m'he considerat una persona educada. No em costa saludar. Bé, tret que m'ensumi una situació incòmoda. Aquest era el cas. Havent-los vist a ell --en Bernard--, la dona, la criatura i les bosses farcides de menjar envasat en monodosis, no he dubtat a girar el cap i desviar-me un xic del meu trajecte rectilini, no fos que m'esguerressin el dia. Per una vegada, m'he estalviat la salutació.

08 d’octubre 2008

Qui és la banca?

0 en seguici

Recordo que, de petit, tothom volia ser la banca quan jugàvem al Monopoli. No per rampinyar calerons (sempre hem estat gent honesta, els de casa), sinó per tenir el plaer de donar-los o treure'ls, segons dictessin les cartes de cadascú. Suposo que els treballadors de bancs i caixes gaudeixen d'una sensació similar quan aconsegueixen endossar un pla de pensions o un dipòsit a terminis al client.

Aquests dies, però, viuen una situació inusual que els té ben contrariats. Els clients entren a l'oficina, no pas per dipositar-hi diners i confiança. La confiança en la liquidesa de les entitats financeres és efímera en temps de crisi i rumors que creixen dia rere dia. La confiança tremolosa s'esvaeix com un miratge entre dunes. Els clients volent sentir que les xifres d'un compte corrent són reals, tangibles, manipulables, en definitiva, seves.

Amb aquesta voluntat, la veïna R ha baixat a la modesta caixa, que també jo vaig visitar fa un parell de dies. Volia cancel·lar un compte i així ho ha manifestat. La caixera (no de supermercat, s'entèn, tot i que a vegades, pel deler de vendre, ho semblen) s'ha posat tota tensa, els mateixos ulls com unes taronges que relatava a l'article anterior, i s'ha excusat amb què no podia atendre-la, que ho faria la seva companya. El mateix joc que fa dos dies.

L'altra caixera ha fet seure la veïna R, li ha demanat què volia, com si no ho sabés ja. La veïna R ha repetit el seu propòsit i, aleshores, la caixera li ha espetat:

--Però, què passa que, darrerament, tots voleu cancel·lar llibretes? Què us passa amb la crisi?

Li faltava dir "dels nassos". Pel to impertinent que gasta hauria pogut anomenar-la "crisi dels nassos". La veïna R ha insistit i la caixera, tota excitada, li ha demanat que s'ho repensés dos dies.

--I si d'aquí dos dies segueixo volent treure els diners, podré treure'ls tots?

--Sí, estigui tranquil·la --ha fet la caixera una mica més eixorivida.

Novament, s'han sortit amb la seva. El client continua en el paper de client. No l'han perdut, per ara. Però aquesta actitud defensiva, amb ungles i dents, de les entitats financeres fa que em pregunti qui és la banca real d'aquest joc. Qui té el poder, la banca o l'usuari?

07 d’octubre 2008

Finances que trontollen

4 en seguici

A grans mals, grans remeis. És el que sempre s'ha dit. Així que a grans mals financers, grans bancs, oi? Amb la idea al cap i, havent vist que qui s'ha reunit amb el Govern central, són els grans bancs i caixes de l'Estat espanyol, opto per tancar un compte d'una caixa modesta, que a penes em dóna beneficis.

--Bon dia, voldria cancel·lar un compte --he dit a la noia de la peixera, que ha obert els ulls com unes taronges.

--Com és, que no està content amb nosaltres --ha fet, tota amoïnada.

Després de dir-li que no i explicar-li els motius, m'ha convidat a seure per parlar amb la seva companya, diria que d'un càrrec superior. He tornat a explicar què volia i he tornat a veure uns ulls com unes taronges i aquest posat dubitatiu, poruc, amoïnat, de "mare meva!". La càrrec-superior m'ha fet esperar un moment i ha entrat en un despatx, possiblement per fer una consulta a un càrrec més superior.

Quan ha tornat, m'oferia la targeta gratuïta i el manteniment gratuït si vinculava la nòmina amb l'entitat. "Em sembla que no m'has entès, maca, jo el que vull és treure els diners de l'entitat, que no són gaires, però no hi fan res", li hauria volgut dir, però ho he deixat amb un "no m'interessa".

--Un moment, sisplau --. I torna a marxar cap el mateix despatxet per parlar novament, crec, amb aquell el càrrec més superior a qui mai no veiem la cara.

Aquesta vegada ha tornat amb una oferta més bona, que no he pogut rebutjar. Deixes els diners en una llibreta, els pots treure quan vols, sense terminis ni penalitzacions, amb un rendiment del 4,5% a revisar el desembre. Ella s'ha sortit amb la seva, però jo també hi he guanyat alguna cosa, perquè, fins ara, aquests quartos tenien un rendiment nul. Està clar, però, que les entitats financeres faran tot el que calgui, ja no per guanyar nous clients, sinó per no perdre'ls.

05 d’octubre 2008

La Sally s'ha perdut

0 en seguici

Cada cap de setmana, sobretot els diumenges, els jardins Mossèn Cinto Verdaguer s'omplen a vessar de nens i nenes, pares i mares, jubilats i persones amb ganes de tranquil·litat, natura o diversió a l'aire lliure. La majoria anhelen, no sempre conscients, poder trencar la rutina i desfer-se una estona del soroll de la civilització. No només hi ha persones. També hi ha gossos. I diria que tots tornaran a casa tret d'un: la Sally.

Relaxar-se és bo. Aclucar els ulls, també. Sempre que no perdis de vista les pertinences, els fills o la mascota, que és justament el que els ha passat a la Sílvia i al seu marit. Estaven massa ensimismats, cadascun amb les seves cabòries, per adonar-se que un dels tres animalons s'havia allunyat massa. Quan se n'han adonat, a la Sílvia se li ha esquinçat la pau i amb veu trencada ha espetat: "¡Sally! ¿Sally? ¿Dónde estás? Ay, Dios mío, pobrecita."

La cridòria de l'ama, farcida de culpabilitat, ha entendrit un parell o tres de persones i han començat a voltar per l'indret. La mobilització ha tingut resultats prou satisfactoris: la gossa ha aparegut. Tota sola ha tornat al tros de gespa on dona i home descansaven. Potser, el proper cop, recordaran que els gossos han d'anar lligats.

03 d’octubre 2008

Aigües remogudes

4 en seguici

El canvi ja s'ha produït: A per B. És talment com si algú hagués obert la comporta d'un gran embassament i, tot d'una, aboqués tota l'aigua en un rierol gairebé eixut. Les aigües tranquiles, a penes inexistents, estan més remogudes que mai i jo me les miro, dira rere dia, des del pont d'en Simon i en Garfunkel.

Tothom anhela saber què passarà, qui substituirà C, si D marxarà, o si E rebrà el càrrec de la seva vida. De sobte, tothom resta a l'aguait, demostrant una paciència difícil de portar i amb un posat de falsa indiferència. Les mirades s'han tornat silencioses, distants, analítiques. Qualsevol relaciona amb fils imaginaris les possibles trames d'una història que tot just s'està reescrivint.

Ara, més que mai, t'adones del gran teatre de Shakespeare: els "progres" desvelen el seu comformisme quan veuen trontollar la seva estabilitat, qui pot grimpar localitza mentalment aquells que li poden fer ombra, alguns busquen aliats en converses somortes mentre amaguen el punxó rera la mitja lluna opaca.

Quan les aigües es remouen, el millor que pots fer és pujar fins al pont d'en Simon i en Garfunkel. Allà m'estic jo. Me les miraré des de la llunyania, fins que els remolins s'esvaeixin i el torrent torni a ser un riu mig eixut, calmós, flonjo.

17 d’agost 2008

Tocada del bolet

0 en seguici
A la línia A del metro que va de Manhattan a Brooklyn, hi ha una dona que podria haver-se fugat ben bé d'un manicomi. D'entrada, entra al vagó espitosa, amb un posat que ja crida l'atenció, tota tensa, ella, tibada i amb una ganyota d'enuig a la cara que no se li'n va. Camina de pressa fins al final del vagó i s'asseu. Calla. Rumia. Alguna neurona dins del seu cap barrina. Tot d'una, exclama alguna cosa incomprensible (haig de dir que tal com parlen aquí, amb la patata a la boca, tot em costa d'entendre) a la jove afroamericana que tinc davant. La noia ni se n'adona perquè porta l'iPod connectat. O es fa la sorda, que també pot ser. Li indico amb el braç que la demanen. Aleshores, l'altra li crida més fort, que vol saber alguna cosa d'una parada. Ningú dels que som allà sabem la resposta. Ella que sí, s'aixeca, branda el paraigua i alça la veu per dir "fuckin". També fa un gest de ràbia amb el puny apretat mentre mou el braç, replegat, cap avall. Se'n va.

16 d’agost 2008

La gran poma

0 en seguici

Nou anys després de trepitjar-la per primera vegada, em pregunto què tenia aquesta ciutat que tant em va encisar i que ara no trobo. Era més jove, la tenia mitificada. Era (i és) tot un referent cultural, un pilar de l'economia i les finances, i ja està? Tret d'imatges singulars que per primer cop deixes de veure a la pantalla gran per veure-les per tu mateix, què més té que no tingui qualsevol altra gran ciutat com Madrid, Barcelona o París?

Des de la finestra de casa, he vist ploure "cats and dogs". L'anomenat manetes del bloc d'estudiants va venir fa un parell de dies; deia que hi havia una fuga d'aigua uns pisos més amunt i que havia de fer no sé què. Com que, de la missa, no n'entenia més de la meitat, el vaig deixar fer.

La ciutat està plagada de turistes (molts catalans i espanyols, també alguns francesos i italians). Te'ls trobes a les zones més turístiques: als peus de l'Empire State, al Madison Square Garden, al Battery Park... Però deixes de veure'ls quan surts d'aquí i t'endinses als barris més genuïns. Al final, aquests barris, acaben sent tots iguals: grans avingudes o carrers de voreres prou amples perquè hi circulin persones i bicis i patinadors, tot i que les bicis i els patinadors van per la calçada, amb els cotxes i en contra sentit, i la gent parla sola, als semàfors fan exercici i coses estranyes, i les cases, tret de les de ferro forjat i les senyorials, són més aviat lletjotes. Al final tot és ciment i gent. Quin aclaparament!

08 d’agost 2008

Pèrdua de fe

3 en seguici

Per què dir "adéu" quan pots dir "fins després" i posar data a aquest "després"? Això és el que vam pensar tots sis quan, fa dos anys, haguérem d'acomiadar-nos als controls de passatgers d'un aeroport llunyà. Separats per l'oceà Atlàntic no volíem deixar que el temps passés en va i refredés la bona sintonia. Per això vam fer un pacte: cada dos estius ens trobaríem en algun racó de món.

No en vam tornar a parlar, fins fa un any. Semblava que la idea ens engrescava a tots per igual, però després d'un llarg procés per tramitar visats, aconseguir bitllets i altres qüestions que no vénen al cas, la situació va capgirar-se. Cadascú va muntar-se el seu viatge particular i una maleta on no faltava res més que el diàleg o l'esforç per dialogar.

Mires de ser comprensiu, de justificar els motius del silenci però, al final, quan tots els intents han resultat infructuosos, et vénen al cap paraules com "desídia" i "desinterès". Perquè et sents tan malament quan t'adones que comences a perdre la fe en les persones?

27 de juliol 2008

(Sobre)Visca Barcelona!

3 en seguici

És un acte de precampanya? Un robatori encobert d'1,7 milions d'euros? Una burla al ciutadà? Totes tres! L'Ajuntament de Barcelona s'ha lluït de ple amb el darrer espot. A la televisió i al carrer, hem d'aguantar com un seguit de cares benevolents i suposadament felices (perquè és una felicitat comprada a cop de talonari) espeten als quatre vents i amb orgull un "Visca Barcelona!" de doble cara.

La primera cara ens diu que tots els qui llencen la proclama han aconseguit viure a Barcelona. Tota una proesa, tal com està el sector immobiliari i el panorama econòmic. Diuen que viuen a Barcelona, però no ens diuen com, si ho fan sota un pont, a casa els sogres, amb els pares, amb vuit companys de pis o en un llit calent (pagant per hores la flaçada i el coixí).

L'altra és la cara de l'orgull. Aquí és on veig més que la felicitat és fictícia i el sobresou, real. Enarboren la Barcelona de marca, "la millor botiga del món", la Barcelona "cool" i "fashion" alhora, la Barcelona de façana "posa't neta", rere la qual hi ha els treballadors que amb resignació llencem una altra proclama: (sobre)visc a Barcelona! Doncs, això, una façana. Ara, digues, on queda l'ànima?

26 de juliol 2008

L'administrador (3)

0 en seguici

No perdo l'esperança en topar-me amb un administrador de finques decent. Per ara, no ha estat el cas. Fa uns dies, vaig trepitjar una delícia de pis, en un barri tranquil, assolellat i ple de comerços. Hauria signat si no fos perquè no hi havia cuina ni conducció de gas ciutat. Li faltava, doncs, una cuina elèctrica, tapar totes les esquerdes dels marcs de les portes amb guix i una bona pintada.

Tanmateix, vaig optar per visitar la seu de Finques Vaca, per negociar l'estalvi d'alguns mesos si jo m'havia d'encarregar de les reformes. Quan els ho vaig comentar, a sobre, van tenir la gosadia, d'assegurar que desconeixien l'estat de l'immoble que tenien a catàleg, que parlarien amb la propietària i que em dirien alguna cosa aquella mateixa tarda.

No hi va haver cap més trucada. Ni aquella tarda, ni els dies següents. Suposo que algú de la desena d'interessats s'avindria a quedar-se la casa tal com estava, sense exigir condicions. Començo a entendre de que va el negoci. Començo a entendre perquè la gent, quan deixa un pis de lloguer, s'emporta les canonades...

09 de juliol 2008

L'administrador (2)

2 en seguici

Pues sí, claro que tenemos algo. Mira, ¿qué te parece esto: 25 metros cuadrados, exterior, con ascensor, reformado, para entrar a vivir, por sólo 625 euros al mes? Ah, ¿que lo encuentras exagerado? [Per dir alguna cosa abans que insultant, lamentable, vergonyós, irrisori o demolidor.]

07 de juliol 2008

L'administrador (1)

0 en seguici

Hola, ets tu qui ve a veure el pis? Molt bé, som-hi, doncs. Està força bé.

[Soroll de reparacions.]

No, no fan obres al bloc, és aquí al davant. Té una cuina menjador i és exterior.

[Més soroll de reparacions.]

Obres? Sí, bé, aquí al costat, sembla que sí, bé, però deu ser momentani. La pressió de l'aigua? No, haig d'obrir la clau de pas, ja va. Però funciona. I, la caldera [atrotinada, fa tot l'especte d'estar a prop de la jubilació], també. Ah, no, no hi ha gas, tot va amb bombones de butà, però això no és problema [ho diu l'administrador que és qui no hi ha de viure].

[A l'armariet de la cambra de bany hi ha un tub de pomada regalimós i llardós, que fa fàstic.]

Quanta gent hi ha de viure? Ah, doncs, ja n'hi ha prou, no? No cal demanar més! [cras error, el de jutjar, quan el que ha de fer és vendre].

06 de juliol 2008

Nit de cultura i ratpenats

0 en seguici

La nit de la cultura a Barcelona ha estat un èxit. Només calia veure les riuades de gent d'una banda a l'altra de la muntanya de Montjuïc, els autobusos llençadora plens a vessar i nombrosos usuaris del bicing exasperats davant la manca d'aparcaments, sense saber què fer amb el vehicle de l'Ajuntament. És un aspecte a millorar, però no tinc cap mena de dubte que una nit com aquesta cal repetir-la. Si els museus públics no poden ser gratuïts com a Londres, o "a la voluntat" com a Nova York, si més no (sobretot quan ens escanya la crisi econòmica) que tinguem una nit cultural al mes.

Cultura a banda, també ha estat la nit de la rata-pinyada. Bacardi ha organitzat una festassa sense escatimar-hi gens. La sala gegant era l'Estadi Lluís Companys; els showmans, Comediants i Fura; la beguda, mojitos (tot i que no han encertat la fórmula) i la música, discjòqueis diversos. De fet, cap a la mitjanit, després que el ratpenat de la Fura ha desplegat les ales (per una vegada, l'han encertat), ha començat a sonar aquest tumba-tumba que tan agrada a la majoria.

Aleshores, he pensat que l'Ajuntament de Barcelona no ha de gastar-se els diners en nous parcs zoològics (ara que estem en crisi, en vol fer un de marítim) ni molt menys en muntanyes russes (salvem les alzines centenàries de Collserola!), quan disposa d'una fauna tan embogida a les nits. Des d'una Paulina rossa poca-cosa amb acompanyant VIP mira-aquí-estic-jo, fins als reductes humans que ha deixat el festival de la moda urbana "Pa i Mantega". Ulleres de sol per quan no hi ha sol, faldilles tipus cinturó i talons altíssims per acabar amb lumbàlgia (és el sacrifici que fan algunes).

Ahir m'explicaven que en aquests esdeveniments les veritables festes es munten a la cambra de bany, però quan he descobert les desenes de cabines polyclean, he arribat a la conclusió que de festa secundària, avui, ben poca. Així que aquest capítol queda per a futures ocasions.

13 de juny 2008

Avui, ja es pot!

3 en seguici

Probablement, ningú més que jo i algú del meu entorn familiar podrà entendre el títol de l'escrit. Deixem-ho en què fa molts anys que quatre temes dels Electric Light Orchestra formen part de la meva discografia predilecta i "Livin' thing" n'és el primer. I que molts anys després de escoltar-los (i taral·lejar-los) al radiocasset d'un Renault 5, primer, un Citröen LNA, després, un Citröen Saxo, de curta vida, i un Volkwagen Polo, finalment (que consti que cap dels cotxes m'ha pertangut), després de tot això, va i se'm presenta l'oportunitat de conèixer-los. Bé, de conèixer la banda regenerada amb només tres integrants de l'ELO original. És un dels avantatges del periodisme, que, si et deixen, et fiques per arreu.

De totes maneres, la idea que m'havia fet inicialment va anar amotllant-se a les exigències del guió dels representants, que no dels representats: no hi haurà entrevista i només et deixem gravar els dos primers temes. D'acord. Com a persona, m'està bé; almenys, tastaré l'aire d'una nit dels 70. Però, com a periodista, ho trobo nefast, encara que, no et queixes, fas la teva feina, tan bé com saps, amb el material del qual disposes i llestos (perquè, de material, ni informació de la banda actual ni del repertori, amb els noms escrits a la invitació se suposa que m'havia de conformar).

Això fins que algú digui "fins aquí hem arribat", com ja comença a passar. Internet és una eina excel·lent per a l'opinió, la denúncia, la lloança o la reflexió. Hi descobreixo cròniques cada cop més personalitzades, que ratllen el diari personal, i m'està bé, perquè són planeres i pròximes. Però no només la veritat subtil i respectuosa salta als webs; els mitjans tradicionals també canten. Un exemple, amb els Radiohead. Primer, van dir que no deixaven enregistrar res del concert de Barcelona, l'únic de l'Estat espanyol, i avui, de cop i volta, diuen que sí, però que només dos temes. Sinnead O'Connor, una de les "únicas" del Palau de la Música, va fer el mateix, va limitar els temes, però com a mínim va fer una roda de premsa.

07 de juny 2008

El dia dels feliços

0 en seguici

En contra de tot pronòstic, el sol peta de ple i projecta les ombres del grapat d'homes i nens, majoritàriament pakistanesos, que s'agombolen entorn el temple. Els brilla la curiositat als ulls. Ara plouen pètals de flors i arròs, però ells ja no fan esclatar coets i petards. Fa una estona, sí que en feien petar, tot i que encara no és Sant Joan, i encara falta per la revetlla.

Si paressin mitja hora més... Els ho he dit però no n'han fet cas, encara s'envalentonaven, així que he trucat a la Guàrdia Urbana, i dubto que faci res en aquests casos. El Raval ha canviat de mans i sembla vedat a la llei i a l'ordre. Les putes, els proxenetes, la droga i els pocs vells genuïns del barri hi campen com si res, entre locutoris i botiguetes. La imatge supera amb escreix l'exotisme perseguit pels parcs temàtics.

Els petards ressonen a dins de l'església, però la veu de la soprano, delicada i límpida, no s'esquerda. Els cors s'han desbocat de joia i les dents suren com barques blanques en forma de mitja lluna per la penombra de la nau central. El mossèn sermoneja la parella davant l'assistència (ara que en té, ho aprofita) i s'allarga, es repeteix i s'escolta. El missatge em fa pensar en una escola antiga, del franquisme, una escola de monges; està ple de negacions i de "hauríeu de fer això i allò altre" i, evidentment, Déu és la raó de ser de tot plegat, no la condició humana.

A mi tant m'és què digui l'home. En tinc prou amb la felicitat de la parella, del projecte d'expansió d'aquella altra i d'aquell doble batec dins d'un mateix cos. Aquí hi ha molta vida!

06 de juny 2008

Anares i tornares (viva)

0 en seguici

Abans d'emprendre el viatge, no les tenies totes i de papallones a la panxa, en canvi, en tenies un munt. "És un repte, una experiència, val la pena provar-ho", vaig encoratjar-te. Només va ser un dia. Has anat i has tornat; sana i estàlvia, com se sol dir.

Els de Madrid no tenen mala jeia, però són com són. Vas demanar-los sisplau que t'enviessin els bitllets del TGV amb prou antelació perquè, com a mi, t'agrada tenir-ho tot ben lligat i relligat, per tranquil·litat teva. Doncs, a un dels individus de l'editorial no li van faltar ocasions per recordar, sempre davant d'altres, allò de "la catalana, que no suporta els retards". Una manera descortès d'exagerar un fet, portar-lo a la repel·lència per amagar un defecte nacional: la impuntualitat.

Després, vas coincidir amb aquella dona, també madrilenya, també de l'editorial, que amb veu d'amoïnada et va dir que "cal fer alguna cosa amb els nens de Madrid, perquè no creixin amb aquest odi contra Catalunya, que això del Barça i del Madrid fa molt mal". Tallant una possible disputa de falsos contraris, vas i li dius que l'esport només és un joc i que justament els nens són els primers en entendre-ho.

La dona de Madrid i riure imposat (galtes tibades i dents serrades, a l'estil Renée Zellweger) prossegueix pel mateix camí. Uix, i els valencians són pitjors que els catalans, fa i s'explica: "El meu marit i jo, tenim una casa a València, on estiuejem, et pots creure que valencians i madrilenys hem de viure separats, que ni ens barregem per evitar la discòrdia?" Era per tallar-la amb un "esto no viene a cuento" (tot i que de contes no n'hi faltaven a la sala). Però tu, educada i reflexiva de mena, li vas fer veure que les diferències no són motiu per sembrar l'odi, que al teu bloc viviu gent d'arreu de l'Estat, de nord a sud, i hi ha una excel·lent entesa.

Qüestions de protocol, comentes. Potser sí. Avui he vist imatges d'en Montilla en un parc de bombers i feia aquella cara d'incomoditat, de saber que has de ser-hi sense tenir-ne ganes i de parlar perquè toca. Tot i això, hi ha qui sap defugir convencionalismes, que no s'està de ser un mateix, d'equivocar-se i riure-se'n, de dir el què pensa amb respecte, de saber dir no o "no vindré a dinar, prefereixo visitar el Reina Sofia, abans que surti el tren", mentre altres continuen amb la farsa: "Ay, nos hubiera encantado invitarte a comer".

05 de juny 2008

Verd perdut, verd somiat

0 en seguici

Sempre que surto del país no puc evitar fer comparacions i com més viatjo més m'adono que Catalunya ha castigat la flora i la fauna a favor de l'urbanisme descontrolat, sobretot a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Ciutat Comtal pràcticament no deixa espais amb els municipis que l'envolten i això em fa pensar que l'Àrea Metropolitana només és un eufemisme per no iniciar cap debat entorn l'annexió d'aquests municipis enganxats que bé podrien ser nous barris d'una gran ciutat. Hospitalet, Cornellà, Sant Just o Esplugues, a l'oest; Sant Adrià, Badalona o Santa Coloma, a l'est. Són exemples que la grisor cimentada s'estén des de l'antiga Barcino romana fins tan enllà com el terreny ha permès construir.

La verdor, gairebé inexistent, la trobem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc i al parc de Collserola, tot i que algunes obres anunciades la posen de nou en perill. Per exemple, la futura ampliació del Parlament, que envairà les dependències del Zoo, o la construcció d'una muntanya russa per a l'oci humà al Tibidabo que l'Ajuntament considera imparable i que suposa arrencar alzines centenàries. Podríem seguir amb el litoral català, una llarga línia continua de carreteres, autopistes, eixos i blocs d'edificis, urbanitzacions i polígons industrials tan lletjots que fan avergonyir.

Aleshores, et preguntes què hem fet malament o com hem estat tan enzes o cecs o vanitosos. Per què, més enllà, a Cantàbria, al País Basc o Navarra, o, encara més enllà, al nord de França, als Països Baixos o al Regne Unit han sabut respectar mínimament la natura i nosaltres no.

24 de maig 2008

Bury St. Edmunds

2 en seguici
Scones

Avui no hi ha despertadors que valguin. Darrere de la cortina i dels dos peixos de vidre tintat descobreixo un dia més assolellat que l'anterior. És hora d'esmorzar. Agraeixo el te (que n'és de bo) i els cereals amb iogurt, i les torrades amb mel de Bury, però m'estic de prendre més làctics (aquí en prenen molts de làctics!).

Em meravella la pau del "countryside" anglès, aquesta tranquil·litat, aquesta parsimònia, l'absència de motos, la presència de tantes bicicletes, l'absència de gent fumant al carrer i als locals, la presència de gestos gràcils i educats... aquí la gent sembla tan cívica, respectuosa i considerada!

De l'antiga abadia de Bury Saint Edmunds, en queda ben poc. Algunes pedres donen fe que va existir i recorden les grans dimensions que tenia. Ara és un parc, un parc anglès, i això vol dir que cada dos per tres, expliquen els d'aquí, canvia de color. La cura que els anglesos tenen per la vegetació, ornamental o boscosa, és digne d'admirar. La catedral de Bury fa una olor inusual en comparació a d'altres interiors d'església. És una olor seca i no humida, amarada d'essència de glicina, la planta que recobreix els murs i la façana de la part del darrere. També és més lluminosa i en pengen banderes vàries que recorden els caiguts en guerra.

Malgrat que ja és l'una de la tarda, l'hora de dinar d'aquí, nosaltres ens acomodem a la Harriet's Café Tearooms, el lloc predilecte de la S, d'ambient molt "anglès" amb personatges molt "anglesos", com les dues dones de la taula del costat. Grosses, tocades i posades, les dues fèmines han demanat l'Afternoon Tea que és com un "brunch" americà, igual de calòric, però més dolç: sandwich, scones, pastís i te.

Nosaltres som més prudents. Em deixo assessorar per en P. i trio el Harriets Special Tea ("the most popular tea, a specially selected blend of high grown teas from East Africa and Assam, a bright, colorful and full-bodied tea, best served with milk at anytime of the day") i l'acompanyo amb un Harriets Large Scone with Sultana "served with butter and marmalade". També tasto les torrades d'en P., fragants de clau i... bergamota? Tot plegat mentres un pianista molt "anglès", sec i engalanat, ens condimenta amb notes suaus.

23 de maig 2008

Londres

2 en seguici

Harry Potter. Poesia. Magnificència. Tub. Majestuositat. Modernitat. Columna vertebral. Skyline. Absència d'esquerdes. Woody Allen. Alice in Wonderland. Postal. Poder. Reialesa. Verd. Un altre cop, verd. Més verdor. Cançó japonesa. Esquirol. Molts memorials. Flashback. Tub, de nou. Picada anglesa. La plaça de la confusió. Xina. Circ al mercat. Això és un resum.

El trajecte passa bé, perquè les vistes s'ho valen i la conversa també. Passem per Newmarket, terra de cavalls i de l'arbre-logotip d'una companyia d'assegurançes, el nom de la qual no ens ve al cap. El tren ens porta a Cambridge i allà n'agafem un altre cap a la capital. Ens hi estem una hora llarga perquè la interconnexió no és immediata i, com a Catalunya, també hi ha retards (la puntualitat anglesa trontolla en l'àmbit ferroviari).

A l'estació de King's Cross estem a un trist d'entrar a l'andana 9 i tres quarts per agafar el Hogwart's Express, però a l'últim segon saltem cap a l'estació de Sant Pancraç, una meravella arquitectònica que un poeta londinenc va aconseguir que salvessin. El metro en forma tub, d'aquí que se'l conegui com a "tube", ens porta fins a la catedral de Sant Paul, on comença el nostre passeig de quilòmetres i més quilòmetres per una ciutat que no te l'acabes, encara que no hi viuria. Sort que el verd dels parcs, el color de les jardineres, les xemeneies retallades i edificis emblemàtics del passat i del futur trenquen la monotonia gris.

Han passat deu anys, però els museus londinencs segueixen sent gratuïts! A la Tate Modern ja no hi ha la famosa esquerda amb què més d'un despistat havia arribat a ensopegar, que d'altres van creure que era un defecte de fàbrica i que no es va lliurar dels retrats. Digne de fotografia és la vista que ens ofereixen els darrers pisos de la Tate: l'skyline més modern de la capital britànica.

Deixant enrere el Queen's Walk, on Woody Allen va rodar l'escena clau de la pel·lícula "Match Point", sorgeix el debat de si el London Eye, aquella nòria gegantina és completament vertical o no, ja que només se sosté per una banda, a l'altra hi deixa l'aire i les aigües calmades del Tàmesi.

A la cantonada de Parliament Square, un grup d'escola fa el pícnic en plena vorera, fora d'hores (són les tres i els anglesos dinen de migdia a una de la tarda). Una nena s'embruta les morrandes de tomàquet quan engoleix amb desfici els macarrons de la carmanyola. La bandera britànica oneja al palau de Buckingham i dos homes, que es fan passar per profetes, intercanvien el torn de paraula al speaker's corner de Marble Arch. Els envolten quatre persones més, carregades de falsa curiositat perquè, com passa amb els "trileros" a la Rambla de Barcelona, tots formen part de la mateixa troupe.

Davant l'estany de Hyde Park, mentre degusto un suc lleugerament gasificat d'alguna berry anglesa (blackberry, blueberry, strawberry...), penso en l'obsessió reial de posar a tort i a dret memorials als caiguts en guerra. N'hi ha a tots els parcs i a diferents punts de la ciutat. Tot és tan verd i relaxant, si no fos pels càntics inesperats de la japonesa de la taula del costat...

Una hora menys

0 en seguici

A les set sona l'alarma del mòbil. Faig una mica el ronso al llit.

Una mica més.

Encara una estona més.

Bé, ja deu passar un quart de les set, potser que em llevi, no?

M'alço. Pujo la cortina i obro la finestra. Inflo els pulmons de natura fresca. Davant meu, el bosc desperta. No els veig, però els ocells refilen. Ahir, a fora, hi havia merles i un pit-roig. Feia anys que no dormia a prop d'un bosc, bressolat pel brogit dolç de la nit salvatge. Un record em porta fins a Llinars del Vallès, però ara, amb l'autopista, el polígon industrial i l'escola, ja no és el mateix. Res tornarà a ser el que era. Tampoc hi són els qui solien ser-hi. Ja no tornaran.

Un quart d'hora més tard, sento el despertador d'en P. Entenc que m'he confós. No havia endarrerit l'hora i això vol dir que només són dos quarts de set. Torno al llit, però no aconsegueixo conciliar de nou el son.

De camí cap a l'estació, la S. i en P. em fa veure (sic) les olors de Bury St. Edmunds. Segons com bufa el vent, l'aire porta l'aroma de la fàbrica de cervesa Greene King, o bé la fragància dolça de l'extracció de sucre (una fàbrica pròxima a l'A14 duu a terme el procés a partir d'una planta similar a la remolatxa).

22 de maig 2008

Gallega al telèfon

0 en seguici
Downing College

Sí, estoy bien.

En Cambridge.

¡En una calle!

Voy hacia la casa. Me ha dejado las llaves por ahí, tiradas.

Sí, estoy comiendo.

Un bocadillo.

De atún.

Sí, tambien bebo.

¿¡Pues qué va a ser, mamá?! ¡Agua!

En un parque, sentada en un banco.

No, sola.

Cambridge

2 en seguici
Downing College

Tot surt com estava previst. L'avió aterra, agafo el vagó llençadora, arribo a la terminal, la meva maleta surt la primera (això no estava previst), baixo dos pisos, compro el bitllet de tren i surto a l'andana exterior. L'aire és fresc, eixut, cristal·lí. Sota el sol, començo a treure'm capes: l'abric, el jersei, fins que em quedo amb mànigues de camisa (arromangades).

Més enllà, una noia d'uns vint-i-cinc anys m'observa. Jo també l'observo a ella. Diria que tots dos estem pensant el mateix, que som dos forasters, que probablement parlem la mateixa llengua i que estaria bé assegurar si el proper tren para a Cambridge. No ho fem.

Ara, arriben dos homes i una dona, que passen de la cinquantena. Miren la pantalla i es pregunten en veu alta alguna frase que inclou "Cambridge". Parlen amb la noia. Tots quatre es pregunten si el tren va a la ciutat dels "colleges" i jo, que dono per fet que venen de la meva terra, els faig la pregunta en català.

Tret errat. Els granadets són de València i la noia és de Santiago de Compostela i tots anem al mateix lloc. Els primers, per veure la filla/neboda, que viu a Cambridge. La gallega, per trobar-se amb una amiga que, després de llicenciar-se en filologia anglesa i fer-hi les pràctiques, va decidir que s'hi quedava a viure. Com que l'amiga treballa fins les deu de la nit i no es veuran fins aleshores, li ha deixat les claus sota l'estora. La gallega vol estar-se uns dies amb ella i després visitarà una altra amiga a Londres. No tornarà a Santiago fins l'altre diumenge.

Tot això m'ho explica més tard, un cop som a Cambridge, arrossegant les respectives maletes amb rodes (quin gran invent!) i mossegant un entrepà que hem comprat en un paquistanès de Regent Street. Abans, hem viatjat en tren, en silenci, valencians, gallega i català, cadascú per la seva banda. A l'estació, els valencians ens han presentat la filla i el nét, que té sis mesos (o eren vuit?). La noia ens indica com arribar al centre: "Tombeu a l'esquerre fins a la Station Road i quan trobeu la Hills Road seguiu fins el final".

Abans, però, hem fet l'entrepà. Decidim menjar-nos-el en un banc solitari enmig de la verdor del Downing College. Descobrim les edats, els estudis, el propòsit del viatge, fem alguna trucada, enviem algun SMS, tot sense haver-nos dit els noms. Això serà més tard, abans de trepitjar el King's College, d'escoltar una trucada mare-filla i de desitjar-nos bon viatge. "¡Que vaya bien, Marta!", profereixo.

Pels aires

0 en seguici
British field

El cel i la terra semblen, avui, més a prop l'un de l'altre, darrere d'una cortina de grisos. Les pistes, arrossars inundats de finals d'hivern, amb avions suspesos, com de paper.

Un anglès no gaire gros, amb més cabells blancs que anys a l'esquena, se m'asseu al davant. Per més estrany que sembli, calça sandàlies sense mitjons. També engoleix sense parar fruits secs i magdalenes, que fa baixar amb un glop de llet. La dona bressola la criatura al cotxet d'una banda a l'altra mentre l'altre fill recorre neguitós les fileres de seients, mentre exclama sons eixordadors que se'm fan difícils d'entendre. Entenc, però, el neguit de l'espera que, crec, compartim tots els viatgers.

Més enllà, un noi d'entre vint-i-cinc a trenta anys, abandona l'avió que l'havia de dur a Berlín. Travessa les portes d'embarcament en sentit contrari, mentre una hostessa li crida que no passi. Ell no en fa cas. Parla pel mòbil. Tot d'una, apareix una altra hostessa i un home també uniformat. La primera dona parla amb el jove prim, d'aspecte estudiantil i esportiu. Gesticula molt. S'allunya el telèfon de l'orella i fa que no amb el cap. Ara, començo a entendre la conversa: "Segur que no vol pujar? Va, intenti-ho!". Té una crisi de pànic. Li demanen si ha facturat alguna maleta i fa que sí amb el cap, sense deixar l'interlocutor telefònic. Cinc minuts més tard, les hostesses el convencen de volar amb l'incentiu de seure davant de tot. Al cap de ben poc, torna a sortir; diu que no pot. S'asseu compungit i amaga el cap entre els braços.

El meu vol no es retarda més que el de Berlín. Sobre les illes britàniques hi ha un mar de núvols que s'esvaeix sobre el comptat de Suffolk. L'ombra de l'avió enfila el camp anglès, que brilla amb intensitat.

Parèntesi

4 en seguici

Després de gairebé dos anys sense parar, ha arribat l'hora de fer una pausa. Deixar enrere la feina, els companys de cada dia, la família, la ciutat, els cotxes, el soroll, el metro atapeït amb la música d'aquell qui la vol compartir amb tu i el fum d'aquell qui fuma a l'andana (també per excés de generositat), deixar tot allò a què estic tan avesat, les coses que gairebé faig sense pensar, tot. Una setmana.

Una setmana, en llocs nous, on s'hi parlen llengües diferents, on s'hi menja d'una altra manera. Requerirà un esforç, sí, però també serà un plaer poder deixar de pensar en feina, deixar de veure les mateixes cares de l'endemà i desconnectar-me de les tecnologies. ;-)

18 de maig 2008

Empremtes Travel Agency

0 en seguici

Es per pensar-s'ho. Després de buscar i rebuscar vols i hotels per internet, un es converteix en tot un expert. La clau per evitar ensarronades i sortir-te amb el millor producte és obrir múltiples finestres al navegador i comparar força estona (hores, si s'escau). I aquí van les conclusions.

1. Les agències virtuals, més cares. És més barat el bitllet comprat al web de l'operadora de vol que a les famoses pàgines Atrapalo, LastMinute, Rumbo, MuchoViaje o eDreams.

2. El fals preu d'entrada. No et pots fiar del preu d'entrada, perquè cada companyia hi afegeix les taxes a mesura que avances en el procediment de compra. Així que, segueix endavant amb les opcions triades, sense arribar a pagar, i compara el preu final.

3. Triar la targeta. De totes maneres, el preu final només se sap quan fas el pagament. Si ho fas amb targeta de dèbit no hi ha taxes de més, a crèdit sí: 7,5 euros o més.

4. Taxes evitables. Hi ha un munt de taxes que encareixen el preu inicial, que sovint venen preseleccionades i podem rebutjar, però cal fixar-s'hi. Per exemple, l'assegurança del viatge, la facturació de maletes o l'equipatge especial (esquis, armament, etc.).

5. Taxes inevitables. Hi ha taxes que no es poden rebutjar, així que... Compte amb les despeses de gestió (tu fas els tràmits i un altre els cobra) i les despeses d'emissió (encara que siguis tu qui paga la connexió a internet, la llum i l'equip informàtic).

16 de maig 2008

En mans de la policia

0 en seguici

M'han tingut dues hores a les dependències policials. En espera, mentre veia com el policia uniformat de l'entrada arreglava un bolígraf, dos atansaven la mà a la sortida de l'aire condicionat i es deien que no funciona bé, un altre premia el botó dels torns cada quart d'hora i quatre treballaven. Sí. Almenys quatre, que ja és molt demanar, treballaven! Havia de renovar-me el DNI, que finalment no he renovat. En dues hores no han transcorregut ni deu números i jo tenia més coses a fer.

15 de maig 2008

Reclamacions a Renfe

8 en seguici

Encara no en sé res d'aquella gent i sé que tinc un mes de marge per a reclamar, per a denunciar-los, si cal, així que la setmana que ve, ja veig que em tocarà anar fins a l'estació de Sants i posar-los una taca al llibre de reclamacions.

Transcric aquí el paperet que em van donar per si a algú li pot fer cap servei, però ja us dic ara que són lents o no en saben més.

Reclamaciones Venta Por Internet
venta-internet@renfe.es
902 15 75 07 (de 7 a 23 horas)

Reclamaciones Cercanías
clientebarcelona@renfe.es

Reclamaciones Media Distancia
cprbarcelona@renfe.es

Reclamaciones Alta Velocidad
postventa@renfe.es

Reclamaciones Larga Distancia
avldposventa@renfe.es

10 de maig 2008

5 hores segrestats al tren

5 en seguici

M’imagino que la gran bèstia ferroviària s’ha volgut venjar de la nostra incursió informativa d’ahir a les seves tripes, perquè avui Renfe torna a fer de les seves. Quan passen cinc minuts de les onze, un Catalunya Exprés deixa enrere l’Estació de Sants. Tres quarts d’hora més tard redueix considerablement el ritme de la marxa per aturar-se definitivament, això sembla, al nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders. Passen molts minuts fins que la companyia, amb tota la ironia del món, informa els passatgers: “Señores pasajeros, les informamos que estamos parados por una caída de tensión entre Sant Vicenç y Torredembarra. Próximamente les daremos más información.”

Aquesta és la megafonia d’en Víctor Morlán i d’aquell CECOF que dirigia? Perquè, clar, el sistema ja el tenim, però cal que a darrere hi hagi professionals capaços de tranquil·litzar els viatgers i anar més enllà de l'evidència.

Molt bé, és hora d’avisar els mitjans. Truco els companys de redacció de cap de setmana per si volen esbrinar que coi ha passat. Més tard, ells mateixos m’expliquen més coses que no pas Renfe als viatgers. Resulta que no hi ha electricitat en el tram afectat pel temporal de vent (en aquest país les coses són així: només cal una mica de vent, neu o pluja per alterar l’ordre de les coses); la companyia ha decidit desviar els trens i enviar autocars.

Una noia que sent la conversa no té vergonya a preguntar-me què m’han dit. Li ho explico i la veu corre de boca en boca. És trist i ridícul que el vagó s’hagi d’assabentar de tot plegat per una trucada.

El revisor passa i no es lliura d’una bona escridassada i, fins i tot, d’una amenaça d’arribar a les mans. Ja se sap, de gallets fatxendes amb ganes de sarau el món n’és ple.

A la una tocada, el tren segueix al mateix lloc però l’empipamenta col·lectiva discorre per vies i catenàries; almenys ara sabem que els qui van a Torredembarra ho faran en autocar i la resta en tren, si arrenca, per Valls, Picamoixons, Reus i Tarragona.

La porta automàtica s’obre i entren dos homes amb americanes grises, corbata i camisa clara. Una noia rossa els pregunta per la ruta a seguir, abans de llegir la filigrana “evangelista” a la butxaca de la jaqueta. Un dels homes respon amb calma el que ja sabíem i continua avançant. Quan desapareix, no només la noia rossa esclafeix a riure, ho fa mig vagó!

A quarts de quatre el tren, que ja ha deixat enrere Roda de Barà i Valls, s’atura en una cingladura frondosa i humida a l’altura de Picamoixons. Tot d’una entren dos revisors i no un. Com sempre, cridòria i protestes. El de rang superior exclama: “això és el que passa quan algú estira l’anella de l’alarma”. Unànimement: “el que faltava!”

El periple acaba a les quatre a Tarragona, cinc hores després de deixar Barcelona i tres hores més tard de l’hora prevista d’arribada a Tortosa. Però a la capital del Baix Ebre me n’hi vaig en cotxe, perquè tinc aquesta sort, que em venen a buscar, perquè tinc gana i Renfe no s’ha dignat ni a convidar el passatge a entrepans (ni tant sols han preguntat si algú s’havia trobat malament) i perquè ja en tinc prou de txu-cu-txu. La setmana vinent, ja reclamarem i denunciarem el que toca.

09 de maig 2008

Per què costa tant parlar amb Renfe?

2 en seguici

De nou, el personal de Renfe no s'està de posar pals a les rodes de l’engranatge informatiu. Els guardes de seguretat semblen divertir-se d’allò més quan toquen el xiulet i ens ordenen que deixem de gravar, fins que veuen el permís signat per la companyia, és clar.

Però per fatxenda, el tros de quòniam de revisor que no vol que parlem amb cap treballador. Insisteix que no podem fer-ho, malgrat llegir-li diverses vegades què diu el permís de rodatge: podem entrevistar passatgers i personal sempre que s'hi adiguin. Per tant, ell no és qui per coartar la llibertat de paraula dels companys.

El que m'exespera de debó és un tercer individu, també revisor, que es queixa de què l'hàgim gravat, tot i ser un més de l’escenari (estació amb gent i rètols lluminosos) i estar d’esquena. La nostra paraula li serveix de ben poc; més aviat, busca brega. No li'n donem el gust. Per professionalitat, no per ganes. No vull malmetre la imatge de la professió, a banda de què mai no sobra el temps quan et dediques a això.

Com els de Valldaura

0 en seguici

Plou. És una delícia quan plou. Sempre m’ho ha semblat. Deu ser que va amb el caràcter; a mi la pluja sol posar-me de bon humor, per la nostalgia a la qual ens aboca i la poesia que comporta. L’escena plujosa és d’una bellesa subtil i delicada que cal saber trobar. Darrera l’aparent grisor del paisatge s’hi amaga una gamma cromàtica d’una tonalitat accentuada i d’una brillantor pròpia dels cabarets. L’escena emmiralla objectes i en desdibuixa els traços que els definien. El moviment es torna lent, mentre que la immobilitat sembla que s’accelera.

L’ascensor s’atura, de baixada, al segon pis i hi puja una veïna i el gos. No para de ploure, murmura, la pluja ens esguerrarà el cap de setmana. Dona, li dic, ja tocava. Però ella torna a insistir amb el paper de víctima. M’explica que el cap de setmana havien organitzat un campionat amb els nens de l’escola i que l’hauran de suspendre a causa de la pluja per segona vegada. Aleshores, proposa que plogui a les nits i de dilluns a divendres. Està clar que mai no plou al gust de tothom, faig, però, per a mi, ja pot seguir-ho fent. A veure si ens hauran de donar una lliçó els de Valldaura que, com fa la dita, sempre la deixen caure.

01 de maig 2008

Renovar-se o morir

4 en seguici

Sap greu trencar una relació de gairebé quinze anys i deixar al calaix de l'oblit una inseparable companya de viatge. Però el temps no es detura i el canvi ens revoluciona gairebé de forma exponencial. La prenc entre les meves mans i me la miro bé. És tan perfecta i es manté tan bé! Perquè l'hem de relegar a les vitrines de museu? Doncs perquè ara gairebé tothom treballa en formats digitals i els preus els donen la raó. És així.

La vaig estrenar a les Terres de l'Ebre i, al cap de ben poc, va fer el gran salt cap Atenes i el Peloponès. Tots dos, la réflex Canon EOS 1000FN i jo, fosos en un de sol, vam rendir-nos als peus de l'Oracle, vam captar l'essència de milers d'anys d'Olimpíada, les roselles esdevenien el contrapunt d'un temple desfet i al mar que envoltava les illes Aegina, Idra i Poros s'hi perfilaven diamants.

Vam seguir cap a la Madrid desconeguda, ciutat renovada i d'història adolescent, al costat de la vetusta Toledo. La va seguir Londres i, uns estius més enllà, hi tornàvem. A més, vam transportar-nos a temps remots, a la prehistòria a Stonhenge i a l'auge de l'Imperi Romà a Bath. Gal·les, Oxford, Cambridge... Un nou salt, aquest cop cap al renaixement italià des de Venècia fins a Capri i Pompeia, després de torçar-nos a Pissa, torrar-nos de Siena, caure en l'embruix de Florència i perdre'ns a Roma. El 1999, vam arribar at the Top of the World, dues torres que dos anys més tard deixarien de ser-hi.

Potser Nova York va ser el darrer viatge d'una càmera a qui ja pesen els anys, tot i que es manté intacta. La seva germana compacta digital Powershot-no-sé-què-més li va robar l'oportunitat d'estar-se a l'Alhambra, recórrer els carrers de Santa Cruz a Sevilla i abeurar-se a la tasseta platejada. Tampoc va grimpar fins a l'Aguille du Midi, a tocar del Montblanc, ni va seguir les marees cícliques a la Concha donostiarra. Arriba l'hora de tornar al món reflex, aquest cop digital, i debatre'm en el dubte hamletià de si Nikon o Canon?. El que tinc molt clar és que, megapíxels a banda, vull un factor de conversió d'un 1,6 com a màxim i com més a prop de l'1 estigui millor. El debat està obert.

26 d’abril 2008

Una nit a l'imperi Roures

4 en seguici

M'agraden els dies que no saps com acabaran, aquells en què algú et sorprèn i canvia la teva rutina, sempre que el final, la sorpresa i el canvi siguin del meu agrat, és clar. I el dia d'avui ha acabat en un dels nous gratacels de la ciutat: el nou edifici de la factoria Imagina, que lidera Jaume Roures.

La sala de festes, que tenia tota la pinta de ser un magatzem, era un bullici de gent amb més tirada a la cinquantena que a generacions posteriors. Mentre la vocal d'El sueño de Morfeo feia mans i mànigues perquè el públic català bellugués l'esquelet (ho aconseguiria amb prou feines amb el darrer), una autoritat ha fet la passejada protocolària, ha saludat a qui havia de saludar i ha marxat per on havia entrat, seguit de l'escorta i, una mica més enllà, la dona, de morros.

Ara, la vocal del grup de música arrencava algun esgarip prescindible de més d'un gallet del públic que s'ha animat a pujar a l'escenari (per allò de "porque yo lo valgo") i als seus peus, una colla de postissos i postisses, cridant i rient, amb una copa a la mà, fent contactes per interès i falses amistats. Si hagués hagut de trucar algú, tenia molt clar a qui: els Caçafantasmes.

Però a la terrassa de la quinzena planta, la fauna no tenia res a envejar als de baix. Cinc lloques de la quinta de mons pares, totes repintades i repentinades, tocades i posades, escatainaven perquè ningú ocupés la meitat nord de la terrassa, que s'anaven a fer una foto amb les lletres de "mediapro" a darrera seu. I abans que s'obrís l'obturador, les cinc alhora han cantat amb afinació mediocre un "condeciiiiito" que volia passar per un "lluís" o un "patata" d'allò més "fashion".

Tot seguit, han vist en Roures que passava per allà com qui no vol la cosa i li han cridat: "Jaume, vine!". I ell, amb un posat falsament modest, ha fet: "No, no, que a mi se'm té per un home seriós i perdria la meva reputació". Al final, s'hi ha acabat posant i elles, sense cap mena d'afinació, han acabat per donar la nota.

Fugint d'aquell vodevil, he deixat que els meus ulls es perdessin entre milers de pampallugues. Les vistes s'ho mereixen. Això i els mojitos ha estat el millor de la vetllada. No he trigat a marxar. Després de fotografiar mentalment quatre postals nocturnes per a cada punt cardinal, he agafat la bicicleta i he recorregut mitja ciutat, mentre deixava enrere les prostitutes de l'estació del Nord, persones amb la mona sobre, parcs franquejats per intrèpids i aromes de mimosa.

23 d’abril 2008

Un dia de llibres!

8 en seguici

Sant Jordi hauria de ser un dia festiu. Cada any arribo a la mateixa conclusió i, per més que ho comento amb els del voltant, tot segueix igual. M'atreveixo a dir que és més festiva la Diada de Sant Jordi que la mateixa Diada. I, ara, que ningú se m'ofengui, les coses com siguin. Per començar, l'11 de setembre no tothom sap per què se celebra, en canvi, la majoria sap que avui és el dia dels enamorats a Catalunya i que per això es regalen roses i que també és el dia del llibre i que per això es regalen llibres. Així que, si els qui trien el calendari festiu dels catalans em llegeixen, sisplau, pensin-s'ho una altra vegada de cara a l'any vinent i pemetin que tots gaudim del mateix privilegi que alguns oficinistes que avui disposaven de la tarda lliure.

No compraré cap més llibre al quiosc. Perquè quan m'han regalat El niño del pijama a rayas, m'he dit, demanaré que me'l canviïn en català, però no el tenien perquè són així, són un quiosc i un negoci petit i familiar com el seu no es pot permetre la despesa d'aquirir els exemplars en dues llengües (i també perquè són més del castellà que del català). No m'han ofert canviar-lo per algun altre ni molt menys retornar-me l'import o fer-me un val com es fa a les grans llibreries. Dissabte i diumenge que ve hauré de buscar un altre quiosc on comprar el diari.

Compraré en aquella llibreria. Una vegada al centre, he anat a buscar La néta del senyor Linh de Phillippe Claudel, L'últim patriarca de Najat El Hachmi i La lladre de llibres de Markus Zusak. A més, coneixent la història del noi del pijama de ratlles del quiosc, me l'han canviat per l'edició catalana. Encara queden persones al món!

S'hauria de tallar el passeig de Gràcia al trànsit rodat. No es fa per la Mercè, quan organitzen el passeig de les persones? I, doncs, que no és Sant Jordi un dia perquè les persones passegin? Vist l'eixam que brunzia pels laterals de l'esmentat passeig, he optat pel del costat. La Rambla Catalunya sí que gaudia d'un dia sense cotxes. Malgrat l'aglomeració, tots disposàvem de més espai per tafanejar parades. Però entre les parades de llibres...

Poca presència del llibre infantil. Està clar que els editors van a la venda segura. Tots els mediàtics estaven estratègicament col·locats, ben a la vista, incitant al consum fàcil. Hi vaig caure un cop, amb un llibre del Saramago que ha acabat florint-se a la lleixa, i des d'aleshores que no he ensopegat més amb aquella pedra. Ara, em faig la meva llista durant tot l'any, a partir de les recomanacions d'amics i companys, i quan arriben les dates senyalades, sé el que vull.

Najat, encantadora. Poc em pensava que cap al final del dia, a quarts d'onze, coneixeria la Najat El Hachmi, entre bambolines per entendre'ns. Com havia fet durant tot el dia, l'escriptora sortia d'un lloc per anar cap un altra banda on ja l'esperaven. No tenia gaire temps, però sí un parell de minuts per signar-me el llibre i intercanviar algunes paraules (ets d'Olot?, no, el teu parlar m'ho recorda, tu sí?, sí, hi he viscut molts anys de la meva vida, com ha anat el dia, aquest primer Sant Jordi?, molt bé, i això de signar llibres?, em sorprèn veure que hi ha gent que s'espera i fa cua perquè li signi...).

23 de març 2008

Íncipits

8 en seguici

Hi ha molts tipus d'esquer. Tants com peixos al mar.

«Les plantes, per exemple, no veuen cafè amb llet. No els agrada el cafè amb llet, a les plantes, o a les flors, o als arbres. Als ocells tampoc. A mi sí. Jo de vegades em prenc el cafè amb llet sense respirar. Tota la tassa. Aquest és un rècord que jo tinc. Potser sóc l'únic al món que té aquest rècord.» (Vredaman, d'Unai Elorriaga.)

M'encanta aquest íncipit, per la simplicitat i l'aire de confiança. M'imagino el nen protagonista explicant-me les seves impressions amb un to de confidència. Al cantó oposat, dos començaments sorpresius, que no volen deixar-nos indiferents.

«No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s'ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m'he despertat, m'he trobat que m'havia convertit en ma mare.» (Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers.)

«Als contes de fades, les bruixes sempre duen uns barrets negres ridículs i capes negres, i van muntades sobre el pal d'una escombra. Però aquest no és un conte de fades. Aquest tracta de bruixes de veritat.» (Les bruixes, de Roal Dahl.)

També Salinger es dirigeix directament al lector, a un possible lector que llegeix les anotacions del protagonista, un personatge que d'entrada percebem rebel.

«Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això.» (El guardià dels camps de sègol, de J. D. Salinger.)

Hi ha qui prefereix situar el receptor al lloc dels fets. Descriure el moment i les persones. Un cop presentada l'escena, és el torn de l'acció.

«Als límits d'un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El nom del poble era Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. Aquesta gent sabia, vagament, que al món exterior hi havia coses anomenades ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs i diaris, però no en tenien coneixença directa, i tot plegat els interessava tan poc com el que fes o deixés de fer la lluna.» (Un assassinat, un misteri i un casament, de Mark Twain.)

«L'avinguda Cours-la-Reine estava deserta. El silenci profund dels dies d'estiu impregnava les verdes ribes del Sena, els vells faigs podats que començaven a allargar les ombres cap a orient, i el blau encalmat d'un cel sense núvols, sense un alè d'aire, sense amenaces ni somriures. Un vianant que venia de les Tulleries dirigia lentament els seus passos cap als turonets de Chaillot.» (Els altars de la por, d'Anatole France.)

«Mai no se sap quan caurà el cop. Quan vaig veure per primera vegada en Rollo Martins vaig escriure aquesta nota per als meus arxius policials de seguretat: "En circumstàncies normals, un beneit jovial. Beu massa i pot causar conflictes. Quan passa una dona pel seu costat, alça la vista i fa algun comentari, però em fa la impressió que l'assumpte no li interessa".» (El tercer home, de Graham Greene.)

«Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell.» (1984, de George Orwell.)

«Un nen molt petit, dret sobre una pila de grava, defensava l'honor de Rum Alley. Tirava pedres contre tot de marrecs cridaners de Devil's Row, que corrien embogits al voltant del piló i l'apedregaven. La seva corona infantil estava lívida per la ràbia. El seu cosset es contorsionava quan proferia gruixuts i sanguinaris renecs.» (Maggie, una noia del carrer, de Stephen Crane.)

«En temps remots, remots, quan els homes parlaven encara moltes altres llengües, ja hi havia, als països, ciutats grans i sumptuoses. S'hi alçaven els palaus de reis i emperadors, hi havia carrers amples, carrers estrets i carrerons intricats, temples magnífics amb estàtues d'or i marbre dedicades als déus...» (Momo, de Michael Ende.)

12 de març 2008

Interferències subterrànies

2 en seguici

El jove del Segrià està ben eufòric després d'un partit que intueixo que ha estat gloriós. "Aquell moment en què tu has caigut i allavontes t'has aginollat i has mirat a l'àrbitro...", comenta al seu interlocutor amb un to ascendent que capta l'atenció de mig vagó. L'altre, al seu davant, fa un posat mig mermat quan el primer se li abalança tot eixelebrat per comentar-li, sense abaixar el to, que "allà a la dreta n'hi ha dues que estan per sucar-hi pa".

El segon manté el posat tòtil i respon amb monosílabs mentre el del Segrià prossegueix amb estratègies alimentades per la testosterona dels divuit anys. "Tu te'n quedes una i jo l'altra, m'és igual quina vulgues, mos les enduem a casa", i segueix: "T'has fixat en aquella altra, més feeta. Per l'aspecte de les mans, així finetes, podria ser un home convertit o d'aquelles que no saps bé què és".

Ara el lleidetà esmenta un concert que es va fer a Agramunt. Les seves frases s'intercal·len entre les les línies de "Los calígrafos", de Sergi Gros, i també enmig de l'estrofa que Amy Winehouse em canta a cau d'orella.

"Los túneles de lavado..."

"Ec, que si jo tinc festa i porto algú a casa, no vol dir que tu haigues de dormir amb algú altre..."

"...eran mundos subacuáticos donde nuestro Renault..."

"Ni tampoc que no pugues dormir, m'explico?"

"...se transformaba cada viernes en un batiscafo amarillo."

Lluny d'assemblar-se al submarí groc dels Beatles, el vagó de metro s'atura al centre de la ciutat. Les dues noies de llargues cames i d'una finor exquisida, una d'elles oriental, s'aixequen i en baixen. En aquell instant el del Segrià s'emvalentona, ara que el vidre el protegeix de les noies, i crida: "Tengo sitio en casa!" Elles ni el senten. Ell canvia de conversa com qui res i segueix omplint el silenci que guarda el seu company. Al conte de Gros, un pare escup sang, una mare plora, el món s'atura per moments i reapareixen les bèsties marines.

10 de març 2008

Els dos grans escombren els petits

16 en seguici

La bipolarització en la política estatal és la gran victoriosa de la nit electoral del 9 de març. Zapatero ha estat reelegit amb 169 escons, cinc més en comparació als comicis anteriors. El mateix nombre de diputats ha guanyat el principal partit de l'oposició. Ras i clar: els populars, amb 153 escons, també han guanyat, ja que a més han escurçat distàncies amb els socialistes. Això deixa només 28 escons dels 350 del Congrés dels Diputats a la resta de partits: un trist 8%!

Això denota que la política espanyola s'acosta al model americà on impera el bipartidisme a les urnes i també als debats televisats, en detriment dels grups minoritaris i de les minories ciutadanes que els donen suport. Alhora, aquests partits solen tenir unes arques més modestes, de manera que no poden finançar-se grans campanyes de màrqueting a base de fragàncies exclusives ni cerimònies xamàniques al ritme d'un tabal.

Els partits petits hi surten perdent. Uns més que d'altres. ERC perd un 62,5% de pes polític a la Cambra Baixa, en passar de 8 a 3 diputats, a més de grup parlamentari propi (no arriba als 5); mentre que Izquierda Unida (o ICV, que ve a ser el mateix) decreix un 60%, ja que passa de 5 a 3 diputats. Per la seva banda, CiU guanya un diputat i se situa, amb 11, com una força catalanista de contrapes, a no ser que PSC faci un cop de cap i decideixi escindir els seus 25 escons del PSOE i constituir un grup parlamentari propi, el socialisme català de veritat.

Tot i l'1,78% de vots nuls i en blanc, la democràcia ha triomfat per damunt de qualsevol eslògan o bandera. Almenys, així ho avala l'elevada participació, d'un 75,3%, que es manté respecte els polèmics comicis de fa quatre anys, quan fou d'un 75,6%. Aquesta és la millor victòria; la bipolarització, una derrota.

02 de març 2008

El plagi de l'Avui

8 en seguici

No me'n sé avenir i alhora estic que no cabo en mi mateix: l'Avui m'ha publicat una notícia! Resulta que he decidit mirar-me els diaris digitals abans d'anar a dormir i això que llegeixo un titular de l'Avui i em dic "ves per on que és quasi clavat al teu".

Aleshores, començo a llegir l'entradeta i, calla, no és igual a la meva? Així que vaig i comparo les dues notícies i, sí, són exactament iguals. Llavors, em dic, clar, aquests de l'Avui s'han degut pensar que un copia els teletips d'agència tal com arriben i no, un se'ls llegeix i mira d'explicar-ho d'una manera clara, entenedora, sense voler atapeïr amb palla ni paraules sobreres la informació que vol donar; i com que les notícies no van signades, doncs, suposo que tant els és fer un "copiar i enganxar".

Han signat la informació com "agències", però l'evidència em diu que d'agències res, que d'un "menda" sense nom, sí. De totes maneres, per soprenent i còmic que sembli, és alhora lamentable. Sobretot, quan l'Avui és el diari que has vist a casa de ben petit.

27 de febrer 2008

'Vides creuades'

3 en seguici

Fa anys vaig heretar una col·lecció de llibres entre els qual hi figurava «Vides creudades» de Raymond Carver i, com la resta, va trobar un repòs gairebé ininterromput en un prestatge elevat i polsós. Sabia que Robert Altman havia dut el llibre de relats al cinema, en un film que duu el mateix títol i, sense haver-la vist, vaig dir-me que ja era hora de fer una ullada a aquell plec de pàgines engroguides, que si el cinema n’havia tret profit no podia estar pas malament.

A més, Carver està considerat com un dels millors escriptors nord-americans de la dècada dels 80 i pare del dirty realism o realime brut, un estil narratiu que descriu fragments quotidians oposats al somni americà. Per què, doncs, no descobrir l’obra d’aquest escriptor i poeta?

Malauradament, a les cent-seixanta pàgines de les «vides creuades» de Carver, no hi he trobat cap personatge que a banda de mediocre fos captivador, ni tampoc una història capaç d’enverinar-me a l’instant com un dard amarat de curare. Es pot dir que m’he forçat a acabar-lo, dient-me que potser algun dels relats independents valdria la pena o que potser el darrer donaria sentit a tota l’obra. No ha estat així.

Coincideixo amb els que en parlen, que la literatura de Raymond Carver és escueta, directa, minimalista, carent de passatges descriptius i floritures estilístiques. No se’l pot titllar, doncs, de carregós o barroc, però entre poc i massa! M’estimo més el punt intermedi que combina acció, diàleg i descripció. Potser aquesta vegada, la pel·lícula m'entusiasmarà més que l'obra que la va inspirar.

26 de febrer 2008

I la ciutadania quan guanya?

0 en seguici

És sorprenent com un debat televisat pot marcar les converses de tot un dia. Al carrer, a la feina, als mitjans de comunicació, gairebé tothom parlava de la confrontació entre Rajoy i Zapatero, i la majoria, per ben poc, creia que el socialista havia guanyat. Guanyat què? Interès o confiança de l’electorat, potser? Decisió en el discurs o mestria en les formes? Potser abans hauríem de preguntar-nos què s’hi jugaven els lleons del circ polític.

A mi em sembla que no va guanyar cap dels dos, perquè ni l’un ni l’altre van defugir la pluja de retrets a la qual ens tenen acostumats quan s’interpel·len al Congrés. Tampoc van aportar continguts nous a la seva retòrica, sinó ben al contrari. Zapatero va retrocedir quatre anys enrere per recordar com l’anterior govern havia mentit sobre l’autoria de l’11-M i Rajoy va utilitzar novament les víctimes per fer demagògia barata.

Cap dels dos homes presidenciables va parlar de programes i reptes de futur. Poc persuasius, doncs, van optar per recordar què havien aconseguit o en què s’havia equivocat el rival. Zapatero no va sortir de la prudència excessiva a la qual ens té habituats i li va faltar carisma i convicció. Rajoy va mirar de desestabilitzar-lo, sense gaires arguments, i va actuar amb més educació que de costum. Potser, per això, va guanyar més que no pas el socialista.

Amb aquests debats, però, qui no triomfa de cap de les maneres són la resta de partits i els seus votants, que no hi tenen veu. Molt pitjor ho tenen els partits sense representació parlamentària, que no troben espai als mitjans —tampoc als públics, que ja és gros. I la ciutadania, on queda en tot això? Hi ha algú que pensi en els guanys del ciutadà i no de la pròpia butxaca o del propi partit?

25 de febrer 2008

Menys cafè, noia de ràdio

0 en seguici

Has entrat a la sala de premsa dos quarts d’hora abans de l’acte, quan només dos periodistes jugàvem a fer-nos eco a l'estança gairebé buida i ni tant sols has pronunciat un «bon dia» cortès. Tu, dona de ràdio, has deixat les teves mandangues per predicar amb els costums de Madrid: anar a esmorzar i fer-la petar amb els teus col·legues de professió o qui sigui, que per la feina encara tens tot el dia.

Quan has tornat a les teves obligacions, la sala de premsa era un xic més plena, però tu, dona de ràdio, que has preferit descobrir al cafè el sabor de la teva mirada, t’has perdut un detall important. Els parlaments s’havien traslladat en un altre espai i, quan hi has caigut, tu i altres companys heu aparegut amb les corredisses i el rebombori propis del parvulari.

Tu, noia de ràdio, t’has vist entre l’espasa i la paret davant la possibilitat d’haver perdut aquell tall de veu que et reclamaria l’emissora catalana i no has dubtat a afanyar-te a connectar la teva gravadora digital. Sense miraments, t’has col·locat com has volgut, has trepitjat el cable del meu micròfon i de poc m’esbotzes la paradeta, però tu, que ets una dona de ràdio impetuosa, dinàmica, individualista i sense contemplacions ni miraments, a penes t’has immutat. Si m’haguessis donat l’ocasió t’hauria aconsellat de deixar el cafè.

Excel·lència ferroviària

2 en seguici

Ho he comprovat. No diré que l’espera ha valgut la pena, perquè deu anys és precisament el que no haurien hagut de passar des que es va decidir construir una línia d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. El que sí que puc dir és que el TGV era necessari i funciona. He tingut l’ocasió de viatjar-hi, la segona setmana després de l’estrena, i encara em faig creus que per anar a Madrid hagi trigat el mateix que per anar fins altres punts del Principat.

Comprovada l’eficiència del transport, se’m fa molt difícil de creure que a partir d’ara encara hi hagi gent que prefereixi fer el mateix trajecte en avió o en cotxe. També em costa de creure que Adif no doni cap altra més opció als viatgers que fins fa una setmana podien fer el trajecte per un preu més raonable en una altra categoria de trens.

22 de febrer 2008

Ni còpies ni aigua!

4 en seguici
DVD

Sovint les persones a qui els periodistes entrevistem —per tenir aquell tall de veu que justifica les dades i dóna aquella oficialitat a la notícia— ens demanen una còpia de la notícia, malgrat que avui ja hi ha algunes cadenes de televisió i emissores de ràdio que ofereixen continguts «a la carta» i que, per l’espera de mesos i el cost que implica rebre una còpia, és potser més còmode enregistrar-ho directament durant l’emissió.

Posar preu a les còpies, a banda de ser una política empresarial en què els treballadors no hi tenim res a veure ni a dir, ho trobo una mesura del tot raonable per evitar un consum desmesurat de DVD. Per ecologia, doncs, però també perquè això implicaria una persona dedicada només a això: copiar a tort i a dret.

Amb tot, n’hi ha que no es conformen. A la finestra del correu, tinc obert el missatge d’un «paio», perquè no el puc anomenar d’altra manera, que considera «inacceptable» haver de pagar per l’esmentada còpia i ens amenaça: «No he firmat res conforme us cedeixo els meus drets, així que, dit clar i català, o rebo una còpia gratuïta o no us cedeixo els drets per emetre la peça».

El missatge arribava el dia en què la productora va lliurar-me una desena de DVD que les persones interessades mai han vingut a buscar. Així, davant de la pila de discs i de l’exigència de l’home, no dubtaria a dir-li «saps què, maco, doncs per prepotent no s’emet la història i et quedes sense aquesta micona de publicitat que hauria suposat per al teu negoci». A partir d’ara, ni còpies ni aigua!

21 de febrer 2008

Ebay retira els vots a subhasta

6 en seguici

A començaments d'aquesta setmana, La Vanguardia es feia ressò de què alguns ciutadans de l'Estat espanyol havien posat en venda o a subhasta el seu vot per als comicis del 9 de març al web d'Ebay. Un dia més tard, s'informava que la pàgina comercial retirava totes les ofertes per tractar-se d'una transacció il·legal.

No eren pocs els vots a subhasta i cada venedor hi posava el preu de sortida que creia oportú. N'hi havia per seixanta euros i d'altres que quadruplicaven aquesta xifra. Els venedors de vot garantien l'execució del vot comprat mitjançant enregistraments de vídeo (els telèfons mòbils ho permeten) en pla seqüència des del tancament del sobre fins a l'urna.

El debat està obert i els polítics haurien de fer-hi alguna cosa si és que té remei: la ciutadania està tan cansada de vosaltres com per arribar a vendre el seu vot? La resposta apunta a un sí entre companys de feina, amics i familiars perquè, diuen alguns, "tots els partits són igual d'hipòcrites" o "en res es diferencia un candidat de l'altre, tots acaben fent el que els dóna la gana".

20 de febrer 2008

Tria de cinc

4 en seguici

Fer la tria de cinc blogs no és fàcil, perquè només a la Catosfera ja n'hi ha un bon grapat que valen la pena, però en Nússer B. Lakmisi m'ha passat una d'aquestes cadenes i com que és positiva, la segueixo. També el Cabaret de les Paraules m'ha escollit, amb quatre blogs més, per al premi "Art i Escaig" (les normes són a l'entrada enllaçada). En tots dos casos es tracta de triar cinc blogs interessants. Aquí va la meva tria (miro de no repetir guanyadors anteriors):

El radar de Sarrià, en la categoria "Polític, tu no t'escapes". En Miquel Saumell reflexiona sobre això que alguns anomenen "classe política", tot i que la classe, als escons, s'estila poc. Potser, vingui del símil amb els sidrals freqüents que hi ha a les aules de col·legi.

L'Atzucac, en la categoria "Mirada objectivada", perquè arrenca fragments de la realitat i ens els serveix com un plat nou i desconegut, que a més és deliciós. Admirable!

Do de Llengua, en la categoria "Deixa'm parlar". La riallera "lingüista elitista" descriu situacions i reaccions que ben sovint es donen al voltant del català, com ara quan demanem un tallat i no ens entenen. El blog destil·la una fina ironia i un optimisme lloable.

Gumets, en la categoria "Disseny que sorprèn", per la senyora feinada que hi ha al darrere, per trencar amb els angles i les quadrícules característiques dels blogs.

Flaneuse, en la categoria "Nostalgia del què va ser". El dia que va deixar l'antic disseny web per un de més nou, mesurat i correcte, també va deixar alguna cosa que ja no recordo que és, però que tenia a veure amb la proximitat i les idees.

Apa, ja he fet els deures, i encara en tinc uns de similars pendents. Però com que no em cansaré mai de recomanar blogs, hi tornaré ben aviat. Ara és el torn d'aquests cinc guanyadors, que han de fer el mateix, si volen, en les categories que vulguin.

14 de febrer 2008

Ho sento perquè t'he fallat

8 en seguici

T'ho dic de veres i, tot i així, em sembla que no m'arribes a creure. Em sap greu. Sento no haver estat a l'alçada. Sé que esperaves de mi molt més encara, que ho veig a la teva mirada, i jo, tòtil, he tornat a espifiar-la com fa dos dies. Ja ho diuen que l'home és prou burro per ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, i jo no sóc l'excepció.

Davant de les teves observacions, d'aquesta manera que tens de renyar tan diplomàtica, tan curosa, tan sentida i tan, per què no, afectuosa, em sento miserable i pel meu cap passen moltes paraules, ineptitud i incompetència són les que més sonen, i d'aquí me'n vaig de nou al sermó del dilluns i de com també aleshores l'havia espefifiada, però sento fermament que el penediment d'avui és més gran, com també ho és la teva decepció, i no m'ho diràs, em diràs moltes altres coses, sempre ben dites, però això justament, no.

Tens raó. No, no, si tens raó. El meu cap no deixa de pendular com un autòmata en senyal d'assentiment i quan me n'adono, penso que potser em prendràs per algú amb falta de criteri incapaç de rebatre amb arguments les teves paraules encertades, colpidores i sàvies, però precisament la saviesa no pot rebatre's, o no hauria de rebatre's, i mentre penso això, el meu cap segueix assentint, una mica més cot... ¿i si penses que em rifo de tu, que no et prenc seriosament, que dic que sí a tot per complaure't o perquè acabis abans el discurs? No, això sí que no. No ho voldria pas, que arribessis a pensar una cosa així, però els teus ulls..., què miren els teus ulls? Mai els havia vist tant profunds i això em fa por. Em fa por tornar a decebre't perquè no sé si em quedarà cap més oportunitat.

A partir d'ara, doncs, estaré més atent, establiré un ordre de prioritats, ho consultaré tot abans de fer cap moviment, no me'n deixaré passar ni una a mi mateix abans que tu te n'adonis i no m'aturaré fins assolir aquell nivell que esperes de mi i quan hi arribi, aleshores, miraré més amunt encara i seguiré el camí sense defallir, sense esbufegar, amb totes les forces de veure el camí que deixo enrera.

30 de gener 2008

Reflexos televisius

6 en seguici

La televisió, per bé o per mal, crea ídols. Tothom busca algú amb qui reflectir-se, però si la televisió dóna a conèixer persones de baixa talla moral o humana, el reflex social és molt pobre. La reflexió no és meva, sinó de l’actor Joan Pera. Així va cloure el programa “Telemonegal” d’aquest dimarts, encara que no ben bé amb les mateixes paraules. Una reflexió que arribava el mateix dia que s’anunciava l’adéu de l’espai “Aquí hay tomate”. Tant de bo sigui un precedent de la neteja que requereix el mitjà i els programadors comencin a pensar en els continguts i no només en la forma, l’aparença i la frivolitat amb que es vesteixen a la feina.

29 de gener 2008

El paper de la Becky

6 en seguici

Corda fluixa, tensió mental i un parell de llagrimes: la Becky ha perdut els papers o s'ha perdut a sí mateixa enmig d'una interpretació fallida? De caràcter inestable i voluble, tant aviat la descobreixes somrient, agosarada, optimista i emprenedora, com te la trobes en un racó, pusilànime, voluble i derrotada.

Fa un parell o tres de dies, em va confessar que no li agradava la feina que feia, però que era la millor opció de les que li havien ofert, perquè de tant en tant podria escampar la boira. Fou poc sensata. Ara, diu que es cansa d'anar amunt i avall, que se sent una mula de càrrega i que ha deixat d'aprendre res, o encara més, que ha deixat de sorprendre's.

Perdre la capacitat de sorprendre't, de meravellar-te o d'entusiasmar-te, és de les pitjors coses que et poden passar a la vida. És com si se t'hagués aturat el motor que et propulsa, la curiositat que et pica a descobrir nous móns. "Quan vaig arribar, vaig decidir ser submissa, acceptar el que em vingués i punt", va explicar-me amb to pesarós, "Ja sabia quin era el meu paper".

Vaig mirar de fer-li entendre que no hi ha cap paper establert, que el paper se'l fa cadascú, que abans de llençar la tovallola i enfonsar-se en l'autocomplaença i l'etern lament, podia verbalitzar què la feia sentir malament i provar de posar-hi remei. "És igual" fou la seva resposta reiterada a cadascun dels meus intents. Desarmat, vaig decidir allunyar-me d'aquest camp de batalla on tot sembla perdut.

25 de gener 2008

Fotògrafs i càmeres

4 en seguici
Fotògrafs

Sempre hi ha hagut certa pica-baralla entre càmeres i fotògrafs. És així, no s'hi pot fer més. Jo sóc dels primers, per qüestions laborals, tot i que, als segons, m'hi sumo per afició. És una llàstima, doncs, que hi hagi d'haver friccions entre aquests dos móns tan apassionants, el dia que diversos mitjans coincidim al mateix lloc dels fets.

Avui m'ha tornat a passar, però aquest cop ha estat diferent. Normalment els fotògrafs es creuen els reis del mambo, i això que no tots saben ballar-lo. Pero com a bons amos de la pista, han d'estar sempre pel mig. Jo els diria, mira, ja que només voleu la instantània, enllestiu-la ràpid i deixeu via lliure als que hem d'enregistrar declaracions. Però no; ells s'estan durant tota la xerrameca del polític de torn, fument cops de colze, fumen-te el pla de gairell...

Fa uns dies, enmig d'una panoràmica, d'una bona panoràmica --que, segons el capçal del trípode, no sempre surten bé-- un fotògraf va alçar-se i va tapar-me la cara d'un conseller. Doncs, bé, cap problema. Es volia retratar i el vaig fer sortir per pantalla i, a partir d'ara, ho faré més sovint.

Avui, m'ha passat a l'inrevés. Era en un acte i un fotògraf va i m'ordena "aparta't, que em surts a l'enquadrament". No m'he estat de remugar i recordar-li que aquesta és la seva pràctica habitual. Amb això ens ho hem dit tot. L'home ha deixat de donar ordres i ha seguit fent la seva feina en silenci. Jo també.

ARTICLES RELACIONATS: Concentració de mitjans | Aquell 'corrillo'...

20 de gener 2008

Salvada per la intuïció

0 en seguici

Havia enfosquit. Era tard. X no sabria dir ben bé quina hora era, però era tard. D’això no en tenia cap dubte. Als accessos per a vianants de l’aparcament de cotxes del Passeig de Gràcia, comprès entre els carrers de Diputació i Consell de Cent, hi havia dos homes. L’un a tocar de l’ascensor i l’altre a peu d’escala, amb el telèfon mòbil a la mà. Tots dos amb vestit —un fins i tot amb mocador al coll, com un dandi— i el cabell curt, ben arreglat. Prou polits i elegants per no aixecar sospites. De totes maneres, X no les va tenir totes i no va deturar el pas mentre avançava escales avall. Aleshores, va adonar-se que l’home que tenia el mòbil enganxat a l’orella parlava amb un deix àrab —«halamahà», va imitar-lo— i que, probablement, comentava la propera jugada amb l’interlocutor del costat.

X va notar que algú la seguia i en lloc de seguir fins a la tercera planta del soterrani, va quedar-se a la primera, mig amagada darrera d’un cotxe. L’home que l’havia seguida, el del mocador al coll, va fer una ullada als vehicles, però no la va veure i va seguir avall. Aleshores, X va atansar-se a un treballador de l’aparcament i, sorprenentment, no va exposar-li les seves pors, ni tant sols li va demanar ajut. Només, li va preguntar on era la màquina per efectuar el pagament i alguna altra fotesa, que no recordo, per fer temps i deixar que l’home de pell bruna que l’havia seguida marxés.

Uns minuts més tard, X era dins del cotxe, aturada en un dels semàfors del Passeig de Gràcia, just al costat dels accessos a l’aparcament. Va girar el cap i els va veure. Al costat dels dos homes, un tercer que no hi devia tenir cap relació, també amb pintes d’executiu, xerrava animosament per telèfon. Una avinentesa que els dos sospitosos van aprofitar per agafar l’ordinador portàtil que tenia a terra, al costat. Tot va anar molt de pressa. Ordinador sota l’abric, just quan el semàfor de vianants es posa en vermell, i els dos homes surten esperitats cap a l’altra banda. En un obrir i tancar d’ulls, no n’hi havia ni rastre. Encara sorpresa, X pot admetre que les seves sospites no eren infoses. Qui sap de què l’havia salvada la intuïció.

15 de gener 2008

La UOC es queda curta

4 en seguici

No pel nom, sinó pel que ofereix als estudiants, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) es queda curta. A primera vista, és encoratjador saber que pots cursar títols universitaris homologats a distància i compaginar l’estudi amb feina, família o altres obligacions. Un punt en què la Universitat Pompeu Fabra (UPF) falla de ple: «Demanem dedicació plena, de matí a vespre, i amb això no impedim que treballeu; ara bé, si voleu treballareu, haurà de ser a les nits o els caps de setmana», va precisar el degà d’una de les facultats de la UPF, fa cinc anys.

En aquests casos, la UOC és l’alternativa, l’opció, però pel preu del crèdit i les despeses extraordinàries, trobo que haurien de treballar més la qualitat de l’ensenyament i oferir als estudiants un ensenyament complet. No pot ser que dins d’un programa curricular hi hagi quatre assignatures que canvien de nom però a penes ho fan de contingut, quan es podrien comprimir en dues i oferir-ne dues més de ben diferents.

Oferta de pràctiques insuficient

Tampoc pot ser que una universitat —virtual o presencial— no disposi d’una oferta de pràctiques reals per a l’alumnat. La UOC ha de començar a potenciar les relacions universitat-empresa si de veres vol fer volar el seu nom per arreu, perquè, a la llarga, la feina real, l’entorn laboral, és el que ens forma com a treballadors qualificats, no la universitat. Però arribar a una feina i no saber qüestions bàsiques per la titulació que duus a l’esquena és trist i vergonyós.

Un alumne que va demanar de fer pràctiques al seu tutor, va trobar-se amb al següent resposta: «Tu, primer, et poses en contacte amb l’empresa on vols fer les pràctiques, ho parles amb qui sigui, i si hi estan d’acord, ens ho dius i la UOC acabarà de fer els tràmits.» La pregunta que l’estudiant es fa és per què les altres universitats disposen d’un plafó al vestíbul amb anuncis de feina i beques, i aquesta no.

Això no vol dir que a la UOC no hi hagi grans professionals, que n’hi ha i també grans persones. Però la institució en si és una paradoxa: tan moderna que sembla per fora i tan encarcarada, en alguns aspectes, per dins. Entre tanta virtualitat, tràmits que es resoldrien amb una trucada a la secretaria es fan eterns de mail en mail, la participació a les tutories és força fluixa i anar al bar, en aquesta casa, vol dir connectar-se a un servei de missatgeria instantània que fa més de cinc anys que no rutlla en la majoria de casos.

Així que, mentre la rectora escriu al seu blog i enarbora la modernitat del centre, la majoria d'alumnes es queden a mig camí de fer un cafè virtual. Sempre els quedarà la presencialitat, la calidesa d'una rialla real i pròxima en una terrasseta. Probablement, només els qui gosin abandonar aquesta societat xarxa, que tant apassiona Manel Castells, podran reconèixer-se quan es creuin al món tangible.

12 de gener 2008

Tu em caus molt bé; vostè és un fill de puta

2 en seguici

Quan em toca entrevistar algú, mai no em qüestiono d’avançada si el tracte serà de tu o de vostè. És el que surt i prou. Fins i tot, amb persones grans —això vol dir jubilats— el clima que s’ha arribat a crear a vegades és de tanta proximitat i confiança que el «tu» ve sol i no els ha suposat cap problema. Però ahir... Ahir se’m van trencar els esquemes amb un entrevistat força egòlatra que ja m’havia olorat peculiar, dies abans, quan el vaig conèixer.

Abans que comencés l’entrevista, el senyor Gali Fardeu —l’anomenaré així per preservar-ne la identitat— va voler condicionar la feina periodística amb un comentari on la intenció era evident. «Hem de parlar d’això i d’allò, però no cal parlar de l’adquisició. És la típica pregunta que fan els tarambanes, que volen saber-ho tot de l’adquisició.» Amb això, volia dir «si no vols ser un tarambana, no em facis aquesta pregunta.»

Però jo, que no tinc la pell tan fina, vaig i li contesto: «Aleshores, jo dec ser un tarambana més perquè aquesta és una de les preguntes que pensava fer-li i li faré.» En Gali va mostrar-se una mica dubitatiu, però de seguida va afegir que a ell li agradaria parlar d’això i d’allò, que ell ja m’aniria dient de què explicar i què no, perquè les entrevistes personalitzades —gran redundància, ja que una cosa implica l’altra— no són del seu gust. A ell, li agraden més els reportatges divulgatius, però, com ràpidament vaig precisar, no es tractava de fer cap gran dissertació, perquè el receptor és molt heterogeni i familiar.

Vist el terreny, va arribar l’hora de l’entrevista. Ens asseiem i arrenco: «Gali, expliqui’m com va introduir-se al món de...» Tot d’una, salta: «Com és que em tuteges?» Vaig aturar-me a pensar un instant i em vaig explicar. No l’havia pas tutejat, a l’home, sinó que li havia dit «Gali, expliqui’m». Però l’havia anomenat pel nom de pila, em va indicar. Aleshores, com volia que el tractés, de senyor Fardeu, de Gali Fardeu?

Va dir que tant li era, que l’havia sobtat i l’entrevista va tirar endavant, jo tractant-lo de vostè i ell tractant-me de tu —un fet que els companys no van passar per alt i em van renyar per no haver-lo advertit a ell també o, directament, haver-lo plantat. Suposo que l’assumpte li va arribar ben endins perquè en acomiadar-nos em va preguntar: «Això de tractar de tu els entrevistats és cosa de la casa, directrius de l’empresa, o surt de vosaltres perquè... sou joves?»

En aquest cas, havia sortit de mi. Si no hagués representat cap empresa li hauria deixat anar aquella dita que pregonava una companya de la facultat: «Tu em caus molt bé; vostè és un fill de puta», referint-se a què el tracte implica respecte. Però, la història no acabava allà. El reportatge encara havia de ser escrit i, si volia un tracte d’eminència, el tindria.

Related Posts with Thumbnails