#29S, informar-ne i viure'l

La reforma laboral aprovada pel Govern de Zapatero ha portat l’Estat espanyol a la setena vaga general. Una vaga anunciada de llarg, amb la previsió suficient dels tres mesos d’estiu, envoltada d’incertesa i polèmica perquè, siguem clars, a les enquestes prèvies i, aquest dimecres, al carrer, l’opinió està dividida. Una divergència no només sobre la decisió política sinó també sobre el paper dels sindicats. Com a periodista, una jornada així l’haig de viure en primera persona; com a ciutadà, no admeto que els mitjans públics de comunicació no me n’informin abastament. Amb el portàtil a la motxilla i la càmera de fer fotos, surto al carrer per plasmar l’ambient que es viu a Barcelona aquest #29S.

A quarts d’onze, el barri del Clot presenta un aspecte de dissabte. Els veïns –algunes famílies amb criatures, però sobretot gent gran– s’hi passegen alienes a la moguda que es cou al centre de la ciutat.



Els comerciants han obert més tard, alguns ho fan a les onze sense tenir-les totes, perquè davant dels piquets informatius –en tenim referències provades– cap precaució és suficient. Tot i així, ningú no diria que és jornada de vaga general, perquè al Clot s’hi pot comprar de tot. De fet, diverses persones tornen amb el carro ben ple del mercat.





Uns metres avall, trobo el primer grup de manifestants. La CGT atura el trànsit de la C-31 (el tram de sortida de la Gran Via de les Corts Catalanes) durant deu minuts. Els conductors esperen pacients rere el volant, mentre un núvol de pòlvora cremada esborra la protesta durant uns segons.



Tinc prou fotos per començar a “twitejar-les”, per participar en aquesta comunicació 2.0 que tan bé funciona en dies especialment assenyalats, com en jornades festives o la gran nevada del 8 de març de 2010. Malauradament, no disposo de cap xarxa wifi oberta en tot el carrer Llacuna ni al tram de la Diagonal que segueix fins a la plaça de les Glòries.



Més enllà, de nou a la Gran Via de les Corts Catalanes em reuneixo amb els manifestants de la CGT que, de mica en mica, van guanyant adeptes –això em sembla. Un cotxe s’encarrega d’obrir pas i d’alertar a la Guàrdia Urbana els carrers que cal anar tallant mentre els membres del sindicat criden “Contra el capital, vaga general”.



Passada la plaça de toros Monumental, tres sindicalistes empenyen un contenidor per al vidre fins encastar-lo dins d’una botiga d’electrònica oberta. És la seva manera vandàlica d’expressar que hi ha vaga general. Llàstima que no hagin entès que secundar una vaga és una decisió lliure de cada treballador, que la llibertat d’elecció de l’ésser humà no hauria de coaccionar-se, perquè precisament ells són els qui rebutgen les condicions de la patronal i el Govern.



Mentre seguim avançant cap el centre de la ciutat, em pregunto cap on anem, si aquest és el sentit que han de seguir les demandes de millora social, si la por a perdre el tron com a sindicalista no és més gran que la de fracassar en la convocatòria de vaga general. On queda el civisme? On queda el respecte cap a la voluntat humana?



De nou, al cantó mar de la Gran Via, els sindicalistes de la CGT increpen el comerciant d’un taller de motor que s’ha afanyat a abaixar la persiana quan els ha vist venir. “Esquirol” i “traïdor” –aquesta paraula li grafiten a la vorera– és el més suau que li arriben a dir. Alguns expressen els seu malestar per haver perdut la feina i veure que qui en té no secunda la seva protesta i el titllen d’insolidari. Malgrat la violència gestual i el gruix de les paraules, no arriben a les mans.

M’avanço a la capçalera de la marxa. Més botiguers se la miren amatents amb les persianes mig abaixades. Sabent com estan actuant els manifestants, no dubten a tancar del tot la porta de la botiga, tret d’alguna farmàcia –qui gosaria increpar un centre sanitari que ha de restar obert per a emergències?– i un comerç Lidl al qual també li toca el rebre. Tots els comerciants que han optat per treballar són increpats, també rere els vidres i amb l’accés tancat.



“No a la crisi, que paguin els rics”. Amb aquest convenciment, la meitat dels manifestants envaeix l’hotel Ritz on s’hi estan uns cinc minuts. En surten a cop de timbal, cofois, llencen fulletons a l’aire, tal com han escampat els diaris d’un quiosc de la Gran Via, i tomben un jardinera. La llei del més fort o només un signe de la por a què ningú no escolti el seu missatge, de no ser prou convincents amb raonaments i paraules?



A la confluència de la Gran Via i el passeig de Gràcia, s’uneixen diversos manifestants, entre els quals hi ha els militants d’ICV-EUiA. La marxa prosegeuix fins a una plaça de Catalunya plena a vessar sota el sol de migdia. La concentració entona càntics davant del que s’ha convertit en feu i símbol del moviment antisistema, el Banc de Crèdit Espanyol (ex seu del Banc Banesto), ocupat la setmana passada. S’hi branden pancartes i banderes amb eslògans com “Contra els dictadors de capital, vaga general” o “Estem farts de vagues pactades”, mentre diversos altaveus emeten en directe la programació conjunta de Ràdio Contrabanda, Ràdio Bronka, Ràdio Pica i Ràdio RSK.



L’Starbucks d’una Via Laietana, que espanta de tan buida i quieta com està, es converteix en centre d’operacions per ajustar i enviar les fotos del matí via Twitter, Facebook i Flickr. És l’opció que el periodista digital té de contribuir amb la seva tasca si no disposa d’iPhone o ginys similars, en una ciutat on la wifi oberta brilla per la seva absència. S’hi està bé en aquest petit oasi de pau, on el jazz sona sens parar i els turistes semblen trobar-s’hi com a casa.



Després d’una aturada de cap de setmana, d’aquelles que mereixen vermut davant del mar i passeig d’una gossa molt juganera, torno al centre quan el pitjor ja ha passat. L’aspecte més que dantesc és lamentable. Carrers, com la Gran Via o la Ronda de Sant Pere, completament buits de vehicles. La gent en torna amb les banderes ja plegades, desenes de fulletons hi voleien indecisos, els contenidors estan tombats si no cremats, i la deixalla s’hi ha acumulat als costats en aquest dia de vaga.

La policia manté els efectius al centre. Ara, acordonen el Banc Espanyol de Crèdit, que ja ha estat desocupat. Sento, aquest matí, que els qui hi eren ahir qualifiquen la desocupació d’il·legal i em pregunto si no ha estat tan il·legal com l’ocupació de la setmana passada.



Al Portal de l’Àngel, diversos joves encenen papereres, amb un posat narcotitzat, sense saber què allò que fan és una salvatjada, com si la protesta i el col·lectiu en què estan immersos ho justifiqués tot. Esclaten un parell o tres de trets. Tot d’un plegat, una onada de gent corre carrer amunt. Recordo amb horror la marea humana descontrolada de la Love Parade, a Alemanya.

Arriben més furgones de Mossos d’Esquadra. La pell de gallina. Una noia de Canal Català i l’operador de càmera fan un directe en aquest punt. A l’altra banda, un periodista d’Intereconomía intenta comentar els fets també en directe, però la gent que l’escridassa li dificulta la feina i donen a la cadena més arguments per atacar el poble català.



És hora de tornar a casa. Ja no hi ha serveis mínims de transports públics. Ni metro ni autobus ni taxis. Tampoc no hi ha servei de Bicing. Cal tornar a peu fins el Clot. Ja no ve d’aquí, quan les cames m’han dut fins el centre i la Barceloneta. El 29-S s’acaba. El dia ha d’acabar. Demà polítics i sindicats es preguntaran per l’èxit de la vaga… Potser ens hauríem de preguntar per si no fracassem com a societat.