Tast tropical

Enmig de tant fred, neu, glaç i vent afilat, el pas de dos dies pel tròpic serà només un tast, la cirereta del pastís, un canvi brusc i alhora una forma d'aclimatar-nos a la temperatura barcelonina. A punt de canviar l'hivern per l'estiu, sense el lapse intermig de la primavera, deixem un cop més Buenos Aires. Queda enrere un seguit de paisatges inoblidables, persones estimables i d'altres més o menys sobreres, però el món és divers, és el que hi ha, acostumem-nos-hi!

El comiat del Paine no va poder ser millor. La darrera nit, el cosmos va bolcar el bol d'estels. Sense pensar-m'hi dues vegades, vaig treure el bloc de notes que vaig començar a escriure el 2006 pel primer viatge a l'Equador i vaig mirar de situar-me en el mapa celeste amb l'esbós que m'havia fet aleshores. Impossible trobar-m'hi. Tant era. Miríades de punts incandescents tremolaven amb més o menys intensitat damunt meu. Vaig estirar-me a la gespa, envoltat d'un silenci gairebé absolut, amb el coneixement que fa només uns dies el puma d'aquesta regió va atansar-se a l'hosteria. Un altre cop, tant era! Va caure un estel fugaç i vaig demanar un desig per una persona que m'estimo molt i que es mereix aquest desig i molts altres. No en coneixia la situació exacta, però em sabia acompanyat de les brillants Formalhaut, Antares, Spica i Sirius.

L'albada fou digna de postal. Les torres del Paine es retallaven sobre un cel gairebé serè que no va trigar a virar dels malves als rosats i vermellosos, mentre les gegantines columnes de roca volcànica es tenyien d'un taronja suau, com ho feien segons quines dissolucions al laboratori de la facultat. Tot d'una, mentre avançàvem, com si Noé hagués encallat la seva arca en aquells hermosos paratges, un esclat faunístic, el despertar dels guanacos, gràcils i divertits, tres nyus, una guineu grisa, una vintena de còndors cruspint-se un xai mort, les elegants àligues mores...

Les torres blaves, aquella torre d'Ivori de Fantasia, van desaparèixer rere el tel boirós de la distància. En Miguel, de posat tímit i barret al cap com la majoria de xilens, va dur-nos fins a Puerto Natales pel paisatge erm que caracteritza la Patagonia: fred, sec, de petits arbustos com a única vegetació existent. Un autobús encara més gèlid (ens van oferir mantes com a primer sistema calefactor) va conduir-nos fins a Punta Arenas i d'allà, en avió, fins a Puerto Montt, des d'on vam iniciar el creuament dels llacs Llanquihue, Esmeralda i Nahuel Huapi. Telegràficament podria resumir-se així: primer dia gris, segon dia lluminós i serè; brasilenys escandalosos que volen cridar l'atenció, menjar xilè més car que a Barcelona, ruta clarament turística amb parades estratègiques per al consum, arbres altíssims, bosc que recorda la jungla tropical perquè quan aquesta terra i Oceania es van separar va adaptar-se al nou clima, bambú i lianes nevades, frontera xilena, frontera argentina, degustem un bon Merlot del 2007, arribem a la turística San Carlos de Bariloche, pugem al Cerro Catedral, -14ºC de sensació, s'atura el telecadira quatre cops de baixada, Mare de Déu!, ens refem a ple sol com sargantanes, en Julio ens recull, dinem a La Fonda del Tío, un local gens turístic farcit d'oriünds, Buenos Aires.