No hi he trobat l'abisme perquè la terra és rodona. Tampoc hi he trobat criatures fantàstiques. El que he trobat a la Terra del foc és un paisatge capriciós, corprenedor, a penes tocat per la mà de l'home, una gent afable i una carn de xai i unes cassoletes de marisc per a llepar-te els dits una, dues i tres vegades.
Després de jugar amb les balenes i perdre un dia d'aeroport en aeroport, ens vam plantar a Ushuaia, el poble habitat més austral, o el que és el mateix, la fi del món, com resen els cartells dels transitats carrers de Maipú i San Martín. La regió és un conjunt d'illes, fins i tot l'aeroport és en una illa, i les muntanyes nevades besen les gèlides aigües de l'Atlàntic en un punt equidistant de Buenos Aires i l'Antàrtida, uns 4.000 quilòmetres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada