No sabria com definir l'olor de la cuina de la casa que els avis tenien a Llinars. A vegades, l'he notada a casa meva i em porta records, molt bons records, de primaveres, estius, tardors i algun hivern. Suposo que és una olor complexa, la suma de diversos moments del dia i diferents productes alimentaris, però per damunt de tot era una olor fresca com l'aigua del Montseny que rajava de l'aixeta amb què omplies el got mentre guaitaves per la finestra.
I la pica feia olor a Fairy, el sabo líquid de color verd, que cundeix més que no costa i que l'àvia em barrejava en un got amb aigua perquè fes bombolles amb una canyeta (les canyetes eren al tercer calaix del moble del menjador, una estança per entrar-hi un altre dia).
La cuina, de què parlo, feia olor de fleca al matí, quan l'avi, més matiner que ningú, arribava del poble amb una bossa de croissants de mantega de veritat, perquè els que fan ara no són de mantega ni són de veritat. I n'hi havia un o dos de xocolata, perquè l'avi sabia que m'encantava la xocolata. Llavors també preparava sucs de taronja i cafè, i la cuina s'impregnava d'una olor cítrica i amarga, encara fresca i sempre acollidora.
El dinar no era mai el mateix, però aquell sofregit de l'arròs de l'àvia, que algun cop ha reproduït la mare, tenia alguna cosa especial (per què tendim a etiquetar d'especial el que ha passat a ocupar les prestatgeries de la memòria, a la lleixa de bons records, secció indescriptibles?). I en aquell arròs hi havia crancs. L'àvia hi posava crancs per donar gust, i quin gust! A mi m'encantava ficar-me'ls a la boca, aixafar-ne la carcassa quitinosa amb les incisives i xuclar-ne el suc.
A la nit, la cuina de Llinars s'impregnava de la olor del pa torrat sobre el qual hi fregàvem tomàquet madur, hi espolsàvem un pessic de sal i amorosíem amb un rajolí d'oli per acabar cobrint la llesca de pernil salat del bo. Tot d'un plegat, arriba una altra olor, la de la truita a la francesa de dos ous que la mare s'ha encarregat de batre. I abans d'acomiadar el dia, aquella estança ja fosca, de terra de pedrís glaçat, que murmura pel frigorífic, fa olor de llet Pascual, un sabor molt particular que no tenen les altres llets, ni l'ATO ni la RAM (dos competidores d'aquella època), i que encara feia més particular l'envàs amb què la bevia (crua, sense sucre ni cacao), un gotet de plàstic groc i masegat pel temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada