e m p r e m t e s

28 de desembre 2009

Working birthday

0 en seguici

De petit mai no vaig dur llaminadures a l'escola pel dia de l'aniversari perquè tot just encetàvem les vacances de Nadal. Tampoc no recordo més de tres celebracions pel mateix motiu. Ni piruletes, ni festa. Aleshores no m'adonava perquè el meu cap era sota l'avet artificial envoltat de paquets, però a la llarga suposo que aquest fet alguna empremta ha deixat en la meva psique.

De gran, ben al contrari, sempre he treballat el dia del meu aniversari. En algunes ocasions, tancat en un establiment de venda al públic. En d'altres en una feina de matí i una altra de tarda-vespre. Els darrers anys, en una de sola i més ben pagada, per sort, però amb poques pauses per aturar-me a pensar com de ràpid passa tot. Això és un vist i no vist.

D'aquest cop no passa, em vaig dir. La nit abans em posava a fer un pastís amb ous de la classe 1 (gallines no engabiades) i altres ingredients més o menys naturals --un concepte "ecològic" que una companya de feina bastant pere-punyetes qüestiona. Vaig celebrar l'efemèride amb una aturada tècnica dita esmorzar. Més tard, una per a dinar. I vaig acabar el dia amb un termòmetre de vins, una salsera, una ponsètia, colònia, ratafia reserva d'Espinelves i l'últim CD de Jamie Cullum. Es pot demanar més?

13 de desembre 2009

13 amb D de democràcia

0 en seguici

Catalunya no decideix, encara, per bé que l'eslògan triat per a la jornada de consultes d'avui il·lusiona. De moment, Catalunya --o una part, el 161 municipis-- opina, es manifesta, s'expressa, hi diu la seva sobre una qüestió per a alguns cabdal, per a d'altres fútil, que aixeca passions de la més diversa índole. Només per això podem titllar-la de qüestió cabdal.

Al Masnou rondava el desànim quan, al migdia, no havien assolit ni de lluny la mitjana del centenar de vots per hora que havien previst. El municipi del Maresme és costerut i "moltes persones no ho tenen fàcil per arribar-se fins aquí", explicava una de les voluntàries.

A més, segons la jove, l'Ajuntament, que governen PSC i ICV, no hi ha ajudat gens. "Ni han cedit recintes municipals ni tan sols ens han deixat les urnes", explicava, les han prestades localitats veïnes com Teià.

Sant Cugat era un formiguer fins i tot a l'hora de dinar. L'ambient era fred, però festiu. Senyeres als balcons i moltes famílies que ho han aprofitat per sortir de passeig. Organització màxima al nou ajuntament de la vila, amb una porta d'entrada, una de sortida, voluntaris que instaven a no bloquejar el pas, urnes i música, amb els Espart per tancar la jornada.

Per primera vegada --sense desmerèixer la consulta d'Arenys de Munt--, hem viscut una "veritable" festa de la democràcia. Aquí no hi ha hagut un sistema imposat, ni unes llistes tancades, ni uns caps de llista que batallen per sobresortir amb tècniques de màrqueting i d'oratòria vàries.

Avui ha estat el poble qui ha volgut fer política, fer-se sentir perquè algun dia li deixin dir què en vol fer d'aquest país. I qui no ho vegi bé, que s'hi posi fulles i accepti d'una vegada que aquest sentiment hi és i hi serà, diguem sí o diguem no, tant si ens deixen com si no.

29 d’octubre 2009

Olivada urbana

0 en seguici

Nesila agafa la vara i pica tan fort com li surt de l'ànima. La fa espetegar, una i una altra vegada, contra el brancam de l'olivera. Les olives d'una foscor madura es desprenen a grapats.

Ara, se li acosta una nena que no fa més d'un metre d'alçada i que deu rondar els set o vuit anys. És morena com ella i els cabells també són ben negres, amb reflexos blaus. Però a diferència de la Nesila, que els porta trenats i coberts per un mocador crem, la criatura els duu deslligats. Sigues lliure mentre puguis, pensa la mare mentre li allarga un bastó i l'insta a picar l'olivera.

Amb cada etzibada, l'aire fa un xiulet agut i sec. Cap d'elles pensa que l'arbre és propietat municipal, que no són al camp sinó al bell mig de l'Avinguda Meridiana. Són en un món a part. La petita, al món dels somnis, una esfera incandescent, lleugera i suau. La dona, en un món opac, fosc i amarg com les olives que fa caure.

18 d’octubre 2009

L'home dels cartells

0 en seguici

Abans de posar en marxa el pla E "Espiral de soroll" i després que fracassessin els plans A "La paret parlant", B "Cop de puny i esquerda" i C "Guitza contra interruptor inesperat", em decanto pel pla D o "Cartell al·lusiu".

D'aquesta manera, l'endemà d'una altra nit de tortura, el torturador es topa amb un rètol imprès i enganxat a la porta del seu bloc (com ho fan les companyies de serveis) que diu: "Preguem sisplau que mantinguin el silenci i respectin el descans nocturn de la comunitat. Gràcies"; també en castellà.

El pla funciona, perquè des de la nit d'inici de campanya contra el soroll nocturn, deixo de sentir la tele del veí i el silenci impera com requereix un bon descans. S'esfumen soroll i cartell, però sortosament, almenys per ara, no caldrà tirar endavant la resta de plans.

16 d’octubre 2009

Un gat i dues cotorres

0 en seguici
Sobre els estenedors de la roba hi ha una tovallola petita, que no està subjecta per pinces. L'Agustí la veu, l'agafa abans no caigui més avall i la plega. Per damunt d'ell només hi ha un pis i el terrat, per tant ha de ser de l'Irma (no l'ha vista mai, però ha llegit el seu nom a la bústia diverses vegades). No s'espera, hi puja, pica el timbre, passen quinze segons, està per deixar-ho córrer i tornar a l'endemà quan una dona, jove, d'uns trenta anys i escaig, obre la porta amb un somriure als llavis.

14 d’octubre 2009

Malson a Rogent Street

3 en seguici

Crec que començo a conèixer la persona que viu al bloc del costat i comparteix paret per paret amb mi. És un fill de puta. Bé, per ser més precís, un fill de puta sanitari. Ho dedueixo per la roba que estén a vegades (aquella vestimenta blanca de celador, infermer o metge d'hospital) i pels esclops negres que deixa airejant al balcó. Lo de fill de puta no ho he deduït, simplement, ho demostra cada nit quan deixa la tele a tota hòstia i no l'apaga fins les set del matí.

Acabo de descobrir que on hi ha l'interruptor del llum, que tinc al costat de l'orella el so és molt més nítid, sento els diàlegs de La Porteria, el Pitu i els tertulians, però de les veus dels inquilins del costat ni rastre i això em fa pensar que l'individu deixa la tele encesa mentre és fora de casa, deu fer torn de nit, i no l'apaga fins que arriba a les set del matí.

Per això, he posat en marxa un pla: quan ell es fiqui al llit, jo li fumeré música a tota castanya a la sala d'estar i el Cuní a tota llet al menjador i la ràdio a l'habitació i a partir de les deu tocaré el saxo fins que no em quedi més bufera i llavors tocaré el teclat amb el so més estrident i si la cosa no millora em compraré una bateria!

13 de setembre 2009

Laporte parla sense embuts de la grip A

2 en seguici
"Hi ha molta gent interessada a exagerar els riscos de la grip A", diu Joan-Ramon Laporte a l'entrevista que publica El Periódico de Catalunya a la pàgina 28. El director de l'Institut Català de Farmacologia i cap del Servei de Farmacologia de l'Hospital Vall d'Hebron també admet que els protocols elaborats per les conselleries de Salut i Educació poden resultar insuficients perquè s'ha estès la inquietud entre la població. També augura que podrien col·lapsar-se els serveis assistencials i alerta de la lleugeresa amb què l'Administració adquireix ingents quantitats d'antigripals i vacunes, d'eficacia discutible i efectes secundaris encara per descobrir.

Sorprèn llegir aquestes línies, transcrites d'algú que parla sense embuts i que alhora és una autoritat en la matèria. Sorprèn encara més quan durant una setmana he buscat algú que parlés així, amb sinceritat i calma, sense por de posar el punt sobre les is, capaç de dir les coses pel seu nom.

Desconec els interessos que hi pugui haver al darrere de tot plegat, si és que n'hi ha. Però tot plegat no s'ha gestionat bé. Sovint quan es tracta de temes cabdals i complexos, com ho són els d'àmbit sanitari, els mitjans de comunicació errem el tret o per excés d'informació o per mala informació. Només calia escoltar els informatius de ràdio o televisió, que cada dia d'estiu obrien plana sumant una nova mort de grip A al recompte oficial.

No ho fem bé. Si no anunciem cada dia quanta gent mort de cardiopaties ni fem el mateix amb la grip estacional, per què ho fem amb la A/H1N1? Per què és nova? Però què en treiem de donar les xifres quan s'està dient que són insignificants en comparació a altres malalties? Vendre diaris als quioscos i espais de publicitat en teles i ràdios. Fem l'agost, com se sol dir.

Però l'Administració no és lliura de la seva part de culpa. Amb una roda de premsa dia sí dia també, no ha ajudat gairé a contenir la inquietud i el desconcert vers la nova malaltia. Han informat molt del què han volgut, però no ens diuen què han deixat de fer per poder comprar els antivirals i les vacunes.

09 d’agost 2009

Si busques banyador, has fet tard!

2 en seguici

Productes de Neteja, un blog desenfadat, fresc i amb estil que sovintejo, reflexiona sobre la dificultat de trobar roba d'estiu en ple estiu a les botigues. Un pensament que també a mi em rondava pel cap, en descobrir una nova estratègia en època de rebaixes, enganyosa de cara al consumidor.

Fa uns dies, quan encara hi havia gènere d'estiu a les lleixes, només una part estava rebaixada. L'altra figurava sota cartells de "nova temporada". Vaig pensar que tenia sentit; també a començaments de tardor podem dur pantalons curts i samarretes. No, no siguem ingenus. Aquesta setmana he descobert que aquesta roba fresca de "nova temporada" ja ha desaparegut dels comerços i ara només hi ha prendes d'abric de colors negre, marró i lila, bàsicament, també de la "nova temporada".

Que cadascú tregui les seves conclusions. A mi em fa tota l'espina que només es rebaixen els productes d'una qualitat modesta o més antics i la resta es mantenen al preu que toca. No aniria malament que el departament de Consum en prengués bona nota. Queda dit.

08 d’agost 2009

El cafè de nit

1 en seguici
[Proposta de Relats Conjunts]


El cafè de nit, de Vincent Van Gogh (1888)

Què té la taula de billar, que sempre la deixen sola? No està pas en mal estat, disposa de totes les boles i prou pals per a colpejar-les, està correctament il·luminada i no cal fer cua per a fer-ne ús. Així i tot, segueix sola. Rodolfo L. se la mira, mentre fa baixar el mojito coll avall com si fos orxata.

–Haig d'aprendre a fer mojitos o acabaré escurat –exclama en veu alta després de l'últim xarrup, però ningú no el sent.

La saleta del fons, la del futbolín, és plena a vessar de gent. Dos homes es mantenen al podi i sembla que ningú els fa ni una mica d'ombra.

--Cap tàctica no és prou bona per a usurpar-los la victòria! --fa una de les dues noies que comencen el joc.
--Sempre podeu abaixar-vos l'escot i mostrar pitram --suggereix Rodolfo L., però no li fan cas.
--Fa molt temps que no hi jugo.
--Ah, però en saps?!
--Una mica.
--Molt bé!
--Sí, però mai no he fet de portera.
--Jugueu amb les distraccions i remeneu malucs --suggereix Rodolfo L., però ningú no li fa cas.

Tothom concentra la mirada en el terreny de joc, tret de la parella d'advocats que clava dards amb desencert a la diana, els tres adolescents que s'inicien en el món de la dansa i el banquer que esforça a buidar l'intestí gruixut al wàter que hi ha al fons del passadís a mà dreta. La dona que serveix a la barra ja no té més menta per a més mojitos.

--Demà mateix en compraré i faré els meus propis mojitos, que no deu ser pas tan complicat --comenta Rodolfo L. a la taula de billar.

02 d’agost 2009

El món a l'inrevés

0 en seguici

Deixo el llibre a la prestatgeria de la sala d'estar, que en realitat és la prestatgeria que haig de col·locar al traster, però que mantinc a la sala d'estar perquè encara no tinc prestatgeria de sala d'estar pròpiament dita. Així i tot, la que tinc és prou útil i fa companyia la taula de la cuina que també està a la sala d'estar, no perquè la cuina sigui remenuda --ben al contrari--, sinó perquè encara no he trobat la taula d'estudi que vull. Clar que la cuina és el lloc més fresc de la casa i és prou gran per instal·lar-hi l'estudi. La pega és que no hi ha endolls. En canvi, és l'únic lloc de la casa on sempre hi ha alguna xarxa wifi oberta --ara de quatre ratlletes, que no està malament. L'única pega és que la millor cobertura s'agafa damunt de la rentadora i connectar-se a internet és directament proporcional a contractures i lumbàlgia. Si Carroll aixequés el cap, potser faria un tercer llibre d'Alícia...

'Alícia al País de les meravelles'

2 en seguici
Acabo de llegir Alícia al País de les meravelles, motivat per allò de què és un clàssic que cal llegir abans de morir, i m'ha deixat una mica fred. Entenc que Carroll causés sensació quan el va escriure; aleshores, la societat anava tan enclenxinada i planxada, que no hi havia lloc per a les arrugues. El seu món subterrani donava la volta a la realitat i transformava els impossibles en possibles. Una autèntica bogeria que devia trasbalsar la ment anquilosada de més d'un crític literari. Ara, ha perdut vigència. El joc narratiu de "la vida és somni" m'emprenya i l'argument no va més enllà d'una beneiteria darrere l'altra. L'únic que salvo són els jocs literaris, que he pogut pescar gràcies a les notes del traductor.

22 de juliol 2009

La veïna hi torna

2 en seguici

Començo a pensar que la meva veïna és estrangera o analfabeta o que, simplement, es fa l'orni (desconec si la paraula en qüestió té forma femenina, algú sap què és un orni?), perquè fa quatre dies va tornar a estendre la roba gairebé xopa, gotejant, sense mirar que el veí de sota (és a dir, jo) també en tenia, de roba, estesa.

Com que eren les onze tocades de la nit, vaig optar per fer un nou cartell, aquest cop, més elaborat, bilingüe i amb il·lustracions explicatives (si les companyies de vol ho fan, jo també). Encara està penjat al replà i no m'ha tornat a mullar la roba. És clar que d'això només fa quatre dies. Doneu-li temps...

20 de juny 2009

La veïna em mulla la bugada

2 en seguici

La veïna de dalt que tot just s'acaba d'instal·lar al bloc amb les seves cotorres (malgrat que la propietària de la finca ens prohibeix explícitament tenir-hi animals) ha tornat a fer de les seves: ha estès la seva bugada ben xopa i em mulla la meva, coi!

Com vols que posi un plàstic perquè no me la mulli?! Però on s'és vist! Hi ha una cosa que es diu seny i sentit comú, i que en disposem (veig que no tothom) per a fer-los servir. On és el respecte vers l'altre? On són les normes de conducta i el civisme?

Que n'he fet un gra massa en penjar el cartell al replà? Au, va! Sí és d'allò més curós; hi diu: sisplau, vigileu de no estendre la roba mullada. Creus que es donarà per al·ludida? Ho entendrà? Entendrà el català? Mai no li he vist la cara ni sé d'on és.

Què coi! Que es fumi una centrifugadora a casa o que estengui la roba dins de casa amb una sisi. Insisteixes amb això del plàstic? No, no em facis fer això, per les aixecades torres de la Sagrada Família! Mira que n'arriba a ser de "cutre" Espanya. Recoi, sempre en formarem part? No ens en podrem treure la crosta mai de sobre? Aquesta Espanya "garrula" i cridanera; l'Espanya dels bars Manolo de fumadors; l'Espanya que s'ha carregat la costa amb hotels i apartaments amuntegats...

Marxar de Barcelona?! Sí, clar, la solució sempre és fugir... Doncs no, encarem els problemes. Si la ciutat va coixa de civisme deixem-nos estar de pedaços moralistes i fem complir les ordenances i lleis, i si no en tenim prou amb el que hi ha fem-ne de noves, i confegim un cos policial que no s'escagarrini i les faci complir.

Perquè clar està que per molt que anhelem ser com els països del nord d'Europa, polits, calmosos i respectuosos, deu ser que no ho duem als gens perquè no n'aprenem ni a la de tres. Així que digues-me, quina és la solució, vaig a parlar amb la veïna?

17 de juny 2009

Despilfarro públic

1 en seguici

El blog de propaganda personal de l’alcalde ens costa als barcelonins 315.000 euros l’any, 863 euros al dia, 36 euros l’hora comptant les 24 hores del dia.

Ho llegeixo a El Radar de Sarrià amb què dia rere dia ens il·lumina l'incansable Saumell. Té tota la raó, en temps de crisi els qui són al punt de mira (polítics, empresaris, equips de futbol inclosos) haurien de fer un acte d'austeritat sincer i predicar amb l'exemple. Això inclou les campanyes que el "Gobierno de España" llença de tant en tant per fer-nos saber que ja estan llestes infraestructures com el TGV o la terminal 1 de l'aeroport del Prat.*

(*) Ja era hora que la tinguessim, però no s'us fa estrany que la notícia ompli la meitat d'un informatiu?

13 de juny 2009

I se'n tornen a oblidar...

0 en seguici

Va guanyar l'abstenció. Amb escreix. Era d'esperar, però, tot i així, la massa política --que no classe, com ens volen fer creure alguns-- es va fer la sorpresa, un altre cop. Als actes públics, tots es van mostrar guanyadors i amb la boca petita, alguns molt petita, van mostrar-se compungits davant la davallada de participació i van dir-nos que calia reflexionar-hi. Com si fos la ciutadania qui ha de fer l'esforç!

L'esforç ha de venir de vosaltres, els dic, que si la gent no us vota és perquè ni creu en vosaltres ni creu en el sistema pel qual ens feu passar. Ja és hora que comenceu a aplicar alguns canvis:

1. Volem votar per un president europeu, per un partit europeu i, sobretot, volem votar unes llistes obertes en tots els àmbits, l'europeu, l'estatal, el nacional i el local.

2. Volem que deixeu de tractar-nos com a imbècils amb les vostres campanyes electorals que no duen enlloc. Només hi ha retrets cap a altres partits, mirades al passat o promeses oportunistes. Deixeu de buscar culpabes, de fer-vos les víctimes o de mirar-vos el melic tot el sant dia i treballeu pel bé del poble, poseu nassos a les vostres conviccions i defenseu-les a capa i espasa allà on aneu.

3. Volem votar un partit que ens il·lusioni, el partit que ens convenci que té la destresa i la humilitat reals per governar. I això vol dir que s'ha acabat el vot de càstig o vot de la por. S'ha acabat el vot pels mediocres.

4. Volem que el vot en blanc quedi representat a l'hemicicle en escons buits. És la decisió del poble. Mentre aquesta opció no quedi reflectida al sistema, el millor que pot fer el votant en blanc és no anar a votar que, al capdavall, és el que més mal us fa.

5. Volem que els mitjans de comunicació siguin més contundents, encara, davant la imposició de temps per a cada partit, i que siguin valents i deixin de ser l'altaveu dels partits. La propaganda i la informació, separades, sisplau.

Hi ha molts altres aspectes a millorar. Però més val anar de mica en mica. Aquest podria ser un bon començament.

02 de juny 2009

Els elements vandalitzables de la regidora

2 en seguici

Continua ben obert el debat entorn les actuacions policials dels Mossos d'Esquadra, tota una campanya de desprestigi que amaga un problema social greu. D'una banda, l'Ajuntament de Barcelona sembla que hagi assumit que els aldarulls de canaletes i la càrrega policial posterior són un fet inevitable, que potser podríem considerar de tradicional.

A sobre, la regidora de Seguretat, Assumpta Escarp, té la barra de titllar els semàfors de "senyalització vertical bandalitzable", és a dir que com que són allà, al mig del carrer, ve a ser del tot normal que la gent els consideri sobrers i els arrenqui com a cebes. Fantàstic! Assumim aquest nou vocable municipal i extrapolem-lo a altres objectes. Ara quan truqui als gabinets de premsa de l'Ajuntament i no em facin cas, el telèfon passarà a ser un element "llençable", quan em trobi en un embús a l'entrada de Barcelona es converirà en "botzinable" i els pesats que no callen al cinema, del tot "escridassables".

Ara bé, si l'Ajuntament peca dia si dia també de falta d'autocrítica, la societat no ho fem pas millor. També els ciutadans i ciutadanes hauríem d'encetar un debat i una reflexió de què no fem bé, cap on volem anar i a qui ens volem assemblar, perquè la imatge deplorable que donem en celebracions com la del Barça a Canaletes, tot i ser ocasional, embruta totes les bones estampes, que en són majoria.

Però ja se sap, la pols embruta i n'hi ha molts que van a buscar-la a l'era, malgrat el que fa la dita. Jo ho tinc clar: no se m'acudiria pas dur-hi els fills pel que pugués passar i per la imatge que s'hi dóna, que encara acabaríem tots bornis.

La reflexió que hem de fer com a societat passa pel comportament esbojarrat, psicòtic, vandàlic de celebracions, concentracions i manifestacions multitudinàries (només cal repassar situacions anteriors ben similars) com pel comportament d'aquella parella "garrula" que escolta la música del mòbil a tot drap en un vagó de metro, els qui llencen l'embolcall d'un caramel a la vorera com qui no vol la cosa a l'espera que BCNeta ja farà el que ha de fer o els qui aparquen al carril bici o en doble, triple o fins i tot quadrúple fila!

19 de maig 2009

El paisatge preferit

3 en seguici

La televisió de tot n'ha de fer un espectacle, un concurs, una competició. No en teníem prou en votar el més poca-solta de Guadalix de la Sierra, ni en fer la tria entre cantaires, ballarins, cuiners, pixa-pins a la pell dels pagesos o urbanites adoptats per una tribu, que ara hem de triar quin és el millor paisatge de Catalunya, com si n'hi hagués un per damunt dels altres, com si no hi hagués prou moments a la nostra vida per gaudir de tots.

TV3 aposta novament per barrejar gèneres, un programa amb reminiscències d'allò que ja fa temps que vèiem. Acció i espectacularitat de la mà de Raquel Sans a bord d'un helicòpter. Poesia en la narració, amb més o menys gràcia, dels presentadors de cada escena. Entrevistes amb habitants locals. I l'audiència que ha de votar mitjançant SMS el paisatge que se salvarà de l'exclusió. És així, sembla que en aquesta societat tan competitiva només hi ha lloc per a un.

De totes maneres, el programa és ben digne de veure, per una fotografia aèria que emociona i recorda l'exposició de fotografies "La Terra des del cel" que vam poder veure al Palau de la Virreina de Barcelona. Immediatament penses: com pot ser que tinguem això a casa nostra i viatgem tan lluny a la recerca d'emocions similars? A banda d'això, el programa també ens regala entrevistes que apunten a anècdotes de la regió, breus però entranyables; tan entranyables com el gest que fa l'Antoni Bassas en acompanyar Raimon Pannikar pel Collsacabra, quan li replega la vestimenta.

18 de maig 2009

Les dues cares d'una pilota

0 en seguici

Aquest cap de setmana el futbol ens ha tornat a mostrar que té dues cares fora del camp. Potser dir dues és voler simplificar-ho massa i és caure en el maniqueïsme. No ho puc evitar. És la imatge que en queda, al cap i a la fi.

D'una banda, la joia sincera compartida entre tants --aquí m'hi incloc--, les botzines al carrer, les exclamacions a les balconades que més tard es tradueixen en senyeres i banderes blaugranes. De l'altra, el resultat de l'aglomeració descontrolada de simpatitzants culés --més els afegits-- que perden l'oremus i les formes momentàniament, que desconeixen la mesura, que obliden que vivim en un estat de dret, en una societat compartida, i que les nostres motivacions haurien d'estar encaminades a construir i no pas a destruir.

Si la "festa" de canaletes ha d'acabar amb bandalisme i anarquia, em sembla que tenim un problema, i no és pas petit. Potser el club hauria de començar a pensar a fer classes de civisme als socis, a les escoles, a les places públiques. Potser la policia hauria de prevenir el descontrol o aplacar-lo amb eficàcia en cas que es produeixi. Potser aquest és un signe més entre tants de què la democràcia està en crisi.

15 de maig 2009

El jurat (dia 5)

2 en seguici

Deliberar és el darrer pas. Ja no hi més pèrits ni més testimonis, i tampoc caldria després de tot el que hem sentit o vist: un acusat que s'inculpa, un ganivet de més de vint centímetres encara tacat de sang a dos pams de la cara, els detalls de les ferides i el resultat de l'anàlisi de l'ADN per boca de forenses i les explicacions d'alguns testimonis.

El personal de Justícia, sorprenentment servicial i empàtic, ens mostra el telèfon en circuit tancat per comunicar-nos amb ells si sorgeixen preguntes, ens requisen els mòbils i ens indiquen que, a partir d'ara, fins que tinguem veredicte, només podem moure'ns per la sala del jurat i la sala de vistes, on podem consultar tots els informes que hi ha sobre la taula del jutge.

Ara sí que és com ser en un programa d'aquells, amb gent que no coneixes i amb qui has d'arribar a un acord. Només podem comunicar-nos entre nosaltres i si no avancem i ens allarguem massa, a les sis de la tarda, Justícia activarà el protocol per ser custodiats pels Mossos d'Esquadra fins un hotel on fer nit i seguir deliberant. "No caldrà", fan un parell de jurats, amb ganes de plegar aviat, no perquè el veredicte sigui clar, que n'és per la majoria, sinó perquè arriba el cap de setmana i algun ja té les maletes i la família a la cantonada, com qui diu.

En la deliberació ningú no hauria de voler afanyar-se, per clares que semblin les coses, perquè hi ha la llibertat d'una persona en joc, tot i que justament, per a alguns, és qüestió de tirar daus i moure fitxa. Fa la impressió, no tant pel que es diu com per com s'actua, que l'ego d'algunes persones s'infla en disposar temporalment d'aquest poder. Altres, imbuïts pel cinema o ves a saber què, recorren a tants vocables judicials com poden, com si fossin dalt d'un escenari.

El full de veredicte que ha escrit el jutge té pocs punts, cadascun dels quals hem de valorar individualment, votar i argumentar (o motivar, com en diuen els advocats). Al final, tot per escrit i, si al magistrat li sembla bé, podrem fer pública la sentència i anar cap a casa.

14 de maig 2009

El jurat (dia 4)

0 en seguici

Les dependències del jurat no van més enllà d'una sala gran amb alts finestrals que guaiten el passeig de Lluís Companys, una avantsala amb onze armaris per a onze jurats i una cuina petita amb nevera, una cambra de bany, i una sala per a fumadors al pis de dalt. Només entrar, algú suggereix que ens presentem, noms i prou, faltaria més, que no som a l'Un, dos, tres...

Perquè no hi ha càmeres, si no pensaria que sóc en una mena de Gran Hermano o Show de Truman; cadascun dels jurats sembla triat per una mà invisible perquè siguem ben diferents els uns dels altres. Hi són representats els dos gèneres gairebé per igual, totes les edats compreses entre la trentena i la seixantena, i diria que tots els caràcters. D'una banda hi ha l'observador, que escolta molt i diu poc, que analitza què es diu i com s'actua, que rumia molt i defuig les baralles, la persona de qui menys coses sabem. De l'altra, hi ha l'extravertit, l'home que no en té prou en dir el nom, que ha de fer públic el seu currículum laboral i també l'amorós, però que va de bona fe, li agrada viure la vida i que no l'emprenyin. Hi ha qui, en canvi, sembla que ha nascut per emprenyar, com el setciències, mig metge mig enginyer, que per haver tastat tantes olletes creu que la veritat és a les seves mans i, sense adonar-se'n (espero), mira d'imposar-la a la resta. La creu d'aquesta cara (doncs, no es poden veure) la trobem en la Lansbury, amant de serials d'espionatge i novel·les policíaques, que creu saber-ne més que ningú del cas en qüestió i que hi pinta tota mena de trames, situacions i circumstàncies. També hi tenim un perfil Carl Von Linné, per allò de què, ja d'entrada, ens etiqueta a tots amb pseudònims segons els gestos, fesomia o explicacions donades. Entre homes i dones amb tant de caràcter, no hi falta el sense esma, que gira segons bufa el vent, que pregunta fins i tot què demanes tu per dinar, o el líder que vol ser-ho sense que es noti.

El cas no em suposa dubtes morals, que és el que més m'amoïnava. És clar com l'aigua. Del contrari, m'hauria acollit a la presumpció d'innocència, tu diràs, tens la vida d'algú a les teves mans i l'envies per error a la garjola, no gràcies!

13 de maig 2009

El jurat (dia 3)

2 en seguici

I arriba el dia. A les nou en punt, al Palau de Justícia. Me'l miro des de fora. És imponent, fa respecte, i l'avinguda Lluís Companys amb l'Arc de Triomf en potencia l'elegància. Feia tant temps que no trepitjava aquestes dependències. Recordo aquelles pràctiques d'estiu, aquell judici en què tots els periodistes s'abraonaven als advocats, el defensor i l'acusació particular, però també als familiars de l'acusat i la víctima. Recordo la insistència d'alguns periodistes per aconseguir "la decla" i alguns mètodes que ja aleshores em van semblar qüestionables, abusius, per la pressió que s'exercia a persones en una situació ben magra, per la tria de paraules que en boca d'uns podrien fer parlar els altres, paraules que no s'havien dit, que potser es pensaven, que eren ben lògiques, però que al capdavall no s'havien dit. Quan es va acabar la vista, càmeres i fotògrafs van agombolar-se als passadissos estrets del Palau, a l'espera que la policia sortís amb l'acusat, ben custodiat i emmanillat. Una situació en què, pel que vaig veure, tot s'hi val. Els bancs de justícia es convertiren en les millors talaies per captar la imatge.

Passes per l'arc detector de metalls, fora cinturó, fora rellotge, fora telèfon cel·lular, fora claus... L'etern etcètera dels aeroports i, tot i això, la màquina pita. Les sabates?! Res, et deixen passar, un mossos amables, gràcies, dic, ve pel jurat, em pregunten, sí, faig jo, molt bé, responen, passi cap al vestíbul, a la dreta, i allà ens comencem a acumular les trenta-sis persones candidates a jurat, citades pel judici que començarà en poc més de dues hores. Abans, un nou sorteig. Tots els nostres noms van a parar dins d'una urna, n'extreuen nou (la xifra d'integrants del jurat).

(L'u, el dos, el tres...) Mentalment, no deixo de repetir el meu nom (...el quatre, el cinc...) perquè seria tota una experiència fer de jurat i una responsabilitat (...el sis...) i un deure, és clar, i l'opció d'integrar el poder judicial per uns dies, també la democràcia ha arribat aquí (...el set!) espera, ho he sentit bé?, és el meu nom, han dit "set" i després el meu nom!

"Això no vol dir que ens agafin", comenta un dels nou elegits, que no vol formar part del jurat i afirma tenir molt clar què ha de dir a l'entrevista que ens faran individualment fiscal, acusació particular i defensa. I així ho fem, passem un per un de la sala de vistes número 2 a la sala de vistes número 1. La porta es tanca darrere meu i retruny. La sala és gegantesca, el sostre altíssim, tant com el d'una església, el rellotge aturat en una hora llunyana, a l'estrat hi ha cinc persones, el jutge al qual haig d'anomenar "su señoría", segons m'informen, la fiscal, les dues advocades de l'acusació particular i el defensor. La fiscal pregunta per la meva feina i la dels pares, l'opinió que em mereix la justícia (lenta) i la violència de gènere (una xacra, ara, dita masclista perquè es veu que només hi ha homes que maltracten dones o almenys són els casos que surten a la llum) i em pregunta si tinc alguna vinculació amb el sistema (cap ni una, gràcies). Per a les parts restants, "no hay más preguntas", una frase que es repetirà durant tot el judici.

A la sala del jurat ens acabem trobant tots. Dels nou, en recusen dos, és a dir que no els accepten, un dels quals era l'home que no volia formar-ne part. L'estratègia de carregar contra la justícia i criticar la discriminació positiva de la dona vers l'home en la violència masclista li ha funcionat. S'escullen dos membres més i els dos suplents. Jurem o prometem. Ja en som onze, esperem que amb pietat. Sis homes i cinc dones haurem de decidir si han quedat demostrats els fets que s'exposaran i la culpabilitat d'un home per un cas d'assassinat. Per sort, l'acusat ens ho posa fàcil el primer dia i s'inculpa ell mateix dels fets que els dies següents explicaran testimonis i pèrits. 

12 de maig 2009

El jurat (dia 2)

0 en seguici

Passen els dies. Ja ni te'n recordes que el teu nom és en una bossa, fins que t'arriba a casa la citació judicial. Impressiona trobar un sobre del departament de Justícia de la Generalitat a la bústia. I quan llegeixes "citació" i la paraula "assassinat", encara més.

La data en qüestió és llunyana, però fas el pas previ: comparèixer a l'Audiència Provincial de Barcelona, al Palau de Justícia, per a una primera entrevista, tot molt formal, nom, cognoms, professió... i aquí fem una parada. "Uf, no sé si t'agafaran, ets periodista i ni al fiscal ni a la defensa els agrada agafar periodistes, tampoc advocats o estudiants de dret, i ja em sap greu, perquè se't veu una persona formal amb coneixements, si fos per mi t'agafaria, i entenc que a vosaltres, els periodistes, us deu fer molta gràcia això de fer de jurat popular, per viure l'experiència i això..."

El punt següent són les coneixences. D'una llista de noms, et demanen si coneixes algú. La meitat dels noms són en àrab, uf, no, com m'han de sonar?, i els següents són d'advocats, testimonis i pèrits. Molt bé, el tràmit ha acabat, ara fins el dia de la citació.

11 de maig 2009

El jurat (dia 1)

2 en seguici

Dels milions de ciutadans de la demarcació de Barcelona, se n'escullen uns quants i els noms van a parar a la bossa de possibles candidats a jurat popular per un període de dos anys, 2009 i 2010. Justícia t'ho fa saber per carta i et recorda que és un deure ciutadà. Per a que et quedi clar t'adjunta un llibret i un telèfon de consulta. Ara, espera a que et truquin...

09 de maig 2009

Gabinets (1)

2 en seguici

Ahir vaig tornar a parlar amb l'Ege. No em venia gaire de gust trucar-lo, perquè la darrera vegada ja em va clavar el rotllo, però ell representa el grup de persones amb qui m'havia de posar en contacte i havia de passar per aquest sedàs anomenat gabinet o departament de premsa. Quin món, el dels gabinets! Quina gent, la dels gabinets!

Havent despenjat l'auricular, no va deixar passar ni dos minuts per a llençar-me la primera crítica. Com sempre, amb to imperatiu i una agressivitat que hauria d'aprendre a dissimular si vol acabar venent motos, em va suggerir i aconsellar com fer la meva feina. Va dir que el tema a tractar era massa "tangencial" i, amb un castellà i deix d'erudit (fals erudit), va afegir que "deberíamos ahondar más en la problemática, atacar la raíz del problema, de los múltiples problemas, porque no sólo hay uno, hay muchos, y te lo dice alguien que lo conoce de cerca, porque lo ha vivido, no como vendedor, ni mucho menos, sino como periodista, desde los dieciocho años".

Quan ja començava a notar el coll encarcarat d'aguantar el telèfon entre orella i espatlla, mentre anava prenent notes del que m'explicava (això si que ho tinc, que miro d'escoltar tothom i prendre'n nota, encara que sàpiga que volen inculcar-me l'opinió de la manera agressiva falsament educada), se'm va acudir suggerir-li que ell mateix enviés aquestes propostes per escrit a direcció, ja que jo els les podia transmetre tan bé com sabés però, vaig insistir, sempre és millor fer-ho sense filtres, perquè no es perdi res pel camí. Uf, com se'm va possar! L'hauries d'haver sentit, que si "yo ni mucho menos querría importunarte ni hacerte perder el tiempo", que "ya sé que mi opinión no es nada"... Aquí va jugar la carta del victimisme, primer llença l'ofensiva i ara es fa la víctima! Vaja, quina imatge que tens de tu mateix, li vaig fer veure amb ironia.

Això només és un fragment de les múltiples converses tingudes. T'ho pots imaginar? I com ell, n'hi ha uns quants. Ben mirat, començo a entendre perquè tants dies torno a casa amb mal de cap. Ah, i al final, de la gestió que li vam demanar, res de res, que no havia trobat la persona que buscàvem. 

08 de maig 2009

Hores de silenci i de mots

2 en seguici

Temps enrere havia adquirit el costum de posar-me, cada nit, una estona davant l'ordinador i escrivia reflexions, anècdotes, desdibuixava la realitat i la reduïa a pinzellades intenses de mots. Aleshores va venir la casa i la feina nova i, vulguis o no, he anat deixant de banda aquells moments de recolliment, de silenci, de nit. 

És hora de tornar-hi. La taula de la cuina situada de forma provisional a la sala d'estar, el llum que vaig heretar de l'avi crea la il·luminació perfecta, càlida i breu, el vent xiuxiueja entre l'arbreda al carrer i la melodia de "La petite fille de la mer".

26 d’abril 2009

La síndrome del dilluns

4 en seguici

Cada vespre de diumenge, la melangia creix fins a transformar-se en malestar i un humor agredolç. És la síndrome del dilluns? Són aquests els símptomes a què fa referència tanta gent? Per què els noto tant ara, ja fa un mes, i no abans? No és ben bé la síndrome "retorn a l'escola" de finals de setembre, bé, crec que no, encara que allò queda tan lluny que tampoc podria assegurar-ho amb una certesa absoluta. Crec que és per falta de motivació. Sí, deu ser això. Ja fa dies que hi dono voltes. La nova feina, la nova manera de treballar, el nou horari... segur que hi té alguna cosa a veure. Tornem a ser en un punt d'inflexió, suposo; en aquella estació, envoltat d'andanes, per decidir quin és el millor tren. Deu ser això. "Dos colores: blanco y negro", de Moska, o "Mad world" de la banda sonora de Donnie Darko no hi ajuden gaire, a sortir de la síndrome del dilluns, però són grans temes que s'escauen d'allò més bé en un diumenge plujós quan el cel enfosqueig. Cada cop m'agrada més Moska, hauré d'escoltar-ne més discos.

12 d’abril 2009

Sous vitalicis en temps de crisi

0 en seguici

Per Setmana Santa, no tothom fa vacances; el Govern espanyol tampoc. És la imatge que vol vendre Zapatero amb el seguit de reunions dels últims dies amb els ministres-relleu --deixa'm que els anomeni així, que la categoria de ministre a seques, un se la de guanyar. També és la imatge que potencien els mitjans de comunicació que fan la gara-gara a l'executiu socialista, com El Periódico amb l'editorial d'avui.

No és massa d'hora per a lloances? Potser hauríem de ser un xic més reticents a proclamar bons auguris i exercir un paper més crític, que el moment històric no s'addiu amb frivolitats ni cortines de fum. En aquest país, el nostre, i el de més enllà, hi ha massa feina a fer, massa deures pendents que s'han arxivat com els casos policials sense resoldre i, ara, ens faran creure que s'hi posaran i enllestiran tota la feina en els dos darrers anys de mandat socialista?

Zapatero ens ha sorprès repetides vegades amb aquests jocs de cartes --o de cares-- al Govern i sembla que mai no l'encerta. On vol anar a parar amb tot això? I, una darrera qüestió, és lícit que hàgim de seguir pagant el sou vitalici d'aquest ramat de ministres sortints?

10 d’abril 2009

Padrí d'arbres

0 en seguici

Apadrinar un mandariner? Amb quina em surts, tu, ara? A penes ens veiem un parell de cops l'any i quan ens trobem, després de l'encaixada de mans de rigor, amb la calidesa justa pel parentiu que ens enllaça i la fredor exacta per no agafar-nos més confiança de la necessària, em preguntes per les vacances i la feina; em fas la mateixa proposta de sempre ("avisa'm quan s'emeti un reportatge dels teus"), tot i conèixer la meva resposta, també la de sempre ("només cal que engeguis el televisor i sintonitzis la cadena"). Tots dos sabem que ni tu tens cap mena d'interès a veure cap d'aquests reportatges ni jo a avisar-te el dia que se n'emeti cap.

Aquest cop, l'encontre tradicional ve seguit d'una curiosa petició. Em demanes o, més aviat, demanes a la meva família que et regali un arbre de l'horta, "un arbret petit, diguem-ne que per apadrinar-lo al meu jardí, com qui apadrina un indiet". Valga'm Déu! Quina comparació més bèstia! I tu, com si res, insisteixes en l'apadrinament, per deixar clar que no contemples l'opció de compra i això que, de diners, no te'n falten. De fet, tot seguit, fas un d'aquells comentaris tan teus perquè no ens quedi cap dubte del teu poder adquisitiu i dels cercles de poder pels quals transites.

09 d’abril 2009

El dia de la farigola

0 en seguici

Amb una setmana d'antel·lació sabia que la borrasca ens concediria una treva el dijous, així que l'hem aprofitada per fer la ruta del Priorat. De Tortosa amunt fins l'Assut, el mur de contenció que ja els àrabs feien servir per enviar aigua del riu Ebre cap als canals de regadiu de la dreta i l'esquerra. Deixem enrere Xerta, Tivenys, Benifallet i Rasquera, creuem el riu amb una de les poques barcasses que queden (certament, una llàstima) i embadalits contemplem la lenta aproximació a Miravet sobre les aigües. El poble neix ben bé a la riba de l'Ebre i s'enfila de forma abrubta fins el castell.

Seguim la N-420 fins a Falset, capital de comarca, per desviar-nos cap a Porrera. La terra, encara humida de les darreres pluges tan maleïdes per la raça humana benestant, és d'un verd insòlit amb esquitxos grocs i morats. Les argelagues són ben tupides, del color dels canaris, com les carolines. El romaní hi creix robust i la farigola sorprèn per la quantitat de flors i la olor que confereix a l'indret. Els camps, llaurats; la vinya, que ja verdeja, i Porrera al fons, amb aquelles cases seves, que semblen les d'un pessebre, amb arcades a les golfes que servien per airejar i assecar les avellanes que donaven nom a la sala.

Dinem a Can Carlets, restaurant molt familiar, potser massa: el so de la ràdio acompanya les aromes de la cuina tradicional, casolana, saborosa, i a un preu raonable. Canelons i mig conill a la brasa coll avall, prosseguim amb el trajecte cap a la cartoixa d'Escaladei, sota l'afilada fulla del Montsant, i Siurana, pintoresca vila al capdamunt d'un cingle, inundat de turistes, que em fan pensar en La Rambla barcelonina.

La ruta acaba a Prades, en aquella plaça, amb la coneguda font del cava, per bé que avui només hi rajava aigua... Però tornem satisfets i florits: romaní, espígol, heura i farigola, que avui n'era el dia!

08 d’abril 2009

Als pares

2 en seguici

Quan no tens els pares a prop, t'adones de com n'arriben a ser d'importants, no pel suport material, que mai no manca, sinó pels intangibles concedits sense condicions: la comprensió inexhaurible, les muntanyes de paciència, el saber escoltar i aquells consells, sovint qüestionats d'entrada, que el temps acaba ficant a la cistella dels encerts.

A vegades són foteses, petits fets insubstancials, com fer una bugada a banda per a la roba vermella o fosca (hi vaig pensar en treure una samarreta rosa de la rentadora, que abans era blanca), eixugar les aixetes havent rentat els plats (així m'estalvio el viakal i n'allargo la vida útil) o deixar-ho tot endreçat perquè mai se sap quan  tindràs visita.

En pujar les escales del pis, que el lloguer és barat justament per falta d'un ascensor, em ve al cap aquella clau "màgica" que m'allargava el pare. No era altra cosa que la clau de casa, ell agafava la del portal amb una mà i jo la del pis amb l'altra, i era com si em donés força, energia extra, per poder tirar endavant, amunt, sempre amunt.

I com que de pares només en tenim dos --la gran majoria-- i el temps és finit, que millor que gaudir tots plegats mentre poguem? 

07 d’abril 2009

Qui mata el missatger ataca la democràcia

0 en seguici

Mentre el tren solca un dia rúfol cap a les terres de l’Ebre, escolto una conversa que qüestiona la manera de fer dels polítics catalans i espanyols. Un dels titulars que ha encès la polèmica és aquest interès del tripartit a dir quines imatges haurien de fer servir els mitjans de comunicació i quines haurien d’obviar.

No és un cas aïllat estar de rodatge i sentir-te dir, per part de l’entrevistat, quins plans has d'enregistrar i des d'on, o encara pitjor el que espeta "espera, que ara et donaré la decla" o "aquí acaba la decla que hauries de posar". És el que feia, si no fa encara, un cap de llista d’Esquerra, amb to sorneguer que amagava un clar interès manipulador.

Ben mirat, els nostres polítics no fan res que no faci la mateixa societat; així que, no sé de què ens queixem. En el periodisme, sembla que tothom hi pot fúmer cullerada, encara que no se’n tinguin coneixements, perquè t’entrevisten i vols decidir el resultat final que, sens dubte, defineix la teva imatge pública, o bé perquè ets un ciutadà o ciutadana més i et creus amb el dret de fer i desfer en tant que pagues aquella televisió o ràdio pública.

Ara, em venen al cap les manifestacions contràries a la instal·lació de les mal anomenades "narcosales" a Barcelona. No hi havia dia que no et vingués un grapat de veïns a increpar-te. Pretenien que difonguéssim el seu missatge, però només el seu. Les altres realitats no importaven, havies de ser el seu altaveu i, ai de tu, si se t’acudia fer el seguiment dels talls de la ronda… “¡Que te rompo la cámara!”

Tornant a la conversa, dalt del tren, s’acusa l’oposició espanyola de fer una oposició pèsima, de fer l’oposició més dolenta dels països en democràcia. Desconec com treballen els partits de l’oposició d’altres governs, però sí que és cert que tan els uns com els altres incorren al joc del descrèdit recíproc, un reducte de la infància menys constructiva, i cobren per fer-ho! 

Encara, així, els sorprèn la davallada d’interès per la política? Potser ja és hora que s’hi escarrassin una mica més i que comencin a pensar en l’avenç econòmic, tecnològic, educatiu i moral d’un país, que no pas en els seu melic.

06 d’abril 2009

El cine no em deixa morir

1 en seguici

No puc fer-ho. Encara no m'ha arribat l'hora perquè, segons publica avui el canal de notícies de Yahoo, hi ha 100 pel·lícules que hem de veure abans de morir i me'n falten més de la meitat!

Haig de descobrir què van fer dotze homes sense pietat, dos dels quals tenien un destí; un, John Connor, lliurar-nos dels terminators, l'altre, Luke Skywalker, d'una guerra encara més gran, la de les galàxies. Per això, retornaria a les estrelles en una odissea espacial amb un vuitè passatger, un caçador de replicants anomenat Rick Deckard i un tercer homé. Faria ombres xineses amb la lluna com a projector damunt d'una bicicleta, després de volar sobre el niu del cucut i matar, sense voler, un rossinyol al cel de Berlín que mai no arribarà a França.

Això, després de deixar Chinatown i travessar el riu Kwai per arribar a l'Àfrica, desitjant estimar, i conèixer-ne la reina, aquella fera de nena, potser en un sopar a Casablanca mentre en Sam la torna a tocar, la cançó, no la fera. Hauríem d'esquivar les bales, també les d'un bo, un lleig i un dolent, o el que és el mateix l'agent 007, Goldfinger i el Padrí; tots tres, sospitosos habituals. Les dones patirien un atac de nervis i, entre somriures i llàgrimes, m'obligarien a fugir per trobar un mag, a Oz, i recuperar l'anell del Senyor, que guarda l'arca perduda.

Pel camí, cantaria sota la pluja i em creuaria amb set nans i una dona de pell molt blanca, un gorila descomunal que sopa tauró assassí a la brasa i sopa d'oca. Volaria amb el drac, que dona nom a tota l'operació, fins a moscú. Trucaria amb un telèfon vermell al millor exorcista per aplacar la bèstia humana i recuperar un dels nostres. Succeïria aquella nit. Les tres següents les deixem per a Eva.

Amb un tramvia anomenat Desig recorreria viaranys de glòria i esquivaria set samurais, els centaures del desert, un brau salvatge i un ramat d'anyells molt silenciosos. Quan en Harry trovés la Sally, de vacances a Roma, tot degustant unes maduixes salvatges, recordaria que el Titanic ja es va enfonsar una vegada, a principis de segle vint, i que tot això està passant a Matrix, la matriu del cinema. La llista no és més llarga que la de Schindler, però encara hi ha temps. El cine no em deixarà morir.

05 d’abril 2009

Sorolla, que bé que et venen!

0 en seguici

Impulsat per la propaganda a diaris i televisió, he decidit fer un cop d'ull a l'exposició itinerant de Sorolla, abans que abandoni el MNAC. Per sort, he aprofitat l'entrada gratuïta de diumenge a la tarda, perquè m'hauria sabut greu pagar-ne l'entrada.

El Sorolla que hi he trobat no és per a res el millor d'ell, sinó un conjunt de quadres de grans dimensions que escenifiquen els costums de diverses regions de l'Estat espanyol; un encàrrec que li van fer, vaja, i això ho explica tot. Només en salvo un, de quadre, el dels pescadors, el de la llum mediterrània que va enaltir el nom de l'artista i per la qual sel coneix arreu.

31 de març 2009

Pluja, beneïda pluja

0 en seguici

Què té la pluja que ofèn tot sovint? No m'he topat amb ningú que tingués un qualificatiu agradable per al dia d'avui. Que si era de gossos, que si era el que ens permet deduïr que un gos ha passat per la vorera i el seu amo és un marrà, que si era lleig, desastrós, lamentable...

En sortir de la feina --tard, com sempre-- sonava "Entends-tu les chiens" a l'iPod. El paraigua no s'ha mogut de la bossa. La caputxa tampoc ha fet la seva funció. He aixecat el cap i he deixat que la pluja perlegés els vidres de les ulleres, fins que els cossos perdien la forma i s'entortolligaven els uns amb els altres.

23 de març 2009

Retorn amarg

0 en seguici

Retorn amarg. És el títol d'un dels darrers llibres de Lluïsa Forrellat. Fa temps que és a la lleixa, que el vull llegir, però molts altres van passant-li al davant. El fet és que hi és i que la dona, malgrat el pas del temps i les pors, va reemprendre la carrera literària.

Ja és negra nit. Aviat els allargarà les estones de companyia per brindar-nos una escalforeta amical i plàcida. Tornar a casa amb llum de dia i llevar-me també amb llum de dia! Tinc ganes de poder obrir les finestres de bat a bat sense amoïnar-me de què se'm refredi la casa. I tenir tardes lliures! Llegir al sofà mentre aquells "horitzons rectes i prims" de Gabriel Ferrater es dibuixen incandescents a la paret de l'estança.

Silenci. Tota la tarda que l'he esperat. Al final, ha calgut marxar de la feina per trobar-lo. Ara sí. Silenci. Capvespre. Retorn.

Related Posts with Thumbnails