e m p r e m t e s

31 d’agost 2007

Sidral de còdecs

0 en seguici

Ho he aconseguit. Finalment, després de mesos d’exasperació, he resolt els conflictes dels còdecs de vídeo i so instal·lats a l’ordinador i puc tornar a visualitzar els meus bruts per remuntar les seqüències. I, el millor, sense haver formatejat el disc dur com m'havien recomanat moltes persones —fins i tot, informàtics.

És molt probable que l’origen del problema fos la combinació de packs de còdecs que he instal·lat durant anys, d’aquells que et vénen al CD d'una revista o dels que et descarregues d’internet. Així que he fet el que proposava, en un fòrum sobre el tema, un tal Luís: esborrar tots els còdecs —tots!— amb el programa gratuït Codec Sniper, que t’informa de tots els còdecs instal·lats i et deixa esborrar-los un per un.

Fet això, he seguit amb la pauta indicada: instal·lar els còdecs per separat. Per fi podia veure els vídeos amb l’Adobe Premiere, però seguia tenint algun problema perquè al començament de cada tall, la imatge tremolava. Per tant, he desinstal·lat els còdecs i he seguit el consell d’un segon usuari: instal·lar l’XP Codec Pack i ha estat la solució definitiva al meu maldecap audiovisual.

28 d’agost 2007

Hola, ja has tornat?

2 en seguici

T’ho torno a preguntar: ja ets aquí? Perquè m’està molt bé que les tecnologies avancin i que sigui un aparell amb la teva veu qui em despenja el telèfon cada vegada que miro de parlar amb tu i no una senyoreta d’Orange o Vodafone o la companyia que sigui i que a sobre ho fa amb una llengua que no és la nostra. Tot això m’està bé, a mitges, perquè prefereixo sentir-te a tu, saber que ja ets aquí i que estàs bé. És el que tenim els amics, suposo...

Jo no he marxat. Prou que ho saps que no he fet vacances —ni en faré— aquest any. Per això, em sembla que hauries de ser tu qui avisi de l’arribada. Quan ens veiem, em miraràs amb posat d’incredulitat, compararàs el to de la teva pell bruna amb el color d’un cafè llarg de llet que gasto per ara. Em tornaràs a mirar, aquesta vegada amb llàstima, i em diràs: «ves-te’n de vacances, home!», com si jo hi pogués fer-hi res.

Després relataràs les teves aventures per mig món, que tu ja ho tens això. Un mes dóna per a molt, sobretot per trepitjar terres de colors ben diversos i gastar la teva petita fortuna. T’envoltaràs de curiosos, jo el primer, perquè m’agrada escoltar-te i aprendre coses noves i pensar que un dia les meves sabates també caminaran pels indrets que descrius amb tanta passió. Tindràs la boca tan farcida de paraules pròpies que potser no voldràs saber com ens ha anat per aquí.

Sàpigues que fer excursions per Barcelona és possible, quan s’interrompen trams de metro o es tallen carrers per obres que t’obliguen a fer més volta. També la ciutat esdevé un bon lloc per aïllar-se de tot, quan descobreixes que sortir amb cotxe et pot costar la vida o un dia sencer a la carretera, o que fer-ho amb tren o avió pot es pot convertir en una odissea. Que sí, que fins i tot per escapar-te a Castelldefels amb tren ha estat prou complicat! I què t’he de dir de les nits estrellades en plena ciutat. Existeixen, t’ho ben asseguro. Les podràs veure quan Barcelona es torni a apagar tres dies, com ho va fer el 23 de juliol, i caminis a través de la negror.

23 d’agost 2007

El salt del senegalès

0 en seguici

Hi ha històries que no poden passar per alt, pel factor denúncia, per la humanitat o per la càrrega emocional que contenen. L’E. n’ha testimoniat una, aquesta tarda, la que aquí relato. Cap a quarts de dues del dijous 23 d’agost, s’ha alçat un rebombori al voltant d’uns africans que venien bosses al xamfrà de la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer de Girona. «D’aquells que cobren quatre duros i tenen potents màfies al darrere», especifica l’E. Però la indignació no els apuntava, a ells, sinó a la policia pel deteniment amb què vigilen els venedors ambulants i no les màfies.

Resulta que un dels senegalesos s’ha sentit perseguit pels agents i ha corregut fins a saltar un dels matolls laterals, ja que, segons l’E., «prefereixen tirar-se en plena Gran Via, davant dels cotxes, que caure a les mans de la policia». El senegalès ha quedat estès a terra, inconscient i mal ferit a conseqüència del xoc amb un vehicle. L’han atès allà mateix i li han practicat un massatge cardíac, que és el que es fa quan el cor deixa de bategar. Explica l’E. que un cop restablertes les constants, l’han immobilitzat i l’ambulància del SEM se l’ha endut a l’hospital de Sant Pau.

19 d’agost 2007

Pluja. Homes grisos. Pluja.

2 en seguici

Plou amb ganes com feia temps que no ho feia. És un xàfec d’aquells de finals d’estiu, persistent, a batzegades. L’aire molt més fresc del que ens té acostumats i amarat d’una humitat que no molesta. Els colors complementaris s’han trobat aquest matí i fan de la seva dansa un esclat de grisos.

Avui és un d’aquells matins en que exclames «bon dia» i et responen «tu mateix, amb la que cau» o «no massa, que diguem» o «si a això li dius bo...» i optes per fer-te l’orni, perquè ja fa temps que vas descobrir com n’és d’esgotador voler fer entendre que tot depèn dels ulls de qui mira, que un aiguat és una benedicció en temps de sequera, que passen més coses al món que no pas una gotellada... Qui vulgui veure un dia lleig, allà ell, ja s’ho farà! Però que no t’esguerrin la teva visió poètica, nostàlgica, deliciosa, tranquil·la i pictòrica.

Deixa-la caure i fes de la pluja la teva aliada en la lluita per a una natura verda, la teva acompanyant en una visita de museu, la teva sintonia mentre llegeixes aquella novel·la que no pots deixar, l'espectadora d'última fila quan descobreixes una sèrie que s'addiu molt amb el dia («Carnivale») o aquella estampa que et transporta a moments viscuts o anhels futurs.

17 d’agost 2007

Sociologia improvisada

0 en seguici

No tens ganes de festa, vas i t’hi fiques de ple. Perquè és Gràcia i perquè la companyia es grata. Però, siguem francs, quan no toca, ho hauries de deixar estar perquè, després, passa el que passa. Que l’hamburguessa aquella, tan bona i que tant de gust et venia, t’acaba removent les tripes. Que la música, tot i ser variada, et molesta més que mai. Que sí, que s’acopla, que el volum és excessivament alt, que amb menys decibels ni hauria de sobres. ¿Haurem d’esperar que un estudi mèdic certifiqui que la societat d’avui pateix més sordesa que la d’ahir per entendre que el soroll no ens és bo?

I com que la música no et fa el pes i prou feina tens a retenir l’hamurguesa a mig digerir dins del teu estómac, et dediques a analitzar la dansa col·lectiva sense moure't gaire. Determinades cançons menen la gent cap a un moviment catàrtic o, el que és el mateix, la banda condueix el ramat. Salts i mans alçades, però amb divergències. Aquí hi ha punys tancats, palmells estesos a l’estil Herr Flick, palmells de costat, punys fent banyes o els índex ben estirats en gest indicador. Atenció sociòlegs sense tema per al doctorat!

Entremig de la massa hi ha diversos nuclis actius i, al centre, un o més líders arrenquen el ritme als del voltant. El volum ensordidor propicia llargues digressions entre individus, l’acudit fàcil i la burleta pels primers en plegar veles que ràpidament són titllats de «rajats» o «cienicientas». Paraules d’arlequins del segle XXI. Ves a saber si no són ells els qui més ansien sortir de la marabunta. El teu sentit comú, però, menysté aquests jocs dialèctics i posa el punt i a part. Demà serà un altre dia, un dia millor.

12 d’agost 2007

Els calaixos del temps

0 en seguici

Una neteja ben a fons, d’aquelles que només fem molt de tant en tant, és com fer un viatge a través del temps. Obert el primer calaix, queden a la vista tres objectes que ja han estan en desús. El més jove —incrèdul encara d’haver estat relegat a acumular pols— és un «discman» seminou que hauria tingut corda per molts anys si els reproductors digitals MP3 no haguessin irromput al mercat tan aviat. El «walkman» del costat no hi té res a dir. Aquest ja fa anys que va viure el relleu, encara que sortosament va reproduir moltes més cintes de cassette que no pas discos compactes el veí. Qui no ha tornat a sonar és el telèfon mòbil, un antic model de la casa Motorola, pesat, robust, que en la seva etapa àlgida il·luminava la numeració amb una llum verda.

El viatge a través del temps també esdevé un viatge emocional quan el calaix de les fotos ens transporta momentàniament les vives imatges dels qui no hi són. Aquella professora d’escola que seia al darrere de la classe per poder-se furgar el nas a gust sense que els alumnes la veiéssim o l’oncle que va marxar quan encara havia de formar una família. Però entremig també hi són els antics companys d’escola que no tornes a veure més, llevat del dia que te’ls trobes al metro i ni tu ni l’altre goseu dir-vos res pel dubte de si realment és qui et penses que és.

Les fotografies també et demostren com n’és de relatiu tot plegat. Fixa’t, qui t’hauria dit a tu que algun dia treballaries a la plaça que surt en aquella instantània? O que deu anys després de fúmer l’ase sota un xàfec durant les festes de la Mercè i guaitar a través dels finestrals d’unes oficines, acabaries treballant justament en aquells despatxos? Qui sap, potser en una de les fotos més recents hi hagin les claus del futur. És hora de tancar el calaix i deixar que sigui el temps ens lliuri les respostes.

09 d’agost 2007

Dispers i decebut

8 en seguici

No hi ha res pitjor que perdre el rumb i no adonar-te’n fins que ets a les antípodes. És el que m’ha passat a la feina. He menystingut, sense adonar-me’n, l’objectiu principal de la meva tasca i he corregut els turons d’Úbeda fins acabar malhumorat amb tot el que m’envolta però sobretot decebut amb mi mateix. Potser perquè necessito unes vacances o perquè perdo facultats o totes dues coses. La qüestió és que, sigui com sigui, he de tombar la truita perquè ni tindré vacances aquest any ni les facultats són per a llençar coets —són les que són i minven amb l’edat.

Ara bé, el dia no era prou esplèndid, que he hagut de coincidir amb un d’aquells individus amb somriure d’anunci de dentifrici. D’aquells que sembla que et volen complaure amb tot però que, delatats pels gestos i mirades, deixen ben clar que et volen lluny del seu despatx perquè els estàs endarrerint l’hora de sortida, quan, de fet, ha estat ell qui m’ha fet perdre el temps. «Tengo que hacer una llamada, vuelve dentro de diez minutos», ha fet.

Per a més inri, el presoner de la ratlla diplomàtica s’ha atrevit a dir-me com fer la meva feina: «aquí estás perdiendo el tiempo». No, si a sobre tenia raó! M’ha indicat on hauria d’anar, però era massa tard, s’havia exhaurit la tarda i el meu ego tocat ha emergit per fer-li saber que «nos dejara hacer el nuestro como humildemente sabemos». Un punt estrany on l’ego i la humilitat es toquen, reaccionen i esclaten, per fer-me saber que equivocar-se és humà, però que la propera vegada més val que porti la brúixola mental.

06 d’agost 2007

Camp, cridòria i cartells en àrab

2 en seguici

No podem retornar al passat, però podem reviure’l més enllà dels records si disposem les cartes com en aquella partida. Un dia solellós al resguard dels pins del Montnegre. Un ventijol entre suau i enèrgic. Un restaurant amb vistes al Mediterrani. La cridòria d’una família mig gitana mig paia? No, aquesta carta no hi era a l’altre joc.

S’estan a fora mentre esperen que els portin a taula i haurà de ser a dins —sortosament— perquè aquí ja no hi ha lloc. Un gitano de mitjana edat i pell adobada es molesta perquè el cabell li va als ulls. El seu interlocutor, un adolescent tot vestit de blanc, l’aconsella que es lligui la cabellera. L’altre fa que sí i esmenta que sovint es fa una cua, mentre el jove immaculat passa la mà per la sandàlia esquerra, que s’havia embrutat de sorra. Tot d’una, una de les dones paies —morena, molsuda, tapada amb negres i vermells com l’Olivia dels còmics d’en Popeie— esvalota el galliner amb els seus esgarips. Gesticula ampul·losament, tant que em fa pensar on haurà aparcat el camió. «Ja te’m vist —penso—. Ara, per què no gaudim plegats dels sons del camp?»

Havent dinat, m’estiro sobre un llit de pinassa i alguna pedra punxuda. M’hi acabo avesant fins al punt que m’adormo una estona. Quan em desperto em ve el regust de l’all que he fregat a la llesca de pa amb tomàquet. Un regust que m’acompanya durant tot el trajecte de tornada per l’AP-7. Un parell de cartells indicadors acaben d’eixorivir-me per la sorpresa que m’enduc en veure’ls escrits en grafies aràbigues al costat del català. Per la mateixa regla de tres, no hauríem de trigar pas massa a afegir-hi el francès o el xinès.

01 d’agost 2007

No et tallis per dir 'tallat'

2 en seguici
És realment prodigiós el fet que hi hagi gent que porti vivint a Catalunya des de fa quaranta, cinquanta anys i encara no hagi arribat el matí en què digui bon dia. Però encara és més extraordinari el cas del cambrer que aconsegueix passar els dies i els mesos sense tenir curiositat per esbrinar quina ambrosíaca beguda pot ser un tallat perquè la demani tanta gent. Són milers de treballadors de l'hostaleria que -imagino que cansats pel viatge intercontinental- han acabat les seves ganes d'aprendre bastant abans de distingir un cafè amb llet d'un cafè amb gel.

Jo no ho podria haver dit millor i, per tant, permeteu-me que aquest cop plantifiqui en aquest espai el començament de l'article d'en Salvador Cot publicat a l'Avui d'aquest primer d'agost.

Related Posts with Thumbnails