'Vides creuades'

Fa anys vaig heretar una col·lecció de llibres entre els qual hi figurava «Vides creudades» de Raymond Carver i, com la resta, va trobar un repòs gairebé ininterromput en un prestatge elevat i polsós. Sabia que Robert Altman havia dut el llibre de relats al cinema, en un film que duu el mateix títol i, sense haver-la vist, vaig dir-me que ja era hora de fer una ullada a aquell plec de pàgines engroguides, que si el cinema n’havia tret profit no podia estar pas malament.

A més, Carver està considerat com un dels millors escriptors nord-americans de la dècada dels 80 i pare del dirty realism o realime brut, un estil narratiu que descriu fragments quotidians oposats al somni americà. Per què, doncs, no descobrir l’obra d’aquest escriptor i poeta?

Malauradament, a les cent-seixanta pàgines de les «vides creuades» de Carver, no hi he trobat cap personatge que a banda de mediocre fos captivador, ni tampoc una història capaç d’enverinar-me a l’instant com un dard amarat de curare. Es pot dir que m’he forçat a acabar-lo, dient-me que potser algun dels relats independents valdria la pena o que potser el darrer donaria sentit a tota l’obra. No ha estat així.

Coincideixo amb els que en parlen, que la literatura de Raymond Carver és escueta, directa, minimalista, carent de passatges descriptius i floritures estilístiques. No se’l pot titllar, doncs, de carregós o barroc, però entre poc i massa! M’estimo més el punt intermedi que combina acció, diàleg i descripció. Potser aquesta vegada, la pel·lícula m'entusiasmarà més que l'obra que la va inspirar.

I la ciutadania quan guanya?

És sorprenent com un debat televisat pot marcar les converses de tot un dia. Al carrer, a la feina, als mitjans de comunicació, gairebé tothom parlava de la confrontació entre Rajoy i Zapatero, i la majoria, per ben poc, creia que el socialista havia guanyat. Guanyat què? Interès o confiança de l’electorat, potser? Decisió en el discurs o mestria en les formes? Potser abans hauríem de preguntar-nos què s’hi jugaven els lleons del circ polític.

A mi em sembla que no va guanyar cap dels dos, perquè ni l’un ni l’altre van defugir la pluja de retrets a la qual ens tenen acostumats quan s’interpel·len al Congrés. Tampoc van aportar continguts nous a la seva retòrica, sinó ben al contrari. Zapatero va retrocedir quatre anys enrere per recordar com l’anterior govern havia mentit sobre l’autoria de l’11-M i Rajoy va utilitzar novament les víctimes per fer demagògia barata.

Cap dels dos homes presidenciables va parlar de programes i reptes de futur. Poc persuasius, doncs, van optar per recordar què havien aconseguit o en què s’havia equivocat el rival. Zapatero no va sortir de la prudència excessiva a la qual ens té habituats i li va faltar carisma i convicció. Rajoy va mirar de desestabilitzar-lo, sense gaires arguments, i va actuar amb més educació que de costum. Potser, per això, va guanyar més que no pas el socialista.

Amb aquests debats, però, qui no triomfa de cap de les maneres són la resta de partits i els seus votants, que no hi tenen veu. Molt pitjor ho tenen els partits sense representació parlamentària, que no troben espai als mitjans —tampoc als públics, que ja és gros. I la ciutadania, on queda en tot això? Hi ha algú que pensi en els guanys del ciutadà i no de la pròpia butxaca o del propi partit?

Menys cafè, noia de ràdio

Has entrat a la sala de premsa dos quarts d’hora abans de l’acte, quan només dos periodistes jugàvem a fer-nos eco a l'estança gairebé buida i ni tant sols has pronunciat un «bon dia» cortès. Tu, dona de ràdio, has deixat les teves mandangues per predicar amb els costums de Madrid: anar a esmorzar i fer-la petar amb els teus col·legues de professió o qui sigui, que per la feina encara tens tot el dia.

Quan has tornat a les teves obligacions, la sala de premsa era un xic més plena, però tu, dona de ràdio, que has preferit descobrir al cafè el sabor de la teva mirada, t’has perdut un detall important. Els parlaments s’havien traslladat en un altre espai i, quan hi has caigut, tu i altres companys heu aparegut amb les corredisses i el rebombori propis del parvulari.

Tu, noia de ràdio, t’has vist entre l’espasa i la paret davant la possibilitat d’haver perdut aquell tall de veu que et reclamaria l’emissora catalana i no has dubtat a afanyar-te a connectar la teva gravadora digital. Sense miraments, t’has col·locat com has volgut, has trepitjat el cable del meu micròfon i de poc m’esbotzes la paradeta, però tu, que ets una dona de ràdio impetuosa, dinàmica, individualista i sense contemplacions ni miraments, a penes t’has immutat. Si m’haguessis donat l’ocasió t’hauria aconsellat de deixar el cafè.

Excel·lència ferroviària

Ho he comprovat. No diré que l’espera ha valgut la pena, perquè deu anys és precisament el que no haurien hagut de passar des que es va decidir construir una línia d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. El que sí que puc dir és que el TGV era necessari i funciona. He tingut l’ocasió de viatjar-hi, la segona setmana després de l’estrena, i encara em faig creus que per anar a Madrid hagi trigat el mateix que per anar fins altres punts del Principat.

Comprovada l’eficiència del transport, se’m fa molt difícil de creure que a partir d’ara encara hi hagi gent que prefereixi fer el mateix trajecte en avió o en cotxe. També em costa de creure que Adif no doni cap altra més opció als viatgers que fins fa una setmana podien fer el trajecte per un preu més raonable en una altra categoria de trens.

Ni còpies ni aigua!

Sovint les persones a qui els periodistes entrevistem —per tenir aquell tall de veu que justifica les dades i dóna aquella oficialitat a la notícia— ens demanen una còpia de la notícia, malgrat que avui ja hi ha algunes cadenes de televisió i emissores de ràdio que ofereixen continguts «a la carta» i que, per l’espera de mesos i el cost que implica rebre una còpia, és potser més còmode enregistrar-ho directament durant l’emissió.

Posar preu a les còpies, a banda de ser una política empresarial en què els treballadors no hi tenim res a veure ni a dir, ho trobo una mesura del tot raonable per evitar un consum desmesurat de DVD. Per ecologia, doncs, però també perquè això implicaria una persona dedicada només a això: copiar a tort i a dret.

Amb tot, n’hi ha que no es conformen. A la finestra del correu, tinc obert el missatge d’un «paio», perquè no el puc anomenar d’altra manera, que considera «inacceptable» haver de pagar per l’esmentada còpia i ens amenaça: «No he firmat res conforme us cedeixo els meus drets, així que, dit clar i català, o rebo una còpia gratuïta o no us cedeixo els drets per emetre la peça».

El missatge arribava el dia en què la productora va lliurar-me una desena de DVD que les persones interessades mai han vingut a buscar. Així, davant de la pila de discs i de l’exigència de l’home, no dubtaria a dir-li «saps què, maco, doncs per prepotent no s’emet la història i et quedes sense aquesta micona de publicitat que hauria suposat per al teu negoci». A partir d’ara, ni còpies ni aigua!

Ebay retira els vots a subhasta

A començaments d'aquesta setmana, La Vanguardia es feia ressò de què alguns ciutadans de l'Estat espanyol havien posat en venda o a subhasta el seu vot per als comicis del 9 de març al web d'Ebay. Un dia més tard, s'informava que la pàgina comercial retirava totes les ofertes per tractar-se d'una transacció il·legal.

No eren pocs els vots a subhasta i cada venedor hi posava el preu de sortida que creia oportú. N'hi havia per seixanta euros i d'altres que quadruplicaven aquesta xifra. Els venedors de vot garantien l'execució del vot comprat mitjançant enregistraments de vídeo (els telèfons mòbils ho permeten) en pla seqüència des del tancament del sobre fins a l'urna.

El debat està obert i els polítics haurien de fer-hi alguna cosa si és que té remei: la ciutadania està tan cansada de vosaltres com per arribar a vendre el seu vot? La resposta apunta a un sí entre companys de feina, amics i familiars perquè, diuen alguns, "tots els partits són igual d'hipòcrites" o "en res es diferencia un candidat de l'altre, tots acaben fent el que els dóna la gana".

Tria de cinc

Fer la tria de cinc blogs no és fàcil, perquè només a la Catosfera ja n'hi ha un bon grapat que valen la pena, però en Nússer B. Lakmisi m'ha passat una d'aquestes cadenes i com que és positiva, la segueixo. També el Cabaret de les Paraules m'ha escollit, amb quatre blogs més, per al premi "Art i Escaig" (les normes són a l'entrada enllaçada). En tots dos casos es tracta de triar cinc blogs interessants. Aquí va la meva tria (miro de no repetir guanyadors anteriors):

El radar de Sarrià, en la categoria "Polític, tu no t'escapes". En Miquel Saumell reflexiona sobre això que alguns anomenen "classe política", tot i que la classe, als escons, s'estila poc. Potser, vingui del símil amb els sidrals freqüents que hi ha a les aules de col·legi.

L'Atzucac, en la categoria "Mirada objectivada", perquè arrenca fragments de la realitat i ens els serveix com un plat nou i desconegut, que a més és deliciós. Admirable!

Do de Llengua, en la categoria "Deixa'm parlar". La riallera "lingüista elitista" descriu situacions i reaccions que ben sovint es donen al voltant del català, com ara quan demanem un tallat i no ens entenen. El blog destil·la una fina ironia i un optimisme lloable.

Gumets, en la categoria "Disseny que sorprèn", per la senyora feinada que hi ha al darrere, per trencar amb els angles i les quadrícules característiques dels blogs.

Flaneuse, en la categoria "Nostalgia del què va ser". El dia que va deixar l'antic disseny web per un de més nou, mesurat i correcte, també va deixar alguna cosa que ja no recordo que és, però que tenia a veure amb la proximitat i les idees.

Apa, ja he fet els deures, i encara en tinc uns de similars pendents. Però com que no em cansaré mai de recomanar blogs, hi tornaré ben aviat. Ara és el torn d'aquests cinc guanyadors, que han de fer el mateix, si volen, en les categories que vulguin.

Ho sento perquè t'he fallat

T'ho dic de veres i, tot i així, em sembla que no m'arribes a creure. Em sap greu. Sento no haver estat a l'alçada. Sé que esperaves de mi molt més encara, que ho veig a la teva mirada, i jo, tòtil, he tornat a espifiar-la com fa dos dies. Ja ho diuen que l'home és prou burro per ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, i jo no sóc l'excepció.

Davant de les teves observacions, d'aquesta manera que tens de renyar tan diplomàtica, tan curosa, tan sentida i tan, per què no, afectuosa, em sento miserable i pel meu cap passen moltes paraules, ineptitud i incompetència són les que més sonen, i d'aquí me'n vaig de nou al sermó del dilluns i de com també aleshores l'havia espefifiada, però sento fermament que el penediment d'avui és més gran, com també ho és la teva decepció, i no m'ho diràs, em diràs moltes altres coses, sempre ben dites, però això justament, no.

Tens raó. No, no, si tens raó. El meu cap no deixa de pendular com un autòmata en senyal d'assentiment i quan me n'adono, penso que potser em prendràs per algú amb falta de criteri incapaç de rebatre amb arguments les teves paraules encertades, colpidores i sàvies, però precisament la saviesa no pot rebatre's, o no hauria de rebatre's, i mentre penso això, el meu cap segueix assentint, una mica més cot... ¿i si penses que em rifo de tu, que no et prenc seriosament, que dic que sí a tot per complaure't o perquè acabis abans el discurs? No, això sí que no. No ho voldria pas, que arribessis a pensar una cosa així, però els teus ulls..., què miren els teus ulls? Mai els havia vist tant profunds i això em fa por. Em fa por tornar a decebre't perquè no sé si em quedarà cap més oportunitat.

A partir d'ara, doncs, estaré més atent, establiré un ordre de prioritats, ho consultaré tot abans de fer cap moviment, no me'n deixaré passar ni una a mi mateix abans que tu te n'adonis i no m'aturaré fins assolir aquell nivell que esperes de mi i quan hi arribi, aleshores, miraré més amunt encara i seguiré el camí sense defallir, sense esbufegar, amb totes les forces de veure el camí que deixo enrera.