D'on ve la sort?

El que un home pensa de si mateix és el que determina el seu destí (Henry David Thoreau)

Fa temps vaig llegir que la bona sort se la fa un mateix, que no ve sola, que no hi ha cops de sort. Aleshores, no ho vaig entendre. Només calia interpretar el sentit que els autors del llibre volien donar a les seves paraules. Bona o dolenta, la sort és als ulls de qui mira. Els fets passen i són el que són. El temps ens dóna prou perspectiva per veure, sovint, que el que semblava una cosa n’acaba sent una altra.

—Bon cap de setmana! —he proferit als meus companys de feina, mentre deixava el lloc de treball—. Fins la setmana vinent, que serà millor que aquesta.

Ho he dit ben convençut. Un desig que ha vingut de ben endins. Tot d’una, algú ha espetat:

—I per què ha de ser millor?

—No ho sé —he afegit—, m’agrada pensar-ho i, ben mirat, per què no podria ser-ho?

Pensar en positiu no vol dir viure en un món irreal. Pensar en positiu és mirar de veure el millor de cada situació i així poder-ne treure el màxim profit. Pensar en positiu t’ensenya a no encallar-te quan alguna cosa no surt com tu vols, que no té res a veure amb el comformisme sinó amb la idea que res passa perquè si o que tot té una raó de ser. En definitiva, que cal seguir caminant fins a trobar allò que hom busca. Qui no s’atura acaba fent sort.

Intents infinits

—La pedra, agafa-la fort, així, amb la mà ben ferma —aconsellava el pare al fill mentre el sol jeia sobre els arrossars d’una verdor incipient, fins i tot poruga.

La llum de mitja tarda era intensa i el seu reflex molest. S’emmirallava sobre l’aigua estancada on pare i fill jugaven a fer rebotar pedretes. Havien de ser ben planes i llises i calia llençar-les en una trajectòria gairebé horitzontal respecte el terra, amb precisió, sense dubtar-ne gens.

—I si no rebota? —preguntava el menut.

—I si ho fa? —El pare va prémer-lo per les espatlles—. No deixis mai d’intentar-ho per la por a errar-la. En aquesta vida els intents són infinits. En tens tants com ganes tinguis de provar-ho.

—Llençaré pedres fins que alguna saltironegi!

—I el més important: l’intent és només teu.

El dijous de la discòrdia

És la portada del setmanari «El jueves» publicada el dijous 19 de juliol de 2007 i intervinguda ràpidament per ordre judicial. Una situació que ja s’havia produït l’any 1977 amb els números 1 i 7. En aquesta ocasió, el jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo ha decidit que calia retirar tots els exemplars de la revista satírica per «irreverent».

A la polèmica portada, apareixen un home i una dona que tenen una certa retirada als Prínceps d’Astúries. Segons els magistrats, l’escena de llit que representen és «clarament denigrant i objectivament difamant» per ser qui són i això em fa pensar que tota la humanitat que reprodueix escenes similars en llits, platges o dalt d’un pinacle de la Sagrada Família són «irreverents». Potser els monarques no responquin als impulsos de la mare natura i es reprodueixin per espores o en tubs d’assaig. Qui ho sap...

Per precaució, una tira negra tapa els ulls als subjectes de la imatge. Que no es digui que no s’ha protegit la seva intimitat. Es tracta d’una parella qualsevol en què ell li diu a ella «te das cuenta de que vas a ser preñada» i afegeix «esto va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida».

Ni als quioscos ni a Internet. «El Jueves» ha desaparegut però ha deixat una estela en mitjans digitals, impresos i audiovisuals. Una notorietat que ha traspassat fronteres i que mostra l’actitud grisa d’un país ancorat al passat. La revista que podria haver atemptat en delictes contra la Corona, tipificats als articles 490.3 i 491 del Codi Penal, ja ha anunciat que respondrà a la situació amb l’humor gràfic que caracteritza la revista de sàtira social.

Deixa que t'encomanin el riure

D’il·lusions no es viu, perquè no sempre s’acompleixen, però no hi ha res tan cert com que les il·lusions propicien canvis i avenços. Les il·lusions mouen el món. Amb unes paraules així, la Morfia s’acomiada del seus companys de feina, tot i que no tothom l’entén. La Tica, per exemple, afirma, a esquenes de l’altra, que això no és seriós.

Em pregunto què li provoca aquest malestar. La pobra, no suporta veure com algú a qui han acomiadat marxa amb el cap tan alt i el somriure a la cara. No comprèn que no hi hagi ressentiment o tristor per enlloc. Els seus comentaris palesen una clara displicència cap els «feliços de la vida».

«És que sempre la veus amb aquella rialla —diu molesta—. Deu tenir uns fils invisibles que li aguanten l’expressió, perquè és impossible que sempre estigui feliç.» Deixa que rigui, dona, i encomana’t, tu també. No li ho dic. M’ho callo, però de veres que li caldria sortir d’aquest posat sempre seriós, sempre concentrat, sempre tossut. La musculatura facial li ho agrairia.

Adéu vainilla, adéu!

Benvolguda noia de vainilla,

Tu, que vas irrompre a les nostres vides amb aquell entusiasme desbordant, aquella alegria imparable i aquelles rialles enjogassades, què ha estat de tu i del teu aroma? Pregonaves la teva santa filosofia vital de València a Catalunya i de Catalunya a València. Tenies un credo per a tothom, el teu. Als teus ulls, tot semblava meravellós i et desfeies en benaurances i bones accions.

Recordo el dia que la teva fragància floral va envair l’estança. Amb el primer corrent d’aire, tots sabíem que la noia de vainilla acabava d’entrar. Amb la teva intel·ligència de vainilla sabies recitar-nos tots els autors dels temes que sonaven a la ràdio, amb les teves mans de vainilla revisaves les factures que, havent-les tocat tu, prenien el qualificatiu “de vainilla”. Gràcies a tu, tots nosaltres vam passar a ser “de vainilla”. La teva bici també era de vainilla, com el teu cotxe o aquella casa de la qual volies marxar tot i viure en un barri més vainilla que el mateix flam de la Danone. Aclucaves els teus ulls caiguts amb la cadència fragant de la vainilla i vinclaves la testa amb la suavitat del seu sabor.

De sobte, com l'aroma del te de vainilla, et vas esvair sense deixar rastre. Igual d’efímeres han resultat ser la teva amistat, les teves rialles, les teves bones accions i qui sap si el teu entusiasme. Esperem que a la teva nova vida de vainilla sigui més persistent que el teu pas per les nostres.

No hi ha prou ponts a Barcelona

Vols viure a Barcelona, a «la millor botiga del món», a la ciutat post-olímpica que mira el mar i dóna l’esquena a les persones? Doncs, abans, empescat la manera de fer-te ric i paga una hipoteca o lloga —que, per ara, és gairebé el mateix. I si la teva butxaca no és prou fonda, sàpigues que tampoc no hi ha prou ponts a la ciutat per aixoplugar tanta mala fortuna. Per contra, els anuncis de «es ven» o «es lloga» creixen progressivament a les façanes barcelonines, i això em fa pensar si a la propera Diada no hi haurà més rètols de Tecnocasa que senyeres als balcons.

Truques alguns dels anunciants. De primer, et despenja una àvia de Vic. Ella i la seva sòcia estan reformant la casa —un tercer prou ben comunicat— i han apujat el preu de 450 a 650 euros des que va marxar l’últim inquilí. Ni més ni menys, que dos-cents d’una volada. A sobre, té la barra de dir-te que no pretenen fer negoci, que a penes guanyen el mínim per al manteniment.

El segon anunciant és una treballadora d’una agència immobiliària. Explica que el pis que publiciten a tocar de la Plaça Lesseps surt per un lloguer mensual de 900 euros. «Impossible per a una persona sola», li dius. I com que és una dona amb recursos —bé, una agència amb molts recursos!— et sorprèn amb una segona oferta. «Tinc un piset la mar de cuco al costat del Mercat de Sant Antoni, d’un sol ambient, amb el bany a banda, és clar, reformat, per només 700 euros al mes, situat en un àtic, l’ascensor arriba fins al quart i cal pujar l’últim tram a peu.» Collons!, era per dir-li, no em vulgui endossar un colomar, senyora! Que per molta reforma, parquet i aire condicionat que li posin seguirà sent una caseta de terrat.

A la tercera, no va la vençuda, per més que ho digui l’aforisme. Situem-nos. Un pis al costat de l’Hospital Clínic, ben comunicat, d’uns 90 metres quadrats, amb tres habitacions, cuina, menjador, una petita cambra, un bany complert i un de petit, per 900 euros al mes. Fins aquí, sembla una meravella si l’han de compartir dues persones, però només hi ha una habitació decent. Les altres dues són escarransides, hi cap un llit individual i algunes prestatgeries. D’armaris, res, que per això ja tenim la cambreta com a vestidor, clarifica la propietària.

La senyora, de mitjana edat i ornamentació barroca, insisteix a fer gala de l’immoble. «És excel·lent per a compartir entre dues i tres persones.» Això si no et toca una de les dues habitacions-zulo, senyora, que tinc dos ulls i un cervell que processa, encara. «A més, he mantingut els mobles metàl·lics de la cuina, els he arreglat tots, perquè ara això és torna a portar molt, és això que en diuen vintage. Igual que els globus del rebedor, també els he conservat. El vintage està de moda.»

No et deixes entabanar. Sona molt bé, molt glamurós, molt xic, i just per això, perquè tu no sintonitzes amb aquesta mena de gent, no dones cap importància a la decoració. Si fos per tu, la canviaries tota de dalt a baix, que tant de vintatge provoca arcades. El que li cal a l’estança és una bona capa de personalitat. Però amb aquests preus, l’única capa que veurà la propietària serà la d’un emir que busca segona residència a Europa.

Superman ha mort

No podria haver estat un final més atípic i sorprenent. Això de salvar vides quan no persegueix la notícia, o a l’inrevés, s’ha acabat. Ara, a la vida d’en Superman, només hi haurà fotografies i escrits i cables i objectius. Ben diferents —això sí— de l’objectiu que l’ha portat a passar el relleu a qui vulgui entomar-lo, que ja en té prou de feines extres i d’horaris amb disponibilitat les vint-i-quatre hores del dia. Imbuït d’una confiança absoluta i la il·lusió que tot anirà bé, desa la roba que ja no farà servir més en un calaix de la còmoda de fusta de roure i redreça les ulleres de pasta que, de tant en tant, se li despengen nas avall.