Comiat

No hi ha res pitjor que acomiadar-se d'algú. No hi ha res millor que alliberar-se d'una càrrega. Això és el que pensa l'Ernest avui que és el seu darrer dia de feina. S'acomiadarà d'en Cinto, el seu cap, un home que sap gestionar molt bé la seva apoteca. A diferència de la majoria de farmacèutics empresaris, ell no ha anat a enriquir-se a costa de la salut o de la ingenuïtat dels altres. En Cinto mai no ha dispensat res perquè un laboratori li fes una millor oferta o perquè el majorista li oferís un determinat descompte. Tampoc ha dispensat res que semblés enganyós i del qual no en tingués prova de la seva bondat.

Per a en Cinto, les persones i la salut van per davant de l'aspecte monetari i dels grans luxes. Va heretar la farmàcia del seu avi quan tenia vint-i-tres anys. El seu pare s'havia dedicat a d'altres afers, així que tot va ser per ell i ben orgullós que va acceptar l'encàrrec. Ara, en canvi, no té a qui deixar-ho i tem que vagi a parar a mans d'algú de l'estirp xeril. Ni a fills ni a néts se'ls ha despertat la mateixa vocació, de manera que acabarà traspassant el negoci a algú altre.

A part d'acomiadar-se del seu cap, l'Ernest també ho està fent amb alguns clients. Ell prefereix anomenar-los "clients", tot i que en Cinto sempre el rectifica: "pacients, són pacients" i ell li rebat: "pacients, els té el metge, clients, la farmàcia". En això mai es posaran d'acord.

L'Ernest no té cap mena de vocació ni tampoc és empresari, així que el seu pas només ha estat passatger, perquè ell és biòleg i la seva labor és el camp. Malauradament, de feina per a biòlegs no n'hi ha o potser no l'ha buscada en el camí encertat. Sigui com sigui, avui també s'alliberarà de la càrrega de fer una feina de mosso i de repartidor que no l'apassiona però tampoc no el disgusta.

Quan tanqui la porta metàl·lica per darrer cop, tancarà a la capsa dels records la Senyora Romancera, la Senyora Nomás, el monstre Ulls-de-tita que té una filla farmacèutica a Andorra, l'autèntica dona del paraigües, les infermeres avorrides de la residència d'avis, la iaia Torta, el iaio Tort i a molts més. El temps s'ocuparà d'empolsar aquestes estàtues de museu i en distorsionarà l'aspecte per convertir-los en personatges de conte.

Així, la Senyora Romancera passarà a la història com la mare vídua que reviu amb paraules la seva filla, per no voler acceptar que va marxar a una altra ciutat per distanciar-se'n. La vella, però, és feliç carregant-se de romanços i fantasies vàries. En això s'assembla a la dona del paraigües, l'autèntica dona del paraigües, que sempre porta una umbrela sota el braç, encara que faci un sol espatarrant. La paraigüera és una dona de mitjana edat que per les seves declamacions paranoiques es demostra cinèfila, sobreprotectora dels seus fills i la seva mare, gran caminadora i bohemia. Les seves pintures i els seus poemes potser mai no trepitjaran un museu o un auditori però si el cor de tots els qui l'han volgut escoltar.

De ben segur que un dels qui no la voldrien ni sentir, perquè no és amic de la comunicació interpersonal, és l'Ulls-de-tita, el monstre de les cavernes que desplega les ales de rata-pinyada per volar d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra, perquè al patronat de les Meritxells hi té una filla. Ningú no l'ha vista mai, però ell sempre en parla amb orgull de pare. "Té tres farmàcies i mai no li falta de res", exclama sempre quan no troba el que vol als altres llocs. Aleshores, descobrim l'ogre mutant rera l'aparença humana: les esferes oculars sobresurten envermellides de les seves conques, la comisura del llavi deixa escapar un regalim de baba, tot ell s'infla d'una ràbia inexplicable i d'una vermellor sanguínia.

La capsa es tancarà d'aquí a unes hores amb un cruixit metàl·lic reverberant. S'haurà tancat una porta, però se n'obriran d'altres.

Feina rara (1)

(NURI) Hola Ernest.

(N) Pots parlar?

(ERNEST) Sí. Ja no queda ningú.

(N) Encara ets a la feina?!

(E) On te penses que sóc, si no? :-(

(N) Home!, però ara ja vas més encaminat al que volies fer, no? Tu mateix vas dir que si estudiaves biologia no era per treballar d'auxiliar de farmàcia.

(E) Ja ho sé, però és que jo sóc home de camp i no d'oficina. Quan vaig matricular-me a biologia pensava que treballaria a l'aire lliure, recollint dades i coses d'estes.

(N) No es pot tenir tot de cop. Com és la gent dels laboratoris?

(E) No estan mal. Hi ha de tot. A la meua planta n'hi ha un, el Toni, que és més llepa que un llimac. Saps el típic individu que riu les gràcies dels alts càrrecs, que tira floretes a les secretàries...

(N) No me'n parlis. D'aquesta espècie me n'he trobat uns quants en aquesta vida. És d'aquells que s'han de fer notar, no? Dels que t'ignoren si no n'han de treure cap profit. I com t'hi sents entre aquests peixots?

(E) Hi ha dies per a tot. Però me sento com un becari: sóc el tio dels cafès a l'hivern i seré el tio de les orxates a l'estiu. Segur!

(N) No siguis tan derrotista.

(E) Collons! És que és aixintes. A més, em sembla que començaré a fumar.

(N) Ep! Què dius?! A sant de què? Però si precisament ara tot déu ho està deixant!

(E) Tu ho has dit. Com que prohibeixen fumar a les empreses, la gent fa descansos cada dos per tres, surten a fora al jardí dels laboratoris i la fan petar. I no són cinc minuts, no, ne són vint!

(N) També deuen plegar més tard!

(E) Me penso que no m'has comprès. No dic de posar-me a fumar per tenir més descansets, això se me'n refot, lo que passa és que la majoria dels que baixen són els mateixos amb qui dino a la cantina i allavontes se posen a parlar del que ja havien encetat i no m'entero de res.

(N) Vaja.

(E) Saps quan estàs envoltat de gent però te sents més sol que la una? Quan la gent parla de coses que tu no domines o senzillament que no saps per on agafar el fil? Doncs això mes passa a mi. A més, la majoria d'ells tenen canals de tele de pagament i comenten les sèries estes ianquis, i ja hi tornem. Que no puc parlar perquè no sé de què va el tema.

(N) Doncs nano, sí que ho tens clar. No només hauràs de començar a fumar sinó que hauràs de demanar un augment de sou i una rebaixa d'horari per poder connectar-te als canals digitals i perdre el temps com tota aquesta patuleia.

(E) Se suposa que m'has d'animar.

(N) Si era broma. Mira, Ernest, deixa't de teles i agafa un bon llibre, surt a passejar, ves a un museu... M'imagino com deuen tenir el cap per dins, puré de mielina! Ja m'entens. I la feina que t'han encolomat, què?

(E) És molt rara.

(N) Per què?

(E) M'han demanat que faigue un mapa de centres docents de la ciutat i rodalies, d'ensenyament primari i secundari, públics i privats. Volen que hi pose el nombre d'alumnes inscrits, el nombre d'accessos i si estan pròxims a parcs o boscos.

(N) Doncs, sí que és rara. Què n'ha de fer una companyia farmacèutica de tot això?

(E) Això voldria saber jo i va ser el primer que vaig preguntar-los, però la seva resposta va ser: tot al seu temps. Quan tingue feta esta feina, m'encomanaran la següent, segons ells, molt més pràctics i això és lo que m'anima. Perquè jo me sento biòleg i necesito tractar amb la natura.

(N) Ostres! Se'm crema la pasta. T'he de deixar, déu!

(E) Bona nit!