Colar-se al metro de Barcelona

Passar per les portes del metro de Barcelona sense haver pagat és ben senzill i això fa que cada vegada tingui més adeptes. Davant les tanques giratòries —que no «valles», en tot cas el batlle n’hauria d’estar al corrent— són molts els qui se les rifen amb un simple salt o hi passen per sota, tal com es fa en aquell ball de la corda o del pal que tant triomfa en les animacions hoteleres.

Una altra manera de colar-se al metro, és fer-ho per les portes de sortida. En aquest cas, els hàbils han de gaudir de braços llargs per obrir la porta més allunyada i així desencallar la porteta metàl·lica que els toca al ventre. Si TMB creia que els «colons» s’ho pensarien dues vegades quan es topessin amb tanques més modernes i altes, han ben errat el tret.

La modernitat a les portes del metro propicia la proximitat i el contacte carnal entre desconeguts. La tècnica va de la següent manera. Quan passes la targeta pel lector, ràpidament se t’endossa algú al darrera, esquena amb ventre, perquè així la maquinària ultramoderna detecti només una persona, una de pes i de grans dimensions, però també de quatre potes i dos caps.

No sempre és així, clar. Hi ha qui, a sobre, juga a batre el rècord Guiness perquè, ahir, en lloc de dos caps, n’érem tres. Dos romanesos se’m van entaforar al darrera, així que vaig decidir aturar-me a mig camí mentre el senyor de la guixeta s’ho mirava impassible i silenciós des de darrera el vidre. El primer romanès em va exigir que avancés amb un «passa» ben sonor, i jo que em giro, me’l miro, i li dic que «en tot cas, què passa aquí, no?» i que «sí que anem bé cirerer».

Diria que el vaig sorprendre, però vam acabar passant tots tres amb el mateix bitllet: ell, la dona i jo. Això explica perquè TMB ha decidit apujar el preu de les targetes més d’un quatre per cent —més que l’IPC i que els augments de sous—, però no justifica per què no hi fa res. I amb els «colons», cal estar a l’aguait; No tots busquen colar-se, n’hi ha que també fan calaix.

Fer-se d'or per festes

Desconec si avui és un dels dies de l’any en què més infraccions de trànsit s’arriben a fer; però del que no hi ha dubte és que si l’Ajuntament volgués, es faria d’or. Només hauria de posar en marxa alguns d’aquells dispositius amb els ulls oberts, sense desmesura, i començar a omplir paperets de calca de color groc.

D’una banda, tenim la qüestió dels aparcaments. En alguns punts de Barcelona, els cotxes estan disposats en triple fila, com en un concessionari o una mostra del saló de l’automòbil, o bé sobre les voreres —ara són tan amples, que hi ha qui les confon amb una segona calçada.

També hi ha infraccions de trànsit. Les greus com la que recull la notícia del 3cat24 sobre conductors beguts o les no tan greus, però sí força habituals, com la del motorista que per estalviar-se la volta a la plaça d’Espanya per fer un canvi de sentit, trenca per la zona de vianants, al costat de la parada del bicing, i accelera en sentit cap a L’Hospitalet. O com la dels motoristes del Telepizza que circulen per les voreres de la Gran Via sense immutar-se, o com aquell altre motorista que, agosarat i temerari, puja pel carrer d’Indíbil en contra direcció.

Però no totes les mostres d’incivisme, les trobem a la superfície. El metro també n’és un bon escenari. Al suburbà barceloní, hom pot gaudir de música en playback gràcies a bandes que, per manca de coneixements musicals, han de recórrer al ràdio-cassette de tota la vida i regalen el seu fil musical a tots els passatgers. Són tan generosos que fins i tot, perquè els del final del vagó en puguin gaudir, apugen el volum al màxim. A veure quin dia pensen en els japonesos i munten un karaoke en moviment. Fóra tot un detall cap a l’anomenat turista cultural.

Els anys de la picor

Tampoc és que la gent anés pel carrer gratant-se el cap, les cuixes o els braços; potser sí, que encara uns temps abans circulaven puces tiràniques que xuclaven la llibertat a la ciutadania. Però, fa tres dècades, a la ciutadania, li picava una altra cosa. Era una picor interna, un rau-rau que venia de dins, per saber què era allò de la democràcia que tot just acabaven d’estrenar. Ni els anava justa ni els venia grossa, però s’hi havia d’acostumar.

L’aire esmolava amb precisió i encert el perfil de la ciutat amb la frescor i la puresa pròpies del mes de desembre. La blavor rasa lluïa sobre teulades i terrats de la vil·la de Gràcia, mentre l’Enric, assegut en una butaca negra de grans orelles reblades, esperava pacient, amb La Vanguardia sobre les cames creuades i la pipa als llavis, que la seva dona, molt coqueta, acabés d’empolainar-se.

Mentrestant, del sud del Principat pujaven els seus consogres, la Rosa i en Pere. Ho feien en un tren que la gent de les contrades anomenava «el ligero», perquè només transportava persones, a diferència del «borreguero», que a més de gent també admetia mercaderies. Ella, amb un vestit gris i sense mitges; ell, amb una americana i pantalons a joc, i tots dos una mica despentinats pel vent. Darrera d’aquesta aparença modesta i de la timidesa pròpia de l’home de camp que s’endinsa a la gran ciutat, s’hi amagava una joia i una emoció infinites.

Els mateixos sentiments eren el motiu pel qual la Mercè i l’Enric havien sortit impecables de casa. La dona havia endreçat amb cura els seus rínxols de color caoba i reflexos daurats, que brillaven com el penjoll que li bategava sobre el pit. Combinava una brusa de to castanya amb una faldilla de modernes sanefes fins més avall dels genolls. L’Enric feia un posat tot solemne, arreglat amb l’americana marró fosc a joc amb les sabates i les ulleres de carei, els cabells repentinats i amarats de Floïd.

A la clínica del Remei, tots quatre es disputaren el xiquet, als ulls curiosos del doctor Giralt que ja havia fet prou feina d’onze de la nit a onze del matí. Tots tingueren la criatura en braços més o menys estona i tots feren la mateixa cara d’encís i tendresa. En Pere ho feu amb una delicadesa que poc s'adeia amb aquelles mans eixutes i envellides d'haver treballat anys i panys als arrossars de Deltebre. La seva mirada omplia el silenci. La Rosa, acostumada a traginar per casa, veié en les cametes del nen les dunes canviants de la platja de la Marquesa. L'Enric era a vessar d'orgull de família i la Mercè hi va veure futur però també va reviure aquell record que el seu silenci s’endugué per sempre.

'La conxorxa dels ximples'

Me l’havien mitificada tant aquesta novel·la de John Kennedy Toole, que potser la vaig emprendre amb massa ganes, tantes, com perquè no n’hagi gaudit com esperava. Si bé al començament del llibre els personatges em van caure en gràcia, per com en són d’estrafolaris i ximples, per com te’ls arribes a imaginar de bé a partir de les acurades descripcions que en fa l’autor, a mesura que avançava en la lectura, tant d’histrionisme em va començar a cansar i la lectura se’m va fer cada cop més feixuga.

Això va ser més o menys cap a la meitat del llibre —la pàgina dues-centes, que no és gaire— i, us ben asseguro, que em vaig imposar la tasca acabar-lo. Una decisió que no s’adiu amb la meva manera de fer. Un dia vaig descobrir que per gaudir realment de la lectura, havia d’acceptar que no tots els llibres havien d’agradar-me i que, per tant, havia de ser capaç de deixar-los a mitges, sense cap mena de pietat per a l’autor ni cap mena de compassió per als personatges que no arribarien mai al final, perquè el lector es negava a acompanyar-los-hi.

Aquesta vegada, però, vaig acabar de llegir la novel·la. Potser perquè me l’havien deixada i sentia el deure de fer-ho, per poder-ne donar l’opinió amb fonaments. Potser perquè em negava a acceptar que la història, que alguns havien qualificat d’irrisòria i eloqüent, no em provoqués més que dos o tres somriures al començament per abocar-me al desinterès més tard. Potser perquè no podia admetre que un «premi Pulitzer» em desagradés.

Al meu parer, la història d’Ignatius Reilly —un egòlatra abominable, llardós, pudent i maldestre— pateix d’un excés de bogeria, més que res, pel nombre de sonats que hi desfilen i donen nom al llibre. Qui sap si no era aquest el mal de l’autor que el va precipitar al suïcidi sense que haver publicat l’obra, una tasca que va ocupar la mare de Kennedy Toole fins que va trobar un editor receptiu. Sens dubte, la curiosa i fatídica realitat s’ha convertit en tot un embolcall de luxe per una ficció massa sobrevalorada.

«La grandeza de mi psique, la complejidad de mi visión del mundo, la decencia y el buen gusto que revela mi porte, la gracia con que me muevo y actúo en el cenagal del mundo de hoy... todo esto confunde y asombra al mismo tiempo a Clyde.» (Ignatius dixit)

Vaga de Reis, Tió i Pare Noel

Acabo de rebre un comunicat de la Plataforma Anti-Nadal-Inundat-pel-Consumisme (PÀNIC) que integren Ses Majestats els Reis Mags de l'Orient, el Tió i el Pare Noel. Segons la nota enviada als mitjans, els Reis es declaren en vaga indefinida adduïnt diverses raons que, pel que sembla, són de pes.

En primer lloc, l'equip de patges reials troba innecessari haver de carregar tones d'objectes inútils que acaben al fons de l'armari o a l'abocador sense que a penes els hàgim fet servir i alerten que un 10% de la població del món consumeix el 70% dels recursos.

A més, atesa la desmesurada demanda de regals, l'equip de patges reials es veu obligat a fer jornades laborals que no respecten el conveni del Sindicat de Personatges Nadalencs. Segons el sindicat, haver de trobar cada cop més regals i a preus més baixos fa que milions de persones de països empobrits hagin de treballar en jornades inhumanes: 3 de cada 5 treballadors de les fàbriques de roba al món no tenen contracte, treballen més de 70 hores setmanals i cobren menys de 100 euros al mes.

També Ses Majestats s'han referit a les condicions laborals en què es fabriquen els regals i asseguren que no duran res que s'hagi fabricat sense respectar els drets dels treballadors ni que hagin produït empreses que se'n van a països pobres a contaminar el que no els deixen contaminar a Europa i als Estats Units d'Amèrica.

Finalment, els Reis Mags admeten estar farts d'haver de dur regals que només es troben a grans superfícies i centres comercials (sobretot, de marca i caríssimes) i troben a faltar el contacte amb els seus amics botiguers i botigueres que els assessoren molt millor, ja que sovint coneixen la quitxalla i les famílies del barri. Com els patges també alcen el crit al cel: a l'estat Espanyol tanquen 11 botigues de barri diàries davant l'èxit de les grans superfícies.

Per tot això, la PÀNIC es declara en vaga indefinida fins que no s'assoleixi un compromís generalitzat de: a) no regalar per regalar i mantenir un criteri racional; b) acordar amb la família i els amics el pressupost màxim dels regals per no convertir el nadal en una competició; c) evitar que els nens i nenes rebin allaus de regals que no tindran mai temps d'utilitzar; d) prioritzar els regals fets per un mateix; e) prioritzar els regals ecològics, justos i de proximitat; f) no deixar-se portar per la publicitat i tenir criteri propi; g) donar preferència a regals culturals i amb contingut; i h) dedicar el nostre temps als altres: és el regal més valuós.

Tot i això, la PÀNIC segueix receptiva a les cartes dels nens, nenes, homes i dones, a l'espera que no hi falti l'esperit reivindicatiu. Si no és així, avisen, és probable que no hi hagi cavalcada, ni camells, ni tan sols carbó. El Col·lectiu Nadalenc de Tions (CNT) també ha subscrit el manifest de la PÀNIC, de manera que els Tions tampoc cagaran fins que no es desconvoqui la vaga.

Aquell 'corrillo'...

Sabia amb què em trobaria. Ho sabia i m’he posat mig de mala gaita, com si això ajudés d'alguna manera. Concentració de mitjans, una altra volta! Com si fóssim feres famolenques hem envoltant la presa amb grans ulls negres de vidre, d’una negror inquietant i absorbent. També l’hem envoltada de pampallugues incessantment encegadores, i de molsudes orelles d’escuma grisa connectades als cíclops de tres potes.

Però també som feres despietades i poc solidàries que ens apleguem sobre la víctima sense deixar-li aire, cremant-li la vista amb les nostres fogonades, dificultant la feina als companys en tancar tan el cercle fins a escanyar-nos. Els qui podrien fer la feina en un instant, s’hi estan estona. Els qui podrien fer-la des d’un altre angle, la fan des d’un primer terme. Cap de nosaltres està content amb què fa el veí o com es disposa el veí. Cap de nosaltres és prou intel·ligent per engrandir una mica l’anomenat “corrillo” de mitjans.

ARTICLE RELACIONAT: Concentració de mitjans

Els espills del delta

En comparació al volum de gent que transita els carrers a l’estiu, Camarles sembla adormit, com en estat d’hivernació, gairebé desolat quan el sol és a jóc i el cel s’encén per darrer cop i crema del daurat més intens al taronja tirant a malva. El vent udola ferotge mentre empeny porticons endavant i endarrere, i fa espetegar les branques dels pollancres entre si. Els arrossars i els recs adquireixen un aspecte límpid, argentat i glaçat. En ells, el cel s’hi emmiralla gelós de les aigües impecables i tornassolades, que el vent de dalt no toca. Colors canviants al cel i a la terra, fan del delta un espectacle encisador, únic, que batega a poc a poc i exhala una pau horitzontal per la contrada.

La llista del que se'n va

Cada cop falta menys perquè s’acabi l’any i això vol dir que comença a ser hora de pensar en tot el que volem foragitar de la nostra vida, en aquelles coses, persones o situacions a les quals volem dir adéu per sempre. Haig de fer la llista, com cada final d’any. No és una llista negativa, encara que ho pugui semblar. Senzillament és una llista de comiat, escrita a mà, a consciència.

En la majoria de casos —si no en tots—, m’adono que, fins i tot, puc agrair abans d’acomiadar, perquè dels pas d’algunes persones, d’algunes feines i d’algunes situacions n’he tret alguna lliçó. Així, està aquella feina de la qual em vaig acomiadar però que tantes satisfaccions em va portar, per les persones amb qui vaig treballar, per la gent que vaig conèixer i perquè em va servir de pont per establir-me en un nou lloc de treball.

Agraeixo també haver sabut dir no a aquella altra feina que d’entrada semblava «el meu somni de petit fet realitat». Havent analitzat amb cura l’entorn de treball, el sou i l’horari, vaig ser capaç de dir que no i adonar-me que encara tenia molt de camí per fer en una altra banda. Però això tampoc em va fer desdir de seguir buscant i de fer una prova aquí i una altra allà, que alguna comença a donar fruits dolços i melosos.

Dic adéu, doncs, a les feines mal pagades, als entorns laborals crispats i als empresaris explotadors. Fora també els manipuladors i els estafadors de sentiments i de butxaca. Que ho passin bé en una altra banda els que emboliquen la troca en lloc de teixir bones relacions, els ressentits i els poca-soltes. I per ara, ja està bé, que encara em queden dies.

Aparador sobre rodes

Un vagó de tren és com un aparador ambulant amb maniquins de carn i ossos amb comportaments diversos. Si fóssim en un parc zoològic, diria que no hi ha cap exemplar igual, començant per mi, és clar. Al davant, hi tinc la noia avorrida. Li pesa la negra cabellera i enfonsa la mirada contra el seient del davant. Darrera l’ensopiment, em sembla que hi guarda una pena. Ni escolta música ni llegeix, només mira.

De sobte, els nostres ulls giren amb el mateix angle cap a la noia vestida tota d’un vermell enamorat. Sosté dues roses també vermelles, unides per un cor de fusta. Se la veu calmosament feliç, potser ancorada al record encara calent d’un càlid comiat a peu d’andana o qui sap si sostinguda per l’anhel d’un retrobament imminent.

A l’altre cantó, un tanoca nerviós i una fava somrient il·lustren la fase que degué inspirar en Paul McCartney a composar aquelles “Silly love songs”. El ganàpia, tot neguitós, es treu de la butxaca el telèfon mòbil amb càmera per immortalitzar el moment, aquest “viatge en tren 2”, perquè segur que n’hi va haver un abans i n’hi haurà uns quants després, de viatges en tren capturats amb 2 megapíxels.

A la plataforma d’entre vagons, dos melòmans s’estan aferrissadament connectats a reproductors de música com ho estaria el malalt desnodrit a la bossa de sèrum glucosat. De darrera, sorgeix el “Renfe Media Distancia Interventor”, pel que llegeixo al cartell que li penja de la butxaca; un home curt de paraules, que dedica a cada viatger el temps que un metge públic hauria de destinar al pacient.

La capsa del tren

Ara a la dreta, ara a l’esquerra... on va la capsa? Pararà quieta? Encara saltarà al cap d’algú, com aquella vegada que en va caure una i va deixar una vella inconscient, després que el vagó fes un parell de sotracs al pas pel Garraf. El cos de la dona es va abatre com un sac de patates amb cabdell de llana i ganxet inclosos. Tof! Crinc!

Un dels viatgers es va alçar per fer aturar el tren, mentre la majoria feien l’orni. La capsa, a terra, al costat de la iaia del ganxet i la peça a mig fer. Ningú se’n va responsabilitzar, ni de la capsa ni de la vella. Cap reacció fins que el tren va haver-se parat del tot. Aleshores, va créixer la indignació com qui apuja el volum de la ràdio, des dels murmuris molestos a la cridòria explícita que recriminava a Renfe el mal estat de les vies i la catenària.

Algú va reclamar amb encert un metge i la resposta arribava uns segons més tard des de la meitat del vagó. N’hi havia un a l’altre extrem, afirmava un home d’una cinquantena d’anys amb el poc cabell recargolat sobre la closca a mode d’ensaïmada queratinosa. Era una metgessa, però no podria atendre la iaia del ganxet perquè també ella requeria d’assistència mèdica: amb el parell de sotracs, havia trencat aigües.

En fi, que la capsa segueix aquí dalt. Va d’un cantó a l’altre. Esperem que no vagi més enllà.

Ni tram, ni bicing... a peu!

Ens diuen —i sabem— que el millor per a una mobilitat sostenible consisteix a deixar el cotxe o la moto i agafar el transport públic. Si, a més del benefici ecològic, hi sumem l’estalvi per a la butxaca domèstica, sembla que aquesta hauria de ser la pràctica més estesa. Però últimament he estat rumiant si no fóra hora de comprar-me una moto o algun altra andròmina que em lliuri d’haver de dependre dels transports barcelonins.

La Renfe fa temps que l’he descartada, com ho vaig fer fa un any i escaig amb Iberia. Llavors, tens els busos. No estan malament. Això, si no agafes el que sembla una coctelera per les sacsejades que dóna, o coincideixes amb diversos conductors que no s’aturen quan els sol·licites la parada amb el braç estès —solen ser els de les línies L, les de color groc. A vegades, tot i aturar-se i obrir-te les portes, no poden dissimular una ganyota de disgust quan puges, perquè, a ells, els hauria encantat passar de llarg i acabar abans el trajecte.

Amb tot, mentre hi hagi transports i a una freqüència raonable, rai. El problema el trobem els qui penquem fins tard. Descobrim que el metro passa a intervals que oscil·len entre els quinze i els vint minuts, si no més, i que el Tram de Sant Martí de l’Erm ho fa cada dos quarts d’hora. Llavors, em dic, no passa res, fem servir el bicing que per això hi és.

Així que arribo al destí a cop de pedal —més ecològic, impossible— i batua l’olla que no hi ha lloc per deixar la bicicleta municipal. El tercer cop que em passa, quan no és que l’única bici disponible va coixa o té la cadena partida. Aleshores, em ve de gust plantificar-la allà al mig, deixar-la abandonada a la seva sort, que en realitat seria la sort del lladre i la meva dissort quan rebés la factura d’ús del servei. Per tant, no tinc altre remei que tornar enrera, una, dues... fins a tres parades de bicing per poder-la estacionar. Per tot això, em dic, potser anant a peu, acabaria abans.

El pelador de carxofes

Havien de trobar-se a la terrassa del bar situat al xamfrà de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Llançà. L’home gurú —l’únic que no podia faltar a la cita— fou dels primers en arribar. Parsimoniós i maldestre, col·locà les seves carns a la cadira, sense perdre el somriure desdentat en cap moment. El seu posat era el d’un nen matusser i entremaliat que espera ansiós els efectes d’una trapelleria.

De mica en mica, anaren arribant els participants, la majoria dones. L’home gurú allargava una carxofa crua a cada nou vingut i exclamava: «Pela-la!». La dona que tot just s’havia assegut ho va fer sense replicar però amb la mirada demanava una resposta als altres i va trobar-la en aquesta explicació: «Normalment, quan peles una carxofa, et queden les mans brutes, però a tu et queden netes com a tots els que som aquí, això vol dir que ets apte.»

Els assistents es miraren les mans encuriosits i l’home gurú era l’únic que tenia les ungles brutes. Però a l’home gurú ningú no el qüestiona. Per ell, eren allà. Tot d’una, l’home rodó incorporà el tors, com si hagués vençut un estat d’ensopiment, i demanà a les vuit persones reunides que traguessin els medicaments. Tots van treure alguna capsa de pastilles, menys una minoria que va agafar una ampolla d’aigua. «Doneu-hi set voltes amb filferro per potenciar els efectes de la medicina o de la beguda», va dir mentre s’aclofava de nou a la cadira.

Feia estrany de veure, aquell home rodó, de pell perlejada i vermella, embotit dins d’un conjunt d’americana, pantalons i camisa que per a res del món feia joc. Però ell era l’únic que sabia el camí i què calia fer, un misteri que cap dels assistents coneixia. Cadascú hi havia anat per una raó diferent: curiositat, creença o cerca de guariment.

Quan fou el moment per a l’home gurú, s’alçaren —ell el primer— i avançaren cap al parc més pròxim. Un cop allà, el guia exclama que el sol era prou baix —a tocar de la carena de Collserola— per mirar-lo fixament. Segons ell, no hi havia perill per a la vista i en ell veurien una figura a la qual se li pot demanar qualsevol cosa. Les ovelles humanes inconscients, estúpides o benèvoles, que a efectes pràctics és el mateix, li feren cas a ulls clucs i es deixaren encegar per una il·lusió.

La queixa dels 45 anestesiòlegs

[...] es tractava la notícia de manera no objectiva, tendenciosa i amb el més pur estil de la premsa groga [...] amb premeditació, traïdoria i intencionalitat [...] TV-3 va fer un judici de valor, paral.lel al de la justícia, associant el nom de la doctora a l'error produït en la transfusió...

Són brisalls de la carta d'Ancor Serrano Afonso i 44 anestesiòlegs més que avui apareix a El Periódico de Catalunya. Paraules més plenes de ressentiment que de precisió. Sí, Senyor Serrano, no se'ns ofengui més encara. Està clar que vosté i qualsevol treballador de l'Hospital de Bellvitge hauria preferit que el nom del centre hospitalari brillés per un nou avenç en el terreny de la medicina que no per una errada fatal. Nosaltres, els mitjans, també ho preferim.

Aquesta vegada no hem pogut parlar d'excel·lències, sinó d'un infortunat error en la transfusió de sang d'un pacient. Un error humà, per la persona que el va cometre; un error mèdic, pel metge responsable de l'equip, i un error hospitalari, en tant que succeeix al recinte. Per tant, deixem-nos de quin és l'adjectiu més apropiat a l'error, que l'error hi va ser.

Es queixa que la televisió pública mostrés el nom i cognoms de la metgessa que signà l'informe mèdic. No va desencaminat en demanar més cura quan es tracten aquests temes i que s'obviïn els noms. Al domini públic, el que de veres li importa és què ha passat, que un pacient convalescent ha mort per una doble transfusió errònia a l'Hospital de Bellvitge, perquè de jutjar qui sigui ja se n'encarrega el jutge i quan hi hagi sentència serà una altra cosa.

Amb premeditació i traïdoria?

El Senyor Serrano també parla de "notícia tendenciosa" i, si amb això vol dir que no s'hi reflectia prou el parer de l'hospital, sàpiga que al primer teletip d'agència constava que "l'hospital no s'ha volgut pronunciar al respecte". Aleshores ens surt amb això de la "premeditació", un terme del dret penal que s'aplica en casos d'homicidi. Ara, si el que volia dir és que el periodista ha meditat la notícia abans d'emetre-la, és a dir que l'ha raonada dues i tres vegades, accepto l'apreciació.

Tot i això, dubto que el seu to sigui tan amable perquè, tot seguit, retorna al glosari judicial i acusa la notícia de "traïdoria", és a dir que el periodista hauria actuat amb "la cautela necessària per assegurar l'execució d'un delicte sense córrer cap risc". Això eleva la redacció de notícies a la categoria de delicte (deu ser que hi ha notícies que maten). Amb qualificatius d'aquesta índole, diguim, ara, qui acusa a qui.

Blade Runner + Vangelis

Les bandes sonores que es posen en venda no sempre són fidels a la pel·lícula. Va passar amb Titanic i Gladiator, que uns anys més tard completaven el repertori amb un segon CD. El cas d’E.T. va ser més flagrant. Els vuit temes del primer disc es van completar amb deu composicions més de la pel·lícula de Spielberg per a una edició especial que encara no era la definitiva. L’edició del vintè aniversari havia de portar vint temes!

Tampoc a la banda sonora de Blade Runner ni al seu compositor, Vangelis, se’ls ha fet justícia. Com E.T., de John Williams, aquesta també és una de les obres mestres de la música per a cinema. Vangelis va crear un tema central i potser el tema d’amor més bell que s’ha escrit mai. Encara va anar més enllà i va conferir a la pel·lícula de Ridley Scott una partitura grandiloqüent, enigmàtica, rica, delicada i vigorosa.

Era tan incomprensible que la banda sonora només inclogués vuit temes, que la van reeditar per incloure-hi dotze temes. Els entusiastes de la pel·lícula podien, finalment, disposar de la “cançó de Rachel”, el “Blues de Blade Runner” sencer, amb una durada de deu minuts, o el moment àlgid de les “llàgrimes sota la pluja”. Tot i això, la banda sonora seguia incompleta.

El 2003 el mercat descobria Blade Runner – Esper Edition, amb 30 temes de la pel·lícula, entre els quals trobem efectes sonors, les atmosferes de la pel·lícula i temes inèdits. Són dos discos on cada peça va lligada a la següent, de manera que és una delícia escoltar-lo d’una tirada. Malauradament, aquesta edició està descatalogada als grans comerços. Un error de màrqueting? Qui ho sap. De moment, el Verdi s’ha espavilat i exhibeix Blade Runner – The Final Cut. Anem fent boca.

Mort per una doble transfusió errònia

EP.- Una família ha denunciat l'Hospital de Bellvitge (Barcelona) per la mort d'un home de 79 anys arran d'una doble transfusió de sang de grup erroni. La presumpta negligència es va produir el 3 de novembre, després d'una exitosa operació de pròtesi de maluc.

Tal com estava previst, després de la intervenció, el pacient va ingressar a l'Unitat de Reanimació Postquirúrgica de Bellevitge, on s'efectuen les transfusions perquè els pacients recuperin el volum de sang perdut en l'operació. A les 13 hores se li'n van transfondre quatre unitats i el pacient va passar el dia amb les constants vitals normals, segons un informe mèdic. L'equivocació es va produir al torn de la mitjanit, quan Silvino A. T. va rebre sang d'un grup erroni i això li va provocar nàusees, vòmits i dolor lumbar.

Segons la denúncia, a dos quarts de quatre de la matinada, l'equip responsable del torn va transfondre al pacient una nova bossa de sang de grup sanguini equivocat. D'aquesta manera es repetia la suposada negligència mèdica que va causar 15 hores d'agonia a Silvino A. T. i, finalment, la mort per aturada cardíaca. De res van servir la diàlisi ni els tractaments que es van posar en marxa després que la responsable de la Unitat de Reanimació Postquirúrgica comuniqués l'error al metge de guàrdia i ho deixés per escrit a l'informe que, ara, ha de permetre al jutge dilucidar el cas i assignar responsabilitats.

Cop de batuta

Em vas sol·licitar «un moment» i el vas omplir amb elogis ponderats i una crítica constructiva i curosa, d’aquella manera que només els professionals saben fer. Ets una dona de formes amb molt de contingut, no me’n guardo cap dubte. Ets capaç de fer veure les bondats per retrobar el camí de la confiança i de cantar amb suavitat els errors per emprendre el camí de la rectificació.

Quan passen els dies i ningú comenta la nostra feina, hem de pensar que alguna cosa no va bé, vas dir-me. Vols dir? Hi ha crítiques que, segons d’on vinguin, més valdria no escoltar. Que n’hi ha de destructives, de descoratjadores i de tan matusseres que es veuen venir de lluny. Passa el mateix amb els afalacs, alguns són tan humits com la llengua.

Si les paraules no venen d’un amic o d’un entès de la professió, més m’estimo el silenci. Un silenci no massa durador, tot sigui dit. Un silenci contingut, com un alè vital, com el moment en que l’orquestra deixa d'afinar i resta atenta a la caiguda de la batuta del mestre.

Magdalena per esmorzar

Cada matí, en llevar-me, em pregunto si hi haurà o no «magdalena» per esmorzar i sempre n'hi ha una a la bossa. Sembla que el pastisset no ens acaba de fer el pes, però el desgrat no és tant gran com perquè ens acabem decantant pel brioix. Qui sap. Potser, aquesta data, la del 30, serà la definitiva. El dia perquè el tren torni a funcionar o perquè, definitivament, el rebuig del pastisset cònic estroncat sigui unànime i ens deixem estar de magdalenes d'una vegada per totes.

Guinea. STOP. Llegué

Explica, la mossa, que diumenge va arribar a Malabo amb un avió d’hèlix i s’hi va quedar perquè no hi havia cap vol cap a Bata. «Vaig anar a dormir a casa d’una amiga d’en Roberto i em va deixar el seu llit», relata amb sorpresa. Tot i la comoditat d’un matalàs, a penes va aclucar l’ull. Ho atribueix al Lariam, el medicament que pren per no agafar la malària, i als nervis.

L’endemà, va enlairar-se amb destinació a Bata. Hi arribava poc després de vorejar l’illa de Bioko i el seu volcà de tres mil metres. Un curiós llangardaix negre, de cap i cua taronges, va donar-los la benvinguda només posar els peus a la ciutat de Bata. Es tracta d’una localitat costanera, amb més palmeres que asfalt i un xic desordenada. La temperatura, de moment, suau, ja que la pluja havia refrescat l’ambient.

La mossa segueix explicant-me fragments de la seva aventura africana: «He conegut els amics d’en Roberto que treballen a l’ONG i són molt macos. Tant la noia que ara mateix em deixa connectar-me a Internet com l’infermer de l’Hospital de Bellvitge, a qui, per cert, vaig conèixer en una sala de vetlles.» No m’ho podia creure, tant sols arribar a l’Àfrica, visita les pompes fúnebres. Es veu que quan mor una persona del barri, tots s’hi reuneixen i ella no era menys que la resta.

Els matins judicials de TV3

En Cuní ho ha aconseguit: ha portat el testimoni de l’agressió dels ferrocarrils al programa. Com li agrada això de tenir-ne l’exclusiva i reiterar-ho davant de les càmeres: «tu no volies sortir en cap tele però has vingut avui aquí?» i «no aniràs a cap altra tele?» El noi ha dit que no, que només volia comparèixer una vegada per deixar clar que molts dels fets que s’han descrit als mitjans no són certs. Ni ell és un home sense papers ni a Olesa l’han insultat.

També ha denunciat que la majoria de televisions no hagin tapat la seva cara en les imatges difoses —TV3, per exemple—, com s’ha fet amb la noia agredida o, fins i tot, amb l’agressor. Podem dir-ho obertament, els mitjans que han mostrat, sense ni qüestionar-s’ho, la imatge del noi no han actuat amb la diligència periodística. A «Els matins» de TV3, a sobre, van optar per debatre i preguntar a l’audiència sobre l’actitud del noi, que el Cuní qualificava de «passiva». I tu, què hauries fet?

El judici ja estava emès. Som-hi, que és molt fàcil dir segons què quan es veu des de fora i si, a sobre, genera audiència, doncs millor. Com a espectador hauria agraït una mica d’empatia, de ganes de posar-se a les sabates de l’argentí. Però avui, l’entrevistador era en el paper d’un jutge o, més aviat, d’un fiscal. Amb posat acusador, el front arrugat, les celles baixes sobre la mirada ferma, i el tors cap endavant, llençava una pregunta rera una altra, sobre la procedència del noi, sobre els motius del viatge, sobre la seva vida professional... i he decidit que ja en tenia prou d’aquest color.

'Sentiu com agonitzen?'

Són extrems als quals no caldria arribar. Està bé que es doni la oportunitat de clarificar uns fets per al·lusions, però sense fer-ne «salsa rosa». Les vaques del camió accidentat no han estat menys. La redactora que s’ha desplaçat al lloc dels fets n’ha fet una crònica molt digna, però el conductor del programa ha volgut anar més enllà i fer-nos sentir els gemecs i l’agonia de les pobres bèsties. Fins i tot, ha interpretat un gag d’una comicitat qüestionable amb Pilar Rahola qui li suplicava que deixés de mostrar aquelles imatges amb primers plans de les vedelles esbufegant, a les últimes. A mi, en casos com aquest o l’anterior, em falta el Cuní que es disculpa i diu «és cert, ens hem excedit.»

ARTICLES RELACIONATS: L'ocell, a la gàbia.

No em toquis els panellets!

Per Tot Sants, la pastisseria Vives és plena a vessar. Deliciosos panellets, sense additius i amb tota l’ametlla de la recepta tradicional, reposen rera les vitrines. La tanda passa del noranta, i n’hi ha que esperen amb un deu, un onze i un dotze a la mà.

—El noranta-vuit!

—Sóc jo —fa una rossa empolainada, mentre s’acosta al mostrador—. Voldria un pastís d’aquells d’allà.

Les pastissera se’n va a donar la volta al mostrador i les companyes segueixen cantant tandes.

—Qui era que volia un pastís? —Ningú no respon—. Era vostè? —pregunta i posa la mà a l’espatlla de la rossa, però ni s’immuta. La pastissera està ben confosa—: Ai, ara no sé qui m’havia demanat un pastís.

—El quatre!

—Nosaltres.

—El cinc!

—Disculpi, senyora, em sembla que han descomptat el número tres —fa una grassa amb un excés de maquillatge a la cara i massa poca vergonya per l’edat que deu tenir.

—Han dit quatre i aquest és el tiquet que tinc jo —respon i es dirigeix novament a la pastissera—. Volia una desena de panellets.

—Jo ho dic perquè abans era aquella senyora —reitera la pesada de Sants, que fa dubtar la pastissera.

—Senyora, no emboliqui la troca —fa un client que veu que la cua no avança—. Vostè té el quatre? No, oi? Doncs, deixi fer.

—Per Déu! Només era una observació. Uix. Vostè, perdoni.

Els deu panellets a la bossa. Dotze euros a la caixa de la Vives.

—Disculpi’m a mi també —fa la clienta a la grossa impertinent—. Bon dia.

—Si, au, bon dia. Amb aquest mal humor que tenen...

A sobre, sarcàstica, la dona! El seu marit, d’un pes similar i una calvície incipient, se la mira de reüll, dues files enrera, amb l’anhel de fondre’s per no seguir presenciant el teatre de mercat. Segurament, ja va sent l’hora de dir-li allò de «no em toquis els panellets!»

'No voy a dimitir'

Insisteix: “no me voy a ir”. D’acord, Magdalena, com vulguis, però pensa que la nostra paciència té un límit. Un llindar bastant elevat, com pots veure. Deu ser que ets socialista i això ens fa més transigents o volubles, que si fossis d’un altre signe... En aquest cas segur que ja hauríem inundat el centre de la ciutat amb reiterades manifestacions, d’aquelles en què es branden pancartes amb la teva caricatura i s’exigeix alguna cosa més que la teva renúncia.

Tinc entès que ets andalusa i, de fet, el teu accent et delata, però per la teva sang hi deuen circular alguns hematies saragossans perquè ets dona de morro fort, com la mula de la qual no vols baixar. Què deu pensar de tu la ministra de Medi Ambient, Magdalena, quan veu com tractes la bèstia? Amoïnat, sí, que l’heu fet grossa, però de forma compartida.

El senyor Morlán també hi ha dit la seva i, com que aquí patim d’amnèsia o els problemes se succeeixen massa sovint, oblidem ràpidament què ha passat o s’ha dit. El segon titular de Foment es queixava, aquest estiu, de la feina dels mitjans. Deia que atiaven el foc i que pintaven el problema més gros del que era. Aleshores, era de la mida d’una bala de vidre. Ara, s’ha convertit en una pilota medicinal, tan gran i pesada que ningú no la vol arrossegar i costa d’esquivar.

L'ocell, a la gàbia

Quin espectacle més lamentable, el d’alguns mitjans entorn el cas de l’agressió als Ferrocarrils de la Generalitat! Com a espectador, arribes a dubtar de qui és més rapinyaire, si l’agressor —aquell voltor esplomat i corsecat de Santa Coloma de Cervelló— o els mitjans que professen la seva vilesa. La repetició d’imatges acaba per atenuar la crueltat explícita, fins al punt que la noia agredida perd el protagonisme inicial a favor de l’ocellot amb ínfules de cavall, si no d’ase.

S’ha girat la truita. En Sergi ha passat de ser carn de justícia, a ocupar la graella mediàtica. Deu ser que amb una mica de «tomate» o aromes de «rosa quintana» passa millor i fa menys mal l’estómac. A mi, el conjunt, em resulta vomitiu. Repulsiva la puntada de peu i la increpació contra la noia que hauria pogut ésser qualsevol —no ens enganyem— i repulsiu, també, el circ que hem muntat entre tots.

La justícia passa de llarg, un cop més. Menysté que un noi amb un bon estat de salut com el voltor del colomar podria pagar la falta de capteniment amb tasques socials: esborrar grafits de les parets, fabricar sabates per al Tercer Món o cuinar els menús diaris dels menjadors públics que alimenten els qui no tenen ni per pa.

De totes maneres, els mitjans ens han fet un doble favor. D’una banda han denunciat un fet de violència gratuïta que no és aïllat ni té a veure només amb la violència de gènere o racista, com se’n vol fer creure. N’hi ha que gaudeixen propinant guitzes, encara que costi de creure. El debat social està obert i que duri. D’altra banda, mentre la justícia busca el camí de sortida entre laberints de paperassa, els mitjans s’han encarregat de tancar el voltor equí a la gàbia. Es veu que no pot sortir de casa perquè l’enlluernen els flaixos i la policia l’ha de visitar dos cops al dia.

A la noia equatoriana i al noi argentí, que va testimoniar l’escomesa, els haurà d’emparar «nostru sinyó» perquè, hores d’ara, tothom en coneix la cara. També gràcies als mitjans, que no els la van pixelar i mira que costa ben poc. Segons s'ha difós en algunes cadenes, el noi se les ha de veure cada dia amb alguns veïns d’Olesa de Montserrat, el poble on resideix. Resulta que els vilatans s’han anticipat al calendari, han tret la seva «passió» al carrer, i l’han pres per Crist, al nano. L’increpen, l’insulten, li diuen de tot, per tal de fer més veraç el calvari.* Potser tant ell com la víctima hagin de recórrer a una mena de gàbia com la d'en Sergi. Esperem que no calgui.

(*) Una informació que el mateix testimoni desmenteix al programa Els matins, de TV3, el dia 2 de novembre.

ARTICLES RELACIONATS: Els matins judicials de TV3.

On ens porta l'AVE?

Més ben dit: on no ens porta, perquè ara mateix no disposem ni d’AVE ni de trens de rodalies. «Valga’m Déu!», exclamaria l’avi si aixequés cap. «N’est pas possible, alors vous n’avez pas d'un TGV encore?», es pregunta el francès, i l’anglès, també estupefacte, segueix: «Barcelona doesn’t have the TAV, all right, but what will happen with buildings and Sagrada Família when it runs under them?»

També ho pensem els ciutadans de Catalunya. També nosaltres ens posem les mans al cap mentre seguim tolerant ineficàcia i indiferència de qui gestiona les obres, a l’espera que la pilota creixi una mica més fins que ja no la puguem fer rodolar.

El tren d’alta velocitat arriba, com pot, a l’estació de Sants, a Barcelona. Ho ha de fer el 21 de desembre perquè el Govern espanyol s’hi va comprometre —mal fet!— i les eleccions són al caure. Què dirà l’oposició si no compliu la vostra agenda? Però, què direm els ciutadans si l’obra es fa malament? Que ja se sap, senyores i senyors de la política, que quan un ajusta el pressupost —no per la seva butxaca— i fa les coses amb presses, resulta que els camions no passen pels túnels de les rondes, algun nus viari soterrat s’inunda quan plou o s’esfondra el paviment d'una illa de cases. No entrarem en detalls.

La qüestió és que encara som a temps de rectificar el traçat actual, com hi era el PP abans que esclatés la guerra a l'Iraq i la població li exigia i suplicava que es desdigués de donar-hi suport. Aquest traçat sembla que ha rebut cullerada de gairebé tots els partits estatals, catalans i barcelonins, però té en contra l’opinió de la majoria de ciutadans i d’alguns experts. Com la d’un geòleg amb qui parlava fa temps. «Estan bojos de voler fer passar l’AVE pel mig de la ciutat, a tocar de la Sagrada Família», va confessar-me. Segons ell, mai arribarem a saber el perquè de l’actual traçat però apuntava que els interessos d’alguns personatges en la zona de la Sagrera i podien tenir molt a veure. «Podríem començar per esbrinar qui va comprar-hi terrenys o cases, poc abans de l’aprovació del traçat», va concloure obertament.

Hi ha alternatives. Sempre n'hi ha hagut. Si aquest tren ha d’unir Madrid, Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona amb França, no és més lògic que el tram de Barcelona passi pel Vallès i un bon servei de rodalies, a mode de llançadora, l’uneixi amb l’aeroport del Prat i Barcelona? Que no ho han fet així altres ciutats, com París amb el seu Orlyval, per exemple?

En aquests moments, el projecte del TAV pel centre ciutat té més detractors que adeptes, però la ministra d’Infrastructures, Magdalena Álvarez, continua movent fils per completar la teranyina ferroviària en la data prevista. Deixem que el temps digui qui es cobrirà de glòria...

TMB és Can Pixa

Els qui viatgem a diari en autobús i metro de Barcelona, ja ho sabem això: és Can Pixa. No pagar per viatjar s’està convertint en un costum o, més aviat, en un esport internacional. No només el practiquen els d’aquí sinó també els turistes.

Aquest cap de setmana, una senyora va voler aprofitar el moment en que se m’obrien les portes del metro per colar-s’hi. Jo que la veig de cua d’ull, m’aturo just a la línia fronterera, em giro i exclamo que on va. Sorpresa ella, que no s’ho esperava i sorprès jo, quan em diu en anglès que té un problema amb el tiquet. Aleshores li dic jo, també en anglès, que si li falla el tiquet que vagi a l’oficina del costat i que ho expliqui o faci una queixa. El marit li crida des del meu cantó que passi, jo al mig com un obstacle, el metro que està al caure i la dona, tot un estaquirot britànic.

No era la primera vegada que algú mirava de passar enganxat a mi. És una cosa que no suporto. Vaig fer una excepció amb una estudiant que m’ho va demanar amb tanta educació i tanta honestedad que hauria estat una rucada negar-s’hi. Però amb altres individus, un s’ha de quadrar. Si volen passar, que grimpin la tanca o que hi passin per sota —aquí s’admeten bandes sonores com «Carros de foc» o una conga, respectivament.

Val a dir, però, que puc entendre que alguns usuaris de TMB es vegin obligats a practicar l’esport o el ball, perquè cada cop hi ha més oficines de venda de tiquets tancades amb el cartell penjat de «venda de bitllets automàtica» i un guixot barroer amb forma de fletxa que apunta el lloc. Què has de fer quan la màquina no t'accepta un bitllet? On reclames? I si els treballadors de l’empresa fan la vista grossa davant dels infractors per por a represàlies... ja em diràs quin sentit té queixar-nos pel dèficit fiscal amb el govern de l’Estat!

Vicky Cristina Barcelona

Malaguanyat, el títol de la darrera pel·lícula de Woody Allen. No fa ni vint-i-quatre hores que va anunciar-lo i, per ara, només desperta horrors. Per a molts ja ha entrat a la llista dels 10 pitjors títols de la història del cinema, d’altres el titllen de bajanada o espant i algú el disculpa amb l’esperança que ens hi acabarem acostumant i que el nom de Barcelona fa prou patxoca.

Parlem clar, senyor Allen, el nom de la seva pel·lícula diu a crits «no vinguis a veure’m». Més aviat recorda el títol d’una telesèrie de baix pressupost o d’un programa especial de l’Ana Rosa Quintana o d’un reality televisiu. Encara és a temps de retornar al «Midnight in Barcelona»?

Mòbil, parla'm en català!

Deixant-me de romanesos i romanços, he decidit passar a l'acció. Vodafone ja té la factura pagada com Déu mana, però també la meva reclamació a l'Oficina de Garanties Lingüístiques i un el meu suport a la Plataforma per la Llengua, per aconseguir que els nostres mòbils i les companyies amb les quals operem també parlin i ens parlin en català.

El rastre romanès (i 3)

En principi, amb aquesta entrada acaba la trilogia dedicada al robatori silenciós a l’autobús i les trifulgues amb Vodafone. La companyia se surt amb la seva pel que fa a la factura —la propera vegada actuaré més ràpid i cancel·laré la línia a la primera sospita—, però això no treu que presenti una queixa per discriminació del català i per la desinformació que rep el client.

Per al primer cas, una bona lingüista em va parlar de l’Oficina de Garanties Lingüístiques, que depèn de la Generalitat. Ella s’hi va posar en contacte per un cas similar amb la companyia ONO. Tampoc se li donava opció a escollir la llengua, durant cinc minuts va parlar amb un contestador en castellà i finalment, quan va demanar a l’operadora que volia ser atesa en català, la molt soca li pregunta: «en inglés?»

El segon cas, el de la desinformació o senzillament no-informació, el tramitaré des de l’Oficina del Consumidor, a través de l’Agència Catalana de Consum. Ja hi deuen estar avesats a aquest tipus de queixa. Com que vivim en el món que vivim, ja és habitual patir la desinformació i la desídia dels treballadors als serveis ferroviaris, de la llum, del gas o qualsevol altre.

Contes i Prínceps al Palau

Ni era el de Disney ni el d’un conte, sinó el Palau de Congressos de Barcelona.
Ni núpcies ni ball de disfresses, sinó el Liber, la Fira Internacional del Llibre.
Desconec el color de la seva sang, però la catifa de la recepció era ben vermella.
Vermella com la pancarta antimonàrquica que onejaven una colla de cinquanta.
A dins, tots a l’espera, firaires, organitzadors i mitjans.
Els aparells d’enregistrament a terra, per ordre reial.
«¡La cámara a un lado y te pierdes!», exclama despòtic el líder dels patges.
Una forma ràpida i maleducada de marcar la distinció amb la plebs.
L’encarregada de premsa ens indica els punts de gravació:
«Seran tres, però tranquils, que us portarem com a una guarderia.»
S’agraeix la confiança. Només que, a vegades, quan n’hi ha massa fa...
Al primer punt, una fotògrafa estirada i rossa remuga amb un company.
Es veu que el càmara de davant li tapa camp de visió amb el colze.
Ell que ho sent, intervé per al·lusions.
«Enlloc de rondinar, podries adreçar-te a mi directament, no?»
N'hi ha que tenen el rol de víctima molt assumit:
Sobretot aquesta finolis que gasta una desena de fotografies amb Inka Martí.
Ara és el torn dels prínceps. Atenció que entren, però no sonen les trompetes.

El rastre romanès (2)

«Difícilment podràs fer-hi res», m’han dit els de l’Agència Catalana de Consum. Hauria d’haver fet la denúncia aleshores perquè així tindria constància per escrit del robatori, ja que el tracte amb Vodafone va ser tot de paraula, de telèfon a telèfon, paraules que, si ells volen, el vent s’haurà endut ben lluny.

Però per fer una denúncia, sempre hi ets a temps, encara que sigui per alertar a la policia. Així que he anat a la comissaria amb la factura de la companyia telefònica. Els he explicat el cas i m’han atès de meravella. S’han anotat tots els fets, fins i tot l’import de les trucades i molt especialment —això vol dir amb subratllador groc— els telèfons marcats a Romania, Itàlia i Alemanya. També s'han anotat els 664721525, 608206957, 697315765, 663727771, 678239687, 637262836, entre d'altres. Persones d'aquí amb qui els romanesos han contactat.

Hi ha una dita que fa: «No hi ha mal que per bé no sigui». Qui sap si arran d’un o més robatoris com aquest, els Mossos reuniran dades cabdals per desarticular una xarxa de romanesos. Si és així, considero que no té preu i em donaré per satisfet.

El rastre romanès (1)

Això fa tota la pinta de convertir-se en una llarga saga de posts. No pel robatori en si, sinó per la ineficiència del personal de Vodafone o de la mateixa companyia que s’estima més les xifres que els clients. A mi les xifres també m’agraden, però si van al meu favor. No ha estat així amb la factura de la companyia. El total ha estat pitjor del que em temia.

Resulta que el 7 de setembre, a la línia 9 d’autobusos metropolitans, hi havia una gent estranya, d’aquells grups que fan aldarulls per no res —bé per no res, no fotem, per cridar l’atenció del personal i obrir bosses i motxilles!

A la feina, vaig adonar-me que no tenia el telèfon mòbil —aquell que Vodafone em volia fer pagar després de dir-me que era gratis— i vaig imaginar-me que seria a casa. Però a la nit, ja a casa, res de res. Ni trucant-me! Així que el dissabte al migdia, vaig córrer a la feina per revisar taules i calaixos. Em vaig trucar de nou, però ningú va sentir el to.

No hi havia cap dubte: me l’havien robat a l’autobús. Aleshores, vaig avisar a la companyia i em van cancel·lar la línia, però el mal ja estava fet. Ho he vist en veure la factura. En 24 hores, s’havien fet 32 trucades a Romania, dues a Itàlia, una a Alemanya i un grapat més d’estatals. Esverat, truco al magnífic servei d’atenció al client de Vodafone, aquell 1-2-3, sempre seguit d’un contestador i finalment d’una veu femenina amb deix llatinoamericà, que em jugo que és equatorià.

La primera en respondre’m assegura que la companyia havia bloquejat el mòbil el dia 8 però que després algú el va reactivar des de la web i que hauria de pagar la factura íntegra. Quan li demano si la companyia té alguna mena d’assegurança per a clients, com La Caixa fa amb les vises, em diu: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet». Tot seguit, li pregunto quin és el procediment per reclamar, si no tot, almenys una part de l’import i em respon: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet».

—A ver, señora, si los dos hablamos al mismo tiempo la comunicación se rompe —li dic amb una calma que costa de mantenir—. Le ruego que me escuche. ¿Cómo puedo presentar una reclamación a la compañía Vodafone? ¿Debo acudir a alguna sede física para pedir las hojas de reclamación? ¿Lo tramito a través de la Oficina del Consumidor o del Ministerio de Consumo?

I ella afegeix: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet». La meva calma comença a esgotar-se.

—Creo que no nos estamos entendiendo. ¿Se da cuenta que a cada pregunta que le hago me responde lo mismo? Le pido que deje de jugar con el cliente. Si usted desconoce la respuesta o no está autorizada a darla, le ruego que me facilite un teléfono o dirección para dirigirme personalmente.

Al final, acabo exigint-li que em passi amb un superior, tot i assegurar-me d’avançada que em respondrà el mateix. En efecte, la predicció es confirma. Una tal Tatiana Caballero fa el mateix paper. Sembla que no entengui les preguntes que li formulo, potser perquè no viu a l’Estat espanyol i m’està responent des de l’Equador. Així que li ho pregunto:

—¿Usted se encuentra físicamente en España? Lo digo porque parece que desconoce el procedimiento legal para reclamar. ¿Podría facilitarme el teléfono de una delegación de Vodafone en España?

Després d’uns quants «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet» canta la xifra: 607133333. Segons diu, és el telèfon de la central que Vodafone té a Alcobendas (Madrid). Hi truco. Em respon la Virginia que em confirma que hauré de pagar la factura i que Vodafone ja ha fet tot el que podia fer. Aleshores, li demano el cognom, ja que jo li he donat el meu i moltes més dades. Fa que no i en acabat... em penja!

Interioritats de la Mercè

Sempre m’ha agradat la festa major. Té un no sé què, que no es pot expressar amb paraules. Les festes populars o t’agraden o no t’agraden. Cada any les he viscudes d’una forma diferent, les d’aquí i les de més enllà, amagat sota d’un escenari amb la colla, pel carrers dins d’un capgrós fet a casa, sota les espurnes dels correfocs, al terrat de l’àvia ruixant amb una mànega els qui demanaven aigua...

Aquest any, he descobert una capa més profunda de la Mercè. L’he viscuda des de més endins per als de més enfora, perquè he participat en la difusió d’alguns actes i he mirat de transmetre la il·lusió a qui s’està al sofà, que val la pena sortir i palpar la festa en algun dels seus vessants, el musical, el popular, el diürn, el nocturn... tant és!

Per espectacle nocturn, el piromusical, però des d’un punt més elevat: la passarel·la que comunica el passeig de Maria Cristina amb les fonts màgiques. Curiosament, ha estat la vegada que he gaudit de més bona visibilitat però també la que menys atenció he prestat als focs, perquè l’espectacle era al cantó oposat. Des d’allà dalt, la riuada de gent era incommensurable, s’estenia des del peu de les escales que menen a la font màgica fins més enllà de la plaça d’Espanya i no es veia el final.

L’esclat dels grans coets descobria milers de cares d’estupefacció que, tot seguit, quedaven en la penombra, encara que mantenien viva la remor del riu amb uns «oh» i uns «ah» constants, rítmics i corprenedors. Tot seguit, un aplaudiment generós i unànime que, d’allà dalt estant, et fa pensar què deu sentir-se quan cau el teló. Amb la foscor, tornaven a fer-se visibles els pilots vermells de les càmeres de vídeo, els nombrosos flaixos de les càmeres de fotografiar i les respectives pantalles lluminoses. Afegim-hi uns quants mòbils i ja tenim la lúminotècnia servida. Això sí, a la platea. La del cel era una altra.

Petits que volen ser grans

T’ha passat mai que preguntes l’edat a una criatura i, després de respondre’t a la qüestió, afegeix allò de «jo ja sóc gran». M’he fixat que al món dels adults també hi ha aquesta mena de persones, només que, en lloc d’expressar-ho en paraules, ho demostren en fets. Són els qui volen ser grans o, potser millor, els qui volen ser més —més que tu o més del que poden ser. I diria que ningú no s'escapa, algun cop a la vida, de caure als paranys de l'ego.

Per posar un exemple, un cas de batxillerat. Imagina’t que a l’assignatura de dibuix tècnic la mestra proposa que cadascú treballi en un disseny per poder-los exposar a la salda d’actes a final de curs. Tots els alumnes s’hi deixen la pell, perquè gaudeixen amb allò que fan, però n’hi ha una que vol destacar per damunt dels altres i no se li acut altra cosa que ribetejar la làmina blanca amb pintura daurada, com si fos un marc de l’època barroca. Tota una llàstima, perquè l’obra era tan bona com les altres, però va pecar d’excés d’ego i ella soleta es va retratar.

La dona, que ja és una adulta, encara es retrata avui quan, a la feina, fa tasques que no li pertoquen, que s’han delegat a companys. Ah!, i segueix fent el que feia a l’escola: ara no són marges daurats sinó petits avisos visuals que criden als quatre vents «ei, que això ho he fet jo», fins i tot, en feines col·lectives, en què hauria de destacar la feina per damunt de l’equip.

El somriure taronja

No em calia ser a dos metres del Dalai Lama —que hi era— per adonar-me que en aquell enorme recinte tothom pensava, desitjava i vibrava en la mateixa sintonia. L'home de riure infantil, sincer, graciós, espontani, benvolent i tendre, arrencava sospirs amb gestos i reflexions amb paraules. Mai no m’hauria imaginat que l’arribaria a escoltar de viva veu.

El líder espiritual havia vingut a Barcelona, després d’intentar-ho deu anys. Tenzin Gyatso no va enlloc si no el conviden i aquí l'estimació era molt gran. Es palpava a les graderies del Palau Sant Jordi i en les reaccions d’eufòria i, fins i tot, d’èxtasi d’alguns assistents quan va acabar el discurs. «Hoy me siento rico, pero rico de verdad, no de dinero», em va confessar un home de mitjana edat que havia vingut expressament de Saragossa. Una colombiana que venia d’Orient Mitjà, on treballa, va afegir que se sentia tremendament plena per dins i una noia d’aquí, encara més jove, va manifestar: «no tinc paraules, no puc descriure l’amor tan gran que he sentit aquí».

Sens dubte, la fe havia impulsat la majoria de persones fins allà. També, la il·lusió de conèixer un home que algun dia serà llegenda i les ganes de saber quin és el secret de la felicitat, que el Mestre prometia desvelar. Però, pel que va explicar, no hi ha cap secret. La felicitat és si la volem veure, però a Occident, a la nostra balança vital, els valors negatius com el materialisme, la cobdícia, l’enveja, la ràbia, l’enuig... pesen molt més que els valors positius que, segons el Dalai Lama, hem de potenciar i fer créixer per desequilibrar la balança al nostre favor.

Per al líder budista no hi ha cap misteri. Podem viure feliços si acceptem viure el que ens ha tocat viure i això no vol dir que no puguem millorar i anar més lluny. Va posar un exemple. Una formiga pot voler treballar més, cavar més fons, pujar dalt d’un arbre; però no pot pretendre viure a l’arbre, fer un niu i volar, perquè és una formiga. Així, cal que primer acceptem el nostre entorn i després mirem de canviar-lo a millor.

Els seus somriures provocaven una distensió necessària entre cadascuna de les reflexions que feia. Va recordar que les emocions positives com l’amor, la compassió, la bondat, la solidaritat, l’empatia... són emocions que s’encomanen amb tanta facilitat com les negatives. Per tant, per què no encomanem somriures i bon rotllo?

Finalment, va promoure l’harmonia religiosa i el respecte a les diverses creences, especialment ara que les diferències generen conflicte. L’aplaudiment va ser unànime. Un noi que no arribava a la trentena em va dir, clar i català, que ens hauríem de deixar de punyetes, deixar de buscar segones intencions en les coses, que tot ens ho fem nosaltres i que, al capdavall, tot és més simple.

Posar-ho en pràctica no costa tant. Al començament fum una mica quan puges a l’autobús, saludes amb el «bon dia» de rigor i el conductor passa de tu. També fum quan t’esperes a que la gent surti del vagó de metro i els de l’andana t’empenten perquè hi entris. Fum explicar una bona notícia i que l’interlocutor te la tiri per terra o no hi mostri cap mena d’interès o, encara pitjor, quan perceps la seva enveja i t’adones que, a vegades, més val ser reservat.

Aleshores, per què no demanem quina mena d’entorn volem? Qui sap si, de mica en mica, tot el que no ens agrada i tots els qui ens porten males vibracions desapareixeran del nostre entorn immediat... De moment, aquella nit, el cel em va mostrar el seu somriure taronja, només perquè jo l’havia volgut veure d’aquella manera. Un altre només hi hauria vist la lluna.

Lost in performance

Ostenta fortuna i maneres de l’aristocràcia de principis de segle XX. Les va heretar dels pares que, al seu torn, les havien heretades dels avis. Només té això i la barra de creure’s aquest paper de senyora de classe benestant, capaç d’ordenar, reprovar i ridiculitzar sense contenció. Camina amb gestos ampul·losos i un «savoir fer» —com diria ella— de manual, que degué aprendre a l’escola del passeig de la Bonanova.

Quan s’acomiada d’algú, exclama «au revoir, mon coeur», treu el telèfon mòbil de la bossa de mà, fa veure que truca —que aquest mes s’ha excedit del que pot pagar—, demana un taxi que no arribarà mai i s’acomiada d’un interlocutor que no existeix. Aleshores, mira de cua d’ull que ningú no l’observa i agafa l’autobús. Tot un suplici per a ella, això d’haver de mantenir el seu espai vital intacte. Respira fluixet i, sempre, agafa l’aire comprès entre el seu cos i la finestra. Temorosa de contraure qualsevol malaltia, evita tocar i ser tocada, i fa un posat estrany, de rebuig i desconcert que podria passar pel d’algú que porta a la sang una sobredosi de substàncies psicodèliques o una concentració etílica pròxima al coma.

Unes ulleres fosques de mussol li tapen mitja cara i, des d’allà, s’ho mira tot de dalt a baix. De tant en tant, esbufega sorollosos «aaarrhh» que denoten una evident antipatia vers els altres. Tota resignada, rescata el seu esperit més devot i clama a la Mare de Déu que la tregui d’aquest infern, que compartir seient en un vehicle públic no entra a dins del seu pla de vida! I això que ja li ha escrit a l’alcalde nombroses cartes per demanar que redueixin els seients dobles a un de sol i se separin les fileres amb fines mampares de metacrilat.

La dona de tons caquis em dirigeix una mirada fugissera —potser que m’ho prengui com un honor—, torna a fer fàstics amb un sorollós gemec, busca una posició més confortable per als seus malucs, es reclina de ple contra el respatller i interpreta la gratitud que mai no va heretar dels avis ni dels pares.

Sidral de còdecs

Ho he aconseguit. Finalment, després de mesos d’exasperació, he resolt els conflictes dels còdecs de vídeo i so instal·lats a l’ordinador i puc tornar a visualitzar els meus bruts per remuntar les seqüències. I, el millor, sense haver formatejat el disc dur com m'havien recomanat moltes persones —fins i tot, informàtics.

És molt probable que l’origen del problema fos la combinació de packs de còdecs que he instal·lat durant anys, d’aquells que et vénen al CD d'una revista o dels que et descarregues d’internet. Així que he fet el que proposava, en un fòrum sobre el tema, un tal Luís: esborrar tots els còdecs —tots!— amb el programa gratuït Codec Sniper, que t’informa de tots els còdecs instal·lats i et deixa esborrar-los un per un.

Fet això, he seguit amb la pauta indicada: instal·lar els còdecs per separat. Per fi podia veure els vídeos amb l’Adobe Premiere, però seguia tenint algun problema perquè al començament de cada tall, la imatge tremolava. Per tant, he desinstal·lat els còdecs i he seguit el consell d’un segon usuari: instal·lar l’XP Codec Pack i ha estat la solució definitiva al meu maldecap audiovisual.

Hola, ja has tornat?

T’ho torno a preguntar: ja ets aquí? Perquè m’està molt bé que les tecnologies avancin i que sigui un aparell amb la teva veu qui em despenja el telèfon cada vegada que miro de parlar amb tu i no una senyoreta d’Orange o Vodafone o la companyia que sigui i que a sobre ho fa amb una llengua que no és la nostra. Tot això m’està bé, a mitges, perquè prefereixo sentir-te a tu, saber que ja ets aquí i que estàs bé. És el que tenim els amics, suposo...

Jo no he marxat. Prou que ho saps que no he fet vacances —ni en faré— aquest any. Per això, em sembla que hauries de ser tu qui avisi de l’arribada. Quan ens veiem, em miraràs amb posat d’incredulitat, compararàs el to de la teva pell bruna amb el color d’un cafè llarg de llet que gasto per ara. Em tornaràs a mirar, aquesta vegada amb llàstima, i em diràs: «ves-te’n de vacances, home!», com si jo hi pogués fer-hi res.

Després relataràs les teves aventures per mig món, que tu ja ho tens això. Un mes dóna per a molt, sobretot per trepitjar terres de colors ben diversos i gastar la teva petita fortuna. T’envoltaràs de curiosos, jo el primer, perquè m’agrada escoltar-te i aprendre coses noves i pensar que un dia les meves sabates també caminaran pels indrets que descrius amb tanta passió. Tindràs la boca tan farcida de paraules pròpies que potser no voldràs saber com ens ha anat per aquí.

Sàpigues que fer excursions per Barcelona és possible, quan s’interrompen trams de metro o es tallen carrers per obres que t’obliguen a fer més volta. També la ciutat esdevé un bon lloc per aïllar-se de tot, quan descobreixes que sortir amb cotxe et pot costar la vida o un dia sencer a la carretera, o que fer-ho amb tren o avió pot es pot convertir en una odissea. Que sí, que fins i tot per escapar-te a Castelldefels amb tren ha estat prou complicat! I què t’he de dir de les nits estrellades en plena ciutat. Existeixen, t’ho ben asseguro. Les podràs veure quan Barcelona es torni a apagar tres dies, com ho va fer el 23 de juliol, i caminis a través de la negror.

El salt del senegalès

Hi ha històries que no poden passar per alt, pel factor denúncia, per la humanitat o per la càrrega emocional que contenen. L’E. n’ha testimoniat una, aquesta tarda, la que aquí relato. Cap a quarts de dues del dijous 23 d’agost, s’ha alçat un rebombori al voltant d’uns africans que venien bosses al xamfrà de la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer de Girona. «D’aquells que cobren quatre duros i tenen potents màfies al darrere», especifica l’E. Però la indignació no els apuntava, a ells, sinó a la policia pel deteniment amb què vigilen els venedors ambulants i no les màfies.

Resulta que un dels senegalesos s’ha sentit perseguit pels agents i ha corregut fins a saltar un dels matolls laterals, ja que, segons l’E., «prefereixen tirar-se en plena Gran Via, davant dels cotxes, que caure a les mans de la policia». El senegalès ha quedat estès a terra, inconscient i mal ferit a conseqüència del xoc amb un vehicle. L’han atès allà mateix i li han practicat un massatge cardíac, que és el que es fa quan el cor deixa de bategar. Explica l’E. que un cop restablertes les constants, l’han immobilitzat i l’ambulància del SEM se l’ha endut a l’hospital de Sant Pau.

Pluja. Homes grisos. Pluja.

Plou amb ganes com feia temps que no ho feia. És un xàfec d’aquells de finals d’estiu, persistent, a batzegades. L’aire molt més fresc del que ens té acostumats i amarat d’una humitat que no molesta. Els colors complementaris s’han trobat aquest matí i fan de la seva dansa un esclat de grisos.

Avui és un d’aquells matins en que exclames «bon dia» i et responen «tu mateix, amb la que cau» o «no massa, que diguem» o «si a això li dius bo...» i optes per fer-te l’orni, perquè ja fa temps que vas descobrir com n’és d’esgotador voler fer entendre que tot depèn dels ulls de qui mira, que un aiguat és una benedicció en temps de sequera, que passen més coses al món que no pas una gotellada... Qui vulgui veure un dia lleig, allà ell, ja s’ho farà! Però que no t’esguerrin la teva visió poètica, nostàlgica, deliciosa, tranquil·la i pictòrica.

Deixa-la caure i fes de la pluja la teva aliada en la lluita per a una natura verda, la teva acompanyant en una visita de museu, la teva sintonia mentre llegeixes aquella novel·la que no pots deixar, l'espectadora d'última fila quan descobreixes una sèrie que s'addiu molt amb el dia («Carnivale») o aquella estampa que et transporta a moments viscuts o anhels futurs.

Sociologia improvisada

No tens ganes de festa, vas i t’hi fiques de ple. Perquè és Gràcia i perquè la companyia es grata. Però, siguem francs, quan no toca, ho hauries de deixar estar perquè, després, passa el que passa. Que l’hamburguessa aquella, tan bona i que tant de gust et venia, t’acaba removent les tripes. Que la música, tot i ser variada, et molesta més que mai. Que sí, que s’acopla, que el volum és excessivament alt, que amb menys decibels ni hauria de sobres. ¿Haurem d’esperar que un estudi mèdic certifiqui que la societat d’avui pateix més sordesa que la d’ahir per entendre que el soroll no ens és bo?

I com que la música no et fa el pes i prou feina tens a retenir l’hamurguesa a mig digerir dins del teu estómac, et dediques a analitzar la dansa col·lectiva sense moure't gaire. Determinades cançons menen la gent cap a un moviment catàrtic o, el que és el mateix, la banda condueix el ramat. Salts i mans alçades, però amb divergències. Aquí hi ha punys tancats, palmells estesos a l’estil Herr Flick, palmells de costat, punys fent banyes o els índex ben estirats en gest indicador. Atenció sociòlegs sense tema per al doctorat!

Entremig de la massa hi ha diversos nuclis actius i, al centre, un o més líders arrenquen el ritme als del voltant. El volum ensordidor propicia llargues digressions entre individus, l’acudit fàcil i la burleta pels primers en plegar veles que ràpidament són titllats de «rajats» o «cienicientas». Paraules d’arlequins del segle XXI. Ves a saber si no són ells els qui més ansien sortir de la marabunta. El teu sentit comú, però, menysté aquests jocs dialèctics i posa el punt i a part. Demà serà un altre dia, un dia millor.

Els calaixos del temps

Una neteja ben a fons, d’aquelles que només fem molt de tant en tant, és com fer un viatge a través del temps. Obert el primer calaix, queden a la vista tres objectes que ja han estan en desús. El més jove —incrèdul encara d’haver estat relegat a acumular pols— és un «discman» seminou que hauria tingut corda per molts anys si els reproductors digitals MP3 no haguessin irromput al mercat tan aviat. El «walkman» del costat no hi té res a dir. Aquest ja fa anys que va viure el relleu, encara que sortosament va reproduir moltes més cintes de cassette que no pas discos compactes el veí. Qui no ha tornat a sonar és el telèfon mòbil, un antic model de la casa Motorola, pesat, robust, que en la seva etapa àlgida il·luminava la numeració amb una llum verda.

El viatge a través del temps també esdevé un viatge emocional quan el calaix de les fotos ens transporta momentàniament les vives imatges dels qui no hi són. Aquella professora d’escola que seia al darrere de la classe per poder-se furgar el nas a gust sense que els alumnes la veiéssim o l’oncle que va marxar quan encara havia de formar una família. Però entremig també hi són els antics companys d’escola que no tornes a veure més, llevat del dia que te’ls trobes al metro i ni tu ni l’altre goseu dir-vos res pel dubte de si realment és qui et penses que és.

Les fotografies també et demostren com n’és de relatiu tot plegat. Fixa’t, qui t’hauria dit a tu que algun dia treballaries a la plaça que surt en aquella instantània? O que deu anys després de fúmer l’ase sota un xàfec durant les festes de la Mercè i guaitar a través dels finestrals d’unes oficines, acabaries treballant justament en aquells despatxos? Qui sap, potser en una de les fotos més recents hi hagin les claus del futur. És hora de tancar el calaix i deixar que sigui el temps ens lliuri les respostes.

Dispers i decebut

No hi ha res pitjor que perdre el rumb i no adonar-te’n fins que ets a les antípodes. És el que m’ha passat a la feina. He menystingut, sense adonar-me’n, l’objectiu principal de la meva tasca i he corregut els turons d’Úbeda fins acabar malhumorat amb tot el que m’envolta però sobretot decebut amb mi mateix. Potser perquè necessito unes vacances o perquè perdo facultats o totes dues coses. La qüestió és que, sigui com sigui, he de tombar la truita perquè ni tindré vacances aquest any ni les facultats són per a llençar coets —són les que són i minven amb l’edat.

Ara bé, el dia no era prou esplèndid, que he hagut de coincidir amb un d’aquells individus amb somriure d’anunci de dentifrici. D’aquells que sembla que et volen complaure amb tot però que, delatats pels gestos i mirades, deixen ben clar que et volen lluny del seu despatx perquè els estàs endarrerint l’hora de sortida, quan, de fet, ha estat ell qui m’ha fet perdre el temps. «Tengo que hacer una llamada, vuelve dentro de diez minutos», ha fet.

Per a més inri, el presoner de la ratlla diplomàtica s’ha atrevit a dir-me com fer la meva feina: «aquí estás perdiendo el tiempo». No, si a sobre tenia raó! M’ha indicat on hauria d’anar, però era massa tard, s’havia exhaurit la tarda i el meu ego tocat ha emergit per fer-li saber que «nos dejara hacer el nuestro como humildemente sabemos». Un punt estrany on l’ego i la humilitat es toquen, reaccionen i esclaten, per fer-me saber que equivocar-se és humà, però que la propera vegada més val que porti la brúixola mental.

Camp, cridòria i cartells en àrab

No podem retornar al passat, però podem reviure’l més enllà dels records si disposem les cartes com en aquella partida. Un dia solellós al resguard dels pins del Montnegre. Un ventijol entre suau i enèrgic. Un restaurant amb vistes al Mediterrani. La cridòria d’una família mig gitana mig paia? No, aquesta carta no hi era a l’altre joc.

S’estan a fora mentre esperen que els portin a taula i haurà de ser a dins —sortosament— perquè aquí ja no hi ha lloc. Un gitano de mitjana edat i pell adobada es molesta perquè el cabell li va als ulls. El seu interlocutor, un adolescent tot vestit de blanc, l’aconsella que es lligui la cabellera. L’altre fa que sí i esmenta que sovint es fa una cua, mentre el jove immaculat passa la mà per la sandàlia esquerra, que s’havia embrutat de sorra. Tot d’una, una de les dones paies —morena, molsuda, tapada amb negres i vermells com l’Olivia dels còmics d’en Popeie— esvalota el galliner amb els seus esgarips. Gesticula ampul·losament, tant que em fa pensar on haurà aparcat el camió. «Ja te’m vist —penso—. Ara, per què no gaudim plegats dels sons del camp?»

Havent dinat, m’estiro sobre un llit de pinassa i alguna pedra punxuda. M’hi acabo avesant fins al punt que m’adormo una estona. Quan em desperto em ve el regust de l’all que he fregat a la llesca de pa amb tomàquet. Un regust que m’acompanya durant tot el trajecte de tornada per l’AP-7. Un parell de cartells indicadors acaben d’eixorivir-me per la sorpresa que m’enduc en veure’ls escrits en grafies aràbigues al costat del català. Per la mateixa regla de tres, no hauríem de trigar pas massa a afegir-hi el francès o el xinès.

No et tallis per dir 'tallat'

És realment prodigiós el fet que hi hagi gent que porti vivint a Catalunya des de fa quaranta, cinquanta anys i encara no hagi arribat el matí en què digui bon dia. Però encara és més extraordinari el cas del cambrer que aconsegueix passar els dies i els mesos sense tenir curiositat per esbrinar quina ambrosíaca beguda pot ser un tallat perquè la demani tanta gent. Són milers de treballadors de l'hostaleria que -imagino que cansats pel viatge intercontinental- han acabat les seves ganes d'aprendre bastant abans de distingir un cafè amb llet d'un cafè amb gel.

Jo no ho podria haver dit millor i, per tant, permeteu-me que aquest cop plantifiqui en aquest espai el començament de l'article d'en Salvador Cot publicat a l'Avui d'aquest primer d'agost.

D'on ve la sort?

El que un home pensa de si mateix és el que determina el seu destí (Henry David Thoreau)

Fa temps vaig llegir que la bona sort se la fa un mateix, que no ve sola, que no hi ha cops de sort. Aleshores, no ho vaig entendre. Només calia interpretar el sentit que els autors del llibre volien donar a les seves paraules. Bona o dolenta, la sort és als ulls de qui mira. Els fets passen i són el que són. El temps ens dóna prou perspectiva per veure, sovint, que el que semblava una cosa n’acaba sent una altra.

—Bon cap de setmana! —he proferit als meus companys de feina, mentre deixava el lloc de treball—. Fins la setmana vinent, que serà millor que aquesta.

Ho he dit ben convençut. Un desig que ha vingut de ben endins. Tot d’una, algú ha espetat:

—I per què ha de ser millor?

—No ho sé —he afegit—, m’agrada pensar-ho i, ben mirat, per què no podria ser-ho?

Pensar en positiu no vol dir viure en un món irreal. Pensar en positiu és mirar de veure el millor de cada situació i així poder-ne treure el màxim profit. Pensar en positiu t’ensenya a no encallar-te quan alguna cosa no surt com tu vols, que no té res a veure amb el comformisme sinó amb la idea que res passa perquè si o que tot té una raó de ser. En definitiva, que cal seguir caminant fins a trobar allò que hom busca. Qui no s’atura acaba fent sort.

Intents infinits

—La pedra, agafa-la fort, així, amb la mà ben ferma —aconsellava el pare al fill mentre el sol jeia sobre els arrossars d’una verdor incipient, fins i tot poruga.

La llum de mitja tarda era intensa i el seu reflex molest. S’emmirallava sobre l’aigua estancada on pare i fill jugaven a fer rebotar pedretes. Havien de ser ben planes i llises i calia llençar-les en una trajectòria gairebé horitzontal respecte el terra, amb precisió, sense dubtar-ne gens.

—I si no rebota? —preguntava el menut.

—I si ho fa? —El pare va prémer-lo per les espatlles—. No deixis mai d’intentar-ho per la por a errar-la. En aquesta vida els intents són infinits. En tens tants com ganes tinguis de provar-ho.

—Llençaré pedres fins que alguna saltironegi!

—I el més important: l’intent és només teu.

El dijous de la discòrdia

És la portada del setmanari «El jueves» publicada el dijous 19 de juliol de 2007 i intervinguda ràpidament per ordre judicial. Una situació que ja s’havia produït l’any 1977 amb els números 1 i 7. En aquesta ocasió, el jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo ha decidit que calia retirar tots els exemplars de la revista satírica per «irreverent».

A la polèmica portada, apareixen un home i una dona que tenen una certa retirada als Prínceps d’Astúries. Segons els magistrats, l’escena de llit que representen és «clarament denigrant i objectivament difamant» per ser qui són i això em fa pensar que tota la humanitat que reprodueix escenes similars en llits, platges o dalt d’un pinacle de la Sagrada Família són «irreverents». Potser els monarques no responquin als impulsos de la mare natura i es reprodueixin per espores o en tubs d’assaig. Qui ho sap...

Per precaució, una tira negra tapa els ulls als subjectes de la imatge. Que no es digui que no s’ha protegit la seva intimitat. Es tracta d’una parella qualsevol en què ell li diu a ella «te das cuenta de que vas a ser preñada» i afegeix «esto va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida».

Ni als quioscos ni a Internet. «El Jueves» ha desaparegut però ha deixat una estela en mitjans digitals, impresos i audiovisuals. Una notorietat que ha traspassat fronteres i que mostra l’actitud grisa d’un país ancorat al passat. La revista que podria haver atemptat en delictes contra la Corona, tipificats als articles 490.3 i 491 del Codi Penal, ja ha anunciat que respondrà a la situació amb l’humor gràfic que caracteritza la revista de sàtira social.

Deixa que t'encomanin el riure

D’il·lusions no es viu, perquè no sempre s’acompleixen, però no hi ha res tan cert com que les il·lusions propicien canvis i avenços. Les il·lusions mouen el món. Amb unes paraules així, la Morfia s’acomiada del seus companys de feina, tot i que no tothom l’entén. La Tica, per exemple, afirma, a esquenes de l’altra, que això no és seriós.

Em pregunto què li provoca aquest malestar. La pobra, no suporta veure com algú a qui han acomiadat marxa amb el cap tan alt i el somriure a la cara. No comprèn que no hi hagi ressentiment o tristor per enlloc. Els seus comentaris palesen una clara displicència cap els «feliços de la vida».

«És que sempre la veus amb aquella rialla —diu molesta—. Deu tenir uns fils invisibles que li aguanten l’expressió, perquè és impossible que sempre estigui feliç.» Deixa que rigui, dona, i encomana’t, tu també. No li ho dic. M’ho callo, però de veres que li caldria sortir d’aquest posat sempre seriós, sempre concentrat, sempre tossut. La musculatura facial li ho agrairia.

Adéu vainilla, adéu!

Benvolguda noia de vainilla,

Tu, que vas irrompre a les nostres vides amb aquell entusiasme desbordant, aquella alegria imparable i aquelles rialles enjogassades, què ha estat de tu i del teu aroma? Pregonaves la teva santa filosofia vital de València a Catalunya i de Catalunya a València. Tenies un credo per a tothom, el teu. Als teus ulls, tot semblava meravellós i et desfeies en benaurances i bones accions.

Recordo el dia que la teva fragància floral va envair l’estança. Amb el primer corrent d’aire, tots sabíem que la noia de vainilla acabava d’entrar. Amb la teva intel·ligència de vainilla sabies recitar-nos tots els autors dels temes que sonaven a la ràdio, amb les teves mans de vainilla revisaves les factures que, havent-les tocat tu, prenien el qualificatiu “de vainilla”. Gràcies a tu, tots nosaltres vam passar a ser “de vainilla”. La teva bici també era de vainilla, com el teu cotxe o aquella casa de la qual volies marxar tot i viure en un barri més vainilla que el mateix flam de la Danone. Aclucaves els teus ulls caiguts amb la cadència fragant de la vainilla i vinclaves la testa amb la suavitat del seu sabor.

De sobte, com l'aroma del te de vainilla, et vas esvair sense deixar rastre. Igual d’efímeres han resultat ser la teva amistat, les teves rialles, les teves bones accions i qui sap si el teu entusiasme. Esperem que a la teva nova vida de vainilla sigui més persistent que el teu pas per les nostres.

No hi ha prou ponts a Barcelona

Vols viure a Barcelona, a «la millor botiga del món», a la ciutat post-olímpica que mira el mar i dóna l’esquena a les persones? Doncs, abans, empescat la manera de fer-te ric i paga una hipoteca o lloga —que, per ara, és gairebé el mateix. I si la teva butxaca no és prou fonda, sàpigues que tampoc no hi ha prou ponts a la ciutat per aixoplugar tanta mala fortuna. Per contra, els anuncis de «es ven» o «es lloga» creixen progressivament a les façanes barcelonines, i això em fa pensar si a la propera Diada no hi haurà més rètols de Tecnocasa que senyeres als balcons.

Truques alguns dels anunciants. De primer, et despenja una àvia de Vic. Ella i la seva sòcia estan reformant la casa —un tercer prou ben comunicat— i han apujat el preu de 450 a 650 euros des que va marxar l’últim inquilí. Ni més ni menys, que dos-cents d’una volada. A sobre, té la barra de dir-te que no pretenen fer negoci, que a penes guanyen el mínim per al manteniment.

El segon anunciant és una treballadora d’una agència immobiliària. Explica que el pis que publiciten a tocar de la Plaça Lesseps surt per un lloguer mensual de 900 euros. «Impossible per a una persona sola», li dius. I com que és una dona amb recursos —bé, una agència amb molts recursos!— et sorprèn amb una segona oferta. «Tinc un piset la mar de cuco al costat del Mercat de Sant Antoni, d’un sol ambient, amb el bany a banda, és clar, reformat, per només 700 euros al mes, situat en un àtic, l’ascensor arriba fins al quart i cal pujar l’últim tram a peu.» Collons!, era per dir-li, no em vulgui endossar un colomar, senyora! Que per molta reforma, parquet i aire condicionat que li posin seguirà sent una caseta de terrat.

A la tercera, no va la vençuda, per més que ho digui l’aforisme. Situem-nos. Un pis al costat de l’Hospital Clínic, ben comunicat, d’uns 90 metres quadrats, amb tres habitacions, cuina, menjador, una petita cambra, un bany complert i un de petit, per 900 euros al mes. Fins aquí, sembla una meravella si l’han de compartir dues persones, però només hi ha una habitació decent. Les altres dues són escarransides, hi cap un llit individual i algunes prestatgeries. D’armaris, res, que per això ja tenim la cambreta com a vestidor, clarifica la propietària.

La senyora, de mitjana edat i ornamentació barroca, insisteix a fer gala de l’immoble. «És excel·lent per a compartir entre dues i tres persones.» Això si no et toca una de les dues habitacions-zulo, senyora, que tinc dos ulls i un cervell que processa, encara. «A més, he mantingut els mobles metàl·lics de la cuina, els he arreglat tots, perquè ara això és torna a portar molt, és això que en diuen vintage. Igual que els globus del rebedor, també els he conservat. El vintage està de moda.»

No et deixes entabanar. Sona molt bé, molt glamurós, molt xic, i just per això, perquè tu no sintonitzes amb aquesta mena de gent, no dones cap importància a la decoració. Si fos per tu, la canviaries tota de dalt a baix, que tant de vintatge provoca arcades. El que li cal a l’estança és una bona capa de personalitat. Però amb aquests preus, l’única capa que veurà la propietària serà la d’un emir que busca segona residència a Europa.

Superman ha mort

No podria haver estat un final més atípic i sorprenent. Això de salvar vides quan no persegueix la notícia, o a l’inrevés, s’ha acabat. Ara, a la vida d’en Superman, només hi haurà fotografies i escrits i cables i objectius. Ben diferents —això sí— de l’objectiu que l’ha portat a passar el relleu a qui vulgui entomar-lo, que ja en té prou de feines extres i d’horaris amb disponibilitat les vint-i-quatre hores del dia. Imbuït d’una confiança absoluta i la il·lusió que tot anirà bé, desa la roba que ja no farà servir més en un calaix de la còmoda de fusta de roure i redreça les ulleres de pasta que, de tant en tant, se li despengen nas avall.

Políticament parlant, socialment insuportable

—Saps, m’he comprat un iPod, més xulo... i tirat de preu!

—Ah, sí? On te l’has comprat? Quant t’ha costat?

—És petit però té gigues de memòria, blanc, molt portable, no pesa gens, m’encanta!

—Però on te l’has comprat? Quant t’ha costat?

—L’has de veure, és sensacional. Hi caben un munt de cedés i m’ha sortit a meitat de preu, una ganga, quan ho he vist no m’ho creia. Estic pensant quines músiques posar-hi, moltes, moltes...

—Però on te l’has comprat? Quant t’ha costat?

—És d’aquests de color blanc, t’ho he dit?, petit i amb un so de molta qualitat. Vols saber on l’he comprat i quant m’ha costat?

—...

—Ah!, me n’oblidava, té agenda, calendari, rellotge, alarma, temporitzador, de nit puc il·luminar la pantalla i...

Amb aquestes mans

Amb aquestes mans..., en Tom Jones tancava la pel·lícula “Eduard Manstisores” (“Edward Scissorhands) del psicodèlic Tim Burton. I amb aquestes mans (totes dues!) escric novament, perquè fa set dies que em van desenguixar i avui (perquè sóc bona peça) he demanat l’alta mèdica. I això que la metgessa m’ha preguntat si la volia per demà!

Tot i així, de les quatre visites que he fet a metges varis (les dues de capçalera i el traumatòleg) cap d’ells m’ha tocat el braç, ni tant sols m’hi ha fet una ullada, per allò de comprovar el grau de tumefacció, la mobilitat reduïda havent sortit del motlle blanc, etc. En definitiva, que passen de puntetes per la fase de l’anamnesi i se salten l’exploració física. El traumatòleg em va estendre una altra recepta d’antiinflamatori (d’extensions, en saben més que els perruquers) i una fotocòpia de pèssima qualitat amb exercicis per al colze: flexions! Tota una bogeria després d’haver-me’l immobilitzat un mes i que, de sobte, pretengui que el meu braç convalescent suporti la meitat de la meva massa corporal.

El diccionari va ser de gran ajut. Aquest cop, tancat. El vaig agafar amb la mà dreta i, malgrat el dolor, el movia amunt i avall religiosament (com se sol dir). La voluntat va mitigar les fiblades i em va portar fins a la vella màquina d’escriure Olivetti. No vaig escriure res (ara tot ho faig amb ordinador per allò dels temps que corren i del “copy and paste”). Només la vaig alçar, amb tots dos braços, i vaig sentir-me com en Paul Sheldon a “Misery” (el llibre de Stephen King). Ara bé, a mi no em calia recuperar la força per fer front a la bogeria d’una lectora malaltissa que em tingués segrestat. Per sort!

Camarles, no et conec

Camarles no ha estat mai un punt de parada obligada a les guies de viatges del Delta de L'Ebre. Com altres pobles de la zona, havia crescut amb mesura i senzillesa, integrat en el medi que l'alimenta, fins el dia que va deixar escapar una part de la seva història en substituir el nom dels carrers per dígits. L'histrionisme d'un alcalde amb somnis de magnat novayorquès va precipitar el canvi. L'eslògan "Camarles: Balcó del Delta" no li va servir per vendre el producte, que havia perdut la poca singularitat que li quedava. El balcó s'obria de bat a bat i deixava pas a l'estrèpit de les motos a tothora, un polígon industrial enlloc de camps i pineda, i uns micos molt mediàtics envoltats de polèmica.

Caminant entre arrossars, m'arriba la flaire humida i calenta d'algues macerades, tant característica de l'indret. És el que queda d'una estampa antiga i bucòlica, perquè el canal ja fa temps que va decidir estar a l'última moda i canviar el vestit de fang i el collaret de pollancres i canyissars per un uniforme de ciment gris sense complements. El cant de les granotes (indicadors biològics del canvi climàtic) no marca el tempo de la feina del pagès perquè ja no n'hi ha. Tampoc les roselles li alegren la vista amb un estucat vermell entre tanta verdor. Només n'he trobat una i m'ha fet pensar en la rosa del Petit Príncep. Podrem preservar l'ababol i tot el que ens envolta amb la mateixa cura?

Pols iguals s'atrauen!?

Ho he sentit dir sempre: pols iguals es repelen i dues càrregues de signe contrari s’atrauen. Són lleis de la física; de l’electromagnetisme, exactament. Unes lleis que no tenen res a veure amb la conducta humana, per bé que a vegades fóra el més desitjable. Amb tres setmanes de guix al braç he descobert que la hipòtesi es comfirma a la tercera edat i he entès perquè la majoria d’avis només parlen de mals i maten el temps en un banc o a l’ambulatori a l’espera que el temps acabi amb ells.

De camí cap al supermercat, m’he hagut d’aturar tres vegades. Tres veïns curiosos de saber què m’havia passat al braç no s’han estat de renegar dels ciclistes per més que volgués justificar la meva bona conducció sobre dues rodes. Això, molt de passada, perquè, acte seguit, iniciaven un discurs de medicina popular vinculat al cercle d’amics i familiars. Que si “jo tinc la cadera fotuda i m’han de posar una pròtesi. Que si “a la veïna de l’àtic li’n van posar una, d’aquestes pròtesis, i va quedar tocada”. Que si “el fill d’un amic va xocar amb la moto, porta sis mesos de rehabilitació i va per llarg”. En definitiva, que falta que tinguis mal perquè et parlin de mals, quan el que més desitges és una bona copa d’optimisme i resulta que qui acava donant explicacions i mira d’arreglar el món (el seu món) ets tu.

Tenen temps per pensar, els avis, i el silenci i la quietud d’estar amb si mateixos fa que s’adonin que “el genoll fa un clec-clec quan el moc així” i “em sembla que m’han surtit unes taques marrons a la cara que abans no tenia” i “aquestes dents se’m separen” i “diria que no camino bé i potser això em perjudiqui l’esquena”. De mals, doncs, en tenim sempre, però ens falta temps per pensar-hi i quan en tenim sembla que arriben en família.

Sóc dins d'una postal!

Un bon viatger ha de saber —com afirmen els nutricionistes— que l’esmorzar és l’àpat més important del dia, perquè mai no saps quan t’aturaràs a fer el següent. Jo, que ho sé, endrapo com un britànic dolç i salat, mirant molt de passada la premsa local que per ser dissabte adjunta un magazín.

Els Transportes da Regidão de Lisboa són molt més assequibles i ecològics que a Barcelona, però més vells. Bus, metro i tramvia a la ciutat i ferri a l’estuari del Tejo. M’hi desplaçaré durant tres dies i hi ha una targeta combinada per uns deu euros, amb opció de recarregar-la. La banda magnètica obre les portes del suburbà, tant a l’entrada com a la sortida, i això fa que difícilment s’hi coli algú. Em sorprèn que Barcelona —tan moderna que vol ser— no disposi d’aquest sistema. Ara bé, a Lisboa —també a Londres, Roma o París— una persona en cadira de rodes ho té ben complicat per desplaçar-se.

La línia blava ens porta de São Sebastião a Restauradores, una plaça allargada, comercial i transitada per persones i vehicles, però ni una moto. Sensacional! Ens aturem en un banc de la Praça Pedro V. La blancor de la pintoresca Estação do Rossio i del teatre de Maria II ens enlluerna mentre pactem la ruta a seguir. Els carrers de llambordes, les fonts que no deixen de brollar, el formigueig incessant de persones i els edificis de quatre vessants amb llucanes i finestres inclinades emmarquen Lisboa en una postal antiga. Com més la trepitjo, més m’adono que aquí poc importa el temps. De fet, és com si no n’hi hagués, de temps, i les busques dels rellotges s’haguessin aturat fa trenta anys.

La Rua do Ouro s’endinsa pel barri de Baixa i desemboca al mar tota l’esplendor ciutadana. És un petit Eixample, amb carrers paral·lels en vertical i horitzontal, del tot inusual al cor d’una ciutat plena de vies que serpentegen. La causa, el terratrèmol de 1755 que va desfigurar aquesta cara vetusta. Al tallant amb Santa Justa, fem cap al mirador —la targeta de metro ens serveix!—, hi pugem i ens hi estem una estona; les vistes s’ho mereixen. Des d’aquí contemplo un altre relleu de Lisboa, la “maqueta de tren” sense tren. Al seu lloc hi ha tramvies, molts tramvies que pugen i baixen al llarg de set turons, i un castell, el de Sao Jorge.

Deixem enrere el Largo do Carmo i l’església escapçada que li dóna nom, i seguim endavant fins el Bairro Alto. A la Praça Luis Camões ens aturem a prendre un refresc. L’empedrat ha quedat cobert d’una fina capa de flors violàcies en despenjar-se dels arbres del voltant. Uns minuts més tard emprenem l’ascens del turó resseguint els carrers da Rosa i Pedro de Alcãntara. Descobrim façanes d’allò més vistoses, amb mosaics de colors disposats en franges, i altres d’aspecte ennegrit i leprós, però també encisador. Lisboa és un poema i el següent vers acaba amb el Parque Mayer, una zona verda frondosa, ombrívola i fresca, amb un estrany xiprer que fa de para-sol al bell mig.

Un reguitzell de parades ambulants delimiten el perímetre sud del parc. Des d’aquí, el viatger pot apreciar el ponent de Lisboa, la cúpula i els pinacles de la Basílica da Estrela, el ponte 25 de Abril i el Monsanto als peus del qual s’estén el barri de Belem. A la cafeteria Pão de Canela demano uns choquinhos —entre altres coses— que són calamars petits, si bé també volen dir “peix petit”, és a dir, que demanant-ho així, mai saps què et trobaràs al plat.

Lisboa: el primer tast

L’aeroport de Barcelona, com sempre, tan atapeït. Gent que va i gent que ve, els uns amb hores d’antel·lació i els altres amb retard. A això, sumem-li la cursa d’obstacles sorgida arran de les polítiques de la por. El punt de control és una barreja de parc temàtic i self-service. La llarga cua de persones guiades per tanques en ziga-zaga em fa pensar en l’espera per pujar al Dragon Khan, a Port Aventura. I això d’haver de deixar tot el que portes a sobre en una safata blanca, no em diràs que no és de restaurant barat?

La policia enretira la bossa d’una dona rossenca que no ha gosat separar-se de les seves potingues. La guàrdia civil li’n requisa un grapat (les que passen dels cent mil·lilitres reglamentaris) amb la mateixa cura que si fos un carregament de haixix. Ja que hi estan avesats, podrien haver confiscat l’hora de retard que ha trigat a enlairar-se l’avió de la TAP amb destinació a Lisboa.

Durant el vol, decideixo tastar la cultura portuguesa abans d’hora. Demano vinho per regar el refrigeri fred i insípid i l’hostesa me’n serveix de negre d’una ampolla fosca, gairebé opaca, esvelta i de llarg coll. És Egoista 2005, un vi jove de la regió d’Alentejano, més suau que un Rioja, però amb cos, lleugerament aromàtic i amb tanins que donen una astringència agradable després de la deglució. Em pregunto si Lisboa també deixarà en mi un regust aromàtic tan persistent.

L’aeroport de la capital portuguesa no és massa gran ni disposa d’enginys moderns com els braços que connecten l’avió amb la terminal. Després de fer una gran circumval·lació, un autobús ens porta a la terminal d’arribada. És plena de persones de faccions afro, algunes completament occidentalitzades, probablement filles dels qui van abandonar les antigues colònies (Angola, Cap Verd, Guinea Bissau i Moçambic). Tots esperem l’equipatge a la mateixa cinta, que és l’única que funciona de les sis existents. Hi desfilen maletes cenyides per una faixa adhesiva o tacades de licor o menjar sucós, paquets atrotinats a punt d’obrir-se, una sabatilla blava i una capsa d’aigua "Luso".

Un guàrdia, assegut a la quarta cinta, s’ho mira amb desinterès mentre consumeix una cigarreta. Els lisboetes d’arrel africana han aparcat els carrets per a l’equipatge a la vora de la banda transportadora, sense deixar espai per a tots els qui esperem. Així ho ha fet la noia que tinc al costat, embolicada amb una sola peça de tela estampada de tons taronges, ben virolats, que li arriba als turmells, per sobre de les sandàlies. Un penjoll daurat li llueix a l’escot de cafè satinat i les trenetes del cap li fan tuf a formatge.

La noia recull fins a quatre embalums, el policia segueix fumant amb la mateixa parsimònia i jo ja he perdut el compte de les voltes que han donat la capsa d’aigua de "Luso", la maleta tacada de vi i la sabatilla blava.