Endavant amb la fauna ciutadana!

Quan no tens temps a perdre ni temps a guanyar, quan el pots deixar escapar perquè ja l'has invertit durant tota una vida, pots fer com fa la Gertrudis cada matí. Camina un xic, s'atura davant d'un aparador, fa una ullada a les sabates i prova de memoritzar-ne el preu de quatre o cinc. En acabat, segueix fins al primer banc. Descansa un instant i continua amb la mateixa tònica fins a la placeta. Allà s'asseu una bona estona sota un bany de sol i contempla tothom qui passa pel seu davant. Veure desfilar la gent és la distracció amb què més gaudeix, perquè no hi ha ningú igual, ni en caràcter, ni en aparença, ni en comportament.

Ja fa dies que s'ha adonat d'una cosa. Els dissabtes, les persones que freqüenten la plaça no són les mateixes que hi venen de dilluns a divendres. Els caps de setmana s'omple de pares i mares i fills, però a més a més fan coses que normalment no fan. N'hi ha molts que es preparen per una sortida: els moters, els esquiadors, els ciclistes, els que deixen l'esport per als anteriors i opten per un dinar al camp...

També hi ha els que es pesen a la farmàcia. La majoria hi van sols, llevat d'una parella d'homes de mitjana edat que la Gertu ha batejat com a Epi i Blas. Entren, pugen a la plataforma, introdueixen les monedes i es miren els peus a l'espera del resultat.

Ara ha entrat una dona per fer la pesada oficial. La Gertu se la mira de fit a fit des desde la seva posició privilegiada. Somriu. És clavadeta a una d'aquelles mosses xerils que surten als programes roses de la televisió, una d'aquelles amb tan bon frontis. Ara no recorda com es diu però ja sap en què s'assemblen. Els llavis. Aquests llavis molsuts i juganers sorgits del quiròfan. Xeril i bleda, així és la mossa.

La Gertu torna a somriure perquè quan ella era jove no n'hi havia de dones així. Alguna cosa ha canviat en més de mig segle perquè sorgís aquesta subespècie. I és que són tan tocades i posades. On han après a caminar així, com si fossin nines de porcellana que a la mínima es trenquen? I parlen com si fossin beneites, amb aquesta veu gangosa, unes massa fina i d'altres massa pregona, serà de tan fumar? I aquestes cadències de to en consonància amb la cadència d'ulls.

L'àvia en desconeix l'orígen, però si no hi fossin les trobaria a faltar perquè, ben mirat, semblen creades expressament per distreure-la els darrers anys de la seva vida. Endavant, pensa, que circuli la fauna ciutadana!

Somriu Willy

—Ho trobo increïble!
—Jo també.
—T'ho dic de veres. No sé on anirem a parar!
—A la tomba.
—Dona, tampoc et passis.
—Mira, xato, primer comencen increpant-te amb insults, segueixen amb calbotades i acaben per calar-te foc com a la indigent del caixer.
—Potser sí.
—Mi-te'ls aquests dos últims què es dedicaven a fer. Només per distreure's assaltaven els vianants, els escridassaven "sonríe Willy" i els envestien una plantofada.
—I per acabar de rematar la seva obra van i ho enregistren! —amb les mans al cap.
—Saps què penso, Marçal, que ja no estem segurs enlloc. Potser demà rebem una pedrada o ens trobem els vitralls del restaurant fets miques. I el pitjor és que quedin impunes. Els tanquen una nit i ja són al carrer.
—Apa, va! No serà així!
—Que no?
—No, dona, no. En David i l'Albert seran jutjats i condemnats pel que han fet. A més, que no ho han fet només un cop...
—Dos, tres, tant és els cops que ho hagin fet. No rebran el càstig que es mereixen i a sobre hauran aconseguit el que volien.
—Què volien si no divertir-se a costa dels altres?
—La fama! La fama que tan de moda s'ha posat entre el jovent. Sembla que aconseguir la fama o el protagonisme, tot i que fugaç, és pel que val la pena lluitar.
—Generalitzes massa, també hi ha jovent decent que cobra misèries i segueix tirant endavant.
—Potser sí. Però encara que personatges com en David i l'Albert siguin una minoria ja saps que passa quan tens una poma podrida a la cistella...
—Rebran el seu càstig, tranquil·la, si això és el que et preocupa.
—No. El que em preocupa és no saber com hem arribat fins aquí. Què ha passat en menys de quinze anys perquè els nens es comportin com ho fan: torejant als pares, encarant-se als professors...
—No hi ha respecte, ni valors.
—Tampoc molts pares s'ocupen d'inculcar-los. Creuen que amb la tele n'hi ha prou.
—Doncs mira, tu tens la resposta a la teva pregunta.
—Com dius?
—La tele. Potser quan la justícia falla, els mitjans encara són a temps de jutjar individus cremadors-de-dones-en-caixers o pallassos-de-willy.
—Sol ser així. De totes maneres, han aconseguit que tothom acabi parlant d'ells.
—I d'aquí dos dies ja ho haurem oblidat.
—Saps que penso?
—Què?
—Que aquests nanos són com les cascarulles de la cola. S'enganxen a la societat de mala manera i es converteixen en una veritable nosa.

L'ombra d'en Velasco

Sàpigues que el teu palauet arrossega una història. Hi vivien un home bohemi, el Senyor Velasco, i la seva dona que romania sota el seu jou. A en Velasco a penes se li veia el pèl, no perquè fos calb sinó perquè passava hores i hores entre aquelles parets que testimoniaren la creació de cadascuna de les seves obres. Era un pintor deixat completament abocat a la pintura a l'oli. Un home que (i això és una suposició) devia sortir a deshora, cap al tard, quan menys gent el veia. Bebia força. De fet, era el "borratxet" de l'escala i potser per aquest motiu i alguna altra frustració pegava la dona. Pobrissona! Aquella figura escanyolida, prima com un filabarquí, i de cabellera rinxolada. Parlava en castellà, excessivament depressa, pels nervis que la rosegaven, suposo.