e m p r e m t e s

27 de gener 2007

Apagada pel canvi climàtic

0 en seguici

Algú pot imaginar-se una ciutat sense llum? Va passar a Nova York, el 9 de novembre de 1965 i, la darrera vegada, el 15 d'agost de 2003. També a Detroit i a Cleveland. El mateix podria passar el proper 1 de febrer, de 19:55 a 20:00, a casa nostra, però no degut a una avaria tècnica o a motius desconeguts.

Aquesta vegada es tracta d'un acte de protesta que diverses associacions mediambientals promouen entre la ciutadania per lluitar contra el canvi climàtic. La intenció és que el proper dijous, la Terra s'apagui —per fusos horaris, és clar— durant cinc minuts i demostrar-nos a nosaltres mateixos, als mitjans de comunicació i als governs, l'ingent quantitat d'energia que gastem i com d'insostenible pot arribar a ser el dia que els països en vies de desenvolupament facin com nosaltres.

Es tracta d'apagar-ho tot

No n'hi ha prou en apagar llums, televisors, ràdios i ordinadors, sinó que cal desendollar qualsevol aparell elèctric de la corrent ja que la majoria de màquines continuen consumint tot i haver-les apagat. I sinó que els ho preguntin als milions de LEDs vermells que es mantenen encesos indefinidament. Val a dir, que la situació ideal per assegurar la desconnexió completa fóra abaixar els ploms durant aquests cinc minuts. Accionar la palanca no costa pas massa, però difícilment, a Barcelona, veurem com s'ennegreix la Torre Agbar, l'Hotel de les Arts i el gratacels adjacent, el Parc de Recerca Biomèdica o tants altres blocs. I amb la Tour Eiffel o l'edifici de Montparnasse, a París, què passarà?

La iniciativa reclama que passar a l'acció és una qüestió d'urgència i n'estan fent difusió diverses associacions com l'Aliança pel planeta, els Amics de la Terra o el seu equivalent internacional, Friends Of the Earth International (FOEI). Asseguren que la qüestió del canvi climàtic no pot quedar únicament en mans de les persones, sinó que ha de passar a l'àmbit legislatiu.

Per què l'1 de febrer?

Un grup d'experts sobre el clima de les Nacions Unides presentarà un informe sobre el canvi climàtic l'1 de febre a París. Una data significativa a França, que s'espera que ho sigui més enllà de les seves fronteres perquè el clima és una qüestió que ens afecta a tots. Per això les organitzacions demanen la màxima difusió i participació possible, perquè la protesta silenciosa tingui un pes real mediàtic i polític.

24 de gener 2007

Buidatge

0 en seguici

Per què fer neteja física sol implicar una mena de neteja psíquica? Em refereixo a la neteja a fons, no a fer dissabte i prou, sinó a remenar calaixos i prestatges per desfer-te de papers i roba que no fas servir. Una altra pregunta que em faig és: per què l'ésser humà tendeix a guardar de tot pensant que li farà servei més endavant? Som recol·lectors per naturalesa?

Al capdamunt d'un prestatge, he trobat arxivadors empolsegats amb apunts de batxillerat. El més preocupant és que m'ha dolgut desfer-me'n. Aquells dibuixos de l'interior de la cèl·lula... Les fotocòpies de filosofia i un dels treballs... Reaccions químiques complexes, valoracions analítiques i les integrals! Redimonis! M'adono que ja no sé resoldre integrals. Ni derivades tampoc. I amb les equacions de segon grau hauria de posar-me a prova.

Darrera dels papers de BUP i COU, venien els de la facultat. Fotocòpies de llibres (il·legals, és clar), fotocòpies d'apunts, els meus apunts, treballs, més treballs... No, ep, això s'ha de guardar. Un temps més, m'he dit, per si de cas. I aleshores he topat amb dibuixos, retalls de diari i articles sobre informàtica i disseny web de fa deu anys. Algunes anotacions les vull mantenir però escrivint-les en un altre full o una altra llibreta només faria que perllongar-los l'existència una mica més, no gaire més. Així que ho anoto aquí. Pse, com si servís de res. Si més no, no ho perdré i si ho perdo no serà cap daltabaix.

Principi del caos molecular. Dents sobre llençols. Casa de nines. Paràlisi. Vol la casa. Engreixar els fills. Tadea. Avortament. La història del Senyor Sommer de Patrick Süskind. Sin echar sombra alguna - balanceábase con el viento - surcando mares, la luna. Del amor d'Allen Debolton. E A- E A- Bb7 Bb6 G-7 G-6 D Bb7 Bb6 G-7 G-6 D E Fº7 E7 Fº7 E7. El príncep de Maquiavel. La història més bella del món d'R. Simonette. 09 12 23 30 33 49. Masgarganta. L'Hora dels Déus, de Gerald Durrell. Santa Eulàlia de Tapioles, Tivissa, Sòller, Vallgorguina. That's entertainment, de Polster.

Que n'és d'estranya la sensació que et queda després de reviure, adonar-te que molts records havien quedat colgats per noves vivències i que a penes queda rastre d'allò que havies après. Però encara és més gran la sensació de buidor, una vegada engegues tota la paperassa al contenidor blau. A reveure.

12 de gener 2007

Molèstia sonora

0 en seguici

Al parc de Joan Miró hi ha una lloca esverada que en lloc de riure escaïna com si anés a pondre un ou. No li sé la cara, però el seu accent llatí m'ajuda a construir-me'n un retrat. Pell morena, cabellera fosca i mirada ombrívola, d'aquelles que cultiven la desconfiança mútua. L'edat incerta podria abastar un marge més que raonable entre la trentena i la cinquantena d'anys.

La lloca torna a escaïnar sorollosament. Per la freqüència i la intensitat de la cridòria no em queda cap dubte que té un enteniment força modest. No és pas bleda —també s'evidencien com a lloques, les bledes— sinó curta de gambals. Torna a riure sense restriccions i aquesta vegada em fa perdre el fil de la lectura. "Ha, ha, ha, ha!"

Ja no m'interessen les especulacions difoses. No me'n puc estar: l'he de veure amb els meus ulls. Necessito posar una cara real a la rialla de pèrfida malvada. Riu, li demano mentalment. Riu de nou, exigeixo. Complau-me amb el teu escataineg de lloca sonada. I de sobte, com si la meva transmissió mental hagués estat efectiva, sorgeix del bardissar de darrere meu un altre esclat d'histèria: "Ha, ha, ha, ha!"

M'aixeco amb dissimul i miro enrere, cap al camp de voleibol. L'han ocupat tot de llatins i això em fa sentir més foraster que mai. No m'hauria de sorprendre però ho faig. Les mirades escrutadores em punxen. I és que aquest deu ser el seu punt de trobada, un territori marcat per gestos i crits amb segell de procedència.

Torno a sentir la cridòria. Són tres dones més aviat rodones i lleugeres de roba que s'estan sobre la gespa a gust. Una bona mostra de carn (potser de la Pampa) per a la degustació visual. La més lloca emet un riure burlesc tan fictici com el color del seu cabell tenyit de vermell per deixar ben amagades les seves arrels. A desgrat seu, qualsevol perruquer li dirà que les arrels, no les podrà foragitar mai; per més capes que hi doni, sempre tornen a despuntar.

Mira-te-la, com riu, exagerada i vulgar en gestos, a l'espera de la rèplica exacta per part de les seves companyes. No sempre la troba, la rèplica, però tan li és. Se la veu prou cofoia de sentir-se a si mateixa. Potser per això aixeca tant el to de veu, per eclipsar la resta de sons i extasiar-se en la seva pròpia bogeria.

06 de gener 2007

Balanç

0 en seguici

No hi ha any que no passi, sense deixar-nos-en un balanç. Una obligació autoimposada pels mitjans de comunicació amb idea d'oferir un servei a la ciutadania, que ja s'ha convertit en una tradició més del paquet nadalenc. Seguint la dita "d'any nou, vida nova", he decidit fer neteja, però quan m'he topat amb l'agenda del 2006, no me n'he estat de fer-li una darrera ullada i el balanç és més que positiu.

No em cal mirar les pàgines per recordar que el 2006 ha estat un any de retrobaments i d'amistat. Un any de viatges, un any de feines, un any de persones i projectes que venen i d'altres que se'n van. Com sol passar, el gener es va mantenir com el mes dels desitjos i dels bons propòsits, que vaig escriure en un paper i tancar dins d'una capsa, mentre arribava el fred del febrer.

Al segon mes, l'any arrencava de veritat i un projecte donava la volta per renéixer, adaptant-se al present i a les necessitats. Malauradament, més endavant l'equip del projecte perdia un nou integrant i ja erem menys de la meitat dels que havíem estat. Com a la novel·la de Els deu negrets d'Agatha Christie, em preguntava qui seria el següent. No vaig trigar a comprendre que la pregunta encertada no era aquesta, sinó unes altres: per què la gent se'n desentenia i per què no en venia de nova? Veient que l'interès per donar-hi respostes no era compartit i que començava a acumular-se la pols a l'engranatge d'aquella maquinària, me'n vaig començar a allunyar.

Pensant en la salut també, vaig optar per deixar una feina que m'esgotava, que em feia sentir oprimit, utilitzat i, fins i tot, esclavitzat. Aquesta va ser millor decisió del 2006: acomiadar-me d'una feina on no hauria prosperat mai, perquè la persona que la dirigia només pensava en si mateixa i en fer «calers», però no en l'equip humà que hi havia al darrera. I ja se sap que si es vol arribar a bon port, cal tenir motivada la tripulació si no vols que se't morin de fam o se sublevi.

Això va ser al març, quan vaig cursar dues molt bones assignatures gràcies als mestres que les coordinaven —i dic mestres perquè són més que professors—: la Maria i en Cinto. No van arribar «aigües mil» però a l'abril, em van caure dues feines que he fet de forma simultània fins ara. També vaig escoltar un expert del sector que em va dir que la primera feina, si vols trobar una bona feina, és pensar en la feina de buscar feina. És a dir, seure, pensar, estudiar què vols fer, investigar per saber on et fiques i tirar pel dret.

Gairebé a les portes de l'estiu, vaig passar tant fred com feia temps que no passava. Era a tocar del Mont Blanc, als Alps. Des d'allà dalt, vaig sentir com de meravellós és el nostre món, la seva grandiositat i, alhora, la seva feblesa. Que potser els humans no mantenim aquesta paradoxa? D'una forma similar em vaig sentir al Cajas, parc natural dels Andes equatorians. Diuen que Déu és a tot arreu, però si hagués d'estar en alguna banda, crec que el trobaríem en llocs com aquests. Potser per això els temples budistes i tants monestirs han triat punts elevats de la geografia.

Related Posts with Thumbnails