Passeig de postal antiga

Com que la pluja no va donar cap moment de treva fins al vespre, vam dedicar-nos a fer la ruta dels cafès i el Richmond ens va encantar. És com un gran saló de ball però ocupat per tauletes i butaques (no cadires). Flanquejats per desenes de miralls, la sensació d'amplitud encara és més gran. També al sostre hi ha espills quadrats que fan una mena de joc irregular i capriciós. La il·luminació tènue del magestuós local convida a la conversa pausada, sense cridòria; un tret argentí que aplaudeixo i que, per a res, s'assembla al comportament amb que hom es troba als bars espanyols. Sempre ho he dit, una cosa són els bars, sorollosos, atapeïts, fumejants i feridors a la vista, que tant abunden a Espanya, i una altra són les cafeteries, ambientades amb gràcia i sensibilitat, menys sorolloses, ben il·luminades i ventilades, com les que trobem a París, a Londres, a Buenos Aires...

Sóc viatjable

Tremendisme informatiu de bon matí a la televisió argentina: "Baleada una mujer; Asesino perfecto atrapado; Mató a sus ocho hijos; Violada niña de ocho años; Choque frontal de un taxi contra otro vehículo...".

Discriminació per bosses

Fa uns dies vaig visitar la botiga de roba esportiva Wala, al passeig de la Zona Franca, per comprar-hi roba de muntanya que ara mateix dec dur posada (dic "dec" perquè això es publicarà de forma automàtica) i no vegis el que costa trobar aquesta mena d'equipament a ple estiu, quan tu te'n vas a pla hivern! Però això és una altra història i la d'avui va de bosses i la presumpta discriminació sexista. A l'entrada de Wala, com en tants altres establiments comercials, als homes ens toca deixar la motxilla o la cartera per al portàtil i els documents; vista grossa, en canvi, amb totes les dones que entren amb llurs bosses de mà, a vegades més grosses i més plenes. Res, que "algú ho havia de dir".

[Aquesta entrada s'ha programat per a la publicació automàtica]

Toco la plata!

Són molts els que van esperonar la llegenda que aquest delta argentí era un jaciment de plata, d'aquí el nom del país, però el cert és que de plata poca. Ara bé, aquesta terra gaudeix d'una riquesa inquantificable, la gent, els paisatges i la carn -valga'm Déu, quina carn!

Reg a ple sol

En contra del que sempre he sentit dir als experts en horticultura i jardineria, l'Ajuntament de Barcelona rega la gespa i les flors de la plaça de Catalunya a ple sol estival, al migdia. Clar que, ben mirat, també es recull la brossa quan la ciutadania és més sensible al soroll, a mitjanit, tot i que l'horari admet variacions segons els barris, i es pot practicar el nudisme a la ciutat però no anar sense samarreta.

Als meus germans de l'ànima

Boniquíssims! Marxo cap a la terra dels tangos i les milongues, a tastar la millor carn del món (diuen), a delectar-me amb el cruiximent del glaç allà on s'acaba el món, on el mar vessa cap a l'abisme i s'amaguen dracs i bèsties fantàstiques (això pels qui encara penseu que la Terra és plana). Cuideu-vos molt, aneu als boscos virginians a caçar cèrvols per menjar biològicament molt temps i a bon preu, sushileu per Barcelona i per Catalunya en busca d'una bona caleta o de Montserrat (que empremtarà en breu), cambridgeu per hospitals i grans extensions de camps daurats i verds, ariadneu a quatre gates, enteroleu-vos bé de jotes i atipeu-vos de gust!

El gofre i la crep

Quan va néixer Farggi, la marca popular de la pastisseria La Farga, sabies que quan hi anaves pagaves la qualitat però t'hi posaves les botes de gust. Ara, Farggi és una cadena més, popular, igual de cara, amb productes prefabricats, com les gofres que reescalfen. A Bèlgica, te'ls preparen al moment! Per això, l'altre dia vaig optar per una crep i jo que li pregunto a la dona més gran, són bones, com si no sapigués la resposta.

Runes / La trucada

(Ring, ring...)
–Digui'm?
–Bon dia Sr. Marcdecava! Sóc Martín Gana, el veí del passatge Comptes de Malastruc, 13, 1r, 3a.
–Ah, sí. Què hi ha?
–El truco per dir-li que ahir vaig pujar al terrat de la finca i vaig trobar-hi tot de runa. A veure si pot enviar algú perquè s'ho miri.
–Runa, diu? Però d'on? De què?
–Crec que era d'un pilar o d'una sortida d'aire o de fums. No ho sé. Vaig netejar-ho una mica perquè ningú no prengui mal.
–Valga'm Déu! Sí que hi envio algú i gràcies per avisar i deixar-ho tot ben endreçat. Passi-ho bé!
–A reveure!
(Clec!)

Montserrat, negoci celestial

No podiem escollir un millor dia per pujar a Montserrat. Bufa un aire plàcid que refresca l'ambient assolellat. Els Ferrocarils de la Generalitat ens porten fins a l'estació del cremallera amb el qual pugem la serralada envoltats de majestuoses roques arrodonides, capricis de la natura, i barrancs prou imponents d'una verdor agraïda.

Bandes gairebé simfòniques

Per novè any consecutiu, l'Auditori ha reunit una representació catalana de bandes de música. La primera a fer-ho és la banda centenària de Miravet que, sota la direcció de Toni Vives, interpreten temes dels Beatles i del mateix director. La música que surt de l'escenari i s'enfila fins a l'amfiteatre és ben bé de banda, metàl·lica, ventosa i excessivament percutida. És la banda de carrer, de comparsa carnavalera, de xaranga de festa major, res a veure amb les dues bandes que la segueixen, la de Jesús i la del Prat de Llobregat que sonen gairebé com una simfònica.

La Botiga / D'aniversari

B. va triar La Botiga per celebrar el seu 33è aniversari amb un grup incomplert i heterogeni d'amics. Incomplert perquè una de les amigues tenia l'estòmac regirat i, com que ja havien quedat per veure's un altre dia, va absentar-se. Heterogeni perquè els vincles que unien aquelles persones amb B. eren ben diversos: amics de tota la vida, familiars i amics d'amics.

Unitat o miratge?

Conèixer la sentència el dia abans no va fer altra cosa que abocar més gent al carrer, perquè amb les modificacions i retallades vàries de l'Estatut de 2006, en lloc de guanyar i millorar l'anterior Carta Magna, la del 78, hi hem sortit perdent. No hi ha gaires camins a triar, acatar la sentència i callar, amb la consegüent pèrdua de drets com a catalans; fer marxa enrere, rebocar l'Estatut vigent i recuperar el de 1978, o tirar pel nostre compte, cap a la integració de Catalunya a Europa.

Somniar en la distància

A vegades fer-se massa il·lusions, pot ser contraproduent. Jo les hi havia posades, les il·lusions, en el 10-J. Tenia la càmera i l'acreditació a punt per immortalitzar el sentiment, la cridòria i la força en fotografies vàries. Tot d'una, sense pregunta prèvia, em diuen, a la feina, que compten amb mi fins que tot plegat s'acabi, però que hauré de quedar-me a la redacció a rebre les imatges i les declaracions, mentre tres companys sortiran a enregistrar-ho i un altre a fotografiar l'acte i "twittejar" el que veu.

És hora de somniar

Plaça d'Espanya, plaça vermella

Els seguidors de "La Roja" surten al carrer per celebrar la victòria contra Alemanya. Cotxes, autobusos i motos fan sonar el clàxon i onegen banderes espanyoles des de les finestres. Entre les 22.30 h i les 23.00 es congreguen a la plaça d'Espanya prop de 1.500 persones. Entonen càntics com ara "Ese Puyol también es español", "Viva España, viva España, oé, oé", "Barcelona es española", "En Catalunya también hay españoles", "Viva Franco" o "España grande y unida".

Senyera o lema

Davant la necessitat imperiosa de mostrar una imatge d'unitat del poble català davant la sentència que retalla l'Estatut, polítics i insitucions no han deixat de vehicular el debat i l'opinió cap a un dilema banal: senyera o lema? PP i Ciutadans ja han deixat clar que no combreguen amb la manifestació d'aquest dissabte i la resta de partits, tret dels socialistes, s'han avingut des del primer dia a l'eslògan proposat pels organitzadors, Òmnium Cultural: "Som una nació. Nosaltres decidim". El PSC considera que és més unitària la senyera i que el lema amaga un clar sentiment independentista, com recordava el portaveu del partit, Miquel Iceta, aquest matí.

L'onada de calor

El foc, petards i bengales de Sant Joan han portat la calor estival definitivament. La revetlla ha estat el punt d'inflexió i els termòmetres no fan més que pujar. Anit, gairebé a les dues de la matinada, la temperatura no baixava dels 23ºC i dormir al passadís en un matalàs no gaire còmode s'ha convertit en la via més factible per a sortir del pas, per arrencar, si és possible, un bri d'aire fresc a la xafogor barcelonina. El pitjor, diu El Periódico, està per arribar. Ja ho crec, a jutjar per les temperatures previstes: 400 graus centígrads!

La Barcelona contrariada

Dijous i divendres, desenes de persones van congregar-se a La Rambla, davant de la font de Canaletes, en roba interior. Els mitjans de comunicació no van faltar a la cita; ja se sap, la carn ven... Tot plegat era una campanya de màrqueting de la firma de roba Desigual –entra mig nu i surt vestit, deia l'eslògan– i, vista la multitud d'interessats i de càmeres, els va funcionar.