No em trobo bé. Diverses nits amb febre i mocs m'insten a posar-hi remei, ja que no ho fan les pròpies defenses (una veritable llàstima!). Com se'ns diu amb campanyes publicitàries continues, que Sanitat Respon, decideixo trucar al 902 111 444. M'atén una noia que no fa pas pinta de metge ni d'infermera ni de farmacèutica, que més aviat sembla que resi "treguin-me d'aquí, que jo, de símptomes i malalties, no n'entenc ni un borrall". Però ella escolta i em facilita dos números de telèfon, segons diu, corresponents als Centres d'Assistència Primària més propers.
Truco al primer número. La dona que agafa el telèfon em diu que he trucat a una clínica privada del carrer de Mallorca. Batua l'olla! Jo que pensava que la Sanitat Pública, la que diuen que respon, era gratuïta! Li dóno les gràcies i decideixo provar fortuna amb la segona i darrera opció.
El telèfon del CAP Maragall sona que sonarà i ningú no l'agafa. Durant vint minuts només he sentit la veu femenina del contestador automàtic que en castellà em prega que esperi. Han oblidat que quan un no està bé, la paciència minva.
Truco de nou al 902 111 444 amb l'esperança que, aquesta vegada sí, Sanitat respongui de forma eficient. Vaig al gra i demano hora de visita amb un metge de capçalera al CAP Maragall. "Fins divendres no podrà ser", em diu la noia. Valga'm Déu, que som a dimarts, que això no és la perruqueria o el taller de motos! D'aquí quatre dies un pacient podria estar mort o haver sobreviscut a la malaltia per mèrits propis! Res, que agafo el Metro-que-ens-mou i em planto al meu antic CAP, el de Magòria, per sentir-me dir que la meva metgessa de capçalera no treballa a la tarda i que torni a l'endemà. Perdoni, exclamo, és que vinc directament de la feina, no he pogut venir abans i vull que m'atenguin d'urgència. I la recepcionista, oh, és que no tenim metges d'urgència. Aleshores que hem de fer? Em planto a l'hospital i contribueixo a la seva prou coneguda saturació? Quatre hores més tard, un metge fa un buit per a mi a la seva agenda de visites programades. Em fa passar i tancar la porta, però no em demana que em tregui la jaqueta, per què hauria de demanar-m'ho si ni m'ausculta ni em palpa la gola ni fa una esperada ullada a la faringe i ni tan sols em mesura la pressió sanguínia o la temperatura? Exploració tan nul·la com l'anamnesi, és a dir l'entrevista que els metges d'abans feien als pacients.
Res! S'ha limitat a escoltar els símptomes de diccionari mèdic que em sé prou bé i que són els que són (no jugaria amb la meva salut): febre, cefalees intermitents sovint intenses i localitzades rera l'ull, mucositat espessa i fosca, tos seca, congestió galopant... Vostè té sinusitis, em diu, com si hagués descobert la sopa d'all i va i em recepta antibiòtic per a quinze dies (quinze dies de diarrea!), mucolític i descongestionant en esprai.
Tampoc m'ordena la baixa, malgrat la infecció, la febre i el mal de cap. Es veu que ara els metges que no fan baixes reben incentius. I jo em pregunto i pregunto a Marina Geli, la consellera Serna i la resta de governants: no haurien de ser els treballadors que no acumulen baixes al seu historial els qui rebessin els incentius? Potser hi hauria menys baixes falses i més treballadors motivats! Temps total de la visita: 2 minuts. Grau de satisfacció: baix. Despesa: zero euros. És el que té la sanitat pública, que no respon com un espera però surt devades!
