e m p r e m t e s

26 de juny 2007

Políticament parlant, socialment insuportable

4 en seguici

—Saps, m’he comprat un iPod, més xulo... i tirat de preu!

—Ah, sí? On te l’has comprat? Quant t’ha costat?

—És petit però té gigues de memòria, blanc, molt portable, no pesa gens, m’encanta!

—Però on te l’has comprat? Quant t’ha costat?

—L’has de veure, és sensacional. Hi caben un munt de cedés i m’ha sortit a meitat de preu, una ganga, quan ho he vist no m’ho creia. Estic pensant quines músiques posar-hi, moltes, moltes...

—Però on te l’has comprat? Quant t’ha costat?

—És d’aquests de color blanc, t’ho he dit?, petit i amb un so de molta qualitat. Vols saber on l’he comprat i quant m’ha costat?

—...

—Ah!, me n’oblidava, té agenda, calendari, rellotge, alarma, temporitzador, de nit puc il·luminar la pantalla i...

18 de juny 2007

Amb aquestes mans

4 en seguici

Amb aquestes mans..., en Tom Jones tancava la pel·lícula “Eduard Manstisores” (“Edward Scissorhands) del psicodèlic Tim Burton. I amb aquestes mans (totes dues!) escric novament, perquè fa set dies que em van desenguixar i avui (perquè sóc bona peça) he demanat l’alta mèdica. I això que la metgessa m’ha preguntat si la volia per demà!

Tot i així, de les quatre visites que he fet a metges varis (les dues de capçalera i el traumatòleg) cap d’ells m’ha tocat el braç, ni tant sols m’hi ha fet una ullada, per allò de comprovar el grau de tumefacció, la mobilitat reduïda havent sortit del motlle blanc, etc. En definitiva, que passen de puntetes per la fase de l’anamnesi i se salten l’exploració física. El traumatòleg em va estendre una altra recepta d’antiinflamatori (d’extensions, en saben més que els perruquers) i una fotocòpia de pèssima qualitat amb exercicis per al colze: flexions! Tota una bogeria després d’haver-me’l immobilitzat un mes i que, de sobte, pretengui que el meu braç convalescent suporti la meitat de la meva massa corporal.

El diccionari va ser de gran ajut. Aquest cop, tancat. El vaig agafar amb la mà dreta i, malgrat el dolor, el movia amunt i avall religiosament (com se sol dir). La voluntat va mitigar les fiblades i em va portar fins a la vella màquina d’escriure Olivetti. No vaig escriure res (ara tot ho faig amb ordinador per allò dels temps que corren i del “copy and paste”). Només la vaig alçar, amb tots dos braços, i vaig sentir-me com en Paul Sheldon a “Misery” (el llibre de Stephen King). Ara bé, a mi no em calia recuperar la força per fer front a la bogeria d’una lectora malaltissa que em tingués segrestat. Per sort!

10 de juny 2007

Camarles, no et conec

6 en seguici

Camarles no ha estat mai un punt de parada obligada a les guies de viatges del Delta de L'Ebre. Com altres pobles de la zona, havia crescut amb mesura i senzillesa, integrat en el medi que l'alimenta, fins el dia que va deixar escapar una part de la seva història en substituir el nom dels carrers per dígits. L'histrionisme d'un alcalde amb somnis de magnat novayorquès va precipitar el canvi. L'eslògan "Camarles: Balcó del Delta" no li va servir per vendre el producte, que havia perdut la poca singularitat que li quedava. El balcó s'obria de bat a bat i deixava pas a l'estrèpit de les motos a tothora, un polígon industrial enlloc de camps i pineda, i uns micos molt mediàtics envoltats de polèmica.

Caminant entre arrossars, m'arriba la flaire humida i calenta d'algues macerades, tant característica de l'indret. És el que queda d'una estampa antiga i bucòlica, perquè el canal ja fa temps que va decidir estar a l'última moda i canviar el vestit de fang i el collaret de pollancres i canyissars per un uniforme de ciment gris sense complements. El cant de les granotes (indicadors biològics del canvi climàtic) no marca el tempo de la feina del pagès perquè ja no n'hi ha. Tampoc les roselles li alegren la vista amb un estucat vermell entre tanta verdor. Només n'he trobat una i m'ha fet pensar en la rosa del Petit Príncep. Podrem preservar l'ababol i tot el que ens envolta amb la mateixa cura?

08 de juny 2007

Pols iguals s'atrauen!?

0 en seguici

Ho he sentit dir sempre: pols iguals es repelen i dues càrregues de signe contrari s’atrauen. Són lleis de la física; de l’electromagnetisme, exactament. Unes lleis que no tenen res a veure amb la conducta humana, per bé que a vegades fóra el més desitjable. Amb tres setmanes de guix al braç he descobert que la hipòtesi es comfirma a la tercera edat i he entès perquè la majoria d’avis només parlen de mals i maten el temps en un banc o a l’ambulatori a l’espera que el temps acabi amb ells.

De camí cap al supermercat, m’he hagut d’aturar tres vegades. Tres veïns curiosos de saber què m’havia passat al braç no s’han estat de renegar dels ciclistes per més que volgués justificar la meva bona conducció sobre dues rodes. Això, molt de passada, perquè, acte seguit, iniciaven un discurs de medicina popular vinculat al cercle d’amics i familiars. Que si “jo tinc la cadera fotuda i m’han de posar una pròtesi. Que si “a la veïna de l’àtic li’n van posar una, d’aquestes pròtesis, i va quedar tocada”. Que si “el fill d’un amic va xocar amb la moto, porta sis mesos de rehabilitació i va per llarg”. En definitiva, que falta que tinguis mal perquè et parlin de mals, quan el que més desitges és una bona copa d’optimisme i resulta que qui acava donant explicacions i mira d’arreglar el món (el seu món) ets tu.

Tenen temps per pensar, els avis, i el silenci i la quietud d’estar amb si mateixos fa que s’adonin que “el genoll fa un clec-clec quan el moc així” i “em sembla que m’han surtit unes taques marrons a la cara que abans no tenia” i “aquestes dents se’m separen” i “diria que no camino bé i potser això em perjudiqui l’esquena”. De mals, doncs, en tenim sempre, però ens falta temps per pensar-hi i quan en tenim sembla que arriben en família.

02 de juny 2007

Sóc dins d'una postal!

0 en seguici

Un bon viatger ha de saber —com afirmen els nutricionistes— que l’esmorzar és l’àpat més important del dia, perquè mai no saps quan t’aturaràs a fer el següent. Jo, que ho sé, endrapo com un britànic dolç i salat, mirant molt de passada la premsa local que per ser dissabte adjunta un magazín.

Els Transportes da Regidão de Lisboa són molt més assequibles i ecològics que a Barcelona, però més vells. Bus, metro i tramvia a la ciutat i ferri a l’estuari del Tejo. M’hi desplaçaré durant tres dies i hi ha una targeta combinada per uns deu euros, amb opció de recarregar-la. La banda magnètica obre les portes del suburbà, tant a l’entrada com a la sortida, i això fa que difícilment s’hi coli algú. Em sorprèn que Barcelona —tan moderna que vol ser— no disposi d’aquest sistema. Ara bé, a Lisboa —també a Londres, Roma o París— una persona en cadira de rodes ho té ben complicat per desplaçar-se.

La línia blava ens porta de São Sebastião a Restauradores, una plaça allargada, comercial i transitada per persones i vehicles, però ni una moto. Sensacional! Ens aturem en un banc de la Praça Pedro V. La blancor de la pintoresca Estação do Rossio i del teatre de Maria II ens enlluerna mentre pactem la ruta a seguir. Els carrers de llambordes, les fonts que no deixen de brollar, el formigueig incessant de persones i els edificis de quatre vessants amb llucanes i finestres inclinades emmarquen Lisboa en una postal antiga. Com més la trepitjo, més m’adono que aquí poc importa el temps. De fet, és com si no n’hi hagués, de temps, i les busques dels rellotges s’haguessin aturat fa trenta anys.

La Rua do Ouro s’endinsa pel barri de Baixa i desemboca al mar tota l’esplendor ciutadana. És un petit Eixample, amb carrers paral·lels en vertical i horitzontal, del tot inusual al cor d’una ciutat plena de vies que serpentegen. La causa, el terratrèmol de 1755 que va desfigurar aquesta cara vetusta. Al tallant amb Santa Justa, fem cap al mirador —la targeta de metro ens serveix!—, hi pugem i ens hi estem una estona; les vistes s’ho mereixen. Des d’aquí contemplo un altre relleu de Lisboa, la “maqueta de tren” sense tren. Al seu lloc hi ha tramvies, molts tramvies que pugen i baixen al llarg de set turons, i un castell, el de Sao Jorge.

Deixem enrere el Largo do Carmo i l’església escapçada que li dóna nom, i seguim endavant fins el Bairro Alto. A la Praça Luis Camões ens aturem a prendre un refresc. L’empedrat ha quedat cobert d’una fina capa de flors violàcies en despenjar-se dels arbres del voltant. Uns minuts més tard emprenem l’ascens del turó resseguint els carrers da Rosa i Pedro de Alcãntara. Descobrim façanes d’allò més vistoses, amb mosaics de colors disposats en franges, i altres d’aspecte ennegrit i leprós, però també encisador. Lisboa és un poema i el següent vers acaba amb el Parque Mayer, una zona verda frondosa, ombrívola i fresca, amb un estrany xiprer que fa de para-sol al bell mig.

Un reguitzell de parades ambulants delimiten el perímetre sud del parc. Des d’aquí, el viatger pot apreciar el ponent de Lisboa, la cúpula i els pinacles de la Basílica da Estrela, el ponte 25 de Abril i el Monsanto als peus del qual s’estén el barri de Belem. A la cafeteria Pão de Canela demano uns choquinhos —entre altres coses— que són calamars petits, si bé també volen dir “peix petit”, és a dir, que demanant-ho així, mai saps què et trobaràs al plat.

Lisboa: el primer tast

0 en seguici

L’aeroport de Barcelona, com sempre, tan atapeït. Gent que va i gent que ve, els uns amb hores d’antel·lació i els altres amb retard. A això, sumem-li la cursa d’obstacles sorgida arran de les polítiques de la por. El punt de control és una barreja de parc temàtic i self-service. La llarga cua de persones guiades per tanques en ziga-zaga em fa pensar en l’espera per pujar al Dragon Khan, a Port Aventura. I això d’haver de deixar tot el que portes a sobre en una safata blanca, no em diràs que no és de restaurant barat?

La policia enretira la bossa d’una dona rossenca que no ha gosat separar-se de les seves potingues. La guàrdia civil li’n requisa un grapat (les que passen dels cent mil·lilitres reglamentaris) amb la mateixa cura que si fos un carregament de haixix. Ja que hi estan avesats, podrien haver confiscat l’hora de retard que ha trigat a enlairar-se l’avió de la TAP amb destinació a Lisboa.

Durant el vol, decideixo tastar la cultura portuguesa abans d’hora. Demano vinho per regar el refrigeri fred i insípid i l’hostesa me’n serveix de negre d’una ampolla fosca, gairebé opaca, esvelta i de llarg coll. És Egoista 2005, un vi jove de la regió d’Alentejano, més suau que un Rioja, però amb cos, lleugerament aromàtic i amb tanins que donen una astringència agradable després de la deglució. Em pregunto si Lisboa també deixarà en mi un regust aromàtic tan persistent.

L’aeroport de la capital portuguesa no és massa gran ni disposa d’enginys moderns com els braços que connecten l’avió amb la terminal. Després de fer una gran circumval·lació, un autobús ens porta a la terminal d’arribada. És plena de persones de faccions afro, algunes completament occidentalitzades, probablement filles dels qui van abandonar les antigues colònies (Angola, Cap Verd, Guinea Bissau i Moçambic). Tots esperem l’equipatge a la mateixa cinta, que és l’única que funciona de les sis existents. Hi desfilen maletes cenyides per una faixa adhesiva o tacades de licor o menjar sucós, paquets atrotinats a punt d’obrir-se, una sabatilla blava i una capsa d’aigua "Luso".

Un guàrdia, assegut a la quarta cinta, s’ho mira amb desinterès mentre consumeix una cigarreta. Els lisboetes d’arrel africana han aparcat els carrets per a l’equipatge a la vora de la banda transportadora, sense deixar espai per a tots els qui esperem. Així ho ha fet la noia que tinc al costat, embolicada amb una sola peça de tela estampada de tons taronges, ben virolats, que li arriba als turmells, per sobre de les sandàlies. Un penjoll daurat li llueix a l’escot de cafè satinat i les trenetes del cap li fan tuf a formatge.

La noia recull fins a quatre embalums, el policia segueix fumant amb la mateixa parsimònia i jo ja he perdut el compte de les voltes que han donat la capsa d’aigua de "Luso", la maleta tacada de vi i la sabatilla blava.

Related Posts with Thumbnails