De petit mai no vaig dur llaminadures a l'escola pel dia de l'aniversari perquè tot just encetàvem les vacances de Nadal. Tampoc no recordo més de tres celebracions pel mateix motiu. Ni piruletes, ni festa. Aleshores no m'adonava perquè el meu cap era sota l'avet artificial envoltat de paquets, però a la llarga suposo que aquest fet alguna empremta ha deixat en la meva psique.
De gran, ben al contrari, sempre he treballat el dia del meu aniversari. En algunes ocasions, tancat en un establiment de venda al públic. En d'altres en una feina de matí i una altra de tarda-vespre. Els darrers anys, en una de sola i més ben pagada, per sort, però amb poques pauses per aturar-me a pensar com de ràpid passa tot. Això és un vist i no vist.
D'aquest cop no passa, em vaig dir. La nit abans em posava a fer un pastís amb ous de la classe 1 (gallines no engabiades) i altres ingredients més o menys naturals --un concepte "ecològic" que una companya de feina bastant pere-punyetes qüestiona. Vaig celebrar l'efemèride amb una aturada tècnica dita esmorzar. Més tard, una per a dinar. I vaig acabar el dia amb un termòmetre de vins, una salsera, una ponsètia, colònia, ratafia reserva d'Espinelves i l'últim CD de Jamie Cullum. Es pot demanar més?
