e m p r e m t e s

05 de desembre 2006

'El dia dels Trífids'

0 en seguici
Quan un dia que sabeu que és dimecres comença amb la mena de remors pròpies d'un diumenge, ja podeu pujar-hi de peus: alguna cosa no rutlla.

Amb aquesta brevetat, l'escriptor John Wyndham (1903-1969) clava un fibló al lector i li injecta el verí del dubte. Què ha passat? És suficient que ens preguntem això per voler avançar una mica més i descobrir què ho fa que, de sobte, un dimecres es torni tan silenciós com un diumenge al matí. Alguna cosa ha succeït perquè s'aturi el tràfec de les persones i el brogit característic dels carrers.

És «El dia dels Trífids», una excel·lent novel·la de ciència-ficció amb personatges complexos que dibuixen trames paral·leles d'allò més interessants. Amb gairebé tots ells arribem al final d'una història d'alienígenes que qüestiona la racionalitat humana i que fa sortir la bèstia genuïna que portem dins.

...i emprendre la gran croada que s'organitzarà per fer recular els Trífids, cada vegada més, destruïnt-los implacablement, fins a fer-ne desaparèixer el darrer de la faç de la terra que han usurpat.

07 d’agost 2006

La controldadora

0 en seguici

És controladora i no controlador perquè gairebé sempre es tracta d'una figura femenina. Tot i no integrar els arquetips universals, com ho són la femme fatale o la southern belle, la controladora reuneix totes les característiques per ser-ne un més. La controladora és la dona que es desviu per conèixer els detalls, per viure la vida dels altres en paraules i en pensaments, per refer les històries i sembrar-les d'afegits personals que les compliquin encara més.

Aquesta dona, tafanera per naturalesa, es troba a cavall de la femme fatale i la peixatera de mercat. De la primera, reuneix la subtilesa i la fredor, sense caure en la malícia ni en la cobdícia. De la segona, hereta el caràcter batxiller o escorniflaire, sense arribar a la cridòria i l'histrionisme («Escolta reina! Mira quines gambes, te'n poso mig quilet i ja veuràs com escalfeu els llençols aquesta nit!»).

La controladora mai no cau en aquestes ficades de pota perquè la grolleria no entra al seu terreny, però pot fer plorar a la seva millor amiga remenant-li l'ànima amb el bisturí de la seva llengua. És la «entrometida», la «metelete» o la «metelona» per als castellans. Aquí, a la que fica el nas o nassardeja, l'anomenem mastegatatxes i, fins i tot, furòncol per com n'arriba a ser de pesada.

Una manera d'afrontar la seva impertinència quirúrgica és responent-li amb una altra pregunta. Que diu «on vas?», doncs li contestes «i tu?». Que fa «ja has trobat feina?», doncs li respons «com està l'índex d'atur?». A vegades, però, això pot sonar una mica esquerp i és millor deixar-ho amb respostes incongruents, també anomenades «de punts suspensius» perquè confonen l'interlocutor. Així, a les preguntes d'abans podríem respondre «a buscar un transport públic...» i «de feina sempre n'hi ha, només cal buscar-la».

Quan descobrim aquest personatge, el de la controladora, el millor que podem fer és no deixar-nos endur pel neguit i prendre'ns l'encontre com un joc. L'acabarem traient de polleguera, sobretot si ens mantenim serens o indiferents, com si ens trobéssim en un altre món.

06 d’agost 2006

Les dues nines fúnebres

0 en seguici

Fa temps, una companya de feina preguntava si algú sabia quina olor fan els cadàvers. Ningú no l’havia sentida. Com a molt, la majoria coneixíem l'olor agre de la mort biològica, aquella que desprenen els familiars digerits per una malaltia. Ni que la noia fos vident, al cap de poc, em vaig veure en la situació de respondre a la seva pregunta.

Mentre pujava per les escales tronades d'un immoble deixat de la mà de deu, vaig fixar-me en què les dues persones que em precedien i la que em seguia duien una mascareta. «L'hem comprat a la farmàcia», em va dir una d'elles i va seguir: «El millor que pots fer és respirar per la boca». Ho feia des que havia posat els peus al vestíbul, però de poc servia. La ferum que baixava de l'àtic era prou forta per posar-te l'estómac de gairell. Per sort, feia estona que havia dinat.

Era una fortor intensa que barrejada amb l'aire calent i humit de l’estiu barceloní encara es feia més insuportable. No vaig trigar a associar-la al peix podrit i a imaginar-me la pell purulenta dels cossos sense vida. A mesura que pujava, mogut per una curiositat desassossegada, l'agror de l'ambient s'accentuava. Me'n feia creus que dos cadàvers haguessin pogut impregnar les parets de l'edifici amb aquell tuf, fins i tot ara que ja se'ls havien endut.

Vaig fer una ullada a la casa a través de la finestra del pati i vaig intentar d'imaginar-me quina vida devien fer a partir de la decoració interior. Que una finestra estigués travada amb dues cadires —l'una a l'inrevés damunt de l'altra— feia pensar que aquelles persones temien que els entrés algú. De fet, el veí del costat em va confirmar que mai les havia vistes a la terrassa. «Creia que no hi vivia ningú aquí, al costat», va confessar atònit pel succés.

La imatge que oferia l'immoble era surrealista. Luís Buñuel s'hi hauria recreat a gust en un dels seus films. De les parets de la saleta, en penjaven retrats naïf de gossos i gats. El terra estava plagat de capses, estris innumerables i gruixudes capes de pols. Però enmig del desordre sobresortien dues nines que feien por. Una d'elles duia un barret cònic de festa i l'altra unes ulleres de pasta gegantines.

Amb mirades penetrants, les dues nines escrutaven tot el que se'ls plantava al davant. Convertides en eternes vigies, després que morissin les seves acompanyants de carn. La meva ment va discórrer per l'arxiu fílmic fins arribar a un títol prou terrorífic, «El ninot diabòlic», i vaig preguntar-me quina relació hi hauria entre les unes i les altres.

04 d’agost 2006

Concentració de mitjans

0 en seguici

Cremen adrenalina a diari, sobretot quan són a punt d'enllestir la feina. Integren una gran família, molt variada. Variada pel que fa a sous —hi ha els que tiren de contractes per obra i servei, força precaris, i hi ha els que s'embutxaquen una «pasta gansa»—; variada també, la família, per les múltiples tasques que es reparteixen. I com en qualsevol família en lloc d'ajudar-se i anar tots a la una, cadascú va a la seva. Parlem dels mitjans de comunicació.

Qui no els hagi vist mai en acció es perd una gran estampa. Tots els periodistes expectants darrera d’una porta, a la caça de la «decla». De sobte, algú gira el pom. S'amunteguen com animals ferotges però... falsa alarma, era la portera. Al cap d'una estona va de debó. La «font», una figura que ells i elles valoren molt —a vegades massa—, creua el llindar de la porta.

Els càmares busquen el millor angle sense pensar en comú, sense adonar-se que si tots es posessin del mateix cantó i algú aguantés els micròfons a sota tindrien la «font» mirant-los de cara a tots i no en un posat egipci. Ara que, ben mirat, sempre hi hauria algun fotògraf disposat a aixafar-los el pla —mai millor dit—, ja que molts d’ells tenen el defecte de veure-ho tot amb un sol ull, el de l'angular. Per la mateixa regla de tres podríem dir que els reporters de ràdio persegueixen la «declaració» amb una sola orella, però solen ser els més respectuosos. Els de premsa, en canvi, com que no poden enregistrar la conversa s'han d'apropar a un pam de la famosa i admirada «font» i, per consegüent, esguerren el pla als càmares i als fotògrafs.

La solució és ben simple: ordre i concert. Només caldria dedicar un instant a estirar les neurones i descobrir la disposició idònia perquè tothom pogués tornar a casa amb la feina ben feta. Els fotògrafs no volen res més que la foto, tant els fa què diu la «font», així que per què no disparen els seus aparells durant cinc minuts i deixen la via lliura pels següents?

Ara queden els operadors de càmera, els periodistes de ràdio i els de premsa. Molt bé. Premsa darrera la «font», també als costats, per què no. Els de ràdio també als costats o al davant i ajupits per no fastiguejar els càmares. I finalment, els que enregistren en vídeo, tots en bateria i al seu davant, ajupit com els periodistes de ràdio, algú que aguanti dos micròfons amb cada mà. No és tan difícil, oi?

01 d’agost 2006

Km 33

0 en seguici

Quan algú té una bona idea s'ha de reconèixer. Avui he descobert un nou programa, el Kilòmetre 33, que tot i portar aquest nombre s'emet a la 3 (coses dels programadors...). En definitiva, que l'han encertat. Han trobat una forma planera i entretinguda d'explicar travesses arreu del món. Molt diferent a espais també de viatges com els de la Lonely Planet o els Afers exteriors d'en Miquel Calçada.

Dues noies, una d'elles actriu, fan realitat el seu somni. Visitaran l'Índia després que una d'elles debuti amb un monòleg al teatre Poliorama. Emprenen el viatge i ens converteixen en acompanyants de luxe perquè no només visitem el país amb elles, també riem amb els seus acudits i reflexionem amb les seves cabòries.

A banda de la història, del seu guió fresc i espontani, també és molt encertat el grafisme i la imatge. Un enregistrament sense pretensions que treu molt de suc d'una idea senzilla. Deixaré que em sorprenguin agradablement la setmana vinent...

30 de juliol 2006

Feina rara (2)

0 en seguici
(ERNEST) Hola Nuri! Quant de temps!

(NURI) Hola noi, com estàs?

(E) Això tu, que m'han contat que ets a l'Argentina.

(N) Sí. He vingut a visitar la meva àvia i els oncles. I ara m'estava mirant el correu. No m'has escrit gens en mesos.

(E) Ho sé, però és que no paro amb la noua feina.

(N) Ara, ara. M'ho has d'explicar que després de parlar per telèfon, que farà, un mes?, em vas deixar amb el cuquet de saber-ne més. Que era allò de la dispersió del setembre?

(E) Espantós. Recordes que lo meu cap del laboratori me va demanar un estudi de les escoles de l'àrea metropolitana, no?

(N) Exacte.

(E) Pos, resulta que ara arriba la segona fase del projecte. A finals d'agost i principis de setembre hauré d'acostar-m'hi per escampar soques de Pediculus resistents als antiparasitaris més corrents.

(N) Què són els Pediculus?

(E) Polls. Aquells bitxets que se't fiquen al cap i et xuclen la sang.

(N) No fotis!

(E) Sí, foto. Jo també vaig flipar, però m'heu paguen bé i he signat un contracte amb clàusula de secretisme.

(N) Però per què ho feu? No ho entenc?

(E) Per moure lo mercat dels antiparasitaris. Ara n'he ha un munt i la majoria ja no són tan efectius com ades. Són productes fàcils de fabricar que es venen com a xurros si hi ha plagues als col·legis.

(N) I on és l'ètica, Ernest?

(E) I qui me paga los estudis, si no, eh?

El tripijoc de Vodafone

3 en seguici

No havia mencionat el nom de la companyia telefònica fins ara per precaució. Però, ara que ja tinc el telèfon i que l'intent d'estafa segueix, el dic. La companyia és Vodafone. Fa prop d'un mes em van fer una contraoferta perquè no marxés a Movistar: un telèfon amb més prestacions a canvi dels punts i d'un any i mig de permanència. M'estava bé i els vaig dir que sí. D'haver sabut l'enrenou que s'acostava hauria fet el pas definitiu cap a Movistar sense pensar-m'hi dues vegades.

No hauria de mostrar-me tan agosarat per parlar d'estafa obertament perquè encara no m'han cobrat l'aparell. Per això ho deixo en «intent». El primer cop va ser quan Seur em va dur el telèfon a casa. El repartidor em demanava l'import de l'aparell, quan no era així. Com que no li vaig pagar se'l va endur i vaig estar-me deu dies més sense mòbil i penjat del fix per aclarir-me amb Seur i Vodafone, fins al punt d'estar-me dues hores de rellotge amb el pavelló auditiu adherit a l'auricular del telèfon fix.

El segon intent d'estafa va arribar ahir. M'esperava a la bústia una factura de Vodafone amb l'import exacte del nou aparell. No me'n sabia avenir! A l'instant vaig marcar 1-2-3 al meu mòbil nou. Era mitjanit però el servei d'atenció al client està obert vint-i-quatre hores. Em va respondre un home mig endormiscat i amb accent mexicà. Em va llençar les preguntes de rigor: «nombre para dirigirme a usted», «teléfono desde el que llama» o «la clave», que mai no recordo. Com es diu popularment, no estava per hòsties, però en cap moment li vaig faltar el respecte. Ell, en canvi, em va penjar. La cosa va anar així:

—En la pantalla aún no figura ningun cobro, como dice usted.

—Pues debería figurar cuando acabo de recibir la factura.

—No. Deberá esperar a que se lo carguen y entonces volver a llamar. ¿Le puedo ayudar en otra cuestión?

—No verá, lo que quiero es dejar resuelto esto...

«Clic!» Havia penjat. Era tard per intentar batallar amb paraules però encara vaig trucar-los de nou per deixar clar el que acabaven de fer i que parlaria amb el responsable. Ho vaig fer a l'endemà i, per sorpresa meva, també era mexicà. A Vodafone tots són mexicans o cubans o colombians. Primer un tal Marcos i ara li tocava el torn a un tal Eduardo. Fos qui fos sempre em feia la impressió d'haver reculat en el temps i ser a la platea del cine Dorado mentre projectaven alguna pel·lícula de Disney.

L'Eduardo de Vodafone tampoc em va resoldre res. La resposta era pastada a la dels altres homes-màquina. Per això, m'he posat en contacte amb La Caixa i els he demanat que m'avisin quan detectin algun cobrament irregular. Encara no ha acabat la història, però el meu dubte és què passa quan això els passa a persones grans o, simplement, a qualsevol persona amb més maldecaps que no se n'adona.

24 de juliol 2006

Porcs de pel·lícula

0 en seguici

Avui rescato una impressió desagradable publicada fa més d'un any en un altre bloc. Malauradament, la situació es continua repetint a les nostres sales de cinema perquè la gent és tan o més porca que abans. Si aleshores la pel·lícula vista era Entre copas, aquest cop és Superman returns, però el tema en sí (escrit el maig de 2005) no ha perdut vigència:

En acabar la projecció d'Entre copas (Sideways), he contemplat amb fàstic el rastre que la majoria d'espectadors ha deixat al seu darrere. Més que un pati de butaques, semblava un camp de batalla després d'un encontre salvatge entre cohorts de crispetes i gots de refresc. El resultat, un paviment dolby sorround de primera que, us ho asseguro, cruixia sota els meus peus com l'arròs inflat de Kellog's.

El més refotut de la situació és que aquells soldats de blat de moro no xiuxiuejaven com els cereals de l'anunci, cridaven "auxili" en estèreo a l'espera que algú s'entretingués a desincrustar-los de les maresmes de xarop de glucosa amb aromes de cítrics i cola. Aquell "algú" ja estava a punt. Una brigada de neteja integrada per tres homes i tres dones s'havia alçat en guàrdia en el moment que els títols de crèdit iniciaven la desfilada a fosques.

Diuen que "no és més net el qui més neteja sinó el qui menys embruta". Això se sap als pobles i a les ciutats i no cal anar a les millors escoles ni a la universitat per descobrir-ho. De totes formes, s'ensenya a les escoles, també a les de la part alta de la ciutat, on hi ha la sala Cinesa a la que m'estic referint.

Tot i això, sembla que ni la procedència d'una família adinerada, ni l'escolarització privada asseguren una ciutadania de qualitat, respectuosa i polida. Alguns dels assistens deuen pensar que ja fan bé de deixar cucurutxos i envasos a la sala mentre pugen als Mercedes o pasturen abrics de pell*, perquè el servei de neteja està inclòs al preu de l'entrada i cal amortitzar-lo o perquè senten que contribueixen a reduir l'índex d'atur per donar feina a qui no la té.

No, si a la llarga, encara voldran desgravar aquestes tasques dels impostos anuals sota el qualificatiu de "socials i humanitàries", sense adonar-se que ser persona de classe bona no és sinònim de persona bona ni de persona amb classe. Senyores, senyors, que la feina dignifica, però la netedat també!

(*) Els abrics de pell, en tant que procedeixen de cadàvers d'animals salvatges, es pasturen. Es passejarien si fossin de pell d'animal de companyia. Els d'imitació es porten o es llueixen.

23 de juliol 2006

La becària deixa de ser notícia

0 en seguici

És emocionant descobrir que el dret a rèplica encara existeix. El Confidencial Digital criticava aquesta setmana el bloc d'una estudiant en pràctiques a la redacció catalana del diari ABC. Les paraules escrites van propiciar el tancament de la pàgina de Núria Cabrera i, encara que no es tractava d'una petició oberta, entre línies s'entenia que calia censurar el bloc. Curiosament, el mateix diari digital ha deixat que la redactora en pràctiques hi digui la seva. És bo saber que els al·ludits encara poden defensar el seu parer.

A l'article publicat el 22 de juliol, Núria Cabrera manifesta que el redactor d'ECD ha desvirtuat l'essència del seu bloc perquè n'ha fet una metonímia:

Cierto es que no todo cabe, los periodistas lo sabemos, no siempre hay espacio. Pero la falta de líneas no implica que se pueda tomar la parte por el todo o que se pierda la idea inicial del tema.

La mal anomenada becària (les pràctiques no són retribuïdes) puntualitza que no s'ha entès el veritable objectiu del seu bloc: compartir amb altres estudiants de periodisme el seu aprenentatge i generar un debat sobre els temes que anessin sorgint. Sempre entorn a la professió periodística, ja que per als temes personals la redactora ja disposa d'un altre espai.

Referint-se als blocs anteriors, Cabrera explica que això de relatar les seves pràctiques ja ho havia fet abans, quan era becària al mateix diari, i ningú no se li va queixar. Expressa amb disgust que ella mateixa ha esborrat el bloc perquè la situació ha sortit de mare i ha perdut les ganes d'escriure. Com ella mateixa acaba "un periodista mai no ha de ser notícia". Quina paradoxa; va ser un periodista qui la va convertir en notícia!

ARTICLES RELACIONATS: La becària de l'ABC.

22 de juliol 2006

On és la becària de l'ABC

0 en seguici

Fins ahir, havia publicat la seva crònica com a becària de l'ABC, dia rere dia. No la coneixia en persona, però el seu bloc era simpàtic. Ens explicava l'actualitat des d'un altre punt de vista. Com si en un restaurant, en lloc de veure el plat a taula, també féssim una ullada a les cuines abans de que ens el servissin.

Malauradament, ahir ja no existia aquest bloc i com que no hi ha manera de saber què ha passat realment, només podem especular. Pel que sembla, no es deu a una caiguda del sistema de publicació en-xarxa de blogspot.com, perquè els altres blocs del servidor es poden consultar sense cap problema. Aleshores, ha estat la mateixa autora qui l'ha suprimit d'internet. Però, per què? Se n'ha cansat o és que potser algú «de més amunt», com se sol dir a l'entorn laboral, li ha picat la cresta?

Aquesta podria ser una resposta si pensem en la línia ideològia del diari en qüestió i fem una ullada a la xarxa. Qui li hauria dit a la Núria Cabrera que el que escrivia en temps d'oci esdevindria substrat d'articles. El Confidencial Digital en va parlar dijous 20 de juliol, però a diferència de la Núria, que mai va amagar la seva autoria, l'article d'El Confidencial no el signa ningú. Hem de pensar que es tracta, doncs, d'un editorial? La direcció parlant d'un bloc i, pel que es llegeix, els importunava una mica:

El blog en cuestión está confeccionado por esta becaria que ha sido destinada a la redacción de Sociedad de ABC Cataluña. [...] Entre otros asuntos cuenta sarcásticamente su trabajo diario en el periódico. Llama la atención cómo, en sus primeros días, hace "refritos" de teletipos de agencias informativas que se convierten en noticias [...] o cuando describe un folio con una bandera republicana invertida colgando de un corcho en la pared.

L'article del Confidencial no té pèrdua si se'n fa la segona lectura. Els han fet la gitza paraules com «venjança», «refrito» o «calor asfixiante». Però el que més els ha molestat ha estat que els seus articles generessin diàlegs. I ara resulta que amb el seu escrit —o amb aquest mateix— encara fan (fem) més rebombori. Deixem de divagar i que sigui la Núria qui ens expliqui perquè no reprèn el fil de les seves cròniques i si l'ABC ha tallat les ales de la seva llibertat d'expressió.

ARTICLES RELACIONATS: La becària deixa de ser notícia.

21 de juliol 2006

Pilota de mà en mà

0 en seguici

Fa unes setmanes, vaig encarregar una eina periodística a una empresa que me l'havia d'enviar sense cap cost. L'eina en qüestió, un telèfon que funcionés, va arribar en una setmana però el repartidor reclamava un import quan no havia estat aquest el tracte. El repartidor era de Seur i aquí va començar la meva odissea per aconseguir el nou mòbil abans que morís l'antic.

Davant de l'error (el repartidor no em va lliurar el telèfon), vaig trucar a la companyia telefònica. "Escolti, m'ha passat això", els dic després de parlar durant tres minuts amb un contestador força estúpid. Al servei d'atenció el client m'atenen com fan tots els serveis d'atenció al client. M'explico: tons de veu monòtons, inexpressius i mandrosos que denoten desídia cap a la feina i cap al client.

L'empresa de telefonia em va explicar que l'error havia estat de Seur, de manera que vaig trucar a la delegació que Seur té al Prat, Barcelona (el número 934797989 figurava al rebut de no-entrega). Una noia molt atenta em va explicar que no podrien lliurar-me el paquet fins que no pagués o fins que la companyia notifiqués que no calia pagar. Així que vaig tornar a parlar amb el contestador estúpid durant tres reglamentaris per escoltar un altre telefonista babau que segueix el guió de l'empresa. I mentrestant, la vida del meu telèfon s'anava esgotant.

Em vaig quedar igual. Ells ja havien donat l'ordre a Seur, de manera que el problema era de l'empresa de missatgeria. Vaig tornar a trucar a Seur Barcelona i la mateixa noia em va recordar que ells no podien fer res sense notificació, que el paquet es quedaria al Prat deu dies i, si no es produien canvis, tornaria a Madrid d'on havia sortit. Aleshores vaig caure que potser Seur Madrid tindria la notificació i només calia pressionar-los una mica perquè l'enviessin al Prat.

Vaig trucar al telèfon 902101010, el general de Seur, perquè no en tenia cap més. Va saltar un altre contestador que m'indicava que les línies estaven ocupades i que romangués a l'espera. Ho vaig fer dos minuts. Cinc minuts. Deu minuts. Un quart d'hora i me'n vaig fartar. "Això no va", em vaig dir. El següent pas era cercar el telèfon de la seu de Madrid per internet. Malauradament, al web de www.seur.es no hi figura cap altre telèfon que l'exasperant 902101010. Aleshores vaig fer una cerca al google amb una única paraula clau "seur".

No vaig trobar el que buscava (el telèfon de Seur Madrid) però si que vaig trobar una mica de consol al bloc Escrito sobre ceniza. El seu autor explicava un cas molt similar al que aquí relato, només que ell es va penjar del telèfon cinc minuts més. Calia canviar de plans i aconseguiria que Seur Barcelona em donés el telèfon de Madrid. La mateixa noia, insulsa però educada, me'l va donar i en un no res ja estava marcant el 913228080. En efecte, Seur Madrid va respondre. La nova telefonista semblava una locutora beneita de la ràdio ("buenas noches mis queridos navegantes, nos adentramos en un mar de sentimientos, vamos a escuchar vuestros poemas..."). Li vaig explicar el meu cas. L'havia explicat cinc o sis cops a diferents autòmates de la companyia telefònica, li havia explicat a la seva companya del Prat; ja no venia d'aquí.

La decepció va arribar quan em va assegurar que no havien rebut cap notificació de l'empresa de telefonia. "Ni per fax, ni per mail, ni tan sols cap trucada", va precisar. "Ja n'hi ha prou! Això és una presa de pèl", em vaig dir. Més pressió i aquest cop a l'altra companyia.

Em va contestar novament el contestador estúpid i va saltar la música "Over the rainbow" que he avorrit des d'aleshores. Finalment, li exigeixo a un dels autòmates d'accent llatí que em passi amb un responsable o amb el departament de queixes. D'aquí al departament de promocions on no em van explicar res que no pogués intuir (res a veure amb el lliurament immediat del paquet que m'urgia per a la feina). "El paquete debe seguir su curso. Pasaran diez días y regresará a Madrid porque nos ha pasado con más clientes. Luego se anulará la entrega y se emitirá una nueva, con lo que deberá esperar diez días más". No, ni parlar-ne. Com que el responsable del departament anterior m'havia donat la seva extensió el vaig trucar i li vaig demanar que pressionés els de promocions.

Mai havia fet res semblant fins aleshores: dues hores de rellotge penjat al telèfon, però va valer la pena; al cap de dos dies ja tenia telèfon i, el millor, funciona!

15 de juliol 2006

Ulls per al Tercer Món

0 en seguici

Durant tot l'any, però especialment a l'estiu, molts voluntaris es desplacen als països en vies de desenvolupament per aportar-hi coneixements o contribuir a la construcció d'una societat millor. És el cas del col·lectiu mèdic i d'infermeria que sota el distintiu de la Fundació Ulls del Món desenvolupa projectes per combtre malalties oculars, com les cataractes o, com diuen ells, la «ceguera evitable».

La Lourdes Rebollo no és nova a l'equip. Com a infermera instrumentista col·laborarà amb els metges al quiròfan o en la formació dels professionals autòctons de Moçambic. Ens explica que a penes tenen recursos, metges i transports. «No tenen diners per anar als hospitals i als hospitals no hi ha especialistes, ni recursos materials». Per això, l'equip també hi portarà muntures que aquí han passat de moda, lents i aparells per tallar-les a mida, i refractòmetres per gradura la vista.

Amb aquest material la Fundació Ulls del Món vol cobrir mancances sanitàries a Moçambic. «Un dels països que necessita més ajuda a tots els nivells», assegura la Cristina, una altra infermera de l'equip. Una companya, la Montse, ens explica els seus motius per embrancar-se en una aventura com aquesta: «Hi ha moltes coses a fer i no em vull quedar al sofà pensant en què es podria fer, sinó anar allà».

RECUPERAR LA VISIÓ ÉS RECUPERAR LA VIDA

Cal material, però també professionals que formin el personal autòcton i tractin de guarir als malalts. Només el 2005, van efectuar 6.000 consultes a Moçambic, Bolívia i el Sàhara i van operar a més de 900 persones, la majoria de cataràctes, un tipus de ceguera que porta l'edat i que gairebé sempre es pot evitar. La directora de la Fundació Ulls del Món, Núria Ramos, comenta com és d'important poder-hi veure en un país en vies de desenvolupament. «Recuperar la visió és recuperar la vida, perquè persones cegues per unes simples cataractes que recuperen la visió, tornen a ser autosuficients». I és que allà tota la família —avis, pares i fills— porta diners a la llar. Si un d'ells es posa malalt és converteix en una càrrega perquè es és una boca més per alimentar que no contribueix a l'economia domèstica.

A més a més, l'ONG concedeix tres beques a metges d'aquests països perquè puguin especialitzar-se en oftalmologia a Barcelona. Després de quatre anys tornen al país d'origen per formar a nous metges i desenvolupar tasques assistencials. D'aquesta manera es tanca el cicle i els voluntaris d'aquí poden posar la mirada en altres indrets.

12 de juliol 2006

Barcelona, renta't la cara!

0 en seguici

Imaginem-nos la foto. A primer terme, una paperera metàl·lica de forma semi-cilíndrica plena a vessar. Les llaunes, els papers i altres residus en sobresurten i, de tants que n’hi ha, alguns reposen a terra. L'andana no ofereix cap mena de perspectiva, perquè més enllà només hi ha caps humits i ventalls que ondegen de forma convulsa. La suor perleja als fronts arrugats d'estranyesa; el metro no arriba. Les mirades ressegueixen el comptador lluminós i els braços cauen en un gest d'exasperació quan el comptador arriba a pocs segons pel zero i torna a indicar quaranta segons.

És una postal del metro de Barcelona. Els que s'entesten a projectar les virtuts de la ciutat són els mateixos que mai no viatgen en transport públic. I cal que algú mostri aquesta cara per poder-la netejar. El pitjor, però, no ha arribat. És a l'interior del metro. Ho descobrim quan arriba, s'obren les portes i hi entrem. Està ben atapeït perquè a l'estiu disminueix la freqüència de pas i darrerament hi hem de sumar els retards. A sobre no va l'aire condicionat. Dedueixo que té molt a veure amb els consells que s'han donat a la població: «la temperatura no hauria de estar per sota dels 24 graus». Però el consell no va amb qui el predica. A la línia 1 han apagat l'aire sense mirament i han fet igual a línia 3.

És demencial, propi d'un país en vies de desenvolupament. Arriba l'estiu i el metro de Barcelona circula amb complicacions per les obres, una freqüència més baixa i sense aire condicionat. En canvi el bitllet, costa el mateix que la resta de l'any. Tenim tres opcions: esperar que ho resolguin aviat, acceptar una rebaixa del preu del bitllet o pensar si un servei com aquest cal pagar-lo.

10 de juliol 2006

L'home que no sabia callar

0 en seguici

L'home que parla pels descosits no passa de la trentena. Una vegada més, deixa la seva Tortosa natal per arribar-se en tren a Barcelona. Explica que quan va començar a treballar a la capital catalana, no tenia ni un duro, així que s'empescava una petita estafa. A l'estació de Tortosa, comprava un bitllet fins a Tarragona, esperava que el revisor li segellés i després es feia l'orni fins que arribava a Passeig de Gràcia. No li importava córrer el risc de ser descobert; era jove i la responsabilitat era compartida.

Una amiga seva, la Laura, feia sovint el mateix trajecte i, com ell, no pagava més enllà de Tarragona. Un dia, però, el revisor els va demanar el bitllet per segon cop i no van dubtar a dir-li que ja havia passat abans. Qui sap si jugarien al paper d'enamorats interromputs («no ens tallis el rotllo ara, tu»). La qüestió és que el revisor va fer la vista grossa i va seguir. Ho explica l'home que fa com qui les sap totes i no para d'omplir-se la boca d'adjectius autocomplaents. L'amic que l'escolta gairebé no diu ni mu i si ho fa, el primer el talla per seguir amb el discurs. Com qui vol justificar-se després d'haver comès una malifeta, es queixa que si no dus el bitllet, has de pagar una multa de 40 euros. En canvi, diu, si el tren no passa de l'hora de retard, no et retornen el preu del bitllet. «Des que van dividir la línia a Tarragona, ara ha de passar de l'hora a cada banda [de Tortosa a Tarragona i de Tarragona a Barcelona]. Només així et tornen el preu i la meitat i prou.» L'amic intenta parlar novament, però el xarlatà intervé novament. Li mostra el seu mòbil d'última generació i li recita a càmera lenta totes les prestacions hagudes i per haver. «Cent deu euros», diu en cops de veu pausats i notoris. «I no gas-ta-aaaaaa...», afegeix amb to fatxenda. L'amic assenteix amb el cap i evita un nou conat d'intervenció lingüística. Prefereix escoltar com el seu company espera deixar la feina per cobrar l'atur i viure unes «llaaaargues vacances pagades».

19 de juny 2006

L'ombra del Sònar

0 en seguici

Barcelona és una ciutat d'avantguarda, cultural i moderna. Tan «progre» vol arribar a ser que, a vegades, acaba ridiculitzada en una estampa com aquella en què l'alcalde ballava sobre el ruòdrom amb en Carlinhos Brown, al ritme de la batucada. I és que, si tenim la cara divertida, per què mostrar la cara menys amable de la ciutat?

Del 15 al 17 de juny, Barcelona ha acollit una nova edició del Sònar, Festival de música electrònica. O potser és underground, tecno o amb segell de disc-jockey? No ho sé, no és la música que m'agrada i per això no hi vaig anar. Això no vol dir, però, que no en patís alguna de les conseqüències lamentables que pot tenir qualsevol acte multitudinari mal conduït.

Dissabte a la matinada sortia d'un sopar a les dues tocades. Ja no hi havia metro, així que vaig agafar l'autobús nocturn. El viatge va ser fluïd i còmode fins que el conductor va fer la parada reglamentària a la Plaça d'Espanya. Curt de sentit comú, l'home, ja que veient la massa humana i convulsa que s'esperava a la vorera, va obrir les portes sense pensar-s'ho. Estúpid! La mole va galopar com a boja inundant l'interior del vehicle. Joves d'estètica skin es barrejaven amb els d'estètica okupa o reagge, no faltaven les rastes ni la roba virolada. Tots ells bramaven com bèsties desbocades que no calia pagar: "Amunt! Avui viatgem gratis!"

Va passar una estona fins que no van haver pujat tots. El conductor del número 179 de la línia N1 va fer com si res i va arrencar. L'autobús bategava ferotgement mentre avançava per la Gran Via de les Corts Catalanes. "He de baixar a la propera", em vaig dir i vaig polsar el botó vermell d'aturada. Res. El conductor inexpert va fer-ne cas omís i va seguir mentre al meu damunt un noi de cap rapat i indumentària militar es penjava de les barres com un mico de fira. Al meu costat, la que devia ser companya o amiga se'l mirava pesarosa amb uns ulls que no retenien la sorpresa i la por.

Per les seves proclames vaig descobrir que tots anaven al Sònar. Representaven una part del públic que es reuneix en aquestes convocatòries dites "culturals" i em preguntava quina cultura i quins valors acollien les seves testes. També em vaig preguntar què serà d'aquesta gent d'aquí deu anys? I dels que venen?

A la parada propera a Gran Via 2, l'autobús nocturn es va deturar. Els animals, mascles i femelles, en van sortir amb reticències perquè dubtaven que fos aquella la bona. "Ho és", pensava. "Marxeu d'una vegada i deixeu-nos tranquils als qui treballem i estem cansats i volem arribar a casa per dormir un mínim d'hores abans de fer dos exàmens, que era el cas. Sí, van baixar tots i a l'autobús només vam quedar set persones. Quatre d'elles havien de ser a Mercabarna a les tres, per encetar la jornada laboral. Però aquell dia no van arribar a l'hora.

El conductor es va alçar i ens va anunciar que no seguia, que els sonats del Sònar havien esbotzat la porta del darrera i que en aquelles condicions no estava autoritzat a circular amb passatge. Bona l'hem feta! "D'aquí no ens movem", li vaig dir. "He pagat el meu bitllet i vosté no ha parat quan li ho he indicat." El conductor jove i inexpert ens va dir que baixéssim i que esperéssim el proper autobús. "Ah, no. Aquí, en aquest carrer, en aquesta hora, no ens hi quedarem pas. Jo al menys no m'hi quedo. Ens estarem aquí fins que arribi el proper autobús o fins que vosté arrenqui". Els altres viatgers van explicar que havien d'arribar a la feina però que no hi havia taxis a la zona i era cert.

Després que el conductor pressionés la porta del darrera per tancar-la, va arrencar. El viatge va ser llarg. No sabia que Mercabarna estigués tan lluny, però hi vam arribar a les tres tocades. Va baixar tothom menys jo i llavors el conductor jove i inexpert em va dir que ell acabava allà. "No. Repeteixo que no ha parat on havia de baixar jo i per tant m'espero aquí fins que avanci o vingui el proper autobús".

La discussió amb el conductor jove i inexpert va anar pujant de to fins que vaig trucar a la Guàrdia Urbana. Em van dir que m'anotés l'hora, el número de línia (179) i la matrícula (B2718ST) per presentar una denúncia a la companyia. Fet això, com que ja era de peus a terra, el conductor jove i inexpert i, ara, més poca-solta, em va recordar que el seu trajecte acabava allà, que m'esperés.

Aleshores vaig treure el meu jo teatral i vaig interpretar el paper del noi de poble que baixa a ciutat i no sap on es troba. Devia sonar molt convincent o bé el conductor jove, inexpert i poca-solta es va acollonir després que truqués als guripes perquè em va fer pujar i va fer el trajecte. De tant en tant, deia que sempre culpàvem els conductors i que si el volia denunciar doncs que ho fes. No em vaig cansar de dir-li que a qui denunciaria seria a la companyia, no a ell, per no prevenir els efectes del Sònar i augmentar la freqüència de pas o engegar una línia especial per al festival. Ara que, ben mirat, potser els vehicles més indicats haurien estat els furgons antidisturbis del mossos que, per una vegada, vaig trobar a faltar.

16 de maig 2006

Comiat

0 en seguici
No hi ha res pitjor que acomiadar-se d'algú. No hi ha res millor que alliberar-se d'una càrrega. Això és el que pensa l'Ernest avui que és el seu darrer dia de feina. S'acomiadarà d'en Cinto, el seu cap, un home que sap gestionar molt bé la seva apoteca. A diferència de la majoria de farmacèutics empresaris, ell no ha anat a enriquir-se a costa de la salut o de la ingenuïtat dels altres. En Cinto mai no ha dispensat res perquè un laboratori li fes una millor oferta o perquè el majorista li oferís un determinat descompte. Tampoc ha dispensat res que semblés enganyós i del qual no en tingués prova de la seva bondat.

Per a en Cinto, les persones i la salut van per davant de l'aspecte monetari i dels grans luxes. Va heretar la farmàcia del seu avi quan tenia vint-i-tres anys. El seu pare s'havia dedicat a d'altres afers, així que tot va ser per ell i ben orgullós que va acceptar l'encàrrec. Ara, en canvi, no té a qui deixar-ho i tem que vagi a parar a mans d'algú de l'estirp xeril. Ni a fills ni a néts se'ls ha despertat la mateixa vocació, de manera que acabarà traspassant el negoci a algú altre.

A part d'acomiadar-se del seu cap, l'Ernest també ho està fent amb alguns clients. Ell prefereix anomenar-los "clients", tot i que en Cinto sempre el rectifica: "pacients, són pacients" i ell li rebat: "pacients, els té el metge, clients, la farmàcia". En això mai es posaran d'acord.

L'Ernest no té cap mena de vocació ni tampoc és empresari, així que el seu pas només ha estat passatger, perquè ell és biòleg i la seva labor és el camp. Malauradament, de feina per a biòlegs no n'hi ha o potser no l'ha buscada en el camí encertat. Sigui com sigui, avui també s'alliberarà de la càrrega de fer una feina de mosso i de repartidor que no l'apassiona però tampoc no el disgusta.

Quan tanqui la porta metàl·lica per darrer cop, tancarà a la capsa dels records la Senyora Romancera, la Senyora Nomás, el monstre Ulls-de-tita que té una filla farmacèutica a Andorra, l'autèntica dona del paraigües, les infermeres avorrides de la residència d'avis, la iaia Torta, el iaio Tort i a molts més. El temps s'ocuparà d'empolsar aquestes estàtues de museu i en distorsionarà l'aspecte per convertir-los en personatges de conte.

Així, la Senyora Romancera passarà a la història com la mare vídua que reviu amb paraules la seva filla, per no voler acceptar que va marxar a una altra ciutat per distanciar-se'n. La vella, però, és feliç carregant-se de romanços i fantasies vàries. En això s'assembla a la dona del paraigües, l'autèntica dona del paraigües, que sempre porta una umbrela sota el braç, encara que faci un sol espatarrant. La paraigüera és una dona de mitjana edat que per les seves declamacions paranoiques es demostra cinèfila, sobreprotectora dels seus fills i la seva mare, gran caminadora i bohemia. Les seves pintures i els seus poemes potser mai no trepitjaran un museu o un auditori però si el cor de tots els qui l'han volgut escoltar.

De ben segur que un dels qui no la voldrien ni sentir, perquè no és amic de la comunicació interpersonal, és l'Ulls-de-tita, el monstre de les cavernes que desplega les ales de rata-pinyada per volar d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra, perquè al patronat de les Meritxells hi té una filla. Ningú no l'ha vista mai, però ell sempre en parla amb orgull de pare. "Té tres farmàcies i mai no li falta de res", exclama sempre quan no troba el que vol als altres llocs. Aleshores, descobrim l'ogre mutant rera l'aparença humana: les esferes oculars sobresurten envermellides de les seves conques, la comisura del llavi deixa escapar un regalim de baba, tot ell s'infla d'una ràbia inexplicable i d'una vermellor sanguínia.

La capsa es tancarà d'aquí a unes hores amb un cruixit metàl·lic reverberant. S'haurà tancat una porta, però se n'obriran d'altres.

03 de maig 2006

Feina rara (1)

0 en seguici
(NURI) Hola Ernest.

(N) Pots parlar?

(ERNEST) Sí. Ja no queda ningú.

(N) Encara ets a la feina?!

(E) On te penses que sóc, si no? :-(

(N) Home!, però ara ja vas més encaminat al que volies fer, no? Tu mateix vas dir que si estudiaves biologia no era per treballar d'auxiliar de farmàcia.

(E) Ja ho sé, però és que jo sóc home de camp i no d'oficina. Quan vaig matricular-me a biologia pensava que treballaria a l'aire lliure, recollint dades i coses d'estes.

(N) No es pot tenir tot de cop. Com és la gent dels laboratoris?

(E) No estan mal. Hi ha de tot. A la meua planta n'hi ha un, el Toni, que és més llepa que un llimac. Saps el típic individu que riu les gràcies dels alts càrrecs, que tira floretes a les secretàries...

(N) No me'n parlis. D'aquesta espècie me n'he trobat uns quants en aquesta vida. És d'aquells que s'han de fer notar, no? Dels que t'ignoren si no n'han de treure cap profit. I com t'hi sents entre aquests peixots?

(E) Hi ha dies per a tot. Però me sento com un becari: sóc el tio dels cafès a l'hivern i seré el tio de les orxates a l'estiu. Segur!

(N) No siguis tan derrotista.

(E) Collons! És que és aixintes. A més, em sembla que començaré a fumar.

(N) Ep! Què dius?! A sant de què? Però si precisament ara tot déu ho està deixant!

(E) Tu ho has dit. Com que prohibeixen fumar a les empreses, la gent fa descansos cada dos per tres, surten a fora al jardí dels laboratoris i la fan petar. I no són cinc minuts, no, ne són vint!

(N) També deuen plegar més tard!

(E) Me penso que no m'has comprès. No dic de posar-me a fumar per tenir més descansets, això se me'n refot, lo que passa és que la majoria dels que baixen són els mateixos amb qui dino a la cantina i allavontes se posen a parlar del que ja havien encetat i no m'entero de res.

(N) Vaja.

(E) Saps quan estàs envoltat de gent però te sents més sol que la una? Quan la gent parla de coses que tu no domines o senzillament que no saps per on agafar el fil? Doncs això mes passa a mi. A més, la majoria d'ells tenen canals de tele de pagament i comenten les sèries estes ianquis, i ja hi tornem. Que no puc parlar perquè no sé de què va el tema.

(N) Doncs nano, sí que ho tens clar. No només hauràs de començar a fumar sinó que hauràs de demanar un augment de sou i una rebaixa d'horari per poder connectar-te als canals digitals i perdre el temps com tota aquesta patuleia.

(E) Se suposa que m'has d'animar.

(N) Si era broma. Mira, Ernest, deixa't de teles i agafa un bon llibre, surt a passejar, ves a un museu... M'imagino com deuen tenir el cap per dins, puré de mielina! Ja m'entens. I la feina que t'han encolomat, què?

(E) És molt rara.

(N) Per què?

(E) M'han demanat que faigue un mapa de centres docents de la ciutat i rodalies, d'ensenyament primari i secundari, públics i privats. Volen que hi pose el nombre d'alumnes inscrits, el nombre d'accessos i si estan pròxims a parcs o boscos.

(N) Doncs, sí que és rara. Què n'ha de fer una companyia farmacèutica de tot això?

(E) Això voldria saber jo i va ser el primer que vaig preguntar-los, però la seva resposta va ser: tot al seu temps. Quan tingue feta esta feina, m'encomanaran la següent, segons ells, molt més pràctics i això és lo que m'anima. Perquè jo me sento biòleg i necesito tractar amb la natura.

(N) Ostres! Se'm crema la pasta. T'he de deixar, déu!

(E) Bona nit!

05 de febrer 2006

Delicte nocturn

0 en seguici

No hi ha res més insegur que la nit urbana. Quan pots sentir l'eco de les teves pròpies passes i la cridòria esmorteïda i llunyana de la qual difícilment pots encertar-ne la procedència; aleshores, saps que estàs sol. I la foscor, la solitud i les històries tremebundes que s'expliquen sovint et deixen el cos arraulit dins l'abric.

Segueixes caminant. Deixes de banda un vell borratxo que canta tot fent esses, igual que al cinema. "¿Sabes dónde hay un bar abierto?", et pregunta. Però tu passes de llarg com si res i, a dues cantonades, descobreixes que un tram del teu carrer està acordonat. Hi ha focus, cotxes de policia i una càmera amb un trípode. Abans de pensar en fatalismes se t'acut que potser estiguin rodant una escena d'alguna sèrie televisiva. Qui sap...

Dissortadament, no és ficció. "Ha passat alguna cosa, allà als contenidors", explica l'home de la càmera. Una noia, al costat seu, ja ha començat a vestir la seva crònica amb tots els detalls que ha pogut esgarrapar dels Mossos d'Esquadra. Tu t'hi atanses per saber què ha passat. "És el meu barri", et dius, i tens tot el dret a saber-ho. Però un dels agents es limita a dir que estan efectuant "una comprovació de la zona per un fet delictiu". Res més. I tu et quedes amb un pam de nas. Limitat a observar o bé pregunta als veïns, que solen ser tafaners.

Una dona sembla que ha vist alguna cosa. Explica que han apunyalat una noia al costat dels contenidors. "Els agressors eren una parella del barri de La Font de la Guatlla. Ho han fet amb un matxet o un ganivet força llarg." A la veïna se la veu afectada. Amb la mà a la gola, afegeix que l'ambulància que s'ha endut el cos ha trigat una bona estona i que els efectius dels mossos s'han desplegat a base de bé.

Una altra veïna parlava per telèfon quan ha sentit els crits que, segons ella, eren d'allò més esgarrifosos, tant que ha hagut de penjar per sortir al balcó i descobrir corpresa què havia passat. "¡Corre Míriam, corre!" ha estat l'imperatiu que més ha retronat en la confluència dels carrers Sant Fructuós i Trajà, ara en silenci.

A les tres de la matinada, ja no hi ha focus que il·luminen la zona i la policia científica sembla que ha recollit prou mostres del trespol humit i fred. Alguns dels efectius ja han anat desfilant, però encara queden quatre vehicles i els seus ocupants es miren les anotacions que han pres, esteses sobre el capó. Més enllà, l'home de la càmera els vigila des de dins del cotxe i, asseguda en un banc, la periodista prossegueix la redacció de la notícia.

21 de gener 2006

Endavant amb la fauna ciutadana!

0 en seguici
Quan no tens temps a perdre ni temps a guanyar, quan el pots deixar escapar perquè ja l'has invertit durant tota una vida, pots fer com fa la Gertrudis cada matí. Camina un xic, s'atura davant d'un aparador, fa una ullada a les sabates i prova de memoritzar-ne el preu de quatre o cinc. En acabat, segueix fins al primer banc. Descansa un instant i continua amb la mateixa tònica fins a la placeta. Allà s'asseu una bona estona sota un bany de sol i contempla tothom qui passa pel seu davant. Veure desfilar la gent és la distracció amb què més gaudeix, perquè no hi ha ningú igual, ni en caràcter, ni en aparença, ni en comportament.

Ja fa dies que s'ha adonat d'una cosa. Els dissabtes, les persones que freqüenten la plaça no són les mateixes que hi venen de dilluns a divendres. Els caps de setmana s'omple de pares i mares i fills, però a més a més fan coses que normalment no fan. N'hi ha molts que es preparen per una sortida: els moters, els esquiadors, els ciclistes, els que deixen l'esport per als anteriors i opten per un dinar al camp...

També hi ha els que es pesen a la farmàcia. La majoria hi van sols, llevat d'una parella d'homes de mitjana edat que la Gertu ha batejat com a Epi i Blas. Entren, pugen a la plataforma, introdueixen les monedes i es miren els peus a l'espera del resultat.

Ara ha entrat una dona per fer la pesada oficial. La Gertu se la mira de fit a fit des desde la seva posició privilegiada. Somriu. És clavadeta a una d'aquelles mosses xerils que surten als programes roses de la televisió, una d'aquelles amb tan bon frontis. Ara no recorda com es diu però ja sap en què s'assemblen. Els llavis. Aquests llavis molsuts i juganers sorgits del quiròfan. Xeril i bleda, així és la mossa.

La Gertu torna a somriure perquè quan ella era jove no n'hi havia de dones així. Alguna cosa ha canviat en més de mig segle perquè sorgís aquesta subespècie. I és que són tan tocades i posades. On han après a caminar així, com si fossin nines de porcellana que a la mínima es trenquen? I parlen com si fossin beneites, amb aquesta veu gangosa, unes massa fina i d'altres massa pregona, serà de tan fumar? I aquestes cadències de to en consonància amb la cadència d'ulls.

L'àvia en desconeix l'orígen, però si no hi fossin les trobaria a faltar perquè, ben mirat, semblen creades expressament per distreure-la els darrers anys de la seva vida. Endavant, pensa, que circuli la fauna ciutadana!

19 de gener 2006

Somriu Willy

0 en seguici
—Ho trobo increïble!
—Jo també.
—T'ho dic de veres. No sé on anirem a parar!
—A la tomba.
—Dona, tampoc et passis.
—Mira, xato, primer comencen increpant-te amb insults, segueixen amb calbotades i acaben per calar-te foc com a la indigent del caixer.
—Potser sí.
—Mi-te'ls aquests dos últims què es dedicaven a fer. Només per distreure's assaltaven els vianants, els escridassaven "sonríe Willy" i els envestien una plantofada.
—I per acabar de rematar la seva obra van i ho enregistren! —amb les mans al cap.
—Saps què penso, Marçal, que ja no estem segurs enlloc. Potser demà rebem una pedrada o ens trobem els vitralls del restaurant fets miques. I el pitjor és que quedin impunes. Els tanquen una nit i ja són al carrer.
—Apa, va! No serà així!
—Que no?
—No, dona, no. En David i l'Albert seran jutjats i condemnats pel que han fet. A més, que no ho han fet només un cop...
—Dos, tres, tant és els cops que ho hagin fet. No rebran el càstig que es mereixen i a sobre hauran aconseguit el que volien.
—Què volien si no divertir-se a costa dels altres?
—La fama! La fama que tan de moda s'ha posat entre el jovent. Sembla que aconseguir la fama o el protagonisme, tot i que fugaç, és pel que val la pena lluitar.
—Generalitzes massa, també hi ha jovent decent que cobra misèries i segueix tirant endavant.
—Potser sí. Però encara que personatges com en David i l'Albert siguin una minoria ja saps que passa quan tens una poma podrida a la cistella...
—Rebran el seu càstig, tranquil·la, si això és el que et preocupa.
—No. El que em preocupa és no saber com hem arribat fins aquí. Què ha passat en menys de quinze anys perquè els nens es comportin com ho fan: torejant als pares, encarant-se als professors...
—No hi ha respecte, ni valors.
—Tampoc molts pares s'ocupen d'inculcar-los. Creuen que amb la tele n'hi ha prou.
—Doncs mira, tu tens la resposta a la teva pregunta.
—Com dius?
—La tele. Potser quan la justícia falla, els mitjans encara són a temps de jutjar individus cremadors-de-dones-en-caixers o pallassos-de-willy.
—Sol ser així. De totes maneres, han aconseguit que tothom acabi parlant d'ells.
—I d'aquí dos dies ja ho haurem oblidat.
—Saps que penso?
—Què?
—Que aquests nanos són com les cascarulles de la cola. S'enganxen a la societat de mala manera i es converteixen en una veritable nosa.

17 de gener 2006

L'ombra d'en Velasco

0 en seguici
Sàpigues que el teu palauet arrossega una història. Hi vivien un home bohemi, el Senyor Velasco, i la seva dona que romania sota el seu jou. A en Velasco a penes se li veia el pèl, no perquè fos calb sinó perquè passava hores i hores entre aquelles parets que testimoniaren la creació de cadascuna de les seves obres. Era un pintor deixat completament abocat a la pintura a l'oli. Un home que (i això és una suposició) devia sortir a deshora, cap al tard, quan menys gent el veia. Bebia força. De fet, era el "borratxet" de l'escala i potser per aquest motiu i alguna altra frustració pegava la dona. Pobrissona! Aquella figura escanyolida, prima com un filabarquí, i de cabellera rinxolada. Parlava en castellà, excessivament depressa, pels nervis que la rosegaven, suposo.
Related Posts with Thumbnails