e m p r e m t e s

19 de maig 2009

El paisatge preferit

3 en seguici

La televisió de tot n'ha de fer un espectacle, un concurs, una competició. No en teníem prou en votar el més poca-solta de Guadalix de la Sierra, ni en fer la tria entre cantaires, ballarins, cuiners, pixa-pins a la pell dels pagesos o urbanites adoptats per una tribu, que ara hem de triar quin és el millor paisatge de Catalunya, com si n'hi hagués un per damunt dels altres, com si no hi hagués prou moments a la nostra vida per gaudir de tots.

TV3 aposta novament per barrejar gèneres, un programa amb reminiscències d'allò que ja fa temps que vèiem. Acció i espectacularitat de la mà de Raquel Sans a bord d'un helicòpter. Poesia en la narració, amb més o menys gràcia, dels presentadors de cada escena. Entrevistes amb habitants locals. I l'audiència que ha de votar mitjançant SMS el paisatge que se salvarà de l'exclusió. És així, sembla que en aquesta societat tan competitiva només hi ha lloc per a un.

De totes maneres, el programa és ben digne de veure, per una fotografia aèria que emociona i recorda l'exposició de fotografies "La Terra des del cel" que vam poder veure al Palau de la Virreina de Barcelona. Immediatament penses: com pot ser que tinguem això a casa nostra i viatgem tan lluny a la recerca d'emocions similars? A banda d'això, el programa també ens regala entrevistes que apunten a anècdotes de la regió, breus però entranyables; tan entranyables com el gest que fa l'Antoni Bassas en acompanyar Raimon Pannikar pel Collsacabra, quan li replega la vestimenta.

18 de maig 2009

Les dues cares d'una pilota

0 en seguici

Aquest cap de setmana el futbol ens ha tornat a mostrar que té dues cares fora del camp. Potser dir dues és voler simplificar-ho massa i és caure en el maniqueïsme. No ho puc evitar. És la imatge que en queda, al cap i a la fi.

D'una banda, la joia sincera compartida entre tants --aquí m'hi incloc--, les botzines al carrer, les exclamacions a les balconades que més tard es tradueixen en senyeres i banderes blaugranes. De l'altra, el resultat de l'aglomeració descontrolada de simpatitzants culés --més els afegits-- que perden l'oremus i les formes momentàniament, que desconeixen la mesura, que obliden que vivim en un estat de dret, en una societat compartida, i que les nostres motivacions haurien d'estar encaminades a construir i no pas a destruir.

Si la "festa" de canaletes ha d'acabar amb bandalisme i anarquia, em sembla que tenim un problema, i no és pas petit. Potser el club hauria de començar a pensar a fer classes de civisme als socis, a les escoles, a les places públiques. Potser la policia hauria de prevenir el descontrol o aplacar-lo amb eficàcia en cas que es produeixi. Potser aquest és un signe més entre tants de què la democràcia està en crisi.

15 de maig 2009

El jurat (dia 5)

2 en seguici

Deliberar és el darrer pas. Ja no hi més pèrits ni més testimonis, i tampoc caldria després de tot el que hem sentit o vist: un acusat que s'inculpa, un ganivet de més de vint centímetres encara tacat de sang a dos pams de la cara, els detalls de les ferides i el resultat de l'anàlisi de l'ADN per boca de forenses i les explicacions d'alguns testimonis.

El personal de Justícia, sorprenentment servicial i empàtic, ens mostra el telèfon en circuit tancat per comunicar-nos amb ells si sorgeixen preguntes, ens requisen els mòbils i ens indiquen que, a partir d'ara, fins que tinguem veredicte, només podem moure'ns per la sala del jurat i la sala de vistes, on podem consultar tots els informes que hi ha sobre la taula del jutge.

Ara sí que és com ser en un programa d'aquells, amb gent que no coneixes i amb qui has d'arribar a un acord. Només podem comunicar-nos entre nosaltres i si no avancem i ens allarguem massa, a les sis de la tarda, Justícia activarà el protocol per ser custodiats pels Mossos d'Esquadra fins un hotel on fer nit i seguir deliberant. "No caldrà", fan un parell de jurats, amb ganes de plegar aviat, no perquè el veredicte sigui clar, que n'és per la majoria, sinó perquè arriba el cap de setmana i algun ja té les maletes i la família a la cantonada, com qui diu.

En la deliberació ningú no hauria de voler afanyar-se, per clares que semblin les coses, perquè hi ha la llibertat d'una persona en joc, tot i que justament, per a alguns, és qüestió de tirar daus i moure fitxa. Fa la impressió, no tant pel que es diu com per com s'actua, que l'ego d'algunes persones s'infla en disposar temporalment d'aquest poder. Altres, imbuïts pel cinema o ves a saber què, recorren a tants vocables judicials com poden, com si fossin dalt d'un escenari.

El full de veredicte que ha escrit el jutge té pocs punts, cadascun dels quals hem de valorar individualment, votar i argumentar (o motivar, com en diuen els advocats). Al final, tot per escrit i, si al magistrat li sembla bé, podrem fer pública la sentència i anar cap a casa.

14 de maig 2009

El jurat (dia 4)

0 en seguici

Les dependències del jurat no van més enllà d'una sala gran amb alts finestrals que guaiten el passeig de Lluís Companys, una avantsala amb onze armaris per a onze jurats i una cuina petita amb nevera, una cambra de bany, i una sala per a fumadors al pis de dalt. Només entrar, algú suggereix que ens presentem, noms i prou, faltaria més, que no som a l'Un, dos, tres...

Perquè no hi ha càmeres, si no pensaria que sóc en una mena de Gran Hermano o Show de Truman; cadascun dels jurats sembla triat per una mà invisible perquè siguem ben diferents els uns dels altres. Hi són representats els dos gèneres gairebé per igual, totes les edats compreses entre la trentena i la seixantena, i diria que tots els caràcters. D'una banda hi ha l'observador, que escolta molt i diu poc, que analitza què es diu i com s'actua, que rumia molt i defuig les baralles, la persona de qui menys coses sabem. De l'altra, hi ha l'extravertit, l'home que no en té prou en dir el nom, que ha de fer públic el seu currículum laboral i també l'amorós, però que va de bona fe, li agrada viure la vida i que no l'emprenyin. Hi ha qui, en canvi, sembla que ha nascut per emprenyar, com el setciències, mig metge mig enginyer, que per haver tastat tantes olletes creu que la veritat és a les seves mans i, sense adonar-se'n (espero), mira d'imposar-la a la resta. La creu d'aquesta cara (doncs, no es poden veure) la trobem en la Lansbury, amant de serials d'espionatge i novel·les policíaques, que creu saber-ne més que ningú del cas en qüestió i que hi pinta tota mena de trames, situacions i circumstàncies. També hi tenim un perfil Carl Von Linné, per allò de què, ja d'entrada, ens etiqueta a tots amb pseudònims segons els gestos, fesomia o explicacions donades. Entre homes i dones amb tant de caràcter, no hi falta el sense esma, que gira segons bufa el vent, que pregunta fins i tot què demanes tu per dinar, o el líder que vol ser-ho sense que es noti.

El cas no em suposa dubtes morals, que és el que més m'amoïnava. És clar com l'aigua. Del contrari, m'hauria acollit a la presumpció d'innocència, tu diràs, tens la vida d'algú a les teves mans i l'envies per error a la garjola, no gràcies!

13 de maig 2009

El jurat (dia 3)

2 en seguici

I arriba el dia. A les nou en punt, al Palau de Justícia. Me'l miro des de fora. És imponent, fa respecte, i l'avinguda Lluís Companys amb l'Arc de Triomf en potencia l'elegància. Feia tant temps que no trepitjava aquestes dependències. Recordo aquelles pràctiques d'estiu, aquell judici en què tots els periodistes s'abraonaven als advocats, el defensor i l'acusació particular, però també als familiars de l'acusat i la víctima. Recordo la insistència d'alguns periodistes per aconseguir "la decla" i alguns mètodes que ja aleshores em van semblar qüestionables, abusius, per la pressió que s'exercia a persones en una situació ben magra, per la tria de paraules que en boca d'uns podrien fer parlar els altres, paraules que no s'havien dit, que potser es pensaven, que eren ben lògiques, però que al capdavall no s'havien dit. Quan es va acabar la vista, càmeres i fotògrafs van agombolar-se als passadissos estrets del Palau, a l'espera que la policia sortís amb l'acusat, ben custodiat i emmanillat. Una situació en què, pel que vaig veure, tot s'hi val. Els bancs de justícia es convertiren en les millors talaies per captar la imatge.

Passes per l'arc detector de metalls, fora cinturó, fora rellotge, fora telèfon cel·lular, fora claus... L'etern etcètera dels aeroports i, tot i això, la màquina pita. Les sabates?! Res, et deixen passar, un mossos amables, gràcies, dic, ve pel jurat, em pregunten, sí, faig jo, molt bé, responen, passi cap al vestíbul, a la dreta, i allà ens comencem a acumular les trenta-sis persones candidates a jurat, citades pel judici que començarà en poc més de dues hores. Abans, un nou sorteig. Tots els nostres noms van a parar dins d'una urna, n'extreuen nou (la xifra d'integrants del jurat).

(L'u, el dos, el tres...) Mentalment, no deixo de repetir el meu nom (...el quatre, el cinc...) perquè seria tota una experiència fer de jurat i una responsabilitat (...el sis...) i un deure, és clar, i l'opció d'integrar el poder judicial per uns dies, també la democràcia ha arribat aquí (...el set!) espera, ho he sentit bé?, és el meu nom, han dit "set" i després el meu nom!

"Això no vol dir que ens agafin", comenta un dels nou elegits, que no vol formar part del jurat i afirma tenir molt clar què ha de dir a l'entrevista que ens faran individualment fiscal, acusació particular i defensa. I així ho fem, passem un per un de la sala de vistes número 2 a la sala de vistes número 1. La porta es tanca darrere meu i retruny. La sala és gegantesca, el sostre altíssim, tant com el d'una església, el rellotge aturat en una hora llunyana, a l'estrat hi ha cinc persones, el jutge al qual haig d'anomenar "su señoría", segons m'informen, la fiscal, les dues advocades de l'acusació particular i el defensor. La fiscal pregunta per la meva feina i la dels pares, l'opinió que em mereix la justícia (lenta) i la violència de gènere (una xacra, ara, dita masclista perquè es veu que només hi ha homes que maltracten dones o almenys són els casos que surten a la llum) i em pregunta si tinc alguna vinculació amb el sistema (cap ni una, gràcies). Per a les parts restants, "no hay más preguntas", una frase que es repetirà durant tot el judici.

A la sala del jurat ens acabem trobant tots. Dels nou, en recusen dos, és a dir que no els accepten, un dels quals era l'home que no volia formar-ne part. L'estratègia de carregar contra la justícia i criticar la discriminació positiva de la dona vers l'home en la violència masclista li ha funcionat. S'escullen dos membres més i els dos suplents. Jurem o prometem. Ja en som onze, esperem que amb pietat. Sis homes i cinc dones haurem de decidir si han quedat demostrats els fets que s'exposaran i la culpabilitat d'un home per un cas d'assassinat. Per sort, l'acusat ens ho posa fàcil el primer dia i s'inculpa ell mateix dels fets que els dies següents explicaran testimonis i pèrits. 

12 de maig 2009

El jurat (dia 2)

0 en seguici

Passen els dies. Ja ni te'n recordes que el teu nom és en una bossa, fins que t'arriba a casa la citació judicial. Impressiona trobar un sobre del departament de Justícia de la Generalitat a la bústia. I quan llegeixes "citació" i la paraula "assassinat", encara més.

La data en qüestió és llunyana, però fas el pas previ: comparèixer a l'Audiència Provincial de Barcelona, al Palau de Justícia, per a una primera entrevista, tot molt formal, nom, cognoms, professió... i aquí fem una parada. "Uf, no sé si t'agafaran, ets periodista i ni al fiscal ni a la defensa els agrada agafar periodistes, tampoc advocats o estudiants de dret, i ja em sap greu, perquè se't veu una persona formal amb coneixements, si fos per mi t'agafaria, i entenc que a vosaltres, els periodistes, us deu fer molta gràcia això de fer de jurat popular, per viure l'experiència i això..."

El punt següent són les coneixences. D'una llista de noms, et demanen si coneixes algú. La meitat dels noms són en àrab, uf, no, com m'han de sonar?, i els següents són d'advocats, testimonis i pèrits. Molt bé, el tràmit ha acabat, ara fins el dia de la citació.

11 de maig 2009

El jurat (dia 1)

2 en seguici

Dels milions de ciutadans de la demarcació de Barcelona, se n'escullen uns quants i els noms van a parar a la bossa de possibles candidats a jurat popular per un període de dos anys, 2009 i 2010. Justícia t'ho fa saber per carta i et recorda que és un deure ciutadà. Per a que et quedi clar t'adjunta un llibret i un telèfon de consulta. Ara, espera a que et truquin...

09 de maig 2009

Gabinets (1)

2 en seguici

Ahir vaig tornar a parlar amb l'Ege. No em venia gaire de gust trucar-lo, perquè la darrera vegada ja em va clavar el rotllo, però ell representa el grup de persones amb qui m'havia de posar en contacte i havia de passar per aquest sedàs anomenat gabinet o departament de premsa. Quin món, el dels gabinets! Quina gent, la dels gabinets!

Havent despenjat l'auricular, no va deixar passar ni dos minuts per a llençar-me la primera crítica. Com sempre, amb to imperatiu i una agressivitat que hauria d'aprendre a dissimular si vol acabar venent motos, em va suggerir i aconsellar com fer la meva feina. Va dir que el tema a tractar era massa "tangencial" i, amb un castellà i deix d'erudit (fals erudit), va afegir que "deberíamos ahondar más en la problemática, atacar la raíz del problema, de los múltiples problemas, porque no sólo hay uno, hay muchos, y te lo dice alguien que lo conoce de cerca, porque lo ha vivido, no como vendedor, ni mucho menos, sino como periodista, desde los dieciocho años".

Quan ja començava a notar el coll encarcarat d'aguantar el telèfon entre orella i espatlla, mentre anava prenent notes del que m'explicava (això si que ho tinc, que miro d'escoltar tothom i prendre'n nota, encara que sàpiga que volen inculcar-me l'opinió de la manera agressiva falsament educada), se'm va acudir suggerir-li que ell mateix enviés aquestes propostes per escrit a direcció, ja que jo els les podia transmetre tan bé com sabés però, vaig insistir, sempre és millor fer-ho sense filtres, perquè no es perdi res pel camí. Uf, com se'm va possar! L'hauries d'haver sentit, que si "yo ni mucho menos querría importunarte ni hacerte perder el tiempo", que "ya sé que mi opinión no es nada"... Aquí va jugar la carta del victimisme, primer llença l'ofensiva i ara es fa la víctima! Vaja, quina imatge que tens de tu mateix, li vaig fer veure amb ironia.

Això només és un fragment de les múltiples converses tingudes. T'ho pots imaginar? I com ell, n'hi ha uns quants. Ben mirat, començo a entendre perquè tants dies torno a casa amb mal de cap. Ah, i al final, de la gestió que li vam demanar, res de res, que no havia trobat la persona que buscàvem. 

08 de maig 2009

Hores de silenci i de mots

2 en seguici

Temps enrere havia adquirit el costum de posar-me, cada nit, una estona davant l'ordinador i escrivia reflexions, anècdotes, desdibuixava la realitat i la reduïa a pinzellades intenses de mots. Aleshores va venir la casa i la feina nova i, vulguis o no, he anat deixant de banda aquells moments de recolliment, de silenci, de nit. 

És hora de tornar-hi. La taula de la cuina situada de forma provisional a la sala d'estar, el llum que vaig heretar de l'avi crea la il·luminació perfecta, càlida i breu, el vent xiuxiueja entre l'arbreda al carrer i la melodia de "La petite fille de la mer".

Related Posts with Thumbnails