Normes

1. EXT. RONDA DEL LITORAL - MATÍ

Fosa des de negre. Embús a la ronda. So d'un noticiari radiofònic.

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i la vaga de transportistes està fent que el trànsit sigui més caòtic del que és habitual. Pel que fa al cap de setmana, hi ha hagut dos accidents mortals a les carreteres catalanes. De moment, sabem que les víctimes són quatre, totes elles joves, i que les causes més probables són l'alcohol i la somnolència.

Per tall, passem a plans cada vegada més tancats, que apunten un cotxe fins que veiem per la finestra una DONA, de 45 anys, que fuma. 

TALL A:

2. INT. COTXE, RONDA LITORAL – MATÍ

Sona el telèfon mòbil de la dona. Despenja el sense mans i apaga la ràdio.

DONA (modulant la veu com ho fan algunes riques xerils)
—Dime? Por supuesto querida, claro que voy para allà. En veinte minutos me teneis ahí. (Fa una pausa.) No, la vista es a las diez y cuarto. Ya hay sentencia. (Pausa.) Muy bien. Ciao, cariño.

TALL A:

3. INT. REBOTIGA, FARMÀCIA – MATÍ

En CINTO, de 62 anys, entrat en carns, escriu a l'ordinador. Està sol (ha donat festa al treballador dels matins l'ERNEST que no està massa fi).

LOCUTOR RÀDIO (O.S.)
—...i fins aquí, les notícies de les deu. (Ràfega i música.) En Cinto sent el dring de la porta. Abaixa la música i surt.

TALL A:

4. INT. MOSTRADOR, FARMÀCIA – MAT

Hi ha la dona esperant al mostrador. En Cinto apareix.

CINTO
—Bon dia tingui!

DONA (remarcant la seva dicció castellana, un pèl ofesa)
—Buenos días. Deme unos supositorios Vilardell, un Fave de fuca y un Aneurol.

CINTO
—Ara mateix.

L'home entra a la rebotiga. La dona mira el rellotge. Un pla detall mostra l'hora: les 10:10. Repica les ungles contra el mostrador. En Cinto reapareix amb les capses a les mans.

CINTO
—Porta la recepta de l'Aneurol?

DONA
—No. La he olvidado.

CINTO
—Doncs, sense recepta no li puc dispensar, em sap greu.  

DONA
—Quizás usted no, pero otros sí.

CINTO
—Com diu?

DONA
—Que en otra farmacia, donde me conocen, no me la piden nunca.

CINTO
—Ja, però jo no la conec. No sé quin tractament segueix ni durant quant temps.

DONA
—Si no me lo da es porque no le da la gana.  

CINTO
—Si no li dispenso es perquè hi ha unes normes.

DONA
—¡Normas! Si usted quisiera podría saltárselas. ¿Quién más lo sabría?

CINTO
—Miri, la llei ho deixa ben clar pel que fa als psicòtrops. Déu me'n guard que es posés rera un volant i li passés res pels seus efectes! Sap la de gent que condueix sota els efectes d'aquestes drogues? La conselleria d'exterior promou els controls d'alcoholèmia però en canvi passen per alt els efectes dels fàrmacs com la somnolència o les alteracions nervioses. És una cosa que, com a farmacèutic, mai he entès.

DONA
—¡Da igual! No me salga con éstas ahora. ¡Cóbreme que tengo prisa!

La dona llença un bitllet de 200 euros sobre el mostrador amb posat arrogant. En Cinto li torna el canvi. 

DONA (rebutjant els cèntims)
—No me de estas pesetitas miserables, ¡por Dios! No sirven más que para entretenerle a uno cuando las busca y tiene prisa. La dona abandona l'establiment sense acomiadar-se.

Traveling lateral fins que la càmera queda rera les prestatgeries.

L'ESCENA ES FON A NEGRE

5. INT. JUTJATS – MATÍ

Pla general d'una sala dels jutjats que mostra l'acusació particular (d'esquena), el jutge a la dreta i la defensa al davant. Als bancs de l'esquerra només hi ha una desena de persones ben repartides. Dues d'elles, una NOIA JOVE, 20, i un NOI de l'edat de l'ACUSAT, 23, parlen fluixet.

NOIA JOVE
—Li vaig dir que no conduís, li ho vaig dir! El noi l'abraça.

NOIA
—Si no hagués begut res d'això hauria passat. Ell no volia matar aquelles persones. Ell no volia. I que faré jo, ara?

De sobte, creix el murmuri a la sala. Tothom s'aixeca i els presents comencen a abandonar la sala mentre s'emporten l'acusat. Els dos advocats de l'acusació particular, un HOME i dues dones, parlen mentre van cap a fora. Només els veiem d'esquena.

HOME
—Bueno, otro caso visto por sentencia. Demasiado fácil, a mi parecer.


La càmera se situa rere la DONA, que s'atura a llindar de la porta, i enfoca l'home.

DONA
—¡Que me vas a decir! Un chico que tras cuatro o cinco copas, se duerme al volante y mata a una pareja, ahora pretende salir sin cargos. Eso me suena a cuento chino.

La cámera mostra la dona que el públic ha reconegut per la veu. I dirigint-se als periodistes afegeix:

—Que les quede bien claro a todos: la ley esta echa para cumplirla y quien se la salta ya sabe que le atañe.

Els periodistes alcen el to de veu per fer les seves preguntes mentre la càmera s'allunya en tràveling vertical.

FOSA A NEGRE

Ulls-de-tita (el retorn)

Ha tornat! És ell. L'home dels ulls injectats de sang que de poc se'ls engoleixen les conques. Ni massa alt ni massa baix però amb un temperament tempestuós: esclata quan menys t'ho esperes. Atura't Ernest, no surtis, deixa que sigui en Carles qui s'ocupi d'ell. En Carles sap com torejar-lo: només cal dir-li que sí a tot i marxarà amansit com una fera tipa. No!, què fas, Ernest, que surts tu?

—Bon dia!

—Posa'm unes aspirines! —ordena el cercafresses.

—Alguna cosa més? —pregunta l'Ernest per estalviar-se d'entrar i sortir de la rebotiga cada vegada.

—De moment, unes aspirines.

I justa la fusta! Quan el nano surt amb la capsa a la mà, l'Ulls-de-tita ja li exigeix el següent article de la seva llarga llista mental. Però, tal com fa sempre que ve, li demana les coses una a una, perquè així sap que domina la situació. Ell és un executiu poderós i vol tenir sota control els moviments dels qui l'envolten. Li encanta fer-ho, com també veure la gent vinclar-se sota la seva mirada arrogant. No coneix el somriure sincer, perquè és home temut. L'Ernest entra, surt, entra i torna a sortir.

—De «dobupal» no en tinc cap —li diu i l'home li clava una mirada tan afilada que talla l'aire.

—Com que no en tens?

—No en serveix el laboratori.

—Però això no és una farmàcia? —afegeix amb to burleta.

—Sí, però...

—Hauríeu de tenir un bon estocatge. La meva filla té tres farmàcies a Andorra i mai li falta de res. Ho té tot!

«Doncs, per què no te n'hi vas i em deixes tranquil, bordegàs?» Amb això l'Ernest posaria el punt final a aquesta humiliació però es fumeria de peus a la galleda i perjudicaria el seu cap, en Cinto, i aquest és un bon home.

Quan arriba l'hora de pagar, l'Ulls-de-tita treu un feix de bitllets lilosos (popularment anomenats "bin ladens" perquè ningú els ha vist) i li'n llença un sobre el mostrador. Això de donar les coses a la mà ja ha passat a la història. Ara es porta la mala educació i l'autoritarisme, sobretot en escamots d'executius frustrats.

Surrealisme farmacològic

A l'interior d'una farmàcia, un auxiliar tragina capses d'analgèsics prou coneguts d'un cantó a l'altre. Les cames li pesen perquè ja fa més de deu hores que hi treballa, però té el cap prou clar. Ben diferent és l'home que entra. Obre la porta amb tanta energia que la fa espetegar contra uns prestatges de protectors solars. En cauen tres però l'Ernest ja s'ha ajupit per recollir-los.

El client fa una fila ben peculiar: és més aviat baix, de panxeta cervesera, la testa amb una indiscutible emigració capil·lar, ulleres de cul de got i bigoti frondós.

—Quina desgracia! —exclama mentre estampa un diari esportiu al mostrador—. M'he equivocat i he comprat «El mundo deportivo» enlloc de l'«Sport».
—Ah! —fa l'Ernest que no hi posa massa interès.
—Jo hi era —l'home assenyala la foto del diari—, i no va valer res! Quina merda! Ho vas veure?
—No. Jo ahir vaig treballar tot lo dia, fins a les deu.
—Tu coneixes l'Altarna? —Així de ràpid canvien de tema els que no hi toquen.
—No.
—Doncs, l'Altarna és un farmacèutic molt bo —assegura tot fent tombs per la farmàcia—. Jo el vaig conèixer i com n'era de bo! Em va recomanar una cosa per a les «panses» que em va anar de fàbula. No ho tens?
—Lo què?
—Això que et dic —obre els braços amb posat de sorpresa.
—I com se deia?
—No ho recordo. Però, mira que em va anar de bé! Me les va aconsellar l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! I dius que no ho tens?
—Home! —exclama el futur biòleg que no sap com treure's el sonat de sobre—, si no em diu el nom…
—No ho sé, però anava la mar de bé. Era com una pasta que et posaves i, després, glopejaves i t'ho havies d'empassar.

L'Ernest li suggereix un parell de noms, dos antifúngics, perquè l'individu fa la cara de ser un «putero» en tota regla. Segur que ha enganxat alguna micosi.

—No —respon—. No recordo el nom, però aquests no eren. Aquell era fantàstic. Tu que em donaries?
—Doncs, té dues opcions. O bé pastilles o bé una pasta.
—Uix!, no vull cap pasta. Prefereixo pastilles.

L'Ernest surt d'escena i torna al cap de trenta segons amb una capseta a la mà.

—Aquí ho té —i la deixa sobre el taulell—. Ja veurà com això li anirà molt bé. Són quatre amb disset.
—Però, m'ho he d'empassar?
—No. És per desfer a la boca.
—Ah. Tu ets farmacèutic?
—No.
—Mal fet! —Fa espetegar els dits—. El món és dels farmacèutics.
—A sí? —pregunta incrèdul.
—Sí, perquè de medicaments sempre se'n vendran. Aquí els veneu sigui com sigui.
—Això depèn de l'ètica de cadascú. Jo no hi entro dins les polítiques de màrqueting. Venc lo que m'apareix més adequat i no lo que més tenim en estoc o lo que més bonificació té.
—Jo en conec alguns, de farmacèutics.
—L'Altarna?
—A part d'aquest. A Palafrugell conec en Sauret, en…
—Josep Sauret?
—Sí. El coneixes?
—I tant!
—L'Ernest el coneixia de sobres: era el germà de la seva segona xicota.
—És el meu jove —explica el bigotut, referint-se al seu gendre—. No hi has estat mai a Palafrugell?
—No. L'home deixa els diners sobre el mostrador.
—És molt bonic Palafrugell. —I està tan tocat del bolet, que torna a canviar de tema—: Quantes desgràcies que hi ha. Tot és una desgràcia!
—Home, depèn de com se mire.
—No deixa de ser una desgràcia.
—Ho diu pel canvi de diaris?
—No és això.
—Sigue lo que sigue, mire de relativitzar-ho.
—Sí, però les ferides fan mal.
—Diuen que el temps ho cura tot —el consola el noi sense entendre res.
—Les ferides cicatritzen però el senyal sempre queda. A més, hi ha coses que no s'obliden.
—No, és clar. Oblidar, no.
—Jo mai no oblidaré l'Altarna. Quin farmacèutic, aquell! —i marxa amb la capseta a les mans i el cap en una altra banda.

Sompa

Fa un parell de dies que han operat en Jaume, el marit de la Silvana. Li han canviat l'únic ronyó que tenia per un de nou i tot ha anat la mar de bé. Ella, però, segueix dolguda amb la seva cap perquè encara és hora que la truqui per preguntar com ha anat tot plegat. «No te'n facis mala sang», l'aconsellava ahir la Tanit. És la seva millor amiga —a part de cunyada— i sempre mira per ella. De fet, el millor regal que mai li ha fet va ser presentar-li el seu germà, l'home d'un sol ronyó. L'home pel qual pregunta tothom, els companys de feina de la Silvana, els companys de feina d'en Jaume i, fins i tot, els amics dels companys de feina d'en Jaume i la Silvana. Tots menys la seva mestressa, la Fayna.

—Sovint em pregunto com una paia com ella va poder estudiar disseny i fer una mestria en MBA —proclama la Silvana en veu alta.
—Tens raó, perquè és més curta que una cua de conill —afegeix la Tanit que ha tornat per veure-la.
—Tampoc és això. Potser la Fayna és intel·ligent per aprendre conceptes però la seva intel·ligència emocional és nul·la; abans d'ahir operaven en Jaume i em va demanar que anés a treballar. Com es menja això?
—És del tot indigerible.
—Vomitiu. Quin fàstic! I després s'espera que la plantilla treballi al cent per cent o li faci favors com obrir el dia de Nadal.
—La Tanit assenteix amb el cap—. Doncs, saps què faré a partir d'ara?
—Què?
—M'ho prendré tot d'una altra manera. Canviaré la meva filosofia de vida a la feina i assumiré el lema «sense pressa, però sense pauses» i descansaré quan estigui cansada, beuré quan tingui set i si m'equivoco ja no em posaré més pedres al fetge.
—Està bé, però ara no hi donis més voltes. Has de descansar.

Malgrat que el suggeriment de deixar-ho estar és la millor opció, la Silvana no ho ha aconseguit i mata el temps fent juguesques amb si mateixa sobre quan trigarà a trucar «la sense sang». Ja han passat quaranta-vuit hores des de l'operació i encara no ho ha fet. De les que són com ella, al País Valencià en diuen «sompes» o «xompes». Així que ja veurem quin rècord de tardança i manca d'interès assoleix la nostra sompa