Sobre els estenedors de la roba hi ha una tovallola petita, que no està subjecta per pinces. L'Agustí la veu, l'agafa abans no caigui més avall i la plega. Per damunt d'ell només hi ha un pis i el terrat, per tant ha de ser de l'Irma (no l'ha vista mai, però ha llegit el seu nom a la bústia diverses vegades). No s'espera, hi puja, pica el timbre, passen quinze segons, està per deixar-ho córrer i tornar a l'endemà quan una dona, jove, d'uns trenta anys i escaig, obre la porta amb un somriure als llavis.
L'Agustí es presenta com el veí de sota i li mostra la prenda, tota plegada a les mans. Ella, cofoia, agraeix la deferència i, ara sí, es presenta com a Irma i el convida a passar. Ell, encuriosit, es fixa en tots els detalls, la distribució de la casa, la decoració i, innevitablement, la compara amb el pis de sota, el seu. Aquesta casa té vida, pensa. A la paret del rebedor i ha tres quadrets arrenglerats en línia hortizontal. A la sala d'estar hi ha un sofà de tres places i chaise-longe, de color blanc trencat i forma clàssica, d'un estil que entona amb tot el mobiliari de la casa, tirant a antic.
La cuina-menjador és enorme. La rentadora hi fa de moble auxiliar, just entre la cuina oberta i la taula rodona del menjador, on seu una altra dona que escriu en un ordinador portàtil. Una gran gàbia domina la sala. A dins hi ha un ocell tropical de colors vius, que recorda un lloret diminut. Al damunt, fora del reixat, hi ha una cotorra que sembla malalta o vella, o totes dues coses.
L'Irma presenta l'amiga a l'Agustí (se saluden) i acte seguit li mostra les cotorres. Ell explica que té un gat i, ràpidament mira de deixar-lo com una bona peça ja que, al bloc, els animals estan prohibits. És molt tranquil, diu, es passa el dia dormint...
Sense adonar-se'n, acaben parlant de bèsties. Ell explica que els coloms del terrat ho emmerden tot i que s'hi hauria de fer alguna cosa. Ella no en té constància però sempre posa un plàstic damunt la roba estesa i mai no l'ha trobat tacat. Tot i així, suggereix de penjar bosses de plàstic al terrat. L'home proposa que siguin cedés. Ah, sí, fa ella, brillen i això espanta els coloms; però últimament les gavines fan bona feina, jo les he vistes caçar coloms a ple vol, conclou.
Per cert, fa l'Irma abans d'acomiadar el veí, jo també tinc un gat. Aleshores el condueix de nou al saló i li mostra el silló on descansa una pell de guepard. Era del seu avi, qui va caçar la fera, a Bolívia, fart de què se li cruspís les gallines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada