Desconnexió

Vivim tan envoltats de tecnologia –anem on anem, a totes hores– que arriva un moment en què es fa necessari desconnectar. Però quan t'hi poses, t'adones que és més difícil del que sembla i es converteix en tota una proesa, perquè ni un mateix s'ajuda ni els altres semblen disposats a contribuir a la causa. Ho vaig intentar fa dues setmanes i gairebé ho vaig aconseguir.

'De perduts, al cel'

La dita castellana ho deixava ben clar i d'una forma prou explícita, però ningú no ho va saber veure, fins aquest dilluns. Lost ja és història i sens dubte ho fa en un lloc destacat de les sèries televisives per haver remesclat tan bé diversos gèneres com l'aventura i la ciència-ficció, per haver creat una nova narrativa televisiva i haver-la sabut reinventar (i sorprendre els espectadors) en el decurs de les temporades, per haver dibuixat personatges tan humans amb les seves complexitats, pors, misèries i virtuds.

El nou Periódico, sense canvis rellevants

Aquest és un primer tast de la renovada versió digital d'El Periódico de Catalunya. La capçalera no ofereix grans canvis respecte la ja coneguda. Apareix centrada al navegador --cosa que s'agraeix-- i ofereix un color de lletra més amable (gris per a titulars i cos, vermell per als avanttítols i blau clar per a l'hipertext).

Protocol, només en somnis, gràcies!

Aquesta nit he reviscut el món del protocol i les catifes vermelles. Només que jo no sóc qui les trepitja, sinó qui les disposa i s'assegura que tot està en ordre. La cap de protocol em crida, tota esverada, no per demanar-me si el càtering de la sala de premsa és tot el càtering que s'ha demanat. Aquest cop em retreu que hagi posat plats de plàstic i m'envia al Carrefour a comprar "esos cuencos chinos o japoneses que siempre darán algo de imagen, por Dios" (sí, en somnis hi ha personatges que parlen en castellà!).

Per què dius nosaltres quan vols dir tu?

Les ties Menudes, que mai no van ser família meva però que sempre vaig anomenar així, tenien el costum singular de no demanar les coses clarament, sense embuts, sinó que feien enrevessats circumloquis perquè acabessis sent tu qui els preguntes si els calia això o allò altre. Diguem que dominaven l'oratòria més bàsica sense haver estat mai polítiques, perquè gairebé sempre aconseguien el que es proposaven havent generat la  inquietud en l'altre.

Perseguint el vot

Després de dies, per no dir mesos, escalfant motors mitjançant cartells, anuncis, articles als diaris, debats televisats, tertúlies radiofòniques... el compte enrere ha acabat. Ho ha fet a les 10 h d’aquest matí, moment en què estava previst que 1,42 milions de barcelonins (majors de 16 anys i empadronats a la ciutat abans que finalitzés el desembre de 2009) comencéssim a votar.

On és la C?

A, B o C. Aquesta és la qüestió que plana sobre l'avinguda Diagonal de Barcelona, aquesta setmana. Sobre els barcelonins i barcelonines, en planen moltes més. Només cal sortir al carrer i treure aquest tema de conversa. Alguns desconeixen que es faci cap consulta, d'altres ho saben però no el perquè, els qui coneixen el motiu no tenen clares les opcions... I això fa que ens hàgim de plantejar si la democràcia participativa ha d'anar per aquí o cal acotar el terreny.

Room in Rome

Després de la patacada que va endur-se amb Caótica Ana (2008), Julio Medem torna a intentar-ho amb una història de màxima intimitat i senzillesa –tres actors i un decorat–, però ja ha anunciat que està preparat i disposat a lliurar-se a una producció més gran. Room in Rome (Una habitación en Roma) està inspirada en la pel·lícula En la cama, del xilè Matías Bize. Un projecte que d'entrada no va captivar Medem, ha explicat després de la projecció, però després d'anar fent-hi retocs –canviar la parella protagonista per dues dones amants, localitzar-la en una habitació d'hotel a Roma, a mig camí d'Espanya i Rússia, on resideixen les protagonistes–, aleshores, va fer el projecte seu. "La pel·lícula més petita que he fet mai", afirma el director.