e m p r e m t e s

25 de setembre 2007

Interioritats de la Mercè

0 en seguici

Sempre m’ha agradat la festa major. Té un no sé què, que no es pot expressar amb paraules. Les festes populars o t’agraden o no t’agraden. Cada any les he viscudes d’una forma diferent, les d’aquí i les de més enllà, amagat sota d’un escenari amb la colla, pel carrers dins d’un capgrós fet a casa, sota les espurnes dels correfocs, al terrat de l’àvia ruixant amb una mànega els qui demanaven aigua...

Aquest any, he descobert una capa més profunda de la Mercè. L’he viscuda des de més endins per als de més enfora, perquè he participat en la difusió d’alguns actes i he mirat de transmetre la il·lusió a qui s’està al sofà, que val la pena sortir i palpar la festa en algun dels seus vessants, el musical, el popular, el diürn, el nocturn... tant és!

Per espectacle nocturn, el piromusical, però des d’un punt més elevat: la passarel·la que comunica el passeig de Maria Cristina amb les fonts màgiques. Curiosament, ha estat la vegada que he gaudit de més bona visibilitat però també la que menys atenció he prestat als focs, perquè l’espectacle era al cantó oposat. Des d’allà dalt, la riuada de gent era incommensurable, s’estenia des del peu de les escales que menen a la font màgica fins més enllà de la plaça d’Espanya i no es veia el final.

L’esclat dels grans coets descobria milers de cares d’estupefacció que, tot seguit, quedaven en la penombra, encara que mantenien viva la remor del riu amb uns «oh» i uns «ah» constants, rítmics i corprenedors. Tot seguit, un aplaudiment generós i unànime que, d’allà dalt estant, et fa pensar què deu sentir-se quan cau el teló. Amb la foscor, tornaven a fer-se visibles els pilots vermells de les càmeres de vídeo, els nombrosos flaixos de les càmeres de fotografiar i les respectives pantalles lluminoses. Afegim-hi uns quants mòbils i ja tenim la lúminotècnia servida. Això sí, a la platea. La del cel era una altra.

24 de setembre 2007

Petits que volen ser grans

4 en seguici

T’ha passat mai que preguntes l’edat a una criatura i, després de respondre’t a la qüestió, afegeix allò de «jo ja sóc gran». M’he fixat que al món dels adults també hi ha aquesta mena de persones, només que, en lloc d’expressar-ho en paraules, ho demostren en fets. Són els qui volen ser grans o, potser millor, els qui volen ser més —més que tu o més del que poden ser. I diria que ningú no s'escapa, algun cop a la vida, de caure als paranys de l'ego.

Per posar un exemple, un cas de batxillerat. Imagina’t que a l’assignatura de dibuix tècnic la mestra proposa que cadascú treballi en un disseny per poder-los exposar a la salda d’actes a final de curs. Tots els alumnes s’hi deixen la pell, perquè gaudeixen amb allò que fan, però n’hi ha una que vol destacar per damunt dels altres i no se li acut altra cosa que ribetejar la làmina blanca amb pintura daurada, com si fos un marc de l’època barroca. Tota una llàstima, perquè l’obra era tan bona com les altres, però va pecar d’excés d’ego i ella soleta es va retratar.

La dona, que ja és una adulta, encara es retrata avui quan, a la feina, fa tasques que no li pertoquen, que s’han delegat a companys. Ah!, i segueix fent el que feia a l’escola: ara no són marges daurats sinó petits avisos visuals que criden als quatre vents «ei, que això ho he fet jo», fins i tot, en feines col·lectives, en què hauria de destacar la feina per damunt de l’equip.

22 de setembre 2007

El somriure taronja

2 en seguici

No em calia ser a dos metres del Dalai Lama —que hi era— per adonar-me que en aquell enorme recinte tothom pensava, desitjava i vibrava en la mateixa sintonia. L'home de riure infantil, sincer, graciós, espontani, benvolent i tendre, arrencava sospirs amb gestos i reflexions amb paraules. Mai no m’hauria imaginat que l’arribaria a escoltar de viva veu.

El líder espiritual havia vingut a Barcelona, després d’intentar-ho deu anys. Tenzin Gyatso no va enlloc si no el conviden i aquí l'estimació era molt gran. Es palpava a les graderies del Palau Sant Jordi i en les reaccions d’eufòria i, fins i tot, d’èxtasi d’alguns assistents quan va acabar el discurs. «Hoy me siento rico, pero rico de verdad, no de dinero», em va confessar un home de mitjana edat que havia vingut expressament de Saragossa. Una colombiana que venia d’Orient Mitjà, on treballa, va afegir que se sentia tremendament plena per dins i una noia d’aquí, encara més jove, va manifestar: «no tinc paraules, no puc descriure l’amor tan gran que he sentit aquí».

Sens dubte, la fe havia impulsat la majoria de persones fins allà. També, la il·lusió de conèixer un home que algun dia serà llegenda i les ganes de saber quin és el secret de la felicitat, que el Mestre prometia desvelar. Però, pel que va explicar, no hi ha cap secret. La felicitat és si la volem veure, però a Occident, a la nostra balança vital, els valors negatius com el materialisme, la cobdícia, l’enveja, la ràbia, l’enuig... pesen molt més que els valors positius que, segons el Dalai Lama, hem de potenciar i fer créixer per desequilibrar la balança al nostre favor.

Per al líder budista no hi ha cap misteri. Podem viure feliços si acceptem viure el que ens ha tocat viure i això no vol dir que no puguem millorar i anar més lluny. Va posar un exemple. Una formiga pot voler treballar més, cavar més fons, pujar dalt d’un arbre; però no pot pretendre viure a l’arbre, fer un niu i volar, perquè és una formiga. Així, cal que primer acceptem el nostre entorn i després mirem de canviar-lo a millor.

Els seus somriures provocaven una distensió necessària entre cadascuna de les reflexions que feia. Va recordar que les emocions positives com l’amor, la compassió, la bondat, la solidaritat, l’empatia... són emocions que s’encomanen amb tanta facilitat com les negatives. Per tant, per què no encomanem somriures i bon rotllo?

Finalment, va promoure l’harmonia religiosa i el respecte a les diverses creences, especialment ara que les diferències generen conflicte. L’aplaudiment va ser unànime. Un noi que no arribava a la trentena em va dir, clar i català, que ens hauríem de deixar de punyetes, deixar de buscar segones intencions en les coses, que tot ens ho fem nosaltres i que, al capdavall, tot és més simple.

Posar-ho en pràctica no costa tant. Al començament fum una mica quan puges a l’autobús, saludes amb el «bon dia» de rigor i el conductor passa de tu. També fum quan t’esperes a que la gent surti del vagó de metro i els de l’andana t’empenten perquè hi entris. Fum explicar una bona notícia i que l’interlocutor te la tiri per terra o no hi mostri cap mena d’interès o, encara pitjor, quan perceps la seva enveja i t’adones que, a vegades, més val ser reservat.

Aleshores, per què no demanem quina mena d’entorn volem? Qui sap si, de mica en mica, tot el que no ens agrada i tots els qui ens porten males vibracions desapareixeran del nostre entorn immediat... De moment, aquella nit, el cel em va mostrar el seu somriure taronja, només perquè jo l’havia volgut veure d’aquella manera. Un altre només hi hauria vist la lluna.

02 de setembre 2007

Lost in performance

2 en seguici

Ostenta fortuna i maneres de l’aristocràcia de principis de segle XX. Les va heretar dels pares que, al seu torn, les havien heretades dels avis. Només té això i la barra de creure’s aquest paper de senyora de classe benestant, capaç d’ordenar, reprovar i ridiculitzar sense contenció. Camina amb gestos ampul·losos i un «savoir fer» —com diria ella— de manual, que degué aprendre a l’escola del passeig de la Bonanova.

Quan s’acomiada d’algú, exclama «au revoir, mon coeur», treu el telèfon mòbil de la bossa de mà, fa veure que truca —que aquest mes s’ha excedit del que pot pagar—, demana un taxi que no arribarà mai i s’acomiada d’un interlocutor que no existeix. Aleshores, mira de cua d’ull que ningú no l’observa i agafa l’autobús. Tot un suplici per a ella, això d’haver de mantenir el seu espai vital intacte. Respira fluixet i, sempre, agafa l’aire comprès entre el seu cos i la finestra. Temorosa de contraure qualsevol malaltia, evita tocar i ser tocada, i fa un posat estrany, de rebuig i desconcert que podria passar pel d’algú que porta a la sang una sobredosi de substàncies psicodèliques o una concentració etílica pròxima al coma.

Unes ulleres fosques de mussol li tapen mitja cara i, des d’allà, s’ho mira tot de dalt a baix. De tant en tant, esbufega sorollosos «aaarrhh» que denoten una evident antipatia vers els altres. Tota resignada, rescata el seu esperit més devot i clama a la Mare de Déu que la tregui d’aquest infern, que compartir seient en un vehicle públic no entra a dins del seu pla de vida! I això que ja li ha escrit a l’alcalde nombroses cartes per demanar que redueixin els seients dobles a un de sol i se separin les fileres amb fines mampares de metacrilat.

La dona de tons caquis em dirigeix una mirada fugissera —potser que m’ho prengui com un honor—, torna a fer fàstics amb un sorollós gemec, busca una posició més confortable per als seus malucs, es reclina de ple contra el respatller i interpreta la gratitud que mai no va heretar dels avis ni dels pares.

Related Posts with Thumbnails