L’aeroport de Barcelona, com sempre, tan atapeït. Gent que va i gent que ve, els uns amb hores d’antel·lació i els altres amb retard. A això, sumem-li la cursa d’obstacles sorgida arran de les polítiques de la por. El punt de control és una barreja de parc temàtic i self-service. La llarga cua de persones guiades per tanques en ziga-zaga em fa pensar en l’espera per pujar al Dragon Khan, a Port Aventura. I això d’haver de deixar tot el que portes a sobre en una safata blanca, no em diràs que no és de restaurant barat?
La policia enretira la bossa d’una dona rossenca que no ha gosat separar-se de les seves potingues. La guàrdia civil li’n requisa un grapat (les que passen dels cent mil·lilitres reglamentaris) amb la mateixa cura que si fos un carregament de haixix. Ja que hi estan avesats, podrien haver confiscat l’hora de retard que ha trigat a enlairar-se l’avió de la TAP amb destinació a Lisboa.
Durant el vol, decideixo tastar la cultura portuguesa abans d’hora. Demano vinho per regar el refrigeri fred i insípid i l’hostesa me’n serveix de negre d’una ampolla fosca, gairebé opaca, esvelta i de llarg coll. És Egoista 2005, un vi jove de la regió d’Alentejano, més suau que un Rioja, però amb cos, lleugerament aromàtic i amb tanins que donen una astringència agradable després de la deglució. Em pregunto si Lisboa també deixarà en mi un regust aromàtic tan persistent.
L’aeroport de la capital portuguesa no és massa gran ni disposa d’enginys moderns com els braços que connecten l’avió amb la terminal. Després de fer una gran circumval·lació, un autobús ens porta a la terminal d’arribada. És plena de persones de faccions afro, algunes completament occidentalitzades, probablement filles dels qui van abandonar les antigues colònies (Angola, Cap Verd, Guinea Bissau i Moçambic). Tots esperem l’equipatge a la mateixa cinta, que és l’única que funciona de les sis existents. Hi desfilen maletes cenyides per una faixa adhesiva o tacades de licor o menjar sucós, paquets atrotinats a punt d’obrir-se, una sabatilla blava i una capsa d’aigua "Luso".
Un guàrdia, assegut a la quarta cinta, s’ho mira amb desinterès mentre consumeix una cigarreta. Els lisboetes d’arrel africana han aparcat els carrets per a l’equipatge a la vora de la banda transportadora, sense deixar espai per a tots els qui esperem. Així ho ha fet la noia que tinc al costat, embolicada amb una sola peça de tela estampada de tons taronges, ben virolats, que li arriba als turmells, per sobre de les sandàlies. Un penjoll daurat li llueix a l’escot de cafè satinat i les trenetes del cap li fan tuf a formatge.
La noia recull fins a quatre embalums, el policia segueix fumant amb la mateixa parsimònia i jo ja he perdut el compte de les voltes que han donat la capsa d’aigua de "Luso", la maleta tacada de vi i la sabatilla blava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada