Els qui viatgem a diari en autobús i metro de Barcelona, ja ho sabem això: és Can Pixa. No pagar per viatjar s’està convertint en un costum o, més aviat, en un esport internacional. No només el practiquen els d’aquí sinó també els turistes.
Aquest cap de setmana, una senyora va voler aprofitar el moment en que se m’obrien les portes del metro per colar-s’hi. Jo que la veig de cua d’ull, m’aturo just a la línia fronterera, em giro i exclamo que on va. Sorpresa ella, que no s’ho esperava i sorprès jo, quan em diu en anglès que té un problema amb el tiquet. Aleshores li dic jo, també en anglès, que si li falla el tiquet que vagi a l’oficina del costat i que ho expliqui o faci una queixa. El marit li crida des del meu cantó que passi, jo al mig com un obstacle, el metro que està al caure i la dona, tot un estaquirot britànic.
No era la primera vegada que algú mirava de passar enganxat a mi. És una cosa que no suporto. Vaig fer una excepció amb una estudiant que m’ho va demanar amb tanta educació i tanta honestedad que hauria estat una rucada negar-s’hi. Però amb altres individus, un s’ha de quadrar. Si volen passar, que grimpin la tanca o que hi passin per sota —aquí s’admeten bandes sonores com «Carros de foc» o una conga, respectivament.
Val a dir, però, que puc entendre que alguns usuaris de TMB es vegin obligats a practicar l’esport o el ball, perquè cada cop hi ha més oficines de venda de tiquets tancades amb el cartell penjat de «venda de bitllets automàtica» i un guixot barroer amb forma de fletxa que apunta el lloc. Què has de fer quan la màquina no t'accepta un bitllet? On reclames? I si els treballadors de l’empresa fan la vista grossa davant dels infractors per por a represàlies... ja em diràs quin sentit té queixar-nos pel dèficit fiscal amb el govern de l’Estat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada