Comiat

No hi ha res pitjor que acomiadar-se d'algú. No hi ha res millor que alliberar-se d'una càrrega. Això és el que pensa l'Ernest avui que és el seu darrer dia de feina. S'acomiadarà d'en Cinto, el seu cap, un home que sap gestionar molt bé la seva apoteca. A diferència de la majoria de farmacèutics empresaris, ell no ha anat a enriquir-se a costa de la salut o de la ingenuïtat dels altres. En Cinto mai no ha dispensat res perquè un laboratori li fes una millor oferta o perquè el majorista li oferís un determinat descompte. Tampoc ha dispensat res que semblés enganyós i del qual no en tingués prova de la seva bondat.

Per a en Cinto, les persones i la salut van per davant de l'aspecte monetari i dels grans luxes. Va heretar la farmàcia del seu avi quan tenia vint-i-tres anys. El seu pare s'havia dedicat a d'altres afers, així que tot va ser per ell i ben orgullós que va acceptar l'encàrrec. Ara, en canvi, no té a qui deixar-ho i tem que vagi a parar a mans d'algú de l'estirp xeril. Ni a fills ni a néts se'ls ha despertat la mateixa vocació, de manera que acabarà traspassant el negoci a algú altre.

A part d'acomiadar-se del seu cap, l'Ernest també ho està fent amb alguns clients. Ell prefereix anomenar-los "clients", tot i que en Cinto sempre el rectifica: "pacients, són pacients" i ell li rebat: "pacients, els té el metge, clients, la farmàcia". En això mai es posaran d'acord.

L'Ernest no té cap mena de vocació ni tampoc és empresari, així que el seu pas només ha estat passatger, perquè ell és biòleg i la seva labor és el camp. Malauradament, de feina per a biòlegs no n'hi ha o potser no l'ha buscada en el camí encertat. Sigui com sigui, avui també s'alliberarà de la càrrega de fer una feina de mosso i de repartidor que no l'apassiona però tampoc no el disgusta.

Quan tanqui la porta metàl·lica per darrer cop, tancarà a la capsa dels records la Senyora Romancera, la Senyora Nomás, el monstre Ulls-de-tita que té una filla farmacèutica a Andorra, l'autèntica dona del paraigües, les infermeres avorrides de la residència d'avis, la iaia Torta, el iaio Tort i a molts més. El temps s'ocuparà d'empolsar aquestes estàtues de museu i en distorsionarà l'aspecte per convertir-los en personatges de conte.

Així, la Senyora Romancera passarà a la història com la mare vídua que reviu amb paraules la seva filla, per no voler acceptar que va marxar a una altra ciutat per distanciar-se'n. La vella, però, és feliç carregant-se de romanços i fantasies vàries. En això s'assembla a la dona del paraigües, l'autèntica dona del paraigües, que sempre porta una umbrela sota el braç, encara que faci un sol espatarrant. La paraigüera és una dona de mitjana edat que per les seves declamacions paranoiques es demostra cinèfila, sobreprotectora dels seus fills i la seva mare, gran caminadora i bohemia. Les seves pintures i els seus poemes potser mai no trepitjaran un museu o un auditori però si el cor de tots els qui l'han volgut escoltar.

De ben segur que un dels qui no la voldrien ni sentir, perquè no és amic de la comunicació interpersonal, és l'Ulls-de-tita, el monstre de les cavernes que desplega les ales de rata-pinyada per volar d'Andorra a Barcelona i de Barcelona a Andorra, perquè al patronat de les Meritxells hi té una filla. Ningú no l'ha vista mai, però ell sempre en parla amb orgull de pare. "Té tres farmàcies i mai no li falta de res", exclama sempre quan no troba el que vol als altres llocs. Aleshores, descobrim l'ogre mutant rera l'aparença humana: les esferes oculars sobresurten envermellides de les seves conques, la comisura del llavi deixa escapar un regalim de baba, tot ell s'infla d'una ràbia inexplicable i d'una vermellor sanguínia.

La capsa es tancarà d'aquí a unes hores amb un cruixit metàl·lic reverberant. S'haurà tancat una porta, però se n'obriran d'altres.