El cel i la terra semblen, avui, més a prop l'un de l'altre, darrere d'una cortina de grisos. Les pistes, arrossars inundats de finals d'hivern, amb avions suspesos, com de paper.
Un anglès no gaire gros, amb més cabells blancs que anys a l'esquena, se m'asseu al davant. Per més estrany que sembli, calça sandàlies sense mitjons. També engoleix sense parar fruits secs i magdalenes, que fa baixar amb un glop de llet. La dona bressola la criatura al cotxet d'una banda a l'altra mentre l'altre fill recorre neguitós les fileres de seients, mentre exclama sons eixordadors que se'm fan difícils d'entendre. Entenc, però, el neguit de l'espera que, crec, compartim tots els viatgers.
Més enllà, un noi d'entre vint-i-cinc a trenta anys, abandona l'avió que l'havia de dur a Berlín. Travessa les portes d'embarcament en sentit contrari, mentre una hostessa li crida que no passi. Ell no en fa cas. Parla pel mòbil. Tot d'una, apareix una altra hostessa i un home també uniformat. La primera dona parla amb el jove prim, d'aspecte estudiantil i esportiu. Gesticula molt. S'allunya el telèfon de l'orella i fa que no amb el cap. Ara, començo a entendre la conversa: "Segur que no vol pujar? Va, intenti-ho!". Té una crisi de pànic. Li demanen si ha facturat alguna maleta i fa que sí amb el cap, sense deixar l'interlocutor telefònic. Cinc minuts més tard, les hostesses el convencen de volar amb l'incentiu de seure davant de tot. Al cap de ben poc, torna a sortir; diu que no pot. S'asseu compungit i amaga el cap entre els braços.
El meu vol no es retarda més que el de Berlín. Sobre les illes britàniques hi ha un mar de núvols que s'esvaeix sobre el comptat de Suffolk. L'ombra de l'avió enfila el camp anglès, que brilla amb intensitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada