Londres

Harry Potter. Poesia. Magnificència. Tub. Majestuositat. Modernitat. Columna vertebral. Skyline. Absència d'esquerdes. Woody Allen. Alice in Wonderland. Postal. Poder. Reialesa. Verd. Un altre cop, verd. Més verdor. Cançó japonesa. Esquirol. Molts memorials. Flashback. Tub, de nou. Picada anglesa. La plaça de la confusió. Xina. Circ al mercat. Això és un resum.

El trajecte passa bé, perquè les vistes s'ho valen i la conversa també. Passem per Newmarket, terra de cavalls i de l'arbre-logotip d'una companyia d'assegurançes, el nom de la qual no ens ve al cap. El tren ens porta a Cambridge i allà n'agafem un altre cap a la capital. Ens hi estem una hora llarga perquè la interconnexió no és immediata i, com a Catalunya, també hi ha retards (la puntualitat anglesa trontolla en l'àmbit ferroviari).

A l'estació de King's Cross estem a un trist d'entrar a l'andana 9 i tres quarts per agafar el Hogwart's Express, però a l'últim segon saltem cap a l'estació de Sant Pancraç, una meravella arquitectònica que un poeta londinenc va aconseguir que salvessin. El metro en forma tub, d'aquí que se'l conegui com a "tube", ens porta fins a la catedral de Sant Paul, on comença el nostre passeig de quilòmetres i més quilòmetres per una ciutat que no te l'acabes, encara que no hi viuria. Sort que el verd dels parcs, el color de les jardineres, les xemeneies retallades i edificis emblemàtics del passat i del futur trenquen la monotonia gris.

Han passat deu anys, però els museus londinencs segueixen sent gratuïts! A la Tate Modern ja no hi ha la famosa esquerda amb què més d'un despistat havia arribat a ensopegar, que d'altres van creure que era un defecte de fàbrica i que no es va lliurar dels retrats. Digne de fotografia és la vista que ens ofereixen els darrers pisos de la Tate: l'skyline més modern de la capital britànica.

Deixant enrere el Queen's Walk, on Woody Allen va rodar l'escena clau de la pel·lícula "Match Point", sorgeix el debat de si el London Eye, aquella nòria gegantina és completament vertical o no, ja que només se sosté per una banda, a l'altra hi deixa l'aire i les aigües calmades del Tàmesi.

A la cantonada de Parliament Square, un grup d'escola fa el pícnic en plena vorera, fora d'hores (són les tres i els anglesos dinen de migdia a una de la tarda). Una nena s'embruta les morrandes de tomàquet quan engoleix amb desfici els macarrons de la carmanyola. La bandera britànica oneja al palau de Buckingham i dos homes, que es fan passar per profetes, intercanvien el torn de paraula al speaker's corner de Marble Arch. Els envolten quatre persones més, carregades de falsa curiositat perquè, com passa amb els "trileros" a la Rambla de Barcelona, tots formen part de la mateixa troupe.

Davant l'estany de Hyde Park, mentre degusto un suc lleugerament gasificat d'alguna berry anglesa (blackberry, blueberry, strawberry...), penso en l'obsessió reial de posar a tort i a dret memorials als caiguts en guerra. N'hi ha a tots els parcs i a diferents punts de la ciutat. Tot és tan verd i relaxant, si no fos pels càntics inesperats de la japonesa de la taula del costat...