En contra de tot pronòstic, el sol peta de ple i projecta les ombres del grapat d'homes i nens, majoritàriament pakistanesos, que s'agombolen entorn el temple. Els brilla la curiositat als ulls. Ara plouen pètals de flors i arròs, però ells ja no fan esclatar coets i petards. Fa una estona, sí que en feien petar, tot i que encara no és Sant Joan, i encara falta per la revetlla.
Si paressin mitja hora més... Els ho he dit però no n'han fet cas, encara s'envalentonaven, així que he trucat a la Guàrdia Urbana, i dubto que faci res en aquests casos. El Raval ha canviat de mans i sembla vedat a la llei i a l'ordre. Les putes, els proxenetes, la droga i els pocs vells genuïns del barri hi campen com si res, entre locutoris i botiguetes. La imatge supera amb escreix l'exotisme perseguit pels parcs temàtics.
Els petards ressonen a dins de l'església, però la veu de la soprano, delicada i límpida, no s'esquerda. Els cors s'han desbocat de joia i les dents suren com barques blanques en forma de mitja lluna per la penombra de la nau central. El mossèn sermoneja la parella davant l'assistència (ara que en té, ho aprofita) i s'allarga, es repeteix i s'escolta. El missatge em fa pensar en una escola antiga, del franquisme, una escola de monges; està ple de negacions i de "hauríeu de fer això i allò altre" i, evidentment, Déu és la raó de ser de tot plegat, no la condició humana.
A mi tant m'és què digui l'home. En tinc prou amb la felicitat de la parella, del projecte d'expansió d'aquella altra i d'aquell doble batec dins d'un mateix cos. Aquí hi ha molta vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada