Hi ha dies en què ho mires tot amb els millors ulls, fas el cor fort, poses bona cara al mal temps, tens tots els gots de casa mig plens i no perds aquell somriure i aquella brillantor a les pupil·les d'un esperit vibrant, convençut que les coses no són tan fumudes i poden millorar.
Avui no és cap d'aquests dies. Miro les persones i veig intranquil·litat, preocupació, desídia i desànim. El meu cor batega inusualment a poc a poc. Fa sol, però, al meu voltant, només veig boira. Una boira plúmbia, densa, pesada, que s'entortolliga entre les passes del caminant i miren de fer-lo caure, a més d'enfosquir-li el camí. A casa, no hi ha prou gots mig buits per silenciar la set.
Em pregunto si tenir una feina estable i ben pagada no és una utopia, si no és de somiadors esperar trobar un habitatge de lloguer a un preu digne. Potser fóra més realista si comencés a qüestionar-me quan durarà la feina i fins quan tindré un sostre que em doni aixopluc.
El meu humil consell:viure l'aquí i l'ara... Algunes vegades és més fàcil d'aplicar que d'altres. Ànims!!!
ResponEliminaGràcies, Silvia. Com sempre, tu, tan animosa. :-) Mirarem de seguir aquest carpe diem a consciència.
ResponElimina