Qui és la banca?

Recordo que, de petit, tothom volia ser la banca quan jugàvem al Monopoli. No per rampinyar calerons (sempre hem estat gent honesta, els de casa), sinó per tenir el plaer de donar-los o treure'ls, segons dictessin les cartes de cadascú. Suposo que els treballadors de bancs i caixes gaudeixen d'una sensació similar quan aconsegueixen endossar un pla de pensions o un dipòsit a terminis al client.

Aquests dies, però, viuen una situació inusual que els té ben contrariats. Els clients entren a l'oficina, no pas per dipositar-hi diners i confiança. La confiança en la liquidesa de les entitats financeres és efímera en temps de crisi i rumors que creixen dia rere dia. La confiança tremolosa s'esvaeix com un miratge entre dunes. Els clients volent sentir que les xifres d'un compte corrent són reals, tangibles, manipulables, en definitiva, seves.

Amb aquesta voluntat, la veïna R ha baixat a la modesta caixa, que també jo vaig visitar fa un parell de dies. Volia cancel·lar un compte i així ho ha manifestat. La caixera (no de supermercat, s'entèn, tot i que a vegades, pel deler de vendre, ho semblen) s'ha posat tota tensa, els mateixos ulls com unes taronges que relatava a l'article anterior, i s'ha excusat amb què no podia atendre-la, que ho faria la seva companya. El mateix joc que fa dos dies.

L'altra caixera ha fet seure la veïna R, li ha demanat què volia, com si no ho sabés ja. La veïna R ha repetit el seu propòsit i, aleshores, la caixera li ha espetat:

--Però, què passa que, darrerament, tots voleu cancel·lar llibretes? Què us passa amb la crisi?

Li faltava dir "dels nassos". Pel to impertinent que gasta hauria pogut anomenar-la "crisi dels nassos". La veïna R ha insistit i la caixera, tota excitada, li ha demanat que s'ho repensés dos dies.

--I si d'aquí dos dies segueixo volent treure els diners, podré treure'ls tots?

--Sí, estigui tranquil·la --ha fet la caixera una mica més eixorivida.

Novament, s'han sortit amb la seva. El client continua en el paper de client. No l'han perdut, per ara. Però aquesta actitud defensiva, amb ungles i dents, de les entitats financeres fa que em pregunti qui és la banca real d'aquest joc. Qui té el poder, la banca o l'usuari?