5 hores segrestats al tren

M’imagino que la gran bèstia ferroviària s’ha volgut venjar de la nostra incursió informativa d’ahir a les seves tripes, perquè avui Renfe torna a fer de les seves. Quan passen cinc minuts de les onze, un Catalunya Exprés deixa enrere l’Estació de Sants. Tres quarts d’hora més tard redueix considerablement el ritme de la marxa per aturar-se definitivament, això sembla, al nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders. Passen molts minuts fins que la companyia, amb tota la ironia del món, informa els passatgers: “Señores pasajeros, les informamos que estamos parados por una caída de tensión entre Sant Vicenç y Torredembarra. Próximamente les daremos más información.”

Aquesta és la megafonia d’en Víctor Morlán i d’aquell CECOF que dirigia? Perquè, clar, el sistema ja el tenim, però cal que a darrere hi hagi professionals capaços de tranquil·litzar els viatgers i anar més enllà de l'evidència.

Molt bé, és hora d’avisar els mitjans. Truco els companys de redacció de cap de setmana per si volen esbrinar que coi ha passat. Més tard, ells mateixos m’expliquen més coses que no pas Renfe als viatgers. Resulta que no hi ha electricitat en el tram afectat pel temporal de vent (en aquest país les coses són així: només cal una mica de vent, neu o pluja per alterar l’ordre de les coses); la companyia ha decidit desviar els trens i enviar autocars.

Una noia que sent la conversa no té vergonya a preguntar-me què m’han dit. Li ho explico i la veu corre de boca en boca. És trist i ridícul que el vagó s’hagi d’assabentar de tot plegat per una trucada.

El revisor passa i no es lliura d’una bona escridassada i, fins i tot, d’una amenaça d’arribar a les mans. Ja se sap, de gallets fatxendes amb ganes de sarau el món n’és ple.

A la una tocada, el tren segueix al mateix lloc però l’empipamenta col·lectiva discorre per vies i catenàries; almenys ara sabem que els qui van a Torredembarra ho faran en autocar i la resta en tren, si arrenca, per Valls, Picamoixons, Reus i Tarragona.

La porta automàtica s’obre i entren dos homes amb americanes grises, corbata i camisa clara. Una noia rossa els pregunta per la ruta a seguir, abans de llegir la filigrana “evangelista” a la butxaca de la jaqueta. Un dels homes respon amb calma el que ja sabíem i continua avançant. Quan desapareix, no només la noia rossa esclafeix a riure, ho fa mig vagó!

A quarts de quatre el tren, que ja ha deixat enrere Roda de Barà i Valls, s’atura en una cingladura frondosa i humida a l’altura de Picamoixons. Tot d’una entren dos revisors i no un. Com sempre, cridòria i protestes. El de rang superior exclama: “això és el que passa quan algú estira l’anella de l’alarma”. Unànimement: “el que faltava!”

El periple acaba a les quatre a Tarragona, cinc hores després de deixar Barcelona i tres hores més tard de l’hora prevista d’arribada a Tortosa. Però a la capital del Baix Ebre me n’hi vaig en cotxe, perquè tinc aquesta sort, que em venen a buscar, perquè tinc gana i Renfe no s’ha dignat ni a convidar el passatge a entrepans (ni tant sols han preguntat si algú s’havia trobat malament) i perquè ja en tinc prou de txu-cu-txu. La setmana vinent, ja reclamarem i denunciarem el que toca.