M'agraden els dies que no saps com acabaran, aquells en què algú et sorprèn i canvia la teva rutina, sempre que el final, la sorpresa i el canvi siguin del meu agrat, és clar. I el dia d'avui ha acabat en un dels nous gratacels de la ciutat: el nou edifici de la factoria Imagina, que lidera Jaume Roures.
La sala de festes, que tenia tota la pinta de ser un magatzem, era un bullici de gent amb més tirada a la cinquantena que a generacions posteriors. Mentre la vocal d'El sueño de Morfeo feia mans i mànigues perquè el públic català bellugués l'esquelet (ho aconseguiria amb prou feines amb el darrer), una autoritat ha fet la passejada protocolària, ha saludat a qui havia de saludar i ha marxat per on havia entrat, seguit de l'escorta i, una mica més enllà, la dona, de morros.
Ara, la vocal del grup de música arrencava algun esgarip prescindible de més d'un gallet del públic que s'ha animat a pujar a l'escenari (per allò de "porque yo lo valgo") i als seus peus, una colla de postissos i postisses, cridant i rient, amb una copa a la mà, fent contactes per interès i falses amistats. Si hagués hagut de trucar algú, tenia molt clar a qui: els Caçafantasmes.
Però a la terrassa de la quinzena planta, la fauna no tenia res a envejar als de baix. Cinc lloques de la quinta de mons pares, totes repintades i repentinades, tocades i posades, escatainaven perquè ningú ocupés la meitat nord de la terrassa, que s'anaven a fer una foto amb les lletres de "mediapro" a darrera seu. I abans que s'obrís l'obturador, les cinc alhora han cantat amb afinació mediocre un "condeciiiiito" que volia passar per un "lluís" o un "patata" d'allò més "fashion".
Tot seguit, han vist en Roures que passava per allà com qui no vol la cosa i li han cridat: "Jaume, vine!". I ell, amb un posat falsament modest, ha fet: "No, no, que a mi se'm té per un home seriós i perdria la meva reputació". Al final, s'hi ha acabat posant i elles, sense cap mena d'afinació, han acabat per donar la nota.
Fugint d'aquell vodevil, he deixat que els meus ulls es perdessin entre milers de pampallugues. Les vistes s'ho mereixen. Això i els mojitos ha estat el millor de la vetllada. No he trigat a marxar. Després de fotografiar mentalment quatre postals nocturnes per a cada punt cardinal, he agafat la bicicleta i he recorregut mitja ciutat, mentre deixava enrere les prostitutes de l'estació del Nord, persones amb la mona sobre, parcs franquejats per intrèpids i aromes de mimosa.
No és difícil trobar-te amb postals com la que descrius. Són per tot arreu! Les groupies dels concerts, les lloques del mercat, la veïna de l'escala, formen part del paisatge urbà, i si no hi fossin les trobaríem a faltar. Però em quedo amb la fotografia final... Barcelona de nit amb bicing és sorprenent! :P
ResponEliminaJa ho pots ben dir. Travessar Barcelona del Besòs a Sants en bici i de nit és una experiència d'allò més recomanable. ;-)
ResponEliminaNO hi ha imatge en aquest post, però en canvi he vist la foto en les teves paraules. Molt literari, sincerament m'ha agradat. Retrat de fauna urbana, en diria jo.
ResponEliminaPer cert Atzu, vaig veure el teu tutorial de retoc de Photoshop. Renoi és complicat! Però n'haig d'aprendre. L'altre dia una fotògrafa m'explicava que fa les fotos en RAW i llavors treballa amb el PS. És aquest un dels secrets? ;-)
ResponElimina