A les set sona l'alarma del mòbil. Faig una mica el ronso al llit.
Una mica més.
Encara una estona més.
Bé, ja deu passar un quart de les set, potser que em llevi, no?
M'alço. Pujo la cortina i obro la finestra. Inflo els pulmons de natura fresca. Davant meu, el bosc desperta. No els veig, però els ocells refilen. Ahir, a fora, hi havia merles i un pit-roig. Feia anys que no dormia a prop d'un bosc, bressolat pel brogit dolç de la nit salvatge. Un record em porta fins a Llinars del Vallès, però ara, amb l'autopista, el polígon industrial i l'escola, ja no és el mateix. Res tornarà a ser el que era. Tampoc hi són els qui solien ser-hi. Ja no tornaran.
Un quart d'hora més tard, sento el despertador d'en P. Entenc que m'he confós. No havia endarrerit l'hora i això vol dir que només són dos quarts de set. Torno al llit, però no aconsegueixo conciliar de nou el son.
De camí cap a l'estació, la S. i en P. em fa veure (sic) les olors de Bury St. Edmunds. Segons com bufa el vent, l'aire porta l'aroma de la fàbrica de cervesa Greene King, o bé la fragància dolça de l'extracció de sucre (una fàbrica pròxima a l'A14 duu a terme el procés a partir d'una planta similar a la remolatxa).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada