Tu em caus molt bé; vostè és un fill de puta

Quan em toca entrevistar algú, mai no em qüestiono d’avançada si el tracte serà de tu o de vostè. És el que surt i prou. Fins i tot, amb persones grans —això vol dir jubilats— el clima que s’ha arribat a crear a vegades és de tanta proximitat i confiança que el «tu» ve sol i no els ha suposat cap problema. Però ahir... Ahir se’m van trencar els esquemes amb un entrevistat força egòlatra que ja m’havia olorat peculiar, dies abans, quan el vaig conèixer.

Abans que comencés l’entrevista, el senyor Gali Fardeu —l’anomenaré així per preservar-ne la identitat— va voler condicionar la feina periodística amb un comentari on la intenció era evident. «Hem de parlar d’això i d’allò, però no cal parlar de l’adquisició. És la típica pregunta que fan els tarambanes, que volen saber-ho tot de l’adquisició.» Amb això, volia dir «si no vols ser un tarambana, no em facis aquesta pregunta.»

Però jo, que no tinc la pell tan fina, vaig i li contesto: «Aleshores, jo dec ser un tarambana més perquè aquesta és una de les preguntes que pensava fer-li i li faré.» En Gali va mostrar-se una mica dubitatiu, però de seguida va afegir que a ell li agradaria parlar d’això i d’allò, que ell ja m’aniria dient de què explicar i què no, perquè les entrevistes personalitzades —gran redundància, ja que una cosa implica l’altra— no són del seu gust. A ell, li agraden més els reportatges divulgatius, però, com ràpidament vaig precisar, no es tractava de fer cap gran dissertació, perquè el receptor és molt heterogeni i familiar.

Vist el terreny, va arribar l’hora de l’entrevista. Ens asseiem i arrenco: «Gali, expliqui’m com va introduir-se al món de...» Tot d’una, salta: «Com és que em tuteges?» Vaig aturar-me a pensar un instant i em vaig explicar. No l’havia pas tutejat, a l’home, sinó que li havia dit «Gali, expliqui’m». Però l’havia anomenat pel nom de pila, em va indicar. Aleshores, com volia que el tractés, de senyor Fardeu, de Gali Fardeu?

Va dir que tant li era, que l’havia sobtat i l’entrevista va tirar endavant, jo tractant-lo de vostè i ell tractant-me de tu —un fet que els companys no van passar per alt i em van renyar per no haver-lo advertit a ell també o, directament, haver-lo plantat. Suposo que l’assumpte li va arribar ben endins perquè en acomiadar-nos em va preguntar: «Això de tractar de tu els entrevistats és cosa de la casa, directrius de l’empresa, o surt de vosaltres perquè... sou joves?»

En aquest cas, havia sortit de mi. Si no hagués representat cap empresa li hauria deixat anar aquella dita que pregonava una companya de la facultat: «Tu em caus molt bé; vostè és un fill de puta», referint-se a què el tracte implica respecte. Però, la història no acabava allà. El reportatge encara havia de ser escrit i, si volia un tracte d’eminència, el tindria.